Cap.35: Que no ho veus?
No entenc perquè.
L'existència d'una profecia encara era desconeguda per la majoria de mortífags fidels a Lord Voldemort. Els Malfoy, però, afrontaven aquella etapa amb l'esperança que el món màgic tornés a reconèixer la superioritat dels sang pura i, per tant, els seus fills ocupessin el lloc que els corresponia, sense haver de tractar amb impurs i traïdors. El Senyor de les Forces del Mal continuava guanyant posicions en aquella guerra. Un líder a qui en Lucius obeïa ferventment, més que per veritable admiració, per la necessitat imperiosa de conservar un lloc de privilegi quan els impurs fossin cosa del passat.
Aquell 4 de març la Narcisa lluïa amb orgull un ja avançat embaràs. Aquesta vegada el matrimoni Malfoy confiava en tenir un nen. 'Un hereu', com repetia incansablement la Walburga Black, a qui aquell futur naixement semblava haver satisfet del tot.
-Anem Lucius... Necessito passar per la Ronda d'Al·la i comprar un parell de coses per al petit.- En Lucius va travessar la sala d'un establiment ple d'objectes rars i va parar-se davant d'una xemeneia. Va observar expectant com ondulaven les flames i es menjaven la poca fusta que hi quedava viva.
-És una llàstima que tots aquests objectes no estiguin permesos pel Ministeri. Seria molt més fàcil transportar-los –va rondinar en Malfoy, amb la mirada posada a la seva esposa.
-Anem! Dobby, vigila la Lyra! - Va manar la Narcisa a l'elf domèstic en veure com la petita intentava agafar un estrany objecte de la botiga, que en Lucius va apartar-li amb suavitat.-Aquesta nena és massa inquieta... algun dia ens donarà un disgust.
-Vull anar a la botiga de mussols, mama!- la veu de la pèl–roja era dolça però ferma. La petita Malfoy, amb perspicàcia, perseverança i insistència fins a l'extenuació, aconseguia sovint tot allò que demanava als seus pares.
La Narcisa va sospirar i va mirar a en Lucius, esperant el seu assentiment. La jove mare va decidir llavors que podia confiar en l'elf. Els quedava poc temps i encara calia comprar moltes coses. 'Tot i que se'ls estimava, i tenia l'ajuda de la seva mare i els elfs que els servien, la perspectiva de tenir cura de dos nens resultava esgotadora. Especialment si el menut que duia al ventre demostrava tenir tanta energia com la seva germana'.
A vegades envejava la Bel·latrix, sense fills... amb un marit despreocupat... sense responsabilitats. Però llavors mirava el somriure de la seva filla i entenia que tot allò valia la pena.
-Dobby ja saps que t'espera si la Lyra torna amb una sola rascada- va dir en Lucius en to sever. – Vine Cisa, t'acompanyaré a fer aquestes compres i intentarem arribar a casa abans de l'hora de dinar. A la teva germana no li agrada que la facin esperar.
La Lyra mirava entusiasmada un mussol roig, gairebé tan com el seu cabell. En Dobby la controlava a distància, com es corresponia a la seva condició. De sobte, però, un grup de nens va entrar a la botiga. En Dobby només va distreure's un segon, però quan va tornar a buscar la petita Malfoy amb la mirada ja no la hi va trobar.
En James Potter tenia aquell dia una cita important amb l'Albus Dumbledore a Hogwarts. Aquell matí, però, acompanyava la seva mare i encara li quedaven un munt de coses per comprar. El seu pare havia mort aquell mateix any d'un atac de cor. Feia molt temps que estava malalt, i tot i que ho havien temut, allò havia caigut com una galleda d'aigua freda sobre la Dorea Potter, ja anciana.
En Charlus Potter ja no coneixeria el seu nét. Allò havia unit encara més en James i la seva mare, tot i que sempre havien tingut una relació ja de per si molt estreta.
-Mare. Que et sembla aquest conjunt?– En James va assenyalar l'aparador d'una botiga de roba.
-James... el meu petit nét no necessita més roba -. La Dorea va somriure. 'Tenia un fill encantador i aviat tindria un nét, tot i que ja no es trobava bé de salut i era possible que no pogués veure'l créixer'.
-De totes maneres crec que li compraré aquest peluix – va dir en James mirant-se un cérvol de plàstic que canviava de color -. Que et sembla?
La Dorea Potter va sospirar:
-Fill. Com és que la Lily no ha vingut?
