Cap.34: Aquesta remor que se sent
Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt temps que no plou.
La Lily continuava absorta en la visió del cel nocturn. No podia deixar de pensar en el fill que es gestava al seu ventre enmig d'una horrible guerra i fruit d'un matrimoni que per ella sempre havia estat una mentida. Mentia quan es deixava abraçar per en James i ho feia quan es tancava a l'habitació com aquella nit i fixava la vista al cel amb la ment posada en un altre home. 'Un altre home amb qui podria haver tingut una casa com aquella, amb una nena que hores d'ara ja jugaria al jardí, omplint de joguines el porxo'.
'Hagués estat una família tan diferent...'
Però havia de mirar endavant, encara que només fos per aquell nen. Sabia que l'estimaria. L'hi dedicaria tota l'estima que no havia pogut dedicar a la seva menuda. 'I ben pensat, tenir un nou motiu per tirar endavant enmig de tota aquella desolació no semblava tan mala idea'.
-Lils, esteu bé? – En James la mirava des del marc de la porta.
-Clar que si James, i deixa de parlar-me en plural. Encara és molt petit per fer-se notar.
En James Potter va somriure amb sinceritat:
-Et sembla bé fer un sopar i convidar als nois i a la Johanna?
Ella va assentir en silenci, amb un lleuger somriure.
L'únic amb poder per derrotar el Senyor de les Forces del Mal s'apropa… Nascut d'aquells que l'han desafiat tres vegades, vindrà al món en concloure el setè mes…
-Que dimonis hi fas aquí? – El cambrer del Cap de Senglar, va fer-lo fora del local quan encara estava estupefacte. 'Acabava d'escoltar una profecia en què es deia que algú podria vèncer a Lord Voldemort?'. Va pensar seriosament que allò devia ser una broma d'aquella dona.
'No s'imaginava ningú capaç de vèncer al Senyor de les Forces del Mal. Però quan va poder discernir que la frase es referia a una criatura que havia de nàixer a l'estiu, va acabar de convèncer-se que allò només era la dissertació fantasiosa d'una boja'. Tanmateix, era una missió més. S'havia de limitar a transmetre-ho al seu senyor.
Mentre entrava al quarter general dels mortífags, en Severus Snape va intentar treure l'entrellat de tot allò. 'I si realment fos una profecia?' De fet la dona semblava trobar-se en alguna mena de xoc mentre parlava. Potser si. Potser hi havia (o hi hauria) una criatura, qui fos, que podia vèncer a Lord Voldemort. Encara que les raons s'escapessin a la seva comprensió. En concloure el setè mes. La profecia parlava del juliol.
Tampoc hi va voler donar moltes voltes. La Lily tenia raó, fins llavors, havia complert les ordres de Lord Voldemort com qualsevol dels seus vassalls. Feia temps que en Severus Snape vivia convençut que el destí no li havia deixat cap més opció. 'Des del principi, la foscor l'havia marcat com a fill seu'. Ja ni tan sols pensava en venjar-se dels muggles com el seu pare. El seu objectiu era sobreviure, encara que no sabia ben bé quin sentit tenia aquella vida.
S´han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases.
- ¿I la resta?
- No sé si hi ha res més, senyor. Això ha estat tot el que he pogut escoltar. Quan m'he adonat que parlaven de vostè hi he parat atenció, però el cambrer boig del Cap de Senglar me n'ha fet fora abans que pogués sentir tot el que deia.
En Lord Voldemort, en l'apogeu del seu poder, amb desenes de mortífags a la seva disposició, estava sol amb un dels seus joves seguidors, en Severus Snape. El Senyor de les Forces del Mal tenia plans per a ell com a espia a Hogwarts, per vigilar els moviments del vell sonat que dirigia l'escola, l'Albus Dumbledore.
- N'hi ha prou. Així que… hi ha una profecia!.
Utilitzava una serp anomenada Nagini, penjada del coll, com un estrany collaret viu. En Lord Voldemort, famolenc de poder, va agilitzar els seus pensaments. Havia de saber qui podia ser aquell perill. 'Una amenaça. No podia permetre de cap manera que es materialitzés'.
-Algú que m'ha desafiat tres vegades... Saps a qui es refereix la profecia, Severus?
El jove Severus Snape, de genolls, amb els ulls fixos a terra, no s'havia plantejat la resposta, però no va dubtar-ne. No se li acudia ningú més.
- Aquella parella d'aurors, senyor. Els Longbottom.
-Però… he sentit dir que els Potter també esperen una criatura.
Alguna cosa dins d'en Severus es va moure de lloc. El temps va aturar-se. Ell estava parlant de la Lily. No feia ni un mes que l'ex - Slytherin l'havia pogut abraçar de nou, duent al ventre el fill d'en James Potter… 'Però no… no podia ser… senzillament era impensable… no només per la impuresa de la sang del nadó… Ell ho havia calculat. La Lily tindria el nen al setembre'.
En pànic, en Severus va aixecar el cap i va forçar la veu per poder parlar:
- No poden ser ells. No té sentit.
- Per descomptat que si. També m'han desafiat en tres ocasions, també tindran un fill que probablement, segons els meus informes, naixerà a finals de juliol. Encaixen en la profecia.
La seguretat en la veu de Lord Voldemort va aclaparar a en Severus. Una veu punyent al seu interior el va fer adonar que en realitat no tenia la seguretat que el setembre fos la data d'aquell naixement. En realitat podia ser l'agost. 'O el juliol', va repetir-se amb temor.
Va dirigir-se al Senyor de les Forces del Mal a la desesperada:
- Els Longbottom són una família de sang pura. Això… això significa que el noi serà més poderós que un mestís.
- Ves amb compte amb el que dius, Severus. – En Lord Voldemort semblava enutjat. - Igual que tu, jo també porto l'estigma d'un pare muggle.
En Severus va empal·lidir i va abaixar el cap.
- Mil perdons, Senyor. Però no ...
- Per descomptat que si. No pots subestimar els sang de fang. Te'n recordes de l'esposa d'en Potter, no, Severus? Vau estudiar junts – la ironia era més present que mai en la veu de Lord Voldemort.
- Sí, senyor. Però ella… ella no pot… -ni tan sols podia pronunciar aquella paraula. El cap va omplir-se-li de pensaments aterradors.
Aquell titubeig va activar la curiositat innata i malèvola de Lord Voldemort.
-Tu m'estàs dient que ella no pot morir? Vols salvar la vida de la dona d'en Potter?
