Capítol 26 - Normalitat

Una vegada oberts tots els regals, Sirius es va dirigir cap al bagul per a guardar-los. En obrir-lo, va veure a dins un xicotet paquet embolicat amb paper de regal. Un paquet que feia ja tres anys que estava allà a dins. Era el regal que li havia comprat a Iris per al Nadal de tercer i que mai no havia arribat a donar-li, potser ja havia arribat l'hora de traure'l d'allà. Quan es va alçar disposat a buscar la noia, es va adonar de repent que tot estava en silenci.

—James? —preguntà el seu amic estranyat. Quanta estona feia que el seu amic havia deixat de saltar i cridar per tota l'habitació?

Va buscar el morè per l'habitació i el va trobar assegut al seu llit, tenia el cap abaixat i a les mans tenia el llibre de Lily, però no era això el que mirava. Tenia la mirada perduda i estava pensatiu. Tot això només significava que alguna cosa no anava bé i el seu amic ho sabia. Sirius es va acostar fins on estava James i es va asseure al seu costat.

—Què passa?

—Evans…

—Hauries de fer-me cas… En realitat, hauries d'haver-me fet cas fa temps…

—Sí, clar, tens raó, el millor era anar cara a Evans i dir-li "ei, tu! Si, la noia pèl-roja que es pensa que sóc un maleït cregut, narcicista, faldiller a qui les noies només li duren el temps que tarden a enrollat-se amb mi, que mira, que m'agrades, eixim junts?".

—Diràs el que vulgues, però aquesta fama te l'has guanyada tu, a més, et recorde que l'única que vegada que has conversat de forma civilitzada amb ella va ser gràcies a seguir els meus consells.

—La reunió de Llagot…

—Exacte, la reunió de Llagot, a més, no t'agrada, n'estàs perdudament i bojament enamorat.

Dit això, Sirius es va alçar deixant darrere seua el seu amic tot pensatiu. El noi va anar cap al Gran Menjador esperant veure la morena allà. Estava nerviós, no sabia com adreçar-se-li. Havien arreglat les coses però estava clar que no era com abans, almenys encara no. L'assumpte no s'havia acabat de normalitzar. Com haurien reaccionat les seues amigues? L'odiarien? Creurien que la seua fama era totalment falsa? Confiarien altra vegada en ell? No li va fer falta esperar molt per a saber la resposta a totes aquelles preguntes, ja que Iris i Julian estaven desdejunant a la taula de Ravenclaw. Es va quedar una estona mirant-les, estaven xerrant, Iris estava xerrant, fins i tot rient. Les coses anaven millorant, a poc a poc, de mica en mica. Es va acostar on estaven les dues amigues. La primera en veure'l va ser Julian, ja que Iris estava de cul a ell. L'amiga es va posar seriosa en veure'l i li va fer una senyal a Iris perquè es girara. Quan el noi va arribar, li va demanar d'anar a donar una volta pels jardins. Ella va acceptar la proposta i es va acomiadar de l'amiga. Durant el camí ni l'un ni l'altre no van obrir la boca, no sabien què dir ni com s'havia d'actuar en una situació com aquella. Iris es va cansar d'aquell silenci després d'una bona estona donant voltes i voltes al castell, així que amb un sospir preguntà al noi:

—I bé?

Ell es va parar i es va quedar mirant-la, no sabia què dir per a començar, era com si s'haguera oblidat de com començar una conversació.

—Ara eres tu qui ha deixat de parlar? No sabia que ho férem per torns, ara jo, ara tu. D'acord, no fa gràcia —digué la noia al veure la cara de reprovació de Sirius— però què vols? Tant de temps sense obrir la boca ha fet que els meus acudits s'oxiden, bé, això i que quan tornara a parlar tinguera la veu molt greu, pareixia Batman.

Aquesta vegada va aconseguir traure una riallada al morè.

—Ei! Vaig millorant, a poc a poc, però algun dia tornaré a fer-te riure fins a plorar, com al principi.

