Cap.28: Envia'm un àngel
Veig caure la tarda, el teu record calla, les ombres de casa, perfils de dolor, m'ataquen el cos.
Havien passat dos mesos des de l'anunci de la paternitat d'en James Potter i, després de que el rumor s'escampés misteriosament i l'embaràs de la Lily anés en boca de tots, pràcticament tot havia tornat a la normalitat a Hogwarts.
Durant aquells mesos, el ventre de la Lily havia crescut, i el seu cos havia canviat. Li era difícil fer-se a la idea que en uns mesos més, en arribar a l'estiu, seria mare. Només tenia 16 anys, i temia no estar preparada per la responsabilitat que hauria d'assumir. Estava convençuda que aquella criatura sempre duria l'estigma d'una mare massa jove, absurdament enamorada de qui l'havia abandonat en el pitjor moment de la seva vida. A vegades, quan ningú la veia, tancava els ulls i intentava imaginar-se com seria el petit que esperava. Quan s'endinsava en aquest núvol de pensaments, s'adonava que molt en el fons esperava recuperar una part d'en Severus amb aquell naixement. Estava convençuda que el seu fill o filla s'assemblaria al seu pare, i aquesta idea feia que moltes nits s'adormís aferrada al ventre, en busca d'una mica de consol.
La Lily havia acabat feia setmanes amb les contínues nàusees matinals del principi i ara no parava de tenir estranys desitjos gastronòmics, que podien anar des de rars menjars màgics a suculents plats muggles. Els elfs de Hogwarts ja havien fet amistat amb en James, que cada vegada duia peticions més exòtiques. A més a més, aconseguia colar-se a la infermeria de nit tot sovint i, de passada, sortia a passejar pels jardins del castell i intentava aclarir la seva ment i allunyar el nus que es formava al seu estómac cada vegada que en Sirius comentava la seva paternitat sota l'atenta mirada d'en Remus, que guardava silenci mentre mirava en James amb una barreja d'admiració i consternació. La Johanna es limitava a esbufegar quan coincidien a la infermeria. Estava convençuda que tot allò no podia dur res de bo.
Aquella nit, la Lily era sobre el llit, amb una llarga camisa de dormir sense mànigues, mentre llegia 'El Profeta' de la jornada. En James s'havia tret les ulleres i les havia deixades a la tauleta de nit, alhora que s'asseia al costat de la seva amiga, com havia fet dia rere dia els últims mesos. Després de classe, en James corria fins la infermeria per passar llargues estones amb la Lily, que ja s'havia acostumat a la seva presència continua, talment com si fos veritat que tingués amb ella el pare de la seva criatura, tot i que les punxades al cor no la deixaven viure enganyada més enllà d'uns pocs minuts cada dia.
Respiro en l'aire l'hivern que s'acaba, la nit delicada deixa en el meu cor deliris d'amor.
-Res d'interessant?- va preguntar el Gryffindor en posar la mà a l'inflat ventre de la pèl-roja, que havia augmentat molt de mida en un parell de setmanes i ja era impossible d'amagar. Per la Lily no va passar desapercebut aquell gest, ja que molt poques vegades ell s'apropava d'aquella manera.
- Res... només que en Dumbledore és un inconscient per permetre que a l'escola hi hagi una noia embarassada-. va somriure, gairebé irònica, deixant el diari a la tauleta de nit, apagant l'espelma per recolzar-se al costat d'en James.
El noi va tornar el somriure a la seva amiga i va deixar que s'acomodés al seu braç. En James tenia prou enginy per convèncer a Madame Pomfrey que el deixés quedar una estona més cada dia. S'havia convertit en rutina que la Lily l'esperés, i ell aparegués després de classes o de les seves pràctiques de Quidditch, per comentar-li les últimes novetats i fer-li companyia fins més enllà de la mitjanit.
-Lils... No has rebut cap visita desagradable de ningú més?- va preguntar el noi preocupat en recordar l'última vegada que en Mulciber i l'Avery havien aconseguit entrar a la infermeria i la Johanna havia hagut d'evitar que li llencessin un parell de maleficis, després d'insultar-la.
-No James, de ningú.
Aniré com quan anàvem junts, darrera les teves passes, d'esquena al futur.