En Severus va notar com se li formava al front una fina capa de suor, com el cor li bategava amb més pressa i sentia la sang gelada sota la pell. La seva Lily no podia morir. Ni tan sols podia pensar en allò sense sentir que tot s'enfonsava al seu voltant. Havia obeït les ordres de Lord Voldemort en intentar infiltrar-se com a professor a l'escola. En Dumbledore havia rebutjat la seva oferta, i llavors havia escoltat allò. En cap moment va pensar que es referia a la Lily… als Potter…
Aquella profecia havia d'anar dirigida als Longbottom. Ells eren sang pura… No… el fill d'en Potter no podia ser una amenaça.
'La seva Lily'.
- Com ha dit, Senyor, ella no és dolenta en absolut. El seu marit i el seu fill potser… potser no valen la pena, però ella té qualitats. Per a… una filla de... una sang de fang, vull dir. – Menys d'un segon després d'haver pronunciat aquella frase, ja se n'havia penedit. Però ni tan sols podia processar el que estava vivint. Molt menys el que deia. La Lily no podia morir. El món podia fondre's si calia, però ella no podia morir.
Va baixar el cap, evitant el contacte visual amb el seu Senyor, mestre en Legilimància.
- Molt bé, Severus. Prendré en consideració la teva sol·licitud.
Les paraules de Lord Voldemort eren una mena de contrasenya. En Severus va voler-s'ho creure, però no ho va poder fer. El Senyor de les Forces del Mal no s'ho pensaria dues vegades si creia que la vida d'ella podia suposar un perill pels seus plans.
'Lily… la seva dolça Lily ... '
En Severus volia cridar, i llançar malediccions a tort i a dret, però sabia que no podia tenir una actitud sospitosa en aquell moment. No era gens prudent donar a conèixer els veritables motius pels quals no podia concebre la mort de la Lily Potter.
- M'has servit bé, Severus. Digues... creus que és viable obtenir el treball a Hogwarts?
- En Dumbledore no ha descartat donar-me un lloc entre els docents– va mentir sabent el risc que corria. 'De sobte tenia clar que era el que havia de fer per mantenir la Lily viva'.
Va continuar parlant, intentant evitar que un to greu s'apoderés de la seva veu. Estava realment espantat:
- No serà fàcil, però, poder ocupar la plaça de professor de Defensa contra les Forces del Mal.
- Cap problema. Quan siguis a l'escola, guanya-t'hi la confiança, Severus. Arribaràs lluny, molt lluny. En Dumbledore, el vell ximple, pot ser una amenaça per a mi, però amb l'avantatge que tu m'acabes de donar, res impedirà la nostra victòria i llavors seràs recompensat.
En Severus va forçar una ganyota semblant a un somriure, encara que per dins se sentia morir. Sense la Lily, la seva vida no tindria cap mena de sentit.
Lord Voldemort va deixar-lo sol per anar a trobar la resta de cavallers de la mort. Amargat, i interiorment destrossat, en Severus va grunyir una vegada més en recordar com de tossuda era ella, com el valor Gryffindor que corria per les seves venes era suficient per empènyer-la a donar la seva vida en cas que el fill d'en Potter necessités protecció.
Tots els Gryffindors pecaven d'aquesta impulsivitat suïcida, però ell sabia que la Lily, lleona o no, no podria viure en aquell món havent perdut un altre fill. Segurament, ella escolliria morir per salvar el fill d'en Potter. I això encara la feia més desesperadament vulnerable.
L'havia de salvar. Fer tot el que calgués. Donar el pas que fins llavors no havia tingut el valor de donar, girar l'esquena a l'Innominable encara que aquest el perseguís fins a matar-lo. Fins llavors no havia tingut cap raó per fer-ho. La Lily era d'en Potter, i a ell no li quedava res més al món. Només l'odi als muggles. L'odi al record d'en Tobias Snape, que ni tan sols havia pres en consideració els darrers mesos. Mai s'hagués pogut imaginar que ell mateix acabaria condemnant-la. Estava aterrat.
Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Desesperat, en Severus va enviar una òliba al professor Dumbledore. Potser el director de Hogwarts podria protegir-la. Encara que estava disposat a fer-ho ell mateix.
Abans, però, l'havia d'avisar a ella. Encara que l'odiés quan li expliqués que havia fet.
La Johanna sortia de Sant Mungo com cada tarda, on ara hi feia les pràctiques de Medimàgia. Va caminar un passos fins que va adonar-se que alguna cosa no anava bé. Va veure una ombra en un carreró, i encara que ella no havia estat mai gaire bona en duels, va preparar la vareta a l'espera d'un atac.
-No pretenc atacar-te. Pots guardar això. – Reconeixeria aquella veu per anys que passessin, i malgrat tot va semblar-li increïble que després de tants anys tornés a tenir davant a en Severus Snape. La darrera vegada que l'havia vist compartia un dinar de Nadal amb la seva família, l'any 1976. Tres anys i pocs mesos enrere.
-Que és el que vols? T'aviso que estic preparada per defensar-me.
-Si ho estiguessis no ho diries així – La resposta va ser mordaç, gairebé com al passat, però la Johanna va detectar-hi matisos diferents. Alguna cosa semblant a la pressa i l'amargor.
-He de suposar que aquesta trobada és una casualitat, Snape?
-No l'és. La busco a ella, però desconec on trobar-la. He de suposar que com a membre de l'Orde d'en Fènix deu protegir casa seva amb alguna mena d'encanteri desil·lusionador.
- I ja que tan bé suposes. Pretens que jo et digui on trobar-la? A una filla de muggles? Pretens que et digui on és, sabent que ets un mortífag?
En Severus va callar. Ella tenia raó. La maleïda Johanna Evans tenia raó, com l'havia tingut molts anys enrere. Però l'havia de veure. Havia d'advertir a la Lily del perill que corria la seva família.
-Johanna no t'obligaré a dur-m'hi. Ella no m'ho perdonaria, però has de saber que és important. En depèn tot.
La noia va riure suaument.
-Ara et poses extremista, Snape? Després del mal que li vas fer. –La Johanna no estava disposada a cedir davant l'home que li havia fet tan mal a la seva germana- Saps? Ella és forta i potser no t'ho ha dit mai, però tenia malsons a les nits. S'aferrava al ventre plorant i després ja no li vau deixar ni l'oportunitat de continuar abraçada a aquella flama d'esperança que s'havia encès amb la menuda. Vas deixar que matessin la teva filla, Quejicus.
-Va ser un error. El primer de molts. T'ho puc assegurar. – En Severus va adonar-se que ella no li diria mai on trobar la Lily. L'oportunitat que la Johanna l'ajudés l'havia perdut molt temps enrere.
-Digues-li que vetllaré per ella. Sempre.
-Au va Snape... – però la rossa no va poder acabar la frase. Ell ja no hi era. Hi havia una carta al terra, al mateix lloc que acabava de trepitjar l'ex-Slytherin.
