Capítol 25 – Nadal

A l'endemà, Sirius va ser despertat molt abans del que haguera volgut. Un James tot emocionat es va tirar damunt del seu llit cridant sense parar "Regals! Regals! Obrim els regals! Corre!". Quan ja no va poder aguantar més al seu amic donant bots damunt el seu llit, Sirius es va alçar de molt mala gana i remugant.

—Però com pots estar queixant-te hui, dia de Nadal?

—Perquè certa persona m'ha despertat massa prompte —digué mirant-lo de forma acusadora.

—Va, home, va, ni que fóra la primera vegada. Ei, espera! —digué abans que Sirius entrara al bany— i aquestes ulleres?

—Quines ulleres?

—Les de sol que dus al cap… Quines van a ser! Les que tens als ulls que quasi t'arriben a les galtes.

—No em sigues exagerat, home, això és que vaig anar a dormir tard —digué llevant-li importància.

James es va quedar callat quan va recordar el que havia passat la nit anterior: quan Iris va eixir corrents del Gran Menjador, en Sirius no s'ho va pensar dues vegades i va anar darrere seua, després d'això, cap dels dos no havia tornat a la festa i havia donat per suposat que la cosa no havia acabat bé. La seua cara va canviar per complet i va passar del somriure de nen petit a una de seriosa.

—Vau parlar?

—Estem junts altra vegada.

I sense esperar cap resposta, Sirius va entrar al bany i va tancar la porta decidit a donar-se una dutxa ben freda que el despertara d'una vegada. James es va quedar a fora, atònit. Remus s'acabava de despertar i es va quedar igual que ell quan li va explicar la "bona" nova. Quan Sirius va eixir del bany acabat de dutxar i encara amb la tovallola (NA: per favor, prenem un moment per a apreciar aquesta imatge...) es va trobar amb els seus dos amics esperant-lo (NA: falta només un cartellet que pose intervention i els dos dient "Sirius, açò és una intervenció" XD val, ja pare amb les notetes...).

—Es pot saber què passa?

—Iris.

—Tu.

—Junts.

—Quan?On?Perquènom'hasditres?Sócelteuamicno?Perquènoemvasdespertar?Fatempsquehoteniesplanejat?aixòs'explicaalsamics!

—James, havíem quedat que ens ho prendríem amb calma…—digué Remus resignat.

—NO PUC PRENDRE'M AMB CALMA EL FET DE DESPERTAR-ME EL DIA DE NADAL I DESCOBRIR QUE EL MEU MILLOR AMIC HA TORNAT AMB LA EXNÒVIA QUE NO HA ACONSEGUIT OBLIDAR EN TRES ANYS!

—O calleu o vos faig un malefici imperdonable a tots tres! Hi ha gent que vol dormir!

—Ho sent, Longbottom, són aquests dos, que es prenen les coses massa a la valenta.

—MASSA A LA VALENTA?! SIRIUS! PERÒ…

En James no va poder continuar la frase perquè Remus li havia fet un malefici estabornidor i se l'enduia cap a la Sala Comú mentre li deia a en Sirius que es vestira i que baixara, que l'estarien esperant. Al cap d'una estona, Sirius va baixar i va veure els seus amics a unes butaques davant de la llar de foc, semblava que James ja s'havia calmat i estava parlant amb en Remus sense alçar la veu. En Sirius va arribar fins on estaven ells, es va asseure a la butaca que quedava lliure i els va explicar més o menys com havia anat la nit anterior.

—Però tu estàs segur que és açò el que vols?

—James, tu, més que ningú, saps el que sent per ella, saps que és la cosa que més m'estime en aquest món i saps com de malament ho he passat tots aquests anys. Tornar amb ella és la segon millor cosa que mai m'ha passat i ja et dic jo que aquesat vegada no la cagaré.

—Quina és la primera millor cosa que t'ha passat? —preguntà Remus.

—Eixir amb ella —respongué l'amic amb un somriure.

—Espere, de tot cor, que aquesta vegada res no s'interpose entre tu i Iris, perquè realment pense que esteu fets l'un per a l'altre.