-No es troba bé. Ja saps... marejos, nàusees i aquestes coses d'embarassades... – L'anciana va riure, i va mirar el jove amb interès. Se sentia feliç de veure el seu únic fill realment enamorat.
El casament d'en James els havia fet feliços, tot i que ara ja res era segur. La guerra acabava d'entrar en una fase dura i cada tres o quatre dies s'anunciaven morts i desaparicions estranyes al Profeta. També havia augmentat el nombre de morts violentes entre els muggles, tot i que aquests creien que es tractava d'un augment de la delinqüència de carrer.
Van comprar més joguines empesos per l'entusiasme d'en James. La Dorea l'aconsellava i intentava fer-li veure que un nadó no necessitava tantes coses, però ell insistia en què el seu fill havia de ser el nen més consentit de tot el planeta. En realitat, la dona va pensar que no era tan diferent a en Charlus. Ell també havia volgut que el seu fill ho tingués tot, sempre.
De sobte, tot va passar molt ràpid... En James sortia d'una botiga de joguines carregant tres o quatre paquets ell sol, amb l'atenció posada a un aparador en què hi havia l'últim model d'escombres esportives. La Dorea es mirava la gent que anava amunt i avall per aquell carrer ple de botigues i màgia.
-No falta res, veritat?- va preguntar la senyora Potter amb aire pensatiu.
-Jo hauria de passar pel Londres muggle, vaig veure-hi un vestit preciós per la Lily que ... –Però en James no va poder acabar la frase, va notar que xocava contra alguna cosa, i que perdia l'equilibri fent caure tots els paquets que duia, que es van escampar estrepitosament pel terra.
-Merlí James...-La Dorea Potter va dirigir-se al seu fill, però alguna cosa va fer-la canviar de direcció. –Oh! Per Déu, petita. Estàs bé?
Una nena pèl-roja es fregava el genoll contra el que havia picat a terra. Va aixecar-se amb un lleu gest de dolor al rostre, però ni tan sols va llagrimejar. Els seus immensos ulls negres, com túnels, es miraven amb curiositat els paquets oberts que havien caigut al terra i havien deixat veure algunes de les joguines per nadó que contenien.
-El meu germà també en té d'aquestes coses... És a la panxa de la mama.
-Quants anys tens? – La Dorea va mostrar-se amable i va col·locar-li un dels rínxols rojos darrere l'orella. La canalla sempre li havia agradat.
-Dos - La petita pèl-roja va indicar-li amb els dits alçats l'edat que tenia, tot i que faltaven pocs mesos perquè en fes tres.
En parlar, la nena havia cridat l'atenció d'en James, que va mirar-la amb sobtat interès. En aquell moment, en James Potter hagués jurat que ja coneixia aquella criatura, tot i que no sabia perquè.
Els pensaments del noi, però, van ser interromputs pels crits estridents d'un elf domèstic, que es fuetejava l'esquena amb un cinturó, mentre s'acostava nerviós a la nena.
-Dobby dolent! En Dobby ho fa tot malament! L'amo m'havia manat que no la perdés de vista, senyoreta... Els amos ara em volen decapitar, perquè he perdut la seva princesa. Dobby dolent!
-Prou!. Ningú vol que et castiguis així. La filla dels teus amos està en perfectes condicions-. En James ara intentava aturar l'elf, que seguia castigant-se.
Darrere l'elf es van sentir corredisses. La Narcisa Malfoy va córrer a abraçar la seva petita, apartant-la de la Dorea que li havia subjectat una mà.
-Potter. Sento dir-te que un traïdor a la sang com tu no és ningú per donar ordres al meu elf. Jo en sóc l'amo i trobo extremadament adequat que es castigui. El molt imbècil ha perdut la meva filla. – En Lucius va mirar amb odi el seu elf- i pensa en el que t'espera quan arribem a casa, creu-me.
Va llançar una nova mirada furiosa a en Dobby i va tornar a observar en James amb altivesa.
-És filla vostra? – En James Potter va tornar a mirar la nena. La seva ment girava mentre tractava de comprendre perquè hi havia alguna cosa en aquella situació que li semblava terriblement confosa. Va creuar la seva mirada amb la de la petita, i, per un instant, la seva ment va traslladar-lo molts anys enrere. 'Potser no era a ella a qui havia vist abans. Sinó a les persones a les que tan s'assemblava'.