El noi va somriure satisfet i va tornar a posar la seva mà al ventre d'ella. Va adonar-se estranyat que li agradava sentir la calor que desprenia aquell esser humà petit i indefens. Va escoltar una veu al cap que li recordava que allà dins hi creixia el fill d'en Quejicus, però la va ignorar. La noia es va sentir còmoda en veure que en James es quedava en aquella posició, i va besar-li el front. Era una manera natural de demostrar-li tot l'agraïment que sentia, per comptar amb el seu suport i amistat.
Però en el moment en què ambdós es van mirar als ulls, un estrany pensament va passar per la seva ment. En James va moure la mà fins a l'espatlla de la Lily i es va apropar a ella, nerviós. La noia es va mantenir quieta durant un segon, contenint la respiració. El seu primer petó conjunt... Allò que en James tan havia esperat...
La Lily va rebre el petó tranquil·la i va correspondre'l de la mateixa manera. Com si el tendre frec de llavis d'en James pogués esborrar tot el que havia succeït, tot allò tan plorat per ella durant els últims mesos, gairebé com si pogués ser feliç amb ell... 'un amic disposat a acceptar-la malgrat tot'.
Envia'm un àngel que sigui com tu. Envia'm un àngel que s'assembli a tu. Envia'm un àngel que em recordi a tu.
Tanmateix, ella no es podia enganyar, sabia que el que sentia en aquell moment no s'apropava ni una mica a la bomba d'adrenalina que explotava al seu pit quan en Severus se li apropava... però ja feia massa temps d'allò i ningú sabia res del noi.
Va tancar els ulls i va intentar no pensar que era un altre el qui la besava. Però per la seva ment va passejar-s'hi un altre rostre, un noi de cabells negres, amb un somriure fred i irònic a la vegada... Llavors, sentint-se culpable, la Lily va detenir el petó, i va obrir molt els ulls, mirant-se la reacció d'en James... que tot i que una vegada li havia jurat que no li demanaria res més a canvi, es moria de ganes de repetir el contacte.
-Surt amb mi! Surt amb mi de veritat, Lilian... –va demanar-li ell, no era la primera vegada que li repetia, però ara no hi havia bromes ni somriures arrogants...en James estava seriós i la mirava amb els ulls brillants... Des de que s'havia volgut fer càrrec de la paternitat del seu petit, en James no havia repetit aquella pregunta... i ara li ho demanava amb to molt allunyat de l'immadur que sempre solia utilitzar.
-James... jo no sé si podria... – va respondre ella avergonyida.
-Jo crec que si que podries- va continuar el noi amb un somriure- però no perdem res intentant-ho.
La Lily va mirar-lo als ulls i va assentir amb la mà al ventre. En James era el millor que podria oferir mai al seu fill. I ara calia pensar en aquella criatura. No podia ser egoista i continuar esperant un amor que l'havia abandonat... que segurament ja no tornaria...
.
.
Les següents setmanes, la Lily va començar a convèncer-se que havia pres la decisió encertada. La Johanna preferia no discutir més amb ella i ja no murmurava enfadada quan arribava a la infermeria i s'hi trobava en James. Tothom s'havia fet a la idea de veure'ls com a parella. A part d'ella, només en Remus, el professor Dumbledore i, darrerament, la professora Minerva McGonagall semblaven ser conscients de la situació, i en James podia veure'ls mirar-lo amb una condescendència i comprensió que ningú més semblava expressar cap a ell. En Sirius i en Peter, en canvi, tractaven en James com si fos el nou heroi de l'escola.
Mentrestant, un càntic turmentador es repetia al cap de la Lily com l'eco d'un crit al mig del no res. Cada vegada més fort, més persistent, més demolidor: la soledat que en Severus li havia atorgat, sense reparar en el dany que li feia.
Ara amb en James al costat, ho veia. No hi havia esperances de guanyar una lluita ja perduda des de feia temps. Encara no comprenia què havia succeït en realitat. Ella sempre hagués estat al seu costat, ella l'estimava, amb amor de veritat. I ell havia preferit deixar-la sola amb el seu dolor.