—Com que entre Sirius i Iris, Potter?! Estàs insinuant que han tornat?!

—Estimada Evans! No t'han dit mai que escoltar les converses alienes és de mala educació?

—Que et bombin, Potter! Com pot ser que una s'assabente d'estes coses d'aquesta forma, no hi ha dret! —Anava remugant la pèl-roja mentre eixia de la Sala Comú amb grans passes.

—Bé, ara que ja ho sabeu tot, us he d'explicar el que vaig sentir anit quan tornava de deixar a Iris a la Sala Comú de Ravenclaw. Un grup d'alumnes d'Slytherin dels últims anys estaven parlant de què la setmana que ve hi hauria una reunió de Cavallers de la Mort, vosaltres sabeu què són?

—Cavallers de la Mort? Crec que els meus pares han comentat alguna cosa sobre ells, si no m'equivoque són els seguidors de Voldemort —comentà James.

—Seguidors de Voldemort? Però si només tenen setze anys, com poden ser-li d'ajuda?

—I el més important, Sirius, com van a poder fer una reunió a dins de Hogwarts amb Dumbledore vigilant?

—No ho sé, Remus, però havia pensat anar a parlar-hi, ell sabrà què fer.

Tots tres amics van estar-hi d'acord, així que sense perdre més temps, en Sirius es va encaminar cap al despatx del director. Una vegada allà, no va dubtar gens i va dir la contrasenya a la gàrgola que guardava l'entrada. Se la sabien de memòria tots els Rondadors de tantes vegades que la professora McGonagall els hi enviava. Sirius va pujar les escales i va entrar dins del despatx sense ni tan sols trucar a la porta, segur que Dumbledore ja sabia que hi anava.

—Bon dia, Sirius, què et duu per ací? —digué el professor que estava assegut darrere la seua taula i oferia una cadira al noi.

—Bon dia, professor. Vinc a parlar-hi d'una cosa que vaig escoltar ahir i que crec que vostè hauria de ser-ne sabedor —digué mentre s'asseia.

—Què és el que t'amoïna?

—Ahir, quan tornava de la festa, vaig sentir unes veus a una de les aules dels últims pisos, eren uns alumnes de sisè i setè d'Slytherin i estaven parlant sobre una reunió dels Cavallers de la Mort que es durà a terme la setmana que ve.

—Saps qui són els Cavallers de la Mort, Sirius? —digué en Dumbledore que no s'havia immutat gens amb la revelació del noi.

—És com s'anomenen els seguidors de Voldemort, no?

—Efectivament. I tu saps que…

—Que quasi tota la meua família forma part d'aquesta secta? I tant que ho sé, van intentar que jo també fóra seguidor de Voldemort, però em vaig negar així que em van desheretar definitivament, ara visc a casa dels Potter.

—Sent molt que hages de passar per tot açò, fill meu.

—No es preocupe, he visut amb això tota la vida, no em ve de nou, però digue'm, què farà respecte a aquesta reunió? On creu que es durà a terme? Avisarà el Ministeri de Màgia?

—No et calfes el cap, ja me n'ocuparé jo, de la reunió i faré el que toque fer —respongué el director amb un somriure— moltes gràcies per avisar-me, Sirius, i ara, torna amb els teus amics, que hui, dia de Nadal, és un dia que s'ha de passar amb aquells que estimes —continuà en Dumbledore tancant-li l'ullet.

Sirius li somrigué i se'n va anar cap a la Sala Comú per a retrobar-se amb els seus amics, segur que James ja hauria obert tots els regals i Remus estaria intentant que no obrira també els seus. Quan hi va arribar va veure tot ple de paper de regal estripat per damunt del llit de James que anava saltant per l'habitació ple d'eufòria cantant nadales a ple pulmó, Ben i Longbottom no parava de riure tot veient el seu amic fent el pallasso i Remus s'ho mirava però no s'ho creia.

—Ei, Sirius, com ha anat?

—Bé, m'ha dit que ell ja se n'ocuparà i que no em preocupe. I a aquest què li passa?

—Ha rebut un regal de Lily.

