Cap.25: Tornar a començar
Com és que encara no hi puc veure, com és que encara parlo sol.
Un mirall... un nas aguilenc... el mateix nas aguilenc... els ulls negres de la seva mare... però el nas aguilenc i els cabells greixosos d'aquell monstre... Se sentia infame. La Lily ja no el podria mirar a la cara sense veure-hi l'home que l'havia agredit... Per castigar-lo... N'estava segur... havia estat un càstig... La manera més macabra de dir-li que l'odiava i que no permetria que fos feliç...
Tenia la vista perduda a la paret de l'habitació, tot i que realment no sentia que estigués despert. Per les seves oïdes només podia percebre un brunzit molest, i ni tan sols notava cap de les seves extremitats.
Tot allò era un malson? Aquesta idea va alegrar-lo uns moments, però la sensació no va durar gaire. Uns segons més tard, va recordar la ràbia i el raig verd amb què havia matat el seu pare.
'No hi havia res que tingués sentit. Tot estava absolutament perdut. Ell se n'havia anat. Havia deixat sola a la persona que sempre havia estat al seu costat. A la noia que estimava. Tot i que realment no se la imaginava sola... Almenys no completament... En Severus va pensar en la Johanna i en Charles Evans. Fins i tot, en la Mary McDonald. Es va imaginar que ells li farien costat. Amb el temps la Lily l'oblidaria i tindria un futur brillant.
Va notar un gran nus a la boca de l'estómac i els ulls van començar a coure-li. Va recordar tots els moments que havia passat al costat d'ella: 'Sota un arbre, somiant amb màgia. Al Hogwarts Express o al jardí de l'escola. Rient amb llàgrimes als ulls. Barallant-se. Discutint a causa d'en James Potter i els seus amics'. I de sobte, una funesta idea va passar-li pel cap: 'si ella hagués escollit en Potter no hauria passat per allò'.
Ja no ho va poder aguantar més, els ulls li coïen massa i el dolor que sentia era ja massa intens. Una primera llàgrima va rodar pel seu rostre i moltes d'altres la van seguir. S'havia promès a si mateix que no ploraria. Ell se n'havia anat per poder-la veure feliç algun dia... se'n havia anat... per sempre. Mai seria prou bo per algú com la Lily Evans.
No hi havia res a fer... Estava marcat... S'havia d'allunyar d'ella, però se sentia tan extremadament sol i culpable...
De sobte, va parar de plorar. Va xarrupar un parell de vegades les llàgrimes del nas, i es va assecar la cara amb la màniga de la seva túnica negra.
Segons després, noves llàgrimes amenaçaven amb caure dels seus ulls. Es va tapar la cara amb les mans i es va estirar a terra. Al cap d'uns minuts, va sentir una pau interior que abans no havia sentit. Va aixecar la vista i es va quedar mirant el sostre. Als seus ulls brillava la promesa de la revenja contra els muggles com el seu pare.
'Ella és filla de muggles'... però va preferir negar l'evidència... 'Ella és la bruixa més poderosa que he conegut mai'.
Després de tant de temps, no m'he acostumat a trencar amb tot el meu passat.
Amb ràbia acumulada per dies de solitud i ànim de venjança, en Severus va escollir un nou camí: unir-se al Senyor de les Forces del Mal. Si d'aquesta manera aconseguia eliminar escòria com el seu pare, ja no importava eliminar tots els altres muggles d'aquell món. El mateix dia del seu aniversari, el 9 de gener de 1977, va escriure a en Lucius Malfoy.
En Lucius havia escoltat centenars de rumors sobre la seva actitud vers la Lily Evans, però en rebre la carta va saber que en Severus Snape era un home intel·ligent. Havia escollit bé.
.
Un home alt, morè i extremadament pàl·lid, de faccions dures, va ordenar a la trentena de persones que s'acumulaven al seu voltant, en una sala fosca, que els deixessin sols.