Encara podia recordar aquell nen desemparat d'anys enrere, sanglotant inconteniblement entre els seus braços, mentre ella li acariciava amb parsimònia el cap, enredant els seus dits al seu cabell. Podia escoltar-lo plorar quedament i sentir-lo tremolar, producte de la ràbia i el dolor que li produïa la situació que vivia a casa. I ella seguia allà, tranquil·litzant-lo, demostrant-li que ella l'estimava i que de res servia continuar plorant. «Tranquil, Sev. Ja ha passat. Tranquil...» I ell, eixugant-se el rostre i tractant en va de recuperar el seu natural estat de serenitat, li havia agraït imperceptiblement, per a després dedicar-li una d'aquestes mirades escruixidores que tant li agradaven a la pèl-roja.
Però ell ja no era aquell nen espantat que tremolava als seus braços. I ella no podria ser més aquella nena dolça que el comprenia, malgrat les seves exigències. Estava cansada i li feia mal l'ànima. Cansada d'esperar que se'n penedís i tornés a demanar-li perdó. S'havien estimat, ella encara l'estimava. Tanmateix, va prometre's a ella mateixa que faria tot el possible per oblidar aquells records difusos, arribant a la conclusió que no valia la pena seguir donant voltes a una història que ell havia tirat per la borda.
I per aquest motiu va acceptar la proposta d'en James Potter. És cert, ja no li semblava desagradable -no almenys quan estava lluny d'en Sirius Black- i en certa forma ella el necessitava. Necessitava oblidar i sentir-se de nou estimada i protegida. Perquè en algun moment de la seva infantesa i fins feia poc ella havia estat estimada per un noi temorós, però lleial. I encara que de moment en James no representava ni un àpex del que algun dia en Severus va representar per a ella, volia sentir que si ho era, volia enamorar-se d'ell, deixar de preocupar-se i fer feliç al nadó que duia al ventre. Ser una família. Després de dos mesos de laments, ella havia decidit començar a esborrar-lo a la força de la seva ment, encara que no ho pogués fer del seu cor.
.
.
Va prémer amb força el diari que acabava de portar l'òliba. No sabia si tindria forces per afrontar el que en Rodolphus Lestrange havia anunciat que hi havia a la secció de societat. Lentament va estirar-lo sobre la taula de la cuina, apartant la tassa de cafè, i va començar a passar pàgines esperant l'inevitable.
De sobte, va enfonsar-se... quan en Lestrange havia arribat a la reunió fent broma sobre la nova excentricitat del vell boig d'en Dumbledore, l'Snape se l'havia quedat mirant amb intriga fins que en sentir la història li havia caigut una galleda d'aigua freda a l'ànima. La Lily Evans –"aquella sang de fang pèl-roja", havia dit en Rodolphus amb un somriure burleta- estava embarassada i el director havia decidit deixar-la seguir els estudis a l'escola.
'Embarassada... però de qui?'. En un primer moment en Severus s'havia horroritzat en assumir que allò era el resultat d'aquell terrible acte... però llavors l'espòs de la Bel·latrix havia pronunciat aquell nom, en James Potter...
En Severus va intentar ordenar els seus pensaments sense èxit. Per un moment, el seu cor va bategar amb força: 'però... i si...?'.
Aviat aquella idea que l'havia colpejat al cor va esfumar-se tan sobtadament com havia arribat... en Potter no acceptaria mai fer-se càrrec d'una criatura que no fos seva, menys si aquell nen fos... Va sentir-se com un veritable il·lús. 'En James Potter l'odiava... era massa arrogant per acceptar una cosa així'.
Caminaré d'esquena al futur.
'Per què l'afectava? Si era precisament allò el que havia volgut que passés quan va decidir marxar; que fos feliç sense ell... Sabia que amb en James Potter la vida de la Lily estaria plena de llum... mai més s'hauria de preocupar de res... tindria la protecció que ell no havia aconseguit donar-li... Oblidaria aquell món fosc que el rodejava a ell... Per això no l'havia d'afectar... Ella es mereixia el millor... i el millor, encara que li dolgués com si li estiguessin clavant un punyal al cor... el millor era en Potter. Tot i així l'estimava, i sentia ànsies de destrossar-li la cara a l'energumen que s'havia unit a ella. A la seva Lily'.