—De l'Evans? Li ha enviat un regal?

—Sí, un llibre de Quidditch, ho ha fet en qualitat d'amiga, aquest any ens ha comprat un regal a tots, que m'ho va dir. He intentat explicar-li-ho, però en James no deixa de dir que està enamorada d'ell, què li anem a fer… —digué en Remus resignat —per cert, he aconseguit que no obrira els teus regals, els tens al peu del llit.

En Sirius es va encaminar cap on li indicava el seu amic i hi va veure uns pocs paquets embolicats. Un era de Lily, com ja havia dit Remus, era un llibre sobre Quidditch, igual que a en James; un altre era dels pares d'en James, un jersei, eren realment amables amb ell; i per últim, els regals dels seus amics d'habitació.

—Bé, jo me n'he d'anar, he quedat amb Martha, li havia promès que passaríem el dia de Nadal junts i, a més, li he de donar el meu regal. Ens veiem després.

Digué Remus tot eixint amb un paquet a la mà. Es va dirigir cap a la porta de la biblioteca, on havia quedat amb Martha. Ella ja era allà esperant-lo. Es van saludar amb un bes i van començar a passejar en direcció als jardins. Feia un poc de fred, però no els importava. Una capa de blanc recobria tota la gespa i les seues passes es marcaven per allà on passaven. Anaven els dos agarrats de la mà, xarrant de coses sense importància i rient.

—I com dus aquest curs? Ja t'has estressat?

—No cregues, m'ho estic agarrant amb prou calma, ja m'estressaré a final de curs quan arriben els GNOM.

—No són per a tant, ja ho veuràs. Què et sembla si ens asseiem per ací, prop d'algun arbre?

—Asseure'ns? Si està tot ple de neu, ens banyarem el cul i ens podem constipar.

—Ja, tens raó, ho sent, ha sigut una proposta estúpida.

—Ei! Jo no he dit això, no canvies les meues paraules, va, anem a asseure'ns —digué Martha mentre l'estirava cap a l'arbre més proper.

—Però si acabes de dir que ens constiparem.

—M'és igual constipar-me si és amb tu —li respongué la noia amb un somriure.

Remus es va quedar embadalit, com sempre que ella li somreia, no ho podia evitar, estava massa enamorat. Van arribar fins a l'arbre i es van asseure un al costat de l'altre. S'estigueren una estona així, parlant tranquil·lament sobre si el llac s'havia congelat alguna vegada o si mai es congelaria. Remus volia passar-li la mà per l'espatlla a Martha, però no s'atrevia i tampoc no sabia com fer-ho. Finalment es va decidir i mentre ella estava parlant dels estius que passava a París visitant la família de son pare, ell va intentar passar el seu braç per la seua espatlla, tot ell tremolava i esperava que ella no notés com de nerviós estava. Després del que li va semblar una eternitat tot i que només van ser uns pocs segons, Remus va recolzar la mà sobre l'espatlla de Martha, que ja feia estona que esperava que el noi es decidís. La noia va somriure i sense deixar de parlar es va arrimar un poc més a ell i es va recolzar sobre el seu pit. Ara la conversa havia derivat cap a el cor on cantava Martha. A Remus li encantava escoltar coses de la seua vida, veure com se li il·luminaven els ulls cada vegada que parlava de coses que l'apassionaven com cantar o el ballet. Després d'una llarga estona parlant, ja no els quedava res per dir-se i es van quedar callats, aleshores, Remus es va adonar que encara no s'havien donat els regals així que es va traure el seu de la butxaca i li'l va donar a Martha. Eren unes arracades de plata amb la forma d'una clau de sol i un collar també de plata amb un penjoll petit en forma de sabates de ballet.

—És preciós, Remus! Moltíssimes gràcies —li digué la noia mentre li donava un petit bes als llavis— ací tens el meu.

I tot seguit es va traure el seu paquet de la butxaca de la jaqueta i li'l va donar. Es tractava d'un braçalet de cuir del qual penjaven la figura d'un llop i un cor. En Remus va abraçar més fort a Martha i la va besar, la va besar amb tot l'amor que sentia per ella.