La Johanna va girar-se per marxar d'allà, però finalment va acabar canviant d'opinió. Li donaria la nota, el que fos... a la Lily.
.
Una trobada furtiva, al cim d'una muntanya, un vent terrible envoltant-los com a presagi. En Severus l'havia encertat en suposar que en Dumbledore no el rebria amb els braços oberts. Francament, la repulsió que el venerable mag li havia mostrat no l'havia sorprés en absolut. En Severus era conscient que mereixia el menyspreu i la repulsió d'aquell home. Ell no havia demanat, al seu Senyor, la possibilitat de salvar el nen i el marit, i ara se sentia culpable i deprimit, però no podia arriscar la vida de la Lily d'aquella manera.
La fúria d'en Dumbledore, però, havia estat un malestar passatger i acceptable, abans d'aconseguir la seva ajuda. El director de Hogwarts s'havia compromès a protegir-los. Si en Dumbledore amagava tota la família Potter, la Lily podria sobreviure. El vell mag era l'únic a qui temia el Senyor de les Forces del Mal, l'únic que hi podia plantar cara.
Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire.
Al cim d'un serrat, en un dia ventós i fred, a les fosques, amb el vent xiulant entre les branques de quatre arbres pelats. En Severus Snape, esbufegant, no parava de girar-se a banda i banda, agafant fort la vareta amb una mà, com si esperés algú o alguna cosa… De cop, un enlluernador raig zigzaguejant de llum blanca va travessar l'aire. En Severus va caure de genolls a terra i la vareta va saltar-li de la mà.
-No em mati!
-No tenia pas intenció de fer-ho.
El soroll que havia fet l'aparetratge d'en Dumbledore havia quedat ofegat per la remor del vent a les branques. Va quedar-se davant de l'Snape, amb la túnica espetegant amb tot el que hi havia al voltant i la cara il·luminada des de sota per la claror que projectava la vareta.
-¿Què, Severus? ¿Quin missatge té Lord Voldemort per a mi?
-Cap; no en té cap… He vingut pel meu compte!
L'Snape es retorcia les mans; se'l veia com embogit, amb els cabells negres esbullats onejant-li al voltant de la cara.
-He vingut per fer-li un advertiment; no, una petició... Si us plau.
En Dumbledore va agitar la vareta, i, encara que el fullatge i les branques van continuar brandant en l'aire nocturn, va caure el silenci sobre l'indret on eren l'Snape i ell cara a cara.
-¿Quina petició em pot fer un cavaller de la mort?
-La… la profecia, la predicció… La Trewlaney…
-Ah, si – va dir en Dumbledore-. ¿Què n'has explicat a Lord Voldemort?
-Tot… tot el que he sentit!-va dir l'Snape-. I per això… per això es pensa… que es refereix a la Lily Evans!
-La profecia no es referia a una dona- va dir en Dumbledore-. Parla d'un nen nascut al mes de juliol…
-Ja m'entén! Es pensa que es refereix al seu fill, i pensa anar-la a trobar… i matar-los a tots tres…
-Si ella significa tant per tu – va dir en Dumbledore-, segur que en Voldemort li perdonarà la vida. ¿Per què no demanes clemència per la mare, a canvi del fill?
-Ja l'hi he… ja l'hi he demanat…
-Em repugnes- va dir en Dumbledore amb menyspreu. L'Snape va arronsar-se-. Tant se te'n dóna, doncs, que morin el marit i el fill? Així, mentre tu tinguis el que vols, ¿ja es poden morir?
En Severus es va quedar amb els ulls aixecats cap a en Dumbledore, sense dir res.
-Amagui'ls tots tres, doncs –va dir amb veu aspra-. Faci que no li passi… que no els passi… res. Si us plau…
-I tu ¿què em donaràs a canvi, Severus?
-¿A… canvi?- va dir l'Snape, mirant en Dumbledore amb la boca oberta. Després d'un llarg silenci, va respondre:
-El que sigui.
La il·luminació de la casa semblava especial aquella nit. En James parlava de Quidditch amb en Sirius, sota l'atenta mirada d'en Remus, i la Johanna i la Lily s'ho miraven des del porxo. Les dues estaven estranyament callades, endinsades en els seus propis pensaments.
-Tinc una cosa per tu, Lils.
La Lily va mirar divertida la seva germana.
-Un altre regal? Des de que sabeu que estic embarassada no pareu, eh?. Quan el petit neixi serà la criatura amb més joguines d'Anglaterra.
-No és un regal, germaneta. Té. – La Johanna va donar-li el sobre, lleugerament arrugat que en Severus havia deixat al terra. Però abans que la Lily pogués reaccionar, algú va tocar el timbre.
-Deu ser en Pet – va cridar en Sirius des del jardí.
-Ja obro jo! – va exclamar la Johanna. Va arribar a la porta, evitant la mirada de sorpresa de la seva bessona, i traient del camí els regals que els seus amics i ella havien fet als futurs pares aquella nit, i que havien quedat escampats al menjador. Va obrir, i en trobar-se en Peter va somriure.
-Bona nit, Hanna – va saludar l'home tímidament.
-Hola, Peter. Passa. Ja hi som tots – va dir mentre es girava i caminava cap a la sala on havia deixat la seva germana – James, Lils, nois, per fi ha arribat en Peter! - va cridar dirigint la mirada al jardí.
El noi va entrar i va seguir la rossa. 'Aquella nit es veia aclaparadorament bonica. Amb els rínxols rossos recollits, i aquell vestit negre escotat'. En Peter Pettigrew va interrompre els seus pensaments quan un jove amb ulleres i cabells despentinats va acostar-s'hi per abraçar-lo.
-Benvingut Cuapelada. Ja començava a fer massa dies que no sabíem res de tu – En Peter va dubtar en contestar i, amb un lleuger nerviosisme, va asseure's al sofà, com el propi James. En Sirius i en Remus ja eren allà.
-Si... bé... he estat una mica ocupat – va murmurar de manera tallant. Havia d'evitar, com fos, les preguntes que poguessin dirigir-se a un tema que ell no pensava tocar. Ells no podien saber on havia estat.
En Sirius va badallar, i va repenjar-se al pit d'en Remus.
-El pobre Pet s'hagués mort de l'ensurt si l'envies a la darrera missió. No està fet per aquestes coses.
En Peter no va contestar, però va fixar-se en la mirada absent de la Lily, que sostenia un paper a les mans i que encara era a la porta d'entrada entre el jardí i el menjador.