Però ja res tenia importància. Les cartes estaven llançades i el resultat era a la vista. Esperava un fill d'en Potter. Mai s'hauria imaginat que ella tiraria endavant tan aviat i d'aquella manera tan radical... No podia estar de gaire... quan havia trigat ella a tirar-se als braços d'en Potter, després d'allò? I la resposta li va fer mal... 'Gairebé preferia pensar que la criatura era de... No això mai... la Lily no s'havia pogut quedar embarassada aquell dia... era mil vegades millor que fos d'en Potter... sinó ell no s'ho podria perdonar mai... Però com saber la veritat?' ... Ell hauria pogut fer-li costat? Després de tres mesos, ara es feia aquella pregunta... Però era massa tard... No tenia valor, ni forces per tirar enrere, i aquell camí era molt més fàcil tant per ella com per ell.
I amb ella estaria en Potter... Ell, el més arrogant de tots els Gryffindor, que durant tots els seus anys a Hogwarts havia perseguit sense parar la Lily Evans mentre ella l'odiava. Ell, finalment, ho havia aconseguit, i esperava un fill amb ella. I tot per culpa seva, per la seva covardia; era la primera vegada que desitjava haver pogut tenir el valor d'un Gryffindor. Potser si fos tan inconscient com ells, ara seria ell el que podria abraçar el ventre de la Lily, un ventre ple de vida. Vida d'en Potter o del monstre del seu pare? Aquell dubte va tornar-li a fer mal.
Era massa tard. Havia escollit el seu camí. Malament, però l'havia escollit, i compadint-se ja no podia fer res. Seguiria endavant, però no es lamentaria.
.
.
Amiga nostàlgia, no puc oblidar-te, cabells a la cara, deliris d'amor, flagel·len el cos.
Pel cap de la Johanna passaven milers d'idees confoses... No entenia les explicacions de la Lily... que només li repetia incansablement que allò era el millor i que confies en el seu criteri... que per una vegada no estava sent egoista i acceptava a en James pensant en el seu fill...
Però allò no era l'únic que preocupava a la jove Hufflepluff... Tot el que havia patit la seva germana, l'havia tingut distreta i preocupada... massa preocupada com per poder pensar en ella... Però el cert és que havia començat a trobar distant a en Remus... ja des d'abans de Nadal... Entre ells mai havia passat res que no fossin quatre petons i tímides carícies... i encara que ella el buscava, ell sempre semblava tenir una excusa prou bona per fugir-ne.
En principi, ella havia cregut que allò era fruit de la realitat d'en Remus... era un licàntrop i devia tenir por d'assumir un compromís tan gran amb ella... tot i que sortir amb ella sabent que en Sirius la perseguia ja es podria haver considerat 'prendre un compromís força important'. En Sirius... semblava que la relació amb en Sirius tornava a ser l'esperada entre dos bons amics com ells... Almenys així li semblava a la Johanna fins que, enmig d'aquella bogeria, amb en James ficat contínuament a la infermeria i els Rondadors sense un dels seus caps visibles, la rossa va fixar-se en determinats detalls que van mostrar-li una realitat que fins llavors tothom havia ignorat.
La Johanna Evans va somriure, novament una pista. Els ulls grisos clavats en els mel, li parlaven de coses. Coses en què ni en Peter ni en James semblaven haver-se fixat abans. La Lily mai li havia comentat que sospités allò i la Mary estava massa ocupada perseguint en Sirius i fent-se l'ofesa amb en James i la Lily.
Es va apropar a en Peter, però sense apartar la mirada d'aquells dos bojos que es fixaven l'un en l'altre, amb les celles arquejades, com si estiguessin una mica més que lleugerament contrariats.
Ho veia tan clar que ni tan sols li sabia greu. Va somriure encara mes àmpliament, aquests dos necessitarien ajuda, i és clar, ella era allà per ajudar-los. S'adonava que es preocupava per en Remus, però no de la manera en què se suposa que havia de preocupar-se d'una parella.
Gryffindor i Hufflepuff compartien classe a Transformacions aquell curs.
-Que posi tots els deures que vulgui, no penso fer-los.
-Clar. Em convenceràs perquè els faci jo... – Va esbufegar en Remus.
