Capítol 21 – Reunions, canvis i altres històries

—M'agrada Remus! —digué finalment Martha intentant callar-la.

Julian es va quedat una estona callada, no s'esperava aquella resposta, és clar, que, després de pensar-ho fredament, Remus era bastant atractiu, intel·ligent, bona persona i simpàtic, en poques paraules: un bon partit.

—D'acord, això està fet —digué finalment Julian molt decidida i amb un somriure a la boca.

—El què està fet?

—T'ajudaré amb en Remus.

—Què? No, si no és necessari, dóna igual, dona! —digué Martha tota alarmada.

—Que no, que no, que jo t'ajude, no et preocupes per res, tu deixa-m'ho a mi que jo ho arregle tot. Bé, jo me n'he d'anar, ja ens veiem per ací, i no t'oblides de donar-li la carta al teu germà. Ah, i digues-li que no siga tan tímid i que la resposta la vull en persona —digué Julian tancant-li l'ullet mentre se n'anava cap a les habitacions.

Pocs dies després, el professor Llagot els va avisar que aquell dissabte a la vesprada tindrien una altra reunió i Julian no podia esperar-se per a posar el seu pla en marxa. A la reunió d'aquella vegada, van anar, com sempre, Remus, Lily i Julian junts; estaven tots tres xerrant tranquil·lament, quan de repent va aparèixer algú que no s'esperaven.

—James? —preguntà Remus estranyat.

—Efectivament, amic meu —contestà l'al·ludit amb un somriure mentre li donava uns copets a l'espatlla.

—Però no dieu tu i el teu inseparable amic que aquestes reunions eren per a gent avorrida com nosaltres? —digué irritada Lily.

—Bé, si tots foren com tu, no dubtes que vindria a totes —respongué el noi amb un gran somriure.

—I per què, si es pot saber?

—Perquè estaria ple de gent encantadora i bellíssima.

—Deixa't d'estupideses, Potter.

—Evans, va, no et poses així, no he vingut amb males intencions, ben al contrari! Què et sembla si fem una treva, només per hui i et demostraré que no sóc tan estúpid com et penses —digué oferint-li la mà.

—Va, Lily, dóna-li una oportunitat —va dir-li Julian mentre li donava una xicoteta empenta.

—D'acord… —respongué la pèl-roja després de pensar-s'ho un poc mentre li donava la mà a James però sense refiar-se'n del tot.

—Doncs millor que aprofitem —digué el noi mentre l'agafava de la mà i se l'enduia mentre començava una animada conversació.

—Julian, estàs segura del que has fet?

—Clar que sí, Remus, tots dos sabem que aquests dos han d'acabar junts. Ai, mira, aquí està Martha. Vine i te la presente com Déu mana. Ei Martha, com va? Mira, que l'altre dia no et vam presentar el nostre amic, Remus, Martha, Martha, Remus.

—Encantat, no sabia que també fores en aquest grup —digué el noi donant-li la mà i quedant-se mirant-li la que ella li encaixava, xicoteta, blanca i suau.

—Igualment, bé, sí, la veritat, només vinc per no quedar malament amb el professor, però normalment m'avorria bastant perquè no tenia cap amic que també hi fóra —digué ella més roja que una tomaca.

—Mira, ara ja ens tens a nosaltres. Per cert Remus, sabies que Martha canta al cor?

—Ah, sí? T'agrada cantar?

—Sí, la veritat és que sí, supose que ve de família. Mon pare era un dels millors violinistes de París.

—Ton pare és francès?

—Sí, tant ell com la meua mare, per això el meu cognom és francès, Bouvier —digué la noia amb un somriure.

—Lògic —digué ell mentre es repetia mentalment que era un idiota —i tu i el teu germà sabeu parlar francès?

—Oui, c'est la langue qu'on parle chez nous. (Sí, és la llengua que parlem a casa)

—Il est très intéressante. Et pour quoi est-ce que vous êtes venues à l'Angleterre? (Molt interessant. I per què vau venir a Anglaterra)?