-No sóc l'amfitriona. Però... em permets oferir-li alguna cosa a en Cuapelada, James? – la Johanna va somriure-li. Un somriure que a en Peter va semblar-li càlid, encara que ella només pretenia apartar la seva atenció de la Lily. 'El que menys voldria ara mateix la seva germana, si havia reconegut la lletra del sobre (i estava segura que ho hauria fet), seria convertir-se en la protagonista de la reunió'.
-Si gràcies. – Va respondre ell.
-Perfecte! Acabem de fer cafè. I a més he preparat un pastís de xocolata de postres – va dir la jove entrant a la cuina. De tots els presents, era l'única capaç de cuinar amb mètodes muggles sense provocar cap desgràcia. –M'ajudes a portar els plats?
El noi va assentir i va tornar a seguir-la. L'olor de xocolata va arribar-li al nas amb força i, en aquell moment, va adonar-se que encara no havia provat els famosos pastissos de la Johanna – aquells que en Sirius jurava que eren extraordinaris. Va asseure's en una de les cadires de la taula, mentre ella en preparava les racions.
Van romandre en silenci uns minuts, mentre s'escoltaven els riures d'en James i en Sirius al menjador. La Johanna vigilava que el pastís ja estigués prou fred, i en Peter l'observava mentre prenia el cafè que ella li havia servit.
-Vols ser el primer en tastar-ne? – La noia va dirigir-li un somriure amable, i va posar-li un plat a la taula.
-Ets tota una mestressa de casa – Ni tan sols va saber perquè ho havia dit. Però quan se'n va voler adonar, les paraules ja havien sortit de la seva boca. 'Perfecte, ara ella pensaria que era una espècie d'home de cromanyó'.
La rossa va mirar-lo un moment interrogant, però va asseure's al seu costat sense mostrar-se ofesa.
-M'agrada la cuina muggle – va dir amb senzillesa – Ajuda'm. Deuen estar esperant-nos!
-No et pensis. Les converses de Quidditch d'en Sirius i en James poden durar hores – en Peter va intentar sonar graciós, però estava força nerviós. No se sentia còmode allà, en aquella casa, conscient que ells l'odiarien si sabessin en quin bàndol s'havia situat finalment. Ja no podia dir-los amics. No ho eren, tot i que ells encara no ho sabessin.
Però s'havia convertit en l'espia de Lord Voldemort a l'Orde d'en Fènix, i havia d'aparentar que tot continuava com sempre. Calia que confiessin amb ell.
Quan van tornar al menjador, la Lily ja havia desaparegut. Segons va assegurar en James, no es trobava bé i havia anat a descansar.
-Això deu ser el teu fill, Cornamenta. No deu ser fàcil dur un inquiet rondador al ventre! – En Sirius va riure sorollosament.
-Tenint en compte que tu en seràs el padrí. Quina mala influència per un nen tan petit – El to de la Johanna era divertit. Des de que en Remus i en Sirius eren parella, el tracte amb el gran dels Black s'havia normalitzat i ara els dos veien l'altre com part del grup. La Johanna Evans no era una persona que guardés rancúnies a ningú.
En Peter va riure i després va submergir-se en el silenci. L'home volia evitar preguntes sobre la seva persona. Així que va decidir que era bona idea continuar parlant de l'embaràs de la Lily. De fet, si havien organitzat aquell sopar en plena guerra havia estat per celebrar que els Potter serien pares.
-Quin parell. Ja ho has vist Peter? – Ara era en Remus qui parlava - La Johanna i en Sirius s'han tornat completament bojos comprant regals pel nen. Des de que saben que un n'és el padrí i l'altra la padrina, no paren de competir entre ells. Ompliran aquesta casa de quincalla.
Era una broma. Una broma que va fer que en Sirius el fes callar amb un petó, i la Johanna dediqués a en Peter un somriure avergonyit que definitivament va moure alguna cosa al seu interior.
-La futura mare ja dorm – va anunciar en James, que s'havia escapat un instant al pis de dalt per saber si la seva dona es trobava bé.
-Ohhh. S'ha acabat la festa – va exclamar exageradament en Sirius.
-Però podem continuar-la en algun local del centre. Que us sembla nois? – Els darrers mesos la Johanna s'havia centrat en els seus estudis. En algun moment s'havia plantejat pertànyer a l'Orde, però sabia que el món de les batalles no era per ella. 'No tenia el valor dels rondadors, ni de la Lily'. Però podia ajudar, salvant vides des d'una altra vessant. Aquella nit, però, només tenia ganes de divertir-se. L'endemà ja hi hauria temps per saber que era el que en Severus havia dit a la Lily en aquella carta, i per tornar a pensar en la guerra i en el futur.
-Voleu dir que no és massa arriscat? –va preguntar en Remus.
-Au va Llunàtic. Anem! Conec un pub muggle, on posen bona música. El tipus de lloc on un mortífag no aniria mai de festa.
-Jo em quedo nois. No vull deixar la Lily sola – va dir en James, alhora que mirava de reüll les escales que portaven al segon pis. Estava preocupat per ella. Aquella nit havia estat més estranya que de costum.
'Lils,
Si llegeixes aquesta carta és perquè la Johanna no m'ha permès trobar-te. L'entenc. Sé el mal que t'he fet. Que ens he fet. Pensava que era el millor. Que així estaries segura. Que així et protegiria de tot el que et podia fer mal al meu món.
Ara les coses han canviat. No t'ho puc explicar per carta, però has de saber que ho sento moltíssim. Vull explicar-t'ho jo mateix. Em mereixo el teu odi. El que em dirigiràs quan ho sàpigues. Però encara que sigui així, necessito veure't.
Sempre teu,
Sev'
La Lily Evans rellegia la carta sense entendre perquè ell es dirigia ara a ella. Que era el que havia canviat. 'Perquè estava tan segur que ella l'odiaria'. Va saber que no era una bona notícia. Va imaginar-se que en Lord Voldemort, o simplement la seva condició de cavaller de la mort, podria haver-lo obligat a fer alguna cosa horrible. No podia imaginar en Severus matant o torturant algú. 'Ell no... Malgrat tot estava convençuda que era un bon home. Un bon home que havia pres males decisions'.
Va fingir que dormia quan va escoltar els passos d'en James darrere la porta de l'habitació. En reconèixer el traç de la lletra d'en Severus al sobre havia quedat parada. No esperava tornar a saber res d'ell després de dir-li que seria la mare d'un fill d'en James. Sabia que la ferida que en Severus carregava respecte als rondadors i l'escola encara era massa profunda. S'imaginava que allò l'empenyeria a oblidar-la i començar de nou. Que seria el punt i final de tot. Per això no entenia la carta, tot i que en el fons, una part d'ella per la qual se sentia culpable, trobava poc important que era el que ell hagués fet, si allò li donava l'oportunitat de tornar-lo a abraçar.