-No et queixis – Va xiuxiuejar en Sirius, mentre observava com la professora continuava escrivint a la pissarra.
.
- Dues parelles! -Va exclamar en Sirius, somrient abans de mostrar les seves cartes. El somriure d'en Remus va esvair-se.
-Escala reial – La Johanna va riure. Acabava de guanyar la partida de pòquer muggle que havien organitzat un grupet de Ravenclaw als jardins de l'escola, una tarda després de classe.
-Maleïda siguis , Evans! – va grunyir en Sirius i va començar a remenar les cartes.
-No saps perdre... Black – Les persones que s'agrupaven a l'entorn de la partida van començar a dispersar-se pels terrenys de l'escola.
Aniré com quan anàvem junts, darrera les teves passes, d'esquena al futur. Envia'm un àngel que sigui com tu. Envia'm un àngel que s'assembli a tu. Envia'm un àngel que em recordi a tu.
-La teva estimada Johanna ha fet trampa! -. Un ofuscat Sirius Black mirava amb els ulls gairebé tancats a un Remus Llopin exasperat.
- Sirius, prou... sembles un nen petit - sospirava cansadament en Remus mentre mirava al seu company.
- Remus... no fotis! -.
- Sirius, per última vegada, no siguis tan antipàtic - li va etzibar en to d'advertència – és normal que la Johanna se'n surti millor que tu en aquest joc, al cap i a la fi ella s'ha criat al món muggle... A més, has de reconèixer que no sempre ets el millor en tot! – a l'instant va penedir-se d'haver dit allò, picar-li l'orgull a en Lladruc sempre era arriscat.
-Oh! Clar Remus, evidentment... I la Johanna em supera en moltíssimes coses, oi? – El to d'en Sirius era tan exagerat, que el seu company va quedar-se'l mirant un moment, analitzant quina mena de neura li passava pel cap aquesta vegada.
- No entenc perquè ets així. Ella és genial, Sirius! – El to d'en Remus va ser més entusiasta del que realment havia planejat.
-Ves a l'infern, Llopin... Ja veuríem que faria ella si hagués d'arriscar la pell una vegada al mes... – En Sirius va callar sobtadament. Acabava de ficar la pota fins el fons.
- Jo... no vull que em continueu acompanyant en les meves transformacions - va balbucejar el castany després d'un moment de silenci - no vull que continueu corrent perill per culpa d'un licàntrop – dolgut, va remarcar l'última paraula.
- Remus, no he volgut dir això, jo no... - va començar a parlar en Sirius, mentre veia com els ulls de l'altre noi s'omplien de recança.
- Està bé, et comprenc perfectament – el va tallar en Remus amb duresa- Adéu Black -.
- Llunàtic... Llunàtic - va xiuxiuejar culpable en Sirius, mentre atrapava el seu amic - Ho sento... de debò, ho sento – el jove Black va subjectar-li la mà.
- Sirius, no sé perquè has estat d'un humor de corbs tot el dia, però ja no m'importa... si tinguessis l'amabilitat de deixar-me anar, la meva xicota i en Peter m'esperen - va parlar rígid, mentre tractava d'escapolir-se.
- Remus, no te'n vagis enutjat... – En Sirius va intentar relaxar l'ambient -. Saps la dita que diu "noi que marxa furiós, se li declara un Filch amorós?" –.
- Sirius, no tinc ganes de pallassades. – En Remus va sospirar, i es va proposar comptar mentalment fins a deu per no perdre els nervis - per si no te'n havies adonat, he estat l'únic que s'ha quedat a escoltar les teves queixes... saps per què?
Un... dos...
- Perquè t'agrada estar al jardí, el fred que fa és bo pel cutis...
Tres... quatre...
- No Sirius. No és per això...
- Llavors... La Hanna i en Peter tenen un afer que no ens han confessat i són a la nostra habitació... – En Sirius va somriure, com si la idea fos realment interessant-. Espero que siguin discrets... ja n'hi ha que diuen que els professors encantaran les escales dels dormitoris perquè els nois no puguem accedir a l'habitació de les noies... i potser a l'inversa també... No volen més James petits corrent per Hogwarts...
Cinc... sis...
- No Sirius...