Davant seu, postrat als seus peus, hi havia el noi apadrinat per en Lucius Malfoy. En Malfoy li havia explicat meravelles del seu ex-company de Hogwarts. El Senyor de les Forces del Mal sabia que, malgrat que en Lucius no era gaire exigent a l'hora d'avaluar el poder màgic d'algú, si que ho era quan es tractava de la qualitat de la sang. Va suposar, doncs, que el jove agenollat davant seu procedia d'una antiga família de mags.
-Alça't- va ordenar-li amb la seva característica veu freda i mancada d'emoció.
L'al·ludit va alçar-se. Va quedar dempeus al seu davant, amb els braços caiguts i la mirada fixa a terra, en actitud respectuosa.
- En Lucius m'ha parlat de tu- No esperava cap tipus de resposta, i va continuar amb la seva reflexió- El cert és que ha parlat meravelles de tu, però en Lord Voldemort vol saber mes. Sempre sap mes... – no va veure ni una sola tremolor en l'home que tenia davant i va animar-se a prosseguir- Si pretens ser un dels meus vassalls, has d'obeir-me...
En Severus Snape va agenollar-se davant del seu futur senyor, en un gest de completa submissió.
-Senyor... no dubti que em lliuro per complet...
El mag va riure. No s'esperava una actitud tan ferma en un noi de 17 anys. Va deixar que seguís al terra de genolls, li agradava sentir-se venerat.
-En Lucius m'ha comentat que ets més jove que ell. És això cert?
En Severus va assentir, allò podia portar-li problemes. Podia ser un impediment pels seus plans.
-És cert, senyor.
-Bé, bé. Això vol dir que encara no has acabat la teva educació màgica.
Llavors, l'Slytherin va alçar la vista cap a l'home alt del seu davant. Va creure amb desesperació que això impediria que entrés al grup.
-Senyor, estic preparat. Sempre he estat més preparat que els meus companys i no... - es va veure interromput. El futur Senyor Tenebrós va alçar un llarg i pàl·lid dit, indicant-li que havia de callar.
- No sóc el teu professor. Formar part dels meus cavallers de la mort, ser un home digne de rebre la confiança de Lord Voldemort no s'aconsegueix amb exàmens ni bones notes, sinó amb obediència i submissió. Estàs disposat a lliurar-me la teva voluntat?
- Si, senyor... – En Severus se sentia extasiat, la ràbia i les ganes de venjança l'havien encegat.
-Alçat, noi...
Va obeir, quedant dempeus, en la postura que ja havia mantingut anteriorment.
Solitari és el meu pas i tothom m'és estrany, sóc el nou de la vella ciutat.
- I ara no intentis amagar res a en Lord Voldemort o ell ho sabrà- li va dir amb una lleu diversió en la veu- Legimencis!
En Lord Voldemort va solcar la ment del noi. Va veure la seva infantesa, al seu pare borratxo, a la seva mare colpejada, al mateix adolescent cridant sang de fang a una noia pèl-roja, algunes humiliacions dels Rondadors, un nen aprenent malediccions i creant-ne de noves... i també va veure que hi havia una part d'en Severus que ell no li mostrava... una part de la seva ment que es resistia a ser escorcollada...
Amb indignació i diversió, va incrementar la potencia amb que intentava penetrar en la ment del jove Slytherin. Llavors ho va veure... la mateixa noia pèl-roja, un home d'esquena, un jove de cabell greixós sentint ràbia... molta ràbia... i una llum verda... Un cos estès al terra... Odi.
En Lord Voldemort va trencar la connexió en aquell moment. No entenia qui era aquella noia, però si sabia que no era una bruixa de sang pura, ell li havia dit sang de fang , però desprès havia sentit ràbia i odi en veure-la en mans del seu pare, un muggle.
En Severus Snape intentava ocultar el nerviosisme que sentia. El Senyor Tenebrós havia vist la seva vida a través dels seus ulls, tot i que ell havia fet tots els esforços possibles per amagar-li l'existència de la Lily i el seu origen mestís.
Ara ell sabria que era un mestís. Un mestís que sentia ràbia i odi en contemplar una agressió a una filla de muggles. S'hauria adonat també que li amagava més coses amb l'oclumància que havia pogut aprendre llegint llibres de la Secció Prohibida de la biblioteca de Hogwarts. Va estar segur que el mataria allà mateix, que el torturaria pel seu atreviment, però s'equivocava.