—Parce que mon père a trouvé un boulot comme professeur de musique à Londres. No sabia que parlares francès —continuà Martha sorpresa. (Perquè mon pare va trobar treball com a professor de música a Londres).

—Sí, bé, sempre m'ha agradat, em sembla una llengua molt bonica i fa uns anys que l'estudie a l'estiu.

—Una sorpresa molt agradable —digué la noia amb un somriure que va deixar Remus sense parla.

—Eeh… doncs… Bé… —començà el noi intentant no semblar un idiota, però li costava pensar amb aquells ulls i aquell somriure mirant-lo directament— i… t'agrada… alguna cosa…? "inútil, inútil, inútil, que si li agrada alguna cosa?! Més inútil i no naixes..."

—Unes quantes de fet —digué amb una xicoteta rialla la noia— m'agrada llegir, cantar i fer ballet.

—És nota, tens uns moviments molt gràcils —comentà Remus sense pensar el que estava dient.

—Gràcies —respongué Martha posant-se molt roja— on està Julian, per cert?

—No ho sé, la veritat —digué Remus donant gràcies a Déu que Martha canviara de tema ja que no sabia ni com havia estat capaç de fer aquell comentari.

En realitat, ja feia estona que Julian se n'havia anat deixant sola a la parelleta i havia estat donant voltes a l'habitació i picant de totes les safates, al final es va quedar observant de lluny com Lily i James parlaven i reien com si foren amics de tota la vida, escena quasi impossible.

—Bé, Evans, jo me n'he d'anar, Sirius i jo havíem d'ajudar a Ben en Encateris.

—Lily, digues-me Lily —digué la noia.

—D'acord Lily, fins una altra —respongué el morè sorprès amb un somriure que la pèl-roja va retornar.

Cansada ja de veure que tots estaven de parelletes, Julian va eixir d'aquella reunió. Però només fer-ho es va trobar amb l'última persona que esperava veure.

—Julian…

—John?

—Bé, vas dir que volies que la pròxima vegada t'ho diguera en persona així que he esperat a què s'acabara la reunió, ja que sabia de segur que estaries ací.

—Això vol dir que vas rebre la meua carta? —contestà Julian somrient.

—Sí, i crec que tens raó, per això volia convidar-te a passar la resta de la vesprada amb mi i xerrar un poc —digué John oferint-li el braç.

—Hmmm... D'acord —respongué al final Julian mentre li agafava el del braç amb un somriure.

Tots dos se'n van anar cap als jardins xerrant i rient. Van passar tota la vesprada junts explicant-se coses d'ells mateixos, contant-se anècdotes i, en definitiva, coneixent-se.

—Al final, no eres tan tímid com em pensava.

—Bé, ho sóc quan no conec a la persona, però si agarre confiança em solte bastant i fins i tot faig bromes! —digué provocant una forta riallada de la noia.

—I per cert, algun dia m'has de tocar alguna cançó, ara que sé que toques la guitarra no acceptaré un no per resposta.

—Això està fet —digué el morè amb un somriure —bé, ja s'està fent tard i seria millor que tornàrem al castell.

—Tens raó, d'ací poc serà l'hora de sopar —respongué Julian mentre començava a caminar cap al castell.

—Julian...! Espera un moment —digué de repent el noi mentre l'agafava del braç— bé, només volia dir-te que… aquesta vesprada m'ho he passat molt bé i … i l'he gaudida molt i… que… bé, sé que encara és prompte… però, ara que ens coneixem… podríem… bé… ja saps…

En aquell moment Julian li va agafar la cara entre les mans i el va fer callar amb un bes. Ell al principi es va quedar un poc parat, però prompte li va passar les mans per la cintura i va allargar aquell primer bes que no podia haver sigut més perfecte. Quan es van separar la noia li va somriure i li va dir:

—Sí, sí i sí, em sembla perfecte, i ara, va, anem a sopar, que estic morta de fam.

Li va agarrar la mà i el va estirar suaument en direcció al castell. Cap del dos podia deixar de somriure, aquell havia estat un dels millors dies de la seua vida i difícilment l'oblidarien.