- Llavors han organitzat una mega festa sorpresa per a mi i t'han demanat... que em distreguis!
Set... vuit... nou... deu...
-No Sirius! No! - va parlar exasperat mentre colpejava el terra amb el peu - Has estat irritable tot el dia! Irritable i irritant! - va respirar profundament abans de continuar - Sirius, estic fart de veure't fer l'idiota, seria molt demanar que em deixis marxar per no decebre'm encara més?
-Au, va Llopin... jo només volia fer-te riure! Ja veig que avui no es pot parlar amb tu... - va bufar furiós mentre es llançava al terra, amb les cames creuades.
En Remus va girar en rodó, i va allunyar-se en direcció al castell.
Caminaré d'esquena al futur.
El licàntrop va arribar a l'entrada de l'escola, tractant d'amagar el seu desconcert... no sabia que passava pel cap d'en Sirius, però ell mateix també estava més irritable del que era normal. 'Ell, que normalment era el que suportava a en Sirius en els seus dies Slytherin, ara saltava a la més mínima provocació'.
- Remus! – la veu entusiasta d'en Peter el va treure sobtadament de les seves cavil·lacions. La Johanna també l'esperava.
- Hanna, Cuapelada... En Sirius està insuportable... - va balbucejar en Llopin.
- Sabia que eres l'únic que podia millorar l'humor d'en Black! – La Johanna mirava just al darrere d'en Remus, amb diversió.
- Molt graciosa, Evans! - Una veu ronca, va fer que el licàntrop es girés, i es trobés amb la imatge d'un despreocupat Sirius, xiulant una melodia que el castany no coneixia, amb les mans posades a les butxaques dels pantalons.– Em podries cedir en Remus uns minuts, Evans?. Podries passar una estona amb les teves amigues de Hufflepluff. Segur que et troben a faltar! - però la Johanna lluny de semblar molesta, va somriure.
-Tot teu, Black – Quan ja s'allunyava, va girar-se cap a en Peter Pettigrew que era palplantat al mateix lloc d'abans, mirant els seus amics-. Ehmm, Peter - va trencar el silenci–. M'acompanyes a la biblioteca? - va preguntar prenent del braç a en Cuapelada, empenyent-lo cap a les escales interiors de l'escola.
-A la biblioteca? - va preguntar el noi baixet - no Evans, no em ve de gust. Em quedo amb ells.
-He dit a la biblioteca? Perdó Peter, he volgut dir a les cuines! -va corregir una mica tensa-. M'acompanyaries a les cuines? - va preguntar amb una brillantor maliciosa als ulls. Ja sabia la resposta d'en Peter, no per res era company de casa de la seva germana bessona, i la Lily es prenia la molèstia de conèixer bé a tothom.
- Clar que si Johanna, anem a les cuines! - va exclamar alegrement el noi rodanxó.
- Bé, ehh... adéu - va finalitzar la noia rossa, mentre en Remus i en Sirius la miraven sorpresos. Quan a la fi van poder reaccionar, ella i en Peter ja havien desaparegut.
-I si parléssim a soles, en alguna aula perduda? – Va proposar en Sirius, amb un to molt més amable del que havia utilitzat fins llavors. Tenia la certesa que la Johanna els havia deixat sols amb tota la intenció del món.
Minuts després, en l'aula buida on habitualment s'impartia Història de la Màgia, ambdós seguien en la mateixa posició, el castany mirant en direcció a la sortida impassible, mentre que el morè tenia la vista fixa en ell. Ambdós esperant una reacció 'lògica' de l'altre.
- Sirius jo... – 'perfecte, ara em toca trencar el gel mentre ell se les enginya per burlar-se de mi', va pensar el licàntrop encara més dolgut.
- No et preocupis Remus, no necessites dir res mes. Ho sento. Realment, sento ser tan estúpid – En Sirius Black semblava inusualment cansat.
- No puc més... - va xiuxiuejar l'home llop amb la mirada baixa. Allò era mes difícil del que s'havia imaginat – Si hem d'acabar discutint sempre, potser seria millor que intentés mantenir-me al marge dels Rondadors una temporada. - va acabar de dir allò, mentre feia un esforç per mirar directament a l'altre noi.