- Guardes secrets... i tens un petit secret de sang, mestís- va remarcar aquesta última paraula i va delectar-se en el lleuger nerviosisme del noi.
-Senyor.. jo no... Si us plau, senyor... jo...
En Lord Voldemort va tornar a alçar un dit per silenciar-lo.
-És pél-roja i molt guapa... però una simple sang de fang. Si ets aquí he d'entendre que ja ho saps- En Severus va dubtar durant una mil·lèsima de segon, però va assentir just després. Sabia que no podia fer res més.
-D'altra banda, el teu veritable origen serà un secret que romandrà sa i estalvi amb mi- el Lord va fer una gest amb la boca que va convertir-se en un riure fred i cristal·lí.
En Severus va romandre immòbil. Agraït per la benevolència de l'home que tenia davant.
-Dóna'm el teu braç esquerre.
El noi, fingint una serenitat que no sentia, va donar-li el braç, arremangant-se la túnica. Ja sabia que era el que passaria llavors. En Lucius Malfoy li havia explicat amb detall.
Tot té un preu, tot té un adéu que no pots comprar.
El Senyor de les Forces del Mal va posar la seva vareta a l'avantbraç i va murmurar una paraula. L'avantbraç d'en Severus va començar a picar molt, però ell no va fer cap gest que pogués delatar aquella coïssor. Va mantenir el rostre gèlid. En Lord Voldemort va somriure.
Va ser el dolor físic més insuportable que havia experimentat a la seva vida. La sensació que s'estava cremant per dins es va estendre amb mortal rapidesa per tot el seu cos. Es va estremir quan, com si no estigués en aquella sala, va escoltar un petit crit, sorgit del seu propi coll. Només podia sentir el dolor. A poc a poc, la coïssor va remetre, deixant-li una immensa sensació de buit al cos. Tot i així, no va poder evitar estremir-se.
-Ja ets un cavaller de la mort més, jove Snape. No em decepcionis.
En Severus va agenollar-se davant d'ell.
-Gràcies. Senyor meu. Em sento molt honrat.
-Bé. Ara avisa els altres, tenim moltes coses a parlar.
Aquella nit, en Severus va tornar a l'hostatge on s'allotjava amb una nova marca al cos. Una marca que l'acompanyaria fins al final dels seus dies, i que marcaria moltes de les seves decisions. Al tancar els ulls, però, no va poder evitar tornar-hi a veure la Lily i el seu pare, i tornar-se a sentir terriblement culpable per haver-la empès a la seva particular foscor.
'Sens dubte ara havia pres la millor decisió. Mai hauria d'haver intentat acostar-se a la Lily... ell era massa miserable per poder fer-la feliç... Aquesta decisió, però, l'apartava definitivament d'ella i l'acostava al que havia volgut fer ja de petit, allò que sempre havia estat el seu veritable lloc: venjar-se dels maltractaments del fastigós muggle que l'havia engendrat. Venjant-se'n destruint tot allò que ell considerava normalitat'.
.
.
Juga fort i torna a començar.
Havien passat tres setmanes, i el curs havia començat amb normalitat a l'escola, set dies enrere. La professora McGonnagall havia intentat infondre-li ànims per no deixar perdre el semestre, però la Lily continuava amb la mateixa apatia que la mantenia allunyada del més mínim raig de sol. En general, tenia prohibides les visites que no fossin dels seus familiars –la Johanna hi passava llargues estones, i l'Albus Dumbledore facilitava l'entrada a Hogwarts del seu pare un cop per setmana-. La versió oficial era que havia agafat una forta varicel·la de drac, molt encomanadissa però inofensiva per la vida de la noia.
Tres setmanes i, malgrat tot, la Lily sentia que no havia passat ni un sol segon. Cada dia recordava amb repugnància, com en Tobias Snape havia abusat d'ella, i després se submergia en un plor amarg que l'enfonsava encara més i que li recordava que en Severus no era al seu costat. Que tampoc havia tornat a l'escola.
La Johanna i en Remus sabien que la seva germana i amiga no estava bé, havia deixat de ser una noia alegre, feliç i lluitadora.