En Sirius i en Remus s'havien quedat dormits al sofà. Al seu propi pis.
Havien begut massa whisky muggle aquella nit. La Johanna se sentia marejada i confosa. Estava fermament convençuda que veia taques de colors per tot el pis. Va caminar movent els braços, entrebancant-se amb els mobles que semblaven moure's en un ball esperpèntic. De sobte, va sentir unes immenses ganes de plorar fins a quedar exhausta en algun racó de la casa. 'No sabia perquè però aquella guerra començava a espantar-la molt. Tenia un pressentiment. Un de molt dolent'. Amb l'objectiu de desfogar-se, va dirigir-se a la cuina, on va intentar prendre un got d'aigua, mentre s'asseia als peus d'una cadira.
En Peter Pettigrew va apropar-s'hi. Pràcticament no havia tastat l'alcohol. Tothom el prenia per estúpid, però en la seva condició, no podia arriscar-se a ser descobert per una cosa com aquella. Així que s'havia limitat a observar-los mentre els seus amics i la Johanna gaudien de la nit i del bon ambient del local.
En veure-la plorar va acariciar-li el canell esquerre suaument.
-Sigui el que sigui el que et preocupa, té solució Hanna.
-Que bé que hagis vingut Peter – va dir la Johanna – vull dir aquesta nit. Darrerament no se't veia el pèl. I ara és quan els amics com vosaltres han d'estar més units que mai. Aquesta guerra terrible pot acabar amb tots... amb tot el que coneixem.
L'al·ludit va assentir, tot i que no va somriure. En l'estat d'embriaguesa en què ella es trobava, no era gaire necessari mantenir les aparences. El més probable és que l'endemà no recordés aquella conversa. Però la Johanna si va somriure. Ho va fer àmpliament, i el va abraçar de sobte.
-Sou genials Peter. A l'escola pensava que éreu incorregibles i insuportables, però us envejo saps? Una amistat com la vostra és molt difícil d'aconseguir. Jo només tinc un vincle així amb la Lily. I no té massa mèrit – va bromejar- Ens coneixem des d'abans de nàixer!
Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
En Peter Pettigrew va notar un nus al coll. Durant un breu moment va tenir la impressió que l'oxigen no li arribava als pulmons. Va evitar mirar als ulls blaus de la noia, i va aixecar-se disposat a sortir de la cuina, però abans que pogués marxar-ne, la Johanna va cridar-lo:
-Peter... –va xiuxiuejar ella en un murmuri.
-Si? – va demanar el noi, mentre es posava el seu abric, evitant la mirada de la noia. Havia de marxar d'aquella casa en aquell precís moment.
-Creus que jo també m'hauria d'unir a l'Orde d'en Fènix?
-Perquè? – en Peter va quedar-se parat. No entenia ben bé perquè però ni tan sols podia imaginar-se-la jugant-se la vida enmig d'una batalla absurda. 'Per ell aquella guerra era absurda. Guanyaria el Senyor de les Forces del Mal. En Dumbledore no hi tenia res a fer. Ara que havia conegut Lord Voldemort, tenia la seguretat que oposar-se a un poder així era simplement suïcida'.
-Perquè el meu fillol no pot néixer en un món ple de terror. Ja no estic segura de voler quedar-me tancada en un hospital, esperant que la gent que estimo hi arribi ferida o ... o morta.
-Ningú t'agrairà mai que t'hi juguis la vida – va ser fred i directe, però l'embriaguesa de la Johanna no va permetre-li captar el to tètric i lapidari d'aquella afirmació.
-Però puc intentar fer-hi alguna cosa – va repetir tossuda i èbria. En Peter va preguntar-se com era que, inesperadament, la tenia tan a prop.
Abans que ella sabés que estava passant, va besar-la tendrament als llavis. Ella va repenjar-se accidentalment contra la paret i la llum va tancar-se.
La cuina s'havia convertit en una sala freda i fosca. Tanmateix en Peter va percebre l'ambient estranyament càlid. La Hanna va riure dèbilment i ell, sense ni tan sols pensar que la noia no era prou conscient del que estava passant, va guiar la jove fins a tombar-la al terra.
Va apartar-li un tros de cabell ros de la cara plorosa i va mirar-la. 'Era tan bonica. Sempre ho havia pensat, però ella era tan sols un objectiu inassolible per algú tan pocatraça com ell, sense cap atractiu. No era ni bell ni intel·ligent, ni tan sols valent o divertit'.
Després d'una nova rialla, ella va pronunciar un nom que ell no va arribar a entendre, però que estava gairebé segur que no era el seu.
En Peter va acariciar-li la barbeta i va deixar que el seu dit seguís un camí sinuós fins el seu escot. La Johanna somreia amb els ulls mig tancats, sense adonar-se encara d'on i amb qui era. En aquell moment en Peter va pensar, encara que només fos per uns segons, que canviar de bàndol probablement no havia estat una bona idea.
Nerviós, amb el cor bategant-li poderosament. Va deixar caure el seu pes sobre ella, besant-li el coll.
-Em fas mal...-va exclamar ella entre rialles. En Peter va tornar a mirar-la en la foscor de la cambra, que només trencava la llum dels fanals d'aquell sorollós carrer de la capital anglesa, on vivien en l'actualitat en Sirius i en Remus.
Va treure-li el vestit amb dificultat, disposat a arribar al final. Mai havia estat amb una dona, i de sobte se sentia l'home més afortunat del món. 'Si, ella havia begut una mica', es repetia però 'em correspon. Ha dit el meu nom. Estic segur que ha dit el meu nom', va intentar enganyar-se a si mateix.
-Johanna... - Però quan en Peter es disposava a tornar-la a besar va adonar-se amb frustració que ella s'havia quedat dormida mentre ell l'acariciava. 'Ets estúpid Pet... això només et pot passar a tu, amic', va recordar-li una veu al seu interior.
En Peter encara més frustrat va tapar-la amb el mateix vestit que li havia tret, va arreglar-se la seva pròpia roba, va posar-se l'abric i va sortir d'aquell pis maleint el moment en què havia pensat que algú com la Johanna Evans podia entregar-se a ell.
A primera hora del matí, una silueta va aparèixer a la porta de la cuina. Va mirar la Johanna, dormint a terra abrigada amb el seu propi vestit i va somriure divertit.
-Veig que us ho heu passat bé, eh?¿. Aquesta vegada li tocarà ser padrí a en Remus!- El riure sorollós d'en Black, va despertar la noia, sobresaltada. Aviat va adonar-se que duia menys peces de roba de les que serien recomanables. Sobretot tenint en compte que ni tan sols recordava com havien arribat al pis.