—Com al principi —repetí ell amb una veu trista i acatxant el cap.

—Ei, va, no et poses trist, no és moment per a posar-se trist. Ara hauríem d'estar tots dos feliços i contents saltant i rient —li digué la noia amb un somriure mentre li acariciava la galta.

—Tinc una cosa per a tu.

—Per a mi?

—Sí, bé, és el regal que et tenia preparat per al Nadal de fa tres anys, però aleshores va passar allò i… —Sirius es va quedar callat i li va donar el paquet que duia a les mans.

Ella el va agarrar amb delicadesa i li va llevar el paper de regal. Es tractava d'un ós panda de peluix. No era molt gran i tenia una canya de bambú entre les mans.

—Ara ja queda infantil, però recorde que fa tres anys t'agradaven molt els peluixos i com sempre deies que en una altra vida volies ser ós panda… En realitat mai no vaig entendre per què ho volies ser.

—Moltes gràcies, de debò, m'agrada moltíssim. I, per a la teua informació, encara m'agraden els peluixos. Pel que fa això de l'ós panda, és que seria genial! Imagina't una vida completament dedicada a menjar bambú i dormir. I hivernar. A més, d'entre tots els ossos, els panda tenen un polze que s'assembla al dels humans, és per això que poden agarrar el bambú més fàcilment. I són taaaaan bonics!

El noi no va poder evitar fer una forta riallada en veure amb quina il·lusió deia tot allò la noia. Aleshores la va abraçar, la va abraçar molt fort, com si la vida li anara en allò.

—T'he trobat tant a faltar…

—Jo també, Sirius, jo també…

Van acabar de passar el dia junts i després cadascú se'n va anar cap a la seua Sala Comuna per a acabar de passar el dia amb els seus companys. Quan Sirius va arribar al quadre de la Senyora Grassa es va trobar amb Remus, que també tornava de la seua cita amb Martha. Tots dos van entrar xerrant tranquil·lament i es van dirigir cap a la seua habitació.

—Per cert, has anat a parlar amb en Dumbledore sobre la reunió dels mortífags?

—Sí, m'ha dit que no em preocupe, que ja se n'ocuparà ell, així que millor no capficar-se més, segur que ell ho arregla tot.

—Podem estar tranquils, és el millor mag de tots els temps —respongué en Remus amb un somriure.

Quan els dos amics van entrar a l'habitació, van veure Ben assegut al terra menjant-se les galetes de xocolata que li havia enviat la seua mare i James gitat al seu llit mirant el sostre pensatiu.

—Quanta estona fa que no et mous de llit, James? —preguntà Sirius amb una mitja rialla.

—Jo fa més d'una hora que sóc ací i no he aconseguit que em diga ni mitja paraula —respongué Ben amb la boca plena de xocolata.

—Capficat amb l'Evans? —inquirí en Remus.

—Nois, he arribat a una conclusió —digué de repent James molt seriós.

—I quina és aquesta conclusió? —preguntà Sirius que no s'acabava de prendre molt seriosament el seu amic.

—Mireu, durant sis anys he estat intentant que Lily es fixés en mi —digué el noi de les ulleres mentre s'asseia al llit.

—Home, fixar-se, s'hi ha fixat. No hi ha dia que no discutiu —li digué burleta el seu amic.

—Sirius, ho estic dient seriosament. Tot aquest temps he estat intentant que em fes cas, al principi era només per molestar-la, però a poc a poc, els meus sentiments per ella van anar canviant. Quan la veia se'm regirava l'estómac. No podia deixar de mirar els seus ulls maragda. L'únic que volia era fer-la somriure amb aquell somriure que il·luminaria un poble sencer…

—Quan t'has tornat tan nyonyo? —preguntà en Ben guanyant-se un carxot per part d'en Sirius i d'en Remus.

—I bé? Què has pensat?

—Un ultimàtum…

—Un què? —preguntà en Sirius.