Però l'esperit de la Lily es mantenia fort. Un matí va despertar d'un profund malson, en el qual havia caigut després del seu plor ja habitual. Eren les 8 en punt, tot just s'havia fet de dia, i un raig de llum es va atrevir a entrar per la finestra de la infermeria, on encara guardava repòs. La professora McGonnagall li havia fet saber que era possible traslladar-la a Sant Mungo. I el seu pare li havia parlat de la possibilitat d'avortar. La legislació muggle ho permetia, tot i que al món màgic, lligat a tradicions ancestrals, ni tan sols era una opció.
Realment ella encara no s'havia pogut plantejar cap possibilitat. Preferia ignorar la seva situació. Ignorar els malsons on en Tobias Snape continuava agredint-la repetidament. Ignorar sobretot l'abandó d'en Severus Snape. Pensar que ell apareixia en qualsevol moment per aquella porta i li demanaria perdó per haver marxat, allò era l'únic que importava.
Va estirar els braços per despertar-se del tot, sentint una punxada al ventre en fer l'esforç. Malgrat tot, va aconseguir asseure's en un dels extrems del llit. Va estar almenys 40 minuts asseguda allà, mirant al terra, oblidant i recordant, sense moure ni un mil·límetre el seu cap, fins i tot va sentir una veu interior que li deia:
-Ja n'hi ha prou!
Va girar el cap fins a poder observar la finestra per on es colava aquell raig de llum, i ho va veure. Aquella il·luminació li va semblar càlida i acollidora. Va allargar una mà fins al raig i va deixar que aquest i la seva energia caiguessin sobre la seva pell.
De sobte va sentir una estranya força interior, una valentia oblidada que va inundar-li el cos. Es va aixecar del llit amb cura, i va dirigir-se al mirall més pròxim. Sabia que li havien recomanat no fer moviments bruscos mentre decidia que fer amb el seu embaràs. Sabia que, fins i tot, encara que decidís interrompre la gestació, un avortament mal controlat li podria impedir tenir fills en el futur, però feia tant temps que no es movia del llit que allò no li podia fer mal.
Aviat va veure el seu reflex. Va veure una noia destrossada, amb bosses als ulls, amb ulleres, i es va compadir d'ella mateixa. 'En què s'havia convertit? Deixaria que un monstre que ja era mort destrossés la seva vida? No. Ella no podia deixar que això passés'.
Per què no tinc les coses clares? No vull la dura realitat.
Van passar dies a partir dels quals la pèl-roja va començar a restablir-se, dies que se li feien llargs com segles, en què de vegades tocava fons i sentia que de nou recauria en la seva pena i en què altres vegades estava segura que tiraria endavant, ja que en el fons sabia que tenia la força necessària per aconseguir-ho.
En les darreres setmanes havia perdut la gana completament, sentia nàusees amb cada olor forta que li arribava, i de vegades es notava tan feble i cansada que gairebé no s'atrevia a respirar. Madame Pomfrey li havia dit que eren els símptomes normals dels primers mesos de gestació, que sentir allò era una bona senyal. Volia dir que tot anava bé, que l'embaràs seguia el seu curs.
Els malsons, però, no eren tan fàcils d'eradicar.
-Estàs bé?- va cridar la Johanna mentre agitava la seva bessona, que no deixava de cridar.
La Lily va obrir els ulls desconcertada i va mirar la seva germana que l'observava molt preocupada. Encara confosa va intentar incorporar-se però va sentir una profunda angoixa que li ho va impedir.
-Àngel, que et passa?- va demanar la Hanna amb llàgrimes als ulls estrenyent la noia entre els seus braços.
La Lily respirava agitadament.
-Lilian si us plau contesta! Lils!- La Hufflepuff va sentir un gran alleujament quan la noia que era al llit va contestar-li, encara visiblement atordida:
-No et preocupis Hanna... Estic bé. - I va començar a plorar amargament mentre s'aferrava amb força a la seva germana.
Les dues van estar juntes durant gairebé una hora, simplement abraçant-se, buscant consol en l'altra, fins que per fi la Lily va aconseguir calmar-se.