-Que ha passat? – La germana de la Lily va envermellir en fer la pregunta. 'Tot i que hi havia la possibilitat que s'hagués tret la roba ella mateixa. Per comoditat'.
-No em diguis que no te'n recordes ? – En Sirius va contenir el riure i va mirar-la estupefacte. 'Se suposava que la Johanna era la Hufflepuff responsable. Que sempre ho tenia tot sota control'.
-No voldria ser jo qui et digués això, Hanna. Però és possible que en Peter i tu hagueu compartit una tòrrida nit. Al pub mai l'havia vist tan atent amb ningú i em va fer tota la impressió que li seguies el joc.
-Jo? – La Johanna va callar amb una mà al cap. Li feia molt de mal. No havia begut mai tant, però sens dubte allò devia ser una bona ressaca.
.
.
Pocs dies després, en Remus sortia d'aquell mateix pis. Convençut que actuar d'aquella manera era el més correcte per tots. Convençut que arribaria un dia en què en Sirius Black li agrairia aquell gest, encara que ara ni tan sols pogués explicar-li el que anava a fer sense rebre una mirada ofesa i molesta.
.
A milles d'allà, en Regulus Black observava detingudament la xemeneia de la casa familiar on havia viscut des de petit, la mateixa xemeneia per la qual el seu germà més gran havia escapat anys abans.
Després d'uns segons, les cendres van tornar-se verdes i un breu foc va començar a cremar.
En Regulus va continuar mirant-ho sense immutar-se, malgrat que no va ser la figura del seu germà, que era qui esperava, la que va aparèixer.
Es van mirar als ulls fixament. Els grisos d'en Regulus, com bon Black; amb els trets fins, l'aspecte aristòcrata, l'elegància innata, i el posat arrogant. I els daurats d'en Remus, d'aspecte auster i malaltís.
-Black...
El menor dels germans va sentir ganes de riure, havien passat anys, el món estava en guerra i el seu germà continuava mostrant la mateixa tossuderia de sempre. Li havia enviat un missatge. Volia acomiadar-se'n. Potser explicar-li el que sabia i demanar-li ajuda. En comptes d'això, apareixia aquell licantrop.
-On és el meu germà?...
L'amant d'en Sirius Black va fer una ganyota de disconformitat. El germà gran dels Black no sabia que ell era allà. Havia rebut el missatge i s'havia negat a tornar a entrar en aquella casa, encara que en Regulus li demanés.
Per ell era només la guarida dels enemics, i en Regulus era només un mortífag. Un orgullós sang pura tal i com la seva mare havia volgut d'ell. En Remus havia intentat demanar-li a en Sirius que acudís a aquella cita. Si el germà li demanava que hi anés, potser era important. En Lladruc s'havia mostrat convençut que era una burda trampa. L'Alastor Moddy, amb el seu lema d'alerta permanent, li havia donat la raó i ningú ho havia discutit. En Remus, però, no podia evitar pensar que estaven enmig d'una guerra, i que algun dia en Sirius podia penedir-se de no haver vist el seu germà, una última vegada.
-Ell creia que l'estaries esperant amb els vostres pares i la resta de mortífags.
-I tu no? Ets prou estúpid per entrar en aquesta casa, en terreny enemic, completament desarmat? On són els teus amics?
La mirada que va llançar en Remus era resignada. Una de les diferències entre els ulls d'en Regulus i els d'en Sirius, era que mentre un ho deia tot amb una sola ullada, en Regulus expressava fredor, de manera calculada i inexpressiva.
-Digues-me idiota si ho desitges...
-Doncs si... T'has arriscat per a res. La carta era per en Sirius. I si... era una trampa.
-Era un risc que havia de córrer. En Sirius és tossut, però estic segur que es moria de ganes de venir.
-Un risc que havia de córrer - va repetir en Regulus atònit- Però, per córrer riscs cal voler un benefici... Perquè t'importa tant?
-Vaig pensar que hi havia la possibilitat que la carta fos veritable i volguessis dir-li alguna cosa. Havia de córrer el risc. Ell va negar-se a venir, però sé que algun dia pot lamentar-ho profundament. Estem en guerra... i sou germans, malgrat tot.
-Una teoria completament estúpida, licantrop.
-No veig que hi hagi ningú més en aquesta mansió. Encara importes al teu germà, encara que no ho vulgui reconèixer. I a mi m'importa ell. Si necessites ajuda. El que sigui...
En Regulus va quedar descol·locat. S'hagués sentit l'ésser més afortunat del món si en Sirius hagués entrat per aquella xemeneia...
-Els meus pares són a les reunions socials que se celebren aquests dies, no arriben fins demà el matí. I... bé... no he convidat a ningú més.
-Llavors, tenia raó- va somriure tímidament.- Digues... quan en Sirius ho sàpiga no tindrà cap problema en ajudar-te.
-Això no és cert. Ha demostrat que no li importa res – va dir en Regulus, amb veu cansada. 'El seu germà gran continuava sent el mateix de sempre; despreocupat, irresponsable, egocèntric. Sabia que en Sirius odiava cadascun dels detalls que conformaven aquella casa, incloent-lo a ell, però havia somiat en una reconciliació'. Tot continuava igual.
-Ets mortífag. En Sirius té els seus motius per estar dolgut...-la veu d'en Remus no era dura, però si decidida.
-No per gaire temps... Hi ha certs canvis... – En Regulus va rendir-se i va decidir confiar en aquell amic del seu germà. Al cap i a la fi, ell era ara la família d'en Sirius. Un dels rondadors. En Remus va mantenir-se en silenci, expectant.
-Li vaig demanar que vingués per parlar del nostre futur-. En Regulus havia recobrat l'aire segur i altiu. Ser un Black comportava romandre immune a tot tipus de situacions, per més desconcertants que fossin.
-Futur? Que vols dir...?-En Remus no va poder evitar pensar que, en dos bàndols diferents, només un dels germans tindria futur. 'En el millor dels casos...'
-La nostra família és una de les més respectables a tot el món màgic, i cap de nosaltres dos té fills i...
-Fills? Regulus, de què estàs parlant... Encara que tingués fills en Sirius no voldria formar...-El menor dels Black va somriure, deixant anar una breu rialla.
-Sé que encara que fos així, si algun dia arribés a tenir un fill, no l'educaria com un Black. L'educaria com un rondador- i en Regulus no semblava lamentar-ho.
En Remus va assentir somrient. Sens dubte, un rondador. No un Black.
-Això era tot el que li volia demanar.