-Evidentment Potter. Estàs davant d'una Malfoy. Allò que ja no serà mai cap dels teus fills. Una autèntica bruixa de sang pura – Però ell ja no escoltava les paraules d'en Lucius. No escoltava res. Només era allà, mirant-los, mentre la seva ment tractava de comprendre que estava passant, com havia passat...
Recordava el relat de la Lily. Les vexacions de la Walburga Black i la intervenció d'aquell metge desconegut. 'Perquè una senyora com ella s'hauria rebaixat a torturar una simple presonera?' Amb els anys i l'experiència, venjar-se d'en Sirius ja no li semblava un motiu suficient.
En Lucius va decidir que la cara que li havia quedat a en Potter era massa divertida per deixar passar aquell assumpte, sense torturar-lo una mica més:
–Sembla que t'has proposat deixar prenyada la teva dona cada cop que ho està la meva. Hauries d'entendre com de fastigosa és la impuresa en la sang. Però en canvi et dediques a prenyar aquella sang de fang.
-Calla! – En James havia estat contundent. La seva mare s'ho mirava gairebé espantada. A aquelles alçades tothom sabia que els Malfoy eren al bàndol de l'Innominable.
-Ves alerta Potter... no voldria saber que un dels teus fills ha tornat a acabar en mans d'en Fenrir Greyback. Va ser una llàstima l'últim cop. Hagués vingut a donar-te el condol, però estava massa ocupat pel feliç naixement de la meva filla...– En Lucius va tenir la impressió que les seves paraules feien l'efecte desitjat. En James va mirar-se'l amb una barreja de fàstic i estupefacció. 'Allò no era possible'.
'Un dels teus fills...' I gairebé podia escoltar una veu burleta repetir aquella frase, mentre la seva ment dibuixava la imatge d'un home de cabell negre i ulls foscos abraçat a una Lily somrient.
Quan els Malfoy van haver marxat, entre amenaces i amb l'altivesa habitual. En James va sentir com el seu interior s'omplia d'un desassossec que havia conegut poques vegades. 'Si la idea descabellada que li acabava de passar pel cap era certa, tot allò que havia somiat podia enfonsar-se amb la senzillesa d'un castell de sorra'.
Dues veus diferents van aparèixer al seu interior. Una li deia que els Malfoy havien estat molt clars. 'Són orgullosos sangs pures, no l'acceptarien mai'. L'altra insistia en què 'no ho acceptarien mai si ho sabessin' i li recordava les paraules que el mateix Sirius solia repetir a l'escola. 'La seva mare solia estar disposada a gairebé qualsevol cosa per mantenir el bon nom de la família'.
-Anem mare. Necessito arribar a casa. Potser haurem d'anar a veure en Dumbledore abans d'hora – En James va endinsar-se en els seus pensaments de camí a casa. Se sentia veritablement culpable de pensar allò, però no estava gens segur de voler que aquella criatura fos realment la nena que la Lily creia morta. 'En quina posició quedaria el seu fill? El futur de la seva família... si la filla d'en Severus Snape era viva?'.
.
En James va entrar a l'habitació amb la vista posada a la silueta de la seva dona, encara dormida. Amb prou feines se li notava l'embaràs, però saber que ella esperava un fill seu l'havia omplert de felicitat. 'Abans de deixar-se endur per aquella absurda conjetura'. I és que en James Potter intentava negar aquella idea que, per un moment, li havia semblat tan certa.
La seva ment lluitava per convèncer-lo que tot allò havien estat imaginacions seves. 'Havia fet una muntanya, d'una casualitat tan mundana com la coincidència entre el color de cabells de la filla dels Malfoy i la seva Lily'. O potser és que es negava a creure-ho.
Va acariciar la galta a la seva esposa en un gest dolç. I va parlar en veu alta, tot i que ella encara era dormida i no el podia escoltar:
-Recordo l'últim dia que et vaig tenir en braços, Lils. En els darrers mesos t'he obtingut en comptagotes, però quan aconseguia trencar aquest gel amb el que t'amagues de mi, només desitjava això Lily. Donar-te un fill.
Va continuar mirant-la:
-Un vincle que no tinguessis amb ningú més –va afegir gairebé amb dolor.
No hi ha manera que em surtin les paraules, amb la mateixa facilitat, que quan escric a un amic.
'El mateix cabell... el mateix gest innocent', va repetir-se i pràcticament va tenir la sensació d'estar dins d'un malson particularment vívid.
'Però que puc fer?'.