La Johanna va mirar amb tristesa la seva germana, que s'assecava les llàgrimes amb el cap baix, va agafar-li amb suavitat la barbeta, en un gest que s'havia convertit en habitual entre elles, i la va obligar a mirar-la a la cara.
-Has de lluitar! Tornar a ser la que eres abans! Jovial!, alegre i lluitadora!... el teu estat d'ànim afecta el nen... no pots seguir vivint morta en vida... -.
De sobte la Lily va sentir una gran compassió per la seva bessona, sabia que el que li estava passant no solament l'afectava a ella, sinó que estava danyant també els seus éssers més estimats. La noia va estrènyer la mà de la seva igual amb força, i la va mirar amb intensitat.
-Hanna, no et preocupis, tiraré endavant.
La seva bessona es va permetre dedicar-li un lleu somriure.
-Confio en tu- li va contestar- Esperaré fins que el moment arribi per ser al teu costat.
I la Lily va tornar a estrènyer la seva germana entre els seus braços, commoguda per la seva comprensió i el seu suport incondicional.
La Johanna va marxar, deixant la seva bessona sola perquè havia d'anar a classe i ja feia tard. La Lily es va quedar a l'habitació, va aixecar-se del llit amb dificultat, perquè encara sentia nàusees, i no volia vomitar, com altres matins. Va preparar un pijama nét, sense deixar de pensar en el malson que no aconseguia recordar, i es va despullar.
Les cartes que jo vull, no es poden donar; tot o res, pots perdre o guanyar.
Es va situar davant del mirall, i va mirar el ventre on creixia el seu fill, i el de la persona que més estimava. Ja es notava. Amb la bata de la infermeria ni tan sols s'apreciava, però amb roba interior es podia intuir que esperava una criatura, i de sobte... sense ni tan sols plantejar-se perquè, va acaronar-se la panxa.
Va sentir que malgrat tot el que li havia passat, de l'abandó d'en Severus, de la violació, de la seva edat, de la mort de la seva mare, del fet que la Petúnia encara no havia tornat a Hogwarts per veure-la. Malgrat tot el que havia sofert, estimava aquell nen.
Va continuar acariciant-se el ventre durant uns minuts, i va sospirar, evocant records de dies alegres amb els que ni tan sols havia pensat des de Nadal.
.
En James i en Sirius es van mirar amb ulls brillants. En uns es reflectien la brillantor dels altres. En Peter dubtava en silenci, amb les celles arrufades.
- Voleu dir que això no és il·legal? -va preguntar, després d'un silenci solemne.
-I?
-Oh, anem Peter... Deixem en Llunàtic fora d'aquest tema, per no haver de sentir-lo, i anem.
-No ho hauríem de fer. És immoral, i poc ètic. Ens han demanat expressament que no hi anem. Està malalta, nois.- va intentar explicar-se en Peter Pettigrew.
Has d'aprendre a acceptar, les regles del joc, no sempre ho tens tot a les mans.
- En James i en Sirius van intercanviar ganyotes i mirades, només en Sirius va arquejar una cella.
-Si no ho fem nosaltres, algú més ho farà i ens traurà el privilegi de ser els primers. Jo dic que endavant, rates i cérvols!-Va dir en Sirius amb solemnitat.
En Peter va negar amb el cap i va acabar de mossegar-se una ungla abans de convertir-se en una minúscula rata.
En Sirius per la seva part, es va cobrir amb la capa per fer-se invisible i, finalment, en James, es va arreglar millor el nus de la corbata de l'uniforme de Gryffindor.
En Sirius el va empènyer amb la seva mà invisible i així, els tres van ingressar a la infermeria. La pèl-roja dormia en una butaca amb tot el seu llarg cabell cobrint-li el rostre i les espatlles. Tenia les mans sobre la seva falda. Respirava entretalladament. Estava totalment pàl·lida. Semblava un àngel en dormir. En James Potter va apropar-se sigil·losament cap a ella. Va recórrer els seus prims braços, la seva cintura, i les seves llargues cames amb la vista. Es veia tan tendra dormint. Tenia els ulls lleument atapeïts, les pestanyes acariciaven les seves galtes. Unes petites pigues adornaven el seu perfecte nas, i s'estenien cap als pòmuls. Els llavis eren vermellíssims. Quan va estendre la seva mà per apartar-li el cabell, la Lily va sospirar fortament removent-se al seu lloc.