-És broma, veritat? Li vas demanar que vingués per preguntar-li sobre la família... Saps que no es considera part d'ella, i els vostres pares estan convençuts que no mereix tal consideració.
-Perquè no vol...
-Ell vol ser alguna cosa més... fer alguna cosa més per aquest món...
-Ser un Black és ser alguna cosa.
-Ell no pensa així... Però si haguessis escollit anar amb ell. En Sirius no t'hagués rebutjat. N'estic convençut.
-Els Gryffindors esteu tots bojos.
-Perquè? No tenies perquè quedar-te.
-Ell m'odia, com a tota la família.
-Si us plau, Regulus! No t'odia! No pot entendre com és que no t'adones de certes coses, però no t'odia.
-Entendre que ho va deixar tot enrere? Que res va importar-li quan va decidir marxar?
-No és culpa seva que t'unissis als mortífags. – Ara en Remus semblava lleugerament molest, però conservava la calma i la seva amabilitat habitual.-Tu vas escollir el teu camí.
-Se t'ha passat pel cap la idea que ambdós bàndols maten...?
-Nosaltres no matem per gust, com vosaltres.
-No es tracta de nosaltres. Es tracta del que ell va voler creure. Ser un Black no et converteix en un mortífag.
En Remus va assentir. Allò estava clar. En Sirius no era un mortífag.
-Ell és un Black. Encara que ho negui. Encara que s'hi resisteixi, encara que ho odiï, és igual a nosaltres. Igual d'arrogant, sempre convençut que les seves accions són les úniques correctes.
En Remus va quedar-se parat. Mai no hagués esperat una reacció així del germà del seu estimat, a qui en Sirius sempre definia com el tranquil i calculador de la família. Però en Regulus va prosseguir, gairebé com si estigués parlant amb ell mateix, sense parar atenció a les reaccions del licantrop.
-Quan se'n va anar no va preocupar-se d'endur-se'm amb ell. Només es volia salvar ell. No li va importar el que deixava enrere. Només volia sortir d'aquí i ho va aconseguir.
-Sempre seràs el seu germà...
-No... ell té un únic germà. I tu saps que es diu James Potter. Ho va deixar molt clar quan va sortir de Hogwarts, molt orgullós de proclamar als quatre vents que tenia un únic germà. Que odiava tot el que tenia a veure amb la família Black, i deixa'm dir-te que sóc part d'ella.
-Perquè vas elegir ser-ho!- En Remus estava perdent la seva infinita paciència.- Almenys així ho veu ell-. Va reconèixer derrotat.
-Em vaig quedar al lloc on sempre havia estat! No vaig tenir elecció. No tots som valents Gryffindors!
-Regulus! Realment només volies saber si tindries nebots?.
-No... No volia dir-li això. Volia saber si ell havia canviat. Si encara podíem ser germans. Vam créixer junts. Durant onze anys ell no va conèixer en James Potter, ni a tu, ni a en Pettigrew. Jo era el seu germà.
-No crec que en Sirius pensés mai que la seva marxa et pogués afectar així... No se'n va anar per tu. Ell sentia que aquí no encaixava.
-Bé. Igualment sempre ha cregut que jo seria un assassí a sou. I això és el que he acabat sent. –En Regulus va callar, en silenci. Recordant totes les atrocitats que havia comès els darrers mesos.
-Me n'he d'anar. En Sirius em mataria si sabés que m'he ficat on no em demanen. Però si mai necessites ajuda. Ja saps on trobar-nos – I en Remus va entregar-li una petita targeta amb l'adreça del seu petit pis londinenc. 'No va saber dir el perquè, però confiava amb el petit dels Black'.
I amb un lleu espetec va desaparèixer de la mansió Black. En Regulus no havia aconseguit veure el seu germà abans de morir però aquella trobada tindria unes conseqüències que ell ara no desitjava, i que en Remus ni tan sols es podia imaginar.
Les cartes ja estaven llançades sobre la taula, ara tan sols havia de jugar-les. Volia veure el seu germà abans de decidir si finalment ho faria. No era estúpid. Però tampoc no era tan valent com ho era un Gryffindor. Preferia actuar, amb les ombres cobrint-lo.
Va observar la casa per última vegada, i va somriure amb malícia. Si els seus pares ho sabessin... Però dubtava que mai algú tornés a saber què havia passat amb ell.
I, tanmateix, la remor persisteix...
En Sirius no hi havia anat, però aquell amic seu havia acabat de dir el que ell volia escoltar. Mai no seria un Black. Mai cometria els crims a què la Bel·latrix estava acostumada, mai no tindria la cobdícia de la Narcisa. En Sirius simplement continuaria sent en Sirius.
I això a en Regulus li va agradar, i el va tranquil·litzar. Ja havia elegit el seu camí, un del qual, sabia, no podria tornar. Però no li importava. Només esperava que aquella persona que sempre havia estat el seu exemple; aquella persona a la que durant tota la seva vida havia idolatrat en silenci, i que ara intentava copiar, s'assabentés algun dia de la decisió que havia pres.
I sentint-se un nen, en imaginar una escena on el seu germà s'assabentava del que ell havia fet i s'inflava d'orgull, va abandonar Grimmault Place.
Ara només faltava pregar perquè el seu sacrifici servís d'alguna cosa i pogués acabar amb la guerra, que tantes coses havia destruït.
Va conèixer aquell amagatall en oferir el seu elf Kreacher al servei d'en Lord Voldemort. Un amagatall que hagués desconegut tota la vida si en Voldemort no hagués decidit provar el poder d'aquell lloc amb el seu elf, fent que morís allà. Però en Kreacher va salvar-se. En Voldemort era poderós i, possiblement omnipotent, però no va tenir en compte que aquelles maltractades criatures no eren iguals que els mags, que comptaven amb una màgia que els permetia aparèixer-se i desaparèixer en llocs encantats.
Al seu retorn, en Regulus li va demanar que li detallés el que sabia i fastiguejat pel que en Voldemort li havia fet al seu elf, va decidir trair-lo robant l'horricreu real (que era el medalló de Slytherin), dipositant-ne un de fals. S'havia assabentat de l'existència dels horricreus temps enrere. 'Al cap i a la fi no era tan difícil. Hi havia llibres, tot i que amagats en les profunditats de biblioteques màgiques de tot Europa, que n'explicaven el funcionament'.
Estava decidit a passar ell mateix pels paranys del Senyor de les Forces del Mal; ordenant a en Kreacher que tornés a Grimmault Place en acabar, i destruís aquell objecte maligne sense dir res a la seva família.
Aliens a aquest fet, en Remus i en Sirius acabaven de començar una disputa que canviaria moltes coses.
-On has estat?