Va pensar en les vegades que havia vist plorar la Lily per aquella nena, i va convèncer-se que allò, si arribés a ser veritat, no canviaria la seva relació. 'Estaven casats i esperaven un fill... Ja era massa tard perquè ningú pogués arrencar-lo del costat de la seva esposa'.
Animat per la bellesa d'una Lily sumida en la inconsciència del son, en James va acostar el seu rostre al d'ella. Però abans que pogués besar-la, ella va xiuxiuejar un nom en somnis.
-Severus...
En James va prémer els punys. 'No era just. Aquell maleït mortífag no es mereixia tenir res a veure amb la Lily'. La jove va remoure's en somnis.
-Sev...-va repetir just en despertar, encara mig inconscient, i va quedar-se parada, obrint els ulls. De cop, va reaccionar. Ell va dedicar-li un somriure dolgut, amb el cabell negre i els ulls marrons i brillants.
-James... ho sento- va aconseguir vocalitzar la Lily.
-No ho sentis. Tant el trobes a faltar? – En James va apartar-se'n com si ella cremés i va aixecar-se del llit disposat a sortir d'allà.
'Sabia que no era culpa d'ella, però en aquell moment va voler odiar-la. Perquè havia deixat que cregués que aquell matrimoni no era una mentida, i ara veia com de fàcil seria que la Lily acabés en braços d'aquell cavaller de la mort'.
-James...
- Per això no em toques mai. Preferiries escalfar-li el llit a un vil assassí que dur el meu fill al ventre... – Per primera vegada en aquells anys, la gelosia va poder més que ell i els seus valors.
La Lily va obrir els ulls tant com va poder. Ell sempre s'havia mostrat comprensiu amb ella. Mai. Mai a la vida li havia dedicat una paraula desagradable. Molt menys un insult velat com aquell.
Ara m'adono que, ens calia temps, per coneix-se'ns millor, per confiar l'un en l'altre.
-Ves-te'n James. Surt de davant meu– Ella estava a punt de plorar.
En James va mirar-la amb consternació. Tot aquell assumpte dels Malfoy el mantenia agitat i confós.
-Oh Lily... No pretenia... perdona'm...-Va apropar-se per abraçar-la, conscient que acabava de ferir-la però ella va apartar-se'n amb llàgrimes als ulls.
-No em toquis... No em toquis mai més! No ho facis o... – En James va sortir de l'habitació. 'No era el millor moment per explicar-li les seves sospites. Però quan ho seria?'.
I encara va fer-se una altra pregunta: Valia la pena explicar-li una sospita com aquella? Potser podia comprovar-ho per ell mateix, i després ja ho veuria...
.
En Sirius Black se sentia desanimat. Va arronsar-se d'espatlles, tirant-se al sofà. No podia deixar de pensar en allò que havia descobert d'en Remus Llopin. 'L'home amb el que vivia. L'home que estimava'.
- En Dumbledore m'ha demanat que m'infiltri entre els homes llops. Vol saber que en pensen dels plans de l'Innominable... saber quin paper jugaran en un futur immediat.
En Lladruc va mirar-lo amb una cella alçada. 'Que oportú...' En Remus marxava just llavors, quan el seu senyor li havia demanat que resolgués aquell petit problema a l'elf d'en Regulus.
En Remus va romandre quiet a la porta, esperant que en Sirius s'hi acostés i el besés com acostumava. Que s'inventés alguna excusa per retardar la seva marxa. Però la seva parella no es va moure del sofà.
-No et penses acomiadar d'en James i en Peter?
-Li he enviat un mussol a en James. Era fora aquest matí i a la tarda ell i la Lily van a Hogwarts. No puc esperar. En Dumbledore vol que me'n hi vagi avui mateix. –
En Sirius ni tan sols va moure la vista, que tenia clavada al terra, per respondre-li. Se sentia terriblement decebut. Però molt en el fons l'entenia. 'Que feia un home llop defensant una opció a partir de la qual ni tan sols tindria un futur laboral?'. Sempre estaria marcat per la societat. 'El món decent no donava les mateixes oportunitats als homes llops que Lord Voldemort'. Va tenir ganes de dir-li que ell estaria al seu costat. Que podien marxar d'allà, amagar-se, construir un destí junts. Però fugir no era l'estil d'en Sirius Black.
No havia perdonat mai a en Regulus per haver-se unit als mortífags, ni als seus pares per intentar inculcar-li 'estúpides' creences de sang. No cediria ara davant d'algú disposat a espiar a l'Orde d'en Fènix.