Llavors, ho va decidir. La va prendre als seus braços, a poc a poc. Ella va rondinar una mica en somnis. Lentament la va acostar al llit que li pertocava, on els llençols estaven ja desfets. L'habitació era plena del perfum que ella utilitzava. Era una olor floral i cítrica alhora, molt fresca. A la tauleta de nit, hi havia una foto emmarcada. Es podia veure una dona de mitjana edat, de cabell daurat i uns bonics ulls blaus, després un home pèl-roig d'ulls verds. Davant d'ells una nena, de no més de deu anys, pèl-roja i al costat d'ella una altra de la mateixa edat, rossa i amb els ulls de la dona gran. I, finalment, una noia una mica mes alta, amb el mateix cabell de la mare i ulls marrons... 'La família de la Lily', va pensar.
La imatge no tenia moviment, havia estat impresa en laboratoris muggles, i els colors eren suaus. Però es notava la felicitat que hi havia en aquell moment. Les tres germanes estaven agafades de la mà, i els seus somriures eren enormes. La pèl-roja tenia les galtes vermelles, els ullets brillants, i una viva ganyota al seu rostre. Va mirar la cara d'aquella noia que tenia en braços, continuava tenint la mateixa expressió.
Es va apropar al llit, i la va reclinar sobre els coixins. Ella va tornar a remoure's. La va cobrir amb un edredó que hi havia sobre un altre llit. I la va mirar, mentre s'asseia en una cadira al costat del llit. Els seus dos amics van acostar-s'hi. Observava els seus gests en dormir, la forma que prenia el seu cabell sobre el coixí, com el seu cos es cabdellava enredant-se a la vànova. La seva respiració, novament compassada. Quan es va acabar de convèncer que no tenia signes de varicel·la, va apropar-se a la noia, i li va fer un petó al front.
-Vosaltres li veieu senyals de varicel·la de drac? –va demanar estranyat.
-Doncs no Cornamenta... No sembla que sigui això el que li passi... –Va contestar en Sirius que subjectava una petita rata grisa a les mans.
-'Encara que sigui l'última cosa que faci, esbrinaré que és el que li passa de veritat i perquè ho amaguen'–va prometre's en James interiorment, sense compartir el pensament amb els altres.
-Serà fàcil saber que li passa germà... Vols dir que en Remus no ho deu saber?-va afegir en Sirius com si li hagués llegit el pensament.
-Sembla mentida que no el coneguis. Si la Johanna li ha demanat que no ho digui. No ho dirà. En Llunàtic és massa noble –va respondre en James amb un gest de disconformitat.
-Anem... ja trobarem la manera de saber-ho... –va dir en Sirius mentre empenyia en James cap a fora, amb la mà posada a l'espatlla.
Sempre jugo de 'farol', estic desesperat.
Tots tres van sortir d'allà en silenci, sense mirar novament enrere. En James estava convençut que els havien enganyat. I no estava disposat a no saber la veritat. Fos el que fos el que li succeís.
En James Potter havia arribat a l'habitació que compartia amb els seus amics feia estona, però no podia parar de donar voltes al llit. Només portava uns dies sense compartir classes amb ella i ja la trobava a faltar. Hogwarts no era el mateix sense el mal humor de la Lily en dir-li i repetir-li fins a l'infinit que no volia sortir amb ell. L'Snape tampoc s'havia presentat a classe. Però el Gryffindor ni tan sols havia dedicat dos minuts a pensar en l'Slytherin. Amb una mica de sort, ja era un cavaller de la mort... i no l'havia de tornar a veure mai més. 'Tot i que seria una pena no poder burlar-se'n mai'.
-Que?¿? Que dius que heu fet?- En Remus cridava com mai l'havien sentit cridar abans. En Sirius, entre rialles li havia explicat l'escena romàntica d'en James,la nit anterior, posant a dormir la Lily al seu llit en braços, però en Remus havia emblanquit i s'havia posat a cridar. Semblava que havia perdut la xaveta.