—James, un ultimàtum, si a ella li és igual, no servirà de res —va dir al seu torn en Remus.

—Sé que no ho enteneu, però és la meua decisió. Li ho demanaré una última vegada, si em torna a dir que no, ho deixaré estar per sempre més.

—James, amic meu, t'ho has pensat bé? Va, no sigues tan radical, mira, si fas el que jo et…

—No, Sirius, ja està bé de fer l'estúpid, no vaig a estar-me tota la vida darrere d'una noia a qui no li ineteresse gens.

—I si et diu que no, què? A continuar amb la vida de "aquí te pillo aquí te mato?"

—No ho sé, Remus, ja veurem què faig…

I els dies anaven passant. Nadal va acabar i el castell va tornar a estar ple de vida, riures i crits. Les classes començaren altra vegada. Els dies s'allargaven i començava a fer més calor. Els dissabtes a Hogsmeade s'agraïen. La gent no tenia ganes d'estar a dins del castell, però el fred encara es resistia a anar-se'n i els jardins encara estaven nevats, així que la majoria dels alumnes acabaven resignant-se i es quedaven a les Sales Comunes.

Els nostres amics anaven fent la seua vida. Les coses entre Iris i Sirius es van anar normalitzant. Al principi, tant Julian com Lily no veien gens clar que tornaren a estar junts, per molt que veien com la seua amiga millorava i que aquesta els diguera que no es preocuparen, no podien evitar pensar que Sirius podria tornar a decebre-la i tornarien altra vegada els temps de tristesa i dolor. Però això, ara per ara, pareixia que no anava a passar. La parella estava molt feliç junta i ja tornaven a ser els d'abans. Reien, feien bromes i passaven moltes vesprades junts. Després de tant de temps, tot tornava a la normalitat.

A poc a poc, la neu va anar desapareixent dels jardins i va deixar pas a una herba verda i lluent. Encara feia fred, però ara ja s'hi veia més gent als jardins. La primavera arribava, i amb ella, les vacances de Setmana Santa que tantes ganes tenien els alumnes de què arribara. Una vesprada de dissabte que no hi havia excursió a Hogsmeade, es trobaven les tres amigues assegudes vora el llac xerrant d'on anirien aquelles vacances.

—Els meus pares m'han dit que anirem a París! Tinc tantes ganes d'anar-hi!

—Ostres Lily! Quina sort. Jo em quedaré a casa, aquest any no aniré a cap lloc.

—Ei, no et queixes! Que jo em quede al castell perquè la meua tia està malalta i els meus pares s'han de fer càrrec d'ella.

—Sí, però Sirius també es queda, així que podràs estar amb ell, i ja saps, estareu els dos sols, a la nostra habitació no hi haurà ningú, no sé si m'entens —insinuà Julian mentre li tancava l'ullet.

—Julian! Es pot saber què estàs insinuant?! Que Sirius i jo… que ell… que jo… Però què dius?! —començà a cridar Iris posant-se roja com una tomaca i gesticulant sense parar.

—Tampoc no és tan estrany el que diu la teua amiga…

—James? Què hi fas ací?

—Venia a parlar amb Lily, pots vindre un moment?

La pèl-roja va assentir mentre s'alçava i l'acompanyava cap a un arbre que estava uns metres més enllà.

—Digues, James, què passa?

—Mira, Lily, açò que et vaig a dir és molt important per a mi i el que tu em digues marcarà la meua vida a partir d'ara…

—James, fes el favor de no dir-me aquestes coses que m'espantes… —digué la noia començant a preocupar-se

—Vols eixir amb mi?

Silenci. Un segon. Dos segons. Tres segons. Quatre. Cinc. Sis. Set. Huit. Nou.

—PERÒ TU ERES IMBÈCIL O QUÈ ET PASSA?! M'estàs prenent el pèl o què?! Ja m'havies preocupat tros d'idiota! Au ves-te'n a prendre pel sac i deixa'm estar!