-No t'ho puc dir.- No era que a en Remus li agradés mentir. Era només que... a vegades, sense ni tan sols adonar-se'n, no ho processava d'aquella manera. No pensava 'estic mentint', pensava 'és un secret'. Pensava 'ningú ho pot saber'. No veia res dolent en guardar secrets, perquè sempre n'havia hagut de guardar un, però ara era diferent. Era diferent i era igual. No volia confessar-li a en Sirius que havia visitat Grimmault Place. No volia confessar-li que havia parlat amb el seu germà. En Sirius pensaria que s'havia immiscit en assumptes aliens, i ell no estava disposat a decebre en Sirius.
No era com mentir.
-La meva mare està malalta.
-Au va Rems... Aquesta és l'excusa que posaves a l'escola quan t'havies de transformar.
-Aquest cop és veritat.
En Sirius semblava més enfadat que res més, però va escoltar l'excusa d'en Remus lleugerament contrariat. Finalment, va assentir no gaire convençut i va asseure's al sofà amb aquella parsimònia tan pròpia d'ell.
-Això espero Remus. Espero que no sigui mentida ... – però en Sirius era conscient que aquells eren temps de guerra. 'No hauríem d'amagar-nos coses entre nosaltres', va pensar intranquil.
Segons després, en Remus Llopin va endinsar-se a la cuina a la recerca d'un tros de xocolata. La xocolata el relaxava.
I, tanmateix, la remor persisteix...
Un mussol va picar la finestra del menjador amb el bec. En Sirius va dubtar. Coneixia el mussol perfectament i va pensar seriosament en no obrir-lo. 'En Regulus un altre cop...'
Finalment la insistència de l'animal va fer-lo canviar d'idea.
Va agafar el sobre amb orgull. Disposat a rebre a crits a la bestiola que tenia davant i dir-li que no volia saber res del seu germà. Que en Regulus era prou conscient que no en volia tenir notícies de cap mena. Però va quedar callat. La carta no duia el seu nom enlloc. Anava dirigida a en Remus, i al remitent hi figurava indiscutiblement el segell dels Black.
'Menteix'. Va ser l'únic que va poder comprendre en Sirius. Va obrir la carta davant l'estupefacció de l'au que va intentar impedir-li. Semblava que el mussol tenia ordres estrictes de donar la carta al seu destinatari. L'animal va fer prou soroll com per alertar a en Remus, que va cridar des de la cuina:
-Amb qui o que t'estàs barallant, Sirius?
-Amb res. Un mussol estúpid. Porta una carta... una carta per mi – En Remus no va contestar, massa enfonsat en els seus pensaments. 'No li agradava mentir, però no podia dir-li a en Sirius que havia visitat en Regulus malgrat la seva negativa a veure'l'.
A en Remus Llopin: L'amo em va demanar que l'escrivís si no aconseguia complir la missió que em va encomanar. He de destruir un reliquiari. Pertany al Senyor de les Forces del Mal. En Regulus va dir que potser, tot i ser un licàntrop, sabria ajudar-me.
Kreacher.
En Sirius Black no s'ho podia creure. No s'ho podia creure, però ho havia de fer perquè ho estava llegint perfectament. L'elf dels Black. L'elf de la seva família s'acabava de posar en contacte amb en Remus Llopin.
L'últim que havia sabut d'aquell elf era que alguns membres de l'Orde l'havien vist al costat de Lord Voldemort. La seva família l'havia cedit com a gest de bona voluntat al seu senyor. I ara aquell elf... li parlava d'un amo a en Llunàtic... parlava d'un amo que demanava ajuda a en Remus Llopin. En Rems. L'amic de qui es va enamorar sense adonar-se'n quan era només un adolescent. Un sentiment que orgullós, com en Sirius havia estat sempre, no s'hagués reconegut mai a si mateix. 'Encara desconeixeria els seus sentiments si ella, una de les seves conquestes, no hagués posat els seus ulls, precisament, en ell... en Remus Llopin'.
Rebel com era en Sirius sempre havia volgut ser diferent. Diferent de la seva família, però no diferent del seu germà de l'ànima, en James Potter. S'havia convertit en una rutina parlar de noies, competir per ser el que en conquistava més, i explicar-se les seves experiències íntimes amb una ampolla, o dues, de whisky de foc entremig. Com podia confessar-li a en James Potter que era homosexual? Com podia confessar-s'ho a si mateix?
Si llavors ni tan sols sabia si ho era. Si només li agradava en Remus Llopin entre tots els homes del món. Continuava sentint-se atret per les noies, malgrat tot. Curiosa contradicció. O potser no. Potser és que en Remus Llopin sempre havia estat la seva mitja taronja després de tot.
Per això el subconscient d'en Sirius Black s'havia negat a desvetllar el seu particular secret. Per això en Sirius Black no havia sabut, fins molts anys després d'haver-lo conegut, que aquella necessitat de protegir en Remus Llopin, tan diferent de l'amistat que l'unia amb en James, es deia amor.
'No ho havia pogut esbrinar, perquè en Remus Llopin sempre havia estat allà. Fins i tot quan en Sirius passava nits senceres fora de l'habitació, que compartia amb els seus amics, i arribava de bon matí, parlant dels encants de la noia de torn. Sempre era allà com la veu responsable del grup. Però va arribar ella i va veure que el perdia. I, per primera vegada, va preguntar-se perquè li sabia més greu perdre a en Remus Llopin que a la mateixa Johanna, una de les alumnes més atractives del seu curs'.
I ara això. En Remus involucrat en una història fosca. Podia demanar-li. Però no serviria de res. De sobte, no li va semblar tan estrany. Ell sempre havia lamentat que el món màgic sentís repulsió cap al seu petit problema. Un problema que l'obligava a treballar en feines muggles i l'apartava d'allò que sempre havia desitjat fer: la docència màgica. En Lord Voldemort, però, oferia un futur als licantrops que se situaven sota les seves ordres. Un futur com assassins primer, si. Però després un futur en la nova societat que volien imposar. Un futur que ara en Remus Llopin no tenia.
I, tanmateix, la remor persisteix...
-Remus... – va murmurar decebut, i amb un cop de vareta va destruir la carta i va obligar el mussol a sortir del pis.
-Demà hi ha una reunió de l'Orde, oi? – en Remus que havia tornat al menjador, va mirar el seu company i amant amb un somriure.
-No ... en realitat no ho sé – I va pensar que no mentia. Protegia els seus amics, i el protegia a si mateix de cometre qualsevol tipus de traïció.
Tanmateix, era cert que l'Albus Dumbledore havia demanat a la Lily i en James que acudissin a una cita a Hogwarts, a mitja tarda, aquell 4 de març. 'Alguna cosa no anava bé'.