-No estem dient que l'haguem tirada al llac amb el calamar gegant, Llunàtic. En James només la va acomodar al llit, com un cavaller- Intentava explicar-li en Sirius amb paciència, arrossegant les paraules com aquell que relata una cosa molt lògica a un nen de tres anys.
-No teniu ni idea del que li hauríeu pogut provocar si s'arriba a despertar i es troba en braços d'en James! –va continuar en Remus, exasperant-se.
-Oh, Llunàtic, gràcies home... Ara m'he convertit en el mateix Innombrable... M'hagués cridat una mica, però i que? Es posa tan mona quan em crida... -va contestar-li en James com si fos obvi, intervenint a la conversa amb un somriure somiador al rostre.
-No és això –va continuar en Remus calmant-se- però és que ella ara no es troba en condicions de tenir un contacte d'aquest tipus amb ningú- i en acabar pràcticament s'havia quedat sense veu, perquè un nus se li havia col·locat a la gola en recordar per tot el que havia passat la Gryffindor.
-Per Merlí, Remus... ni que ella anés a pensar que en James volia violar-la allà mateix... – Les paraules d'en Sirius tenien un to divertit, però la cara d'en Llopin va emblanquir fins a assemblar-se al mateix paper de fumar que en Black duia a les mans, tot intentant fer-se un cigarret muggle.
De sobte, l'habitació dels Rondadors va quedar en un absolut i glacial silenci. Fins i tot en Peter, que havia estat mandrejant sota els llençols sense interessar-se per la conversa, havia aixecat el cap per saber que era el que passava. El somriure burleta d'en James s'havia borrat de la cara de l'animag, i en Sirius es mirava en Remus com si esperés que ell comencés a riure en qualsevol moment. Però les rialles d'en Remus no van arribar, el licàntrop estava totalment seriós, i no sabia com sortir d'aquella situació sense desvetllar el secret de la Lily.
-Perquè ella s'hauria de pensar que jo... que jo vull...?-En James va titubejar en fer aquella pregunta, de sobte l'alegria i la petulància del seu to de veu es van esfumar.
-James... és complicat... –va dir en Remus amb un sospir.
En un impuls, en James va alçar-se del llit i va sortir corrents de l'habitació sense que cap dels seus amics pogués aturar-lo. Havia estat pensant tota la nit en l'estranya malaltia de la Lily Evans i ara les coses semblaven tenir una mica de sentit.
Va deixar la ment en blanc i es va limitar a córrer, necessitava arribar a la infermeria i veure-la. Esbrinar que era el que havia passat, tot i que després de la reacció d'en Remus a les paraules d'en Sirius, no es podia treure una absurda idea del cap. Absurda i horrible.
Va entrar a la infermeria sense tocar la porta. De sobte... es va sentir una dringadissa que va posar-li la pell de gallina, i va distingir la silueta de la Lily d'esquena a ell, mirant fixament a un mirall. Sobre la superfície del mirall es podia observar la figura d'una noia, tenia la pell pàl·lida i el cabell pèl-roig, semblava plorar sense consol mentre s'acariciava el ventre.
La mirava atònit. Sobtadament la noia va aixecar el cap, deixant veure el seu rostre angoixat.
-Lily?!- va cridar a la fi en James encomanant-se de la sensació d'angoixa.
És millor que torni a començar. Només hi ha una via per on passa el tren. Ha arribat el dia d'anar cap a l'infern, o tornar a començar.
A la infermeria, la jove estava mig nua davant el mirall, protegida en l'aparent seguretat de la cambra, absorta en la seva nova silueta. Va sentir que en James pronunciava el seu nom des d'un lloc molt llunyà.
-Lily?- l'eco de les paraules del seu company de casa va ressonar per tota l'habitació, i ella va aixecar el cap espantada.
-No t'acostis! – va ser l'únic que va aconseguir cridar la noia amb la veu ofegada mentre aconseguia tapar-se amb la flassada que hi havia sobre el seu llit.