-Mai - va repetir-se abatut.
Però em sap greu i em fa mal, haver de reconèixer, que no es pot confiar en tothom…
-Deies alguna cosa, Lladruc? – En Remus preparava un maletí amb algunes pocions. Seria uns mesos fora.
-Res. No deia res – El to d'en Black era crispat – I en Peter? T'has acomiadat d'en Peter?
-Si. He vist en Pet aquest matí. –En Remus va sospirar, aparentment distret amb altres pensaments – Saps si li passa alguna cosa? Vull dir... l'he notat estrany.
En aquell moment en Sirius Black va tenir ganes de riure. Allò gairebé semblava una conversa normal i, en canvi, en Remus marxava a conviure amb homes llops i aparentment a trair l'home que li havia donat l'oportunitat d'anar a l'escola, l'Albus Dumbledore.
-Crec que en Cuapelada va perdre alguna cosa més que els papers la nit passada.
-Com?
-No té massa importància – va dir en Sirius cansat – però es veu que ell i la Johanna van embolicar-se a la nostra cuina, Llunàtic.
En Remus va mirar-lo estupefacte però, en certa manera, el tema al qual havia desembocat la conversa va relaxar-lo. 'Almenys en Sirius ja no semblava enfadat'.
Amb un somriure gairebé entremaliat l'home llop va apropar-se al sofà, i va fer el petó que havia estat esperant d'en Sirius. Per un moment, en Lladruc va cedir, sostenint-li el rostre entre les mans, deixant que en Remus premés els llavis contra els seus i passés una de les seves mans per sota la seva samarreta muggle.
De sobte, va apartar-se incòmode.
-Continues enfadat, doncs? - va demanar-li en Remus visiblement preocupat.
-Oh no –va contestar en Sirius de manera exagerada -. Rems, si us plau. Digues. On vas anar l'altre dia?
El cos d'en Remus va tensar-se:
-Enlloc, Sirius. Ja t'ho vaig dir. –va haver-hi un llarg silenci, que va trencar el licantrop abans de desaparèixer – Me'n vaig. Adéu Sirius.
-Suposo que m'enviaràs alguna carta quan tinguis un moment – va deixar anar en Sirius gairebé amb despit.
En Remus va gemegar mentre es mossegava el llavi. 'Perquè dimonis se li havia acudit que seria bona idea acceptar la missió d'en Dumbledore? Ara se'n havia d'anar d'aquella manera, i ni tan sols podia fer les paus amb en Sirius perquè no volia dir-li on havia estat'.
-Però Sirius... Ho saps... Saps que no puc contactar amb ningú de l'Orde mentre estigui envoltat d'homes llops. –va mirar-lo entristit – Però quan torni recuperarem el temps perdut. T'ho prometo.
Va marxar sense haver obtingut una resposta. 'Ni tan sols un somriure d'assentiment'.
.
El terror dominava la Lily. En Dumbledore acabava d'explicar-los, a ella i a en James, que hi havia una profecia, que en Voldemort l'havia escoltat, i que si realment el petit naixia a finals de juliol aniria darrera d'ells, i s'haurien d'amagar.
Havia arribat a Hogwarts enfonsada en altres pensaments. Amb la ment posada en la discussió amb en James i la carta d'en Severus. En la possibilitat de retrobar-se amb l'home que estimava per tal d'escoltar allò que ell necessitava dir-li. Abraçar-lo de nou era l'únic que realment la preocupava. 'Fos el que fos el que hagués fet, no podia ser tan terrible'.
La profecia, però, ho havia canviat tot. 'Era massa. Per què? per què ells? Per què el seu fill, entre tants d'altres?'.
En Dumbledore els havia relatat el perill que corrien, sense revelar qui havia escoltat i transmés la predicció a Lord Voldemort. Tampoc els va dir qui l'havia advertit a ell.
A fora plovia, però ja no importava res. No suportava més ser allà dins... La Lily va sortir corrent als jardins de l'escola. Volia anar-se'n molt lluny, escapar, no tornar mai, no volia acceptar-ho... 'El seu fill no podia estar en perill'.
-Em fa l'efecte James que hi ha alguna cosa més que et preocupa. M'equivoco?
-En realitat ja no em preocupa res més que el meu fill, professor – En James Potter va mostrar-se'n convençut. Potser per primera vegada a la vida tenia por de veritat. Allò que l'havia turmentat hores abans ja ni tan sols li semblava important. 'Però ara que la seva vida corria perill, era just ocultar-ho a la Lily?'.