-Ves-te'n a la merda Remus! - va cridar en Sirius. Sentia com començava a sentir-se veritablement furiós.
-Segurament és el millor, Black –va repetir en Remus amb dolor.
- Sempre has de ser tan políticament correcte, fins i tot en moments com aquest?-va explotar aquest.
- Sirius, si us plau, no ens fem més mal... - va suplicar el castany amb to desesperat.
- No ho entens veritat? - va dir amb pesar - No entens que t'estimo, encara que la ditxosa Evans sempre vagi davant meu en la teva llista de prioritats- va rugir rabiós en Sirius, subjectant per l'espatlla al seu amic Llunàtic.
- M'importes més tu, imbècil – En Llopin va pujar el to de veu, però llavors va reflexionar. 'Li semblava que en Sirius havia dit... No, era estúpid pensar que ell havia dit realment allò'. -Te'n fots de mi, oi? – Hi havia alguna cosa semblant a la incredulitat, però també a l'esperança en el seu to.
De sobte, l'animag va posar els ulls en blanc, com si s'acabés d'adonar d'una cosa evident, i va començar a riure. Va riure sorollosament com mai ho havia fet abans, ni tan sols preparant una malifeta amb en James.
Va riure fins i tot més que el dia en què, gairebé mig any enrere, va adonar-se que estimava aquell maleït licàntrop, que passejava agafa't de la mà de la noia per qui havia cregut sentir certa atracció. Acabava de comprendre que era un sentiment mutu, i que ambdós havien creat un enrenou del no res.
Va obrir els ulls i immediatament les seves rialles van parar. En Remus el mirava desolat, però no hi havia només tristesa als seus ulls, també ràbia i decepció.
- Riu tot el que vulguis Black – va xiuxiuejar en Llopin – La pròxima vegada que vulguis burlar-te d'algú, declara't al calamar gegant!
En Sirius va emmudir. Impactat.
En Remus el va odiar fins i tot més per no acceptar que allò era una broma.
Furiós, el castany va apropar-se a l'animag disposat a tirar-ho tot per la borda. En una actitud que, quan ho pensés fredament, li recordaria més a la forma de fer del llop, que a la seva. El va besar als llavis amb despit.
- Rmus... Rms... - tractava de parlar en Sirius, entre els famolencs petons del castany. Després d'uns segons, va separar-se'n penedit.
- Jo si que t'estimo Sirius. T'estimo encara que m'enganyis, encara que te'n burlis... No ho havia vist fins aquest any... però és igual... Adéu Black - va dir mentre feia mitja volta i es dirigia cap a la porta de l'aula.
- No Remus! – En Sirius el va parar, tirant-lo cap enrere, de manera que el castany va quedar capturat entre els forts braços de l'animag.
-Tu no et mous d'aquí, no permetré que te'n vagis i em deixis sol! Jo també t'estimo... encara que siguis un tossut insofrible! - va dir mentre baixava el rostre fins a tocar el coll d'en Remus, i començava així a repartir petons, llepades i mossegades, mentre sentia el prim cos d'en Llunàtic tremolar com una fulla.
- Sirius... Sirius, Lladruc... ahh... mmm ... per favor, ja no, no més - va suplicar mentre tractava inútilment de deixar-se anar de l'empresonament de l'altre noi. Volia allò, però era tan estrany...
- Oh si Llunàtic, si que n'hi haurà mes... tu i jo anirem ara mateix a l'habitació i aprofitarem que en James no torna mai de la infermeria fins tard, i que la Johanna mantindrà distret en Cuapelada una bona estona- va xiuxiuejar a l'oïda del castany.
Després d'aconseguir arrencar-li la túnica i la camisa, va acariciar-li les cicatrius del pit amb lentitud.
- Sir... Sirius... que... penses fer? - va preguntar alarmat en veure que en Black dirigia les seves mans a la cremallera dels pantalons, començant a descordar-los mentre somreia satisfet.
- Faré realitat un de meus grans temors... però el convertiré en una de meves grans felicitats - va finalitzar mentre apaivagava la protesta d'en Remus amb un petó, i àgilment introduïa les seves mans entre els seus pantalons ja descordats. -Definitivament, haurem de trobar-li parella a en Peter aviat. Necessitarem més intimitat, Rems.