Per la seua banda, Martha i Remus havien continuat parlant durant tota la reunió. Ella va estar explicant-li com era la seua vida fora de Hogwarts, les classes de ballet, els concerts que feia a l'estiu amb el cor en el qual cantaven ella i el seu germà, aficions seues com ara llegir sota l'ombra dels arbres després de dinar. I amb cada paraula que deia, Remus es quedava més fascinat, semblava que aquella noia haguera sigut dissenyada especialment per a ell. Tanmateix, el noi va parlar ben poc, per una banda, perquè no tenia gaires coses que explicar, i per l'altra, perquè gran part de la seua vida estava condicionada per la seua "situació", de la qual no en volia parlar per por que ella no volguera saber res més d'ell. Finalment, la reunió es va acabar i van anar tots dos junts cap al Gran Menjador perquè ja s'havia fet l'hora de sopar. Una vegada allà es van trobar amb Julian, que ja hi havia arribat i s'havia assegut a la taula de Gryffindor, amb un somriure enorme a la cara. Remus es va asseure al seu costat mentre Martha s'acomiadava d'ells i anava a asseure's amb els del seu curs. Al cap d'una estona, Lily va arribar i es va asseure junt amb els seus amics.

—I bé, Julian, on has estat tota la tarda? Has desaparegut i no sabíem on eres —preguntà Remus.

—Bé, m'avorria de veure tantes parelletes i he decidit anar-me'n. I una vegada a fora, m'he trobat amb en John, i hem anat a donar una volta pels jardins, hem estat xerrant i… bé… podem dir que ara estem junts… —digué un poc tímida la morena.

—Aiiiiiiiii! Això és genial! —digué eufòrica Lily mentre es tirava damunt d'ella per a abraçar-la.

—Sí, sí, "maravilloso", però per favor, no m'ofegues, m'agradaria viure uns quants anys més. Gràcies —digué quan aconseguí traure's del damunt a la seua amiga— I tu, què?

—Jo què de què?

—No et fages la despistada, que com ha anat amb James?

—Amb James? Bé, com ha d'anar si no? Hem parlat i ja està.

—Estimada, el fet que tu i James parleu ja és una cosa bastant insòlita.

—Molt a contracor, hauré de donar la raó a Hiddleston (NA: cognom de Julian que fins ara no havia eixit), el fet que tu, Evans, i James tingueu una conversació civilitzada és un fenomen digne d'estudi.

—Què vols ara, Black? —contestà de mala gana Julian.

—Tranquil·la, morena, només passava per ací i he escoltat per casualitat la vostra conversació. Remus, vens?

—Sí, ara hi vaig, i fes el favor de ser més educat, que no et costa gens. Fins després noies, que vaja bé —respongué el seu amic.

—Ei, tu, espera, després ens explicaràs com has quedat amb Martha, eh? —digué Julian tancant-li l'ullet.

—Martha? Qui és Martha? No em digues que has parlat de noies amb elles abans que amb els teus amics! —comença a dir Sirius ofès.

—Calla, Sirius, no sigues idiota, va, tira, que ens estan esperant. Com deia, fins després, noies.

Digué Remus mentre s'enduia estirant del braç un Sirius que no parava de remugar i de retraure-li que els afers de noies es parlaven entre els amics i que havia traït als rondadors, però ràpidament va callar quan va veure qui entrava per la porta del Gran Menjador. Les dues noies també van veure com Iris hi entrava, aleshores Julian es va acomiadar de Lily i va anar amb la seua amiga cap a la taula de Ravenclaw mentre la segona no obria la boca, com sempre. Julian estava realment preocupada, des d'aquell fatídic dia que Iris i Sirius ho van deixar, la noia va començar a no parlar, a no eixir amb els amics, quan acabaven les classes anava a l'habitació, feia els deures sense obrir la boca i després es gitava al seu llit, no deia mai res; en estiu no contestava cap de les cartes que els seus amics li enviaven, al final Julian era l'única que encara persistia, però ja sense cap esperança de rebre alguna resposta. El somriure s'havia esborrat de la cara d'Iris, aquell somriure que la caracteritzava i que sempre intentava contagiar a tothom havia desaparegut, i semblava que per a sempre.