Va córrer uns metres i es va quedar parada a l'entrada del Bosc Prohibit, mentre s'amarava amb la pluja que cada vegada queia amb més força. Va sentir uns passos darrere seu, va veure en James corrent cap a ella, va tancar els ulls, i va sentir com l'abraçava. Ara allò els unia. Al cap i a la fi era el fill dels dos, encara al seu ventre, el que corria perill.
Van estar així en silenci un parell de minuts, fins que la Lily va poder parlar:
-Que farem James? Això és tan horrible!.
-Escapar, fugir, anar a l'altre costat del món si és necessari. – Ja només pensava en endur-se la Lily lluny d'allà.
-Però, ens trobaria, estic segura que ens trobaria... – La Lily va tremolar - no... no tens por?.
-Si - va dir en James ferm- però no per mi… pel meu fill i … per tu. - 'La Lily i el seu fill eren l'únic que importava', va repetir-se per enèsima vegada.
-James... –Ella va sentir-se culpable. 'Havia estat tan injusta amb l'home amb qui estava casada... ell havia suportat tantes coses, i ella s'havia passat setmanes ignorant-lo. Però era el pare del seu fill. El nen el necessitaria. Ara més que mai havia de pensar en aquella criatura'.
L'home va interrompre-la:
–No tinc por a morir, però sí a perdre't... – En James Potter va mirar-la amb intensitat abans de continuar - Des de la primera batalla amb l'Orde vaig saber que, en el pitjor dels casos, hauria de morir pels que estimo. I no dubtaria en fer-ho. Sé que ara mateix m'odies i que les coses no ens han sortit bé. Però no sóc un monstre insensible, Lils. Si pogués canviar el que vaig dir-te, ho faria…
En James va continuar parlant amb un gest abatut:
-Tu mai m'has enganyat. Sempre vas deixar clar que estimaves a en Queji… a l'Snape… Jo no tenia cap dret a dir-te allò… I ara si us perdo…- I aquella certesa que havia sortit de la seva boca, gairebé sense temps a processar-la a la ment, va fer-li mal de veritat. Perquè sabia que era dolorosament real.
-No parlis així, m'espantes encara més... – La Lily va aferrar-se al seu ventre i va començar a plorar. Sentia que no podia resistir un minut més en vida -. En James va mirar-la amb pena, i es va limitar a abraçar-la; aixecant el rostre de la jove per poder-la mirar directament als ulls vermells i plorosos. No ho havia fet en mesos, però la va besar desitjant que aquell moment durés per sempre.
L'amor és demanar que t'estimin.
-Desitjaria... voldria... ser ell… així t'alliberaria del teu dolor amb els meus petons -. Va dir en James amb veu ronca. La Lily el va mirar, sense poder evitar recordar la darrera vegada que havia estat amb en Severus. Eren tan diferents… Hagués estat tan fàcil estimar en James… però el seu cor es negava a abandonar la il·lusió d'aquell amor enverinat.
La Lily li va fer un suau petó als llavis i va contestar-li amb un xiuxiueig:
- No intentaré enganyar-me més, ni ho faré amb tu -va sospirar, disposada a sincerar-se - Avui més que mai sento que necessito tenir-lo al costat, però això ho hem d'afrontar junts James, tu i jo. Pel nostre fill.
En James va mirar directament als ulls color maragda.
-T'estimo, Lily. Trobarem una solució. T'ho prometo.
La Lily va convèncer-se llavors que no buscaria a en Severus. No podia fer-ho. Pel seu fill i per en James. En James va observar-la i va pensar que els quedava molt temps per endavant. 'Encara no és el moment per dir-li. No si no tinc la seguretat que ho sigui...', però ell mateix va adonar-se que era una manera de retardar una història que inevitablement li hauria d'acabar explicant.
Aquell 4 de març de 1980 va ser el primer dia a la vida d'en James Potter en què aquest va tenir por de debò. Por a perdre la Lily literalment, però també metafòricament. 'Perquè la podia perdre si aquella maleïda guerra acabava malament, però també podia perdre-la si l'existència de certa criatura feia que ella donés una nova oportunitat a aquell bastard'.
.
.
-Vés, però no t'allunyis gaire.
Era la frase que havia estat esperant. Per fi ho havia aconseguit. Va voler fer una abraçada a la seva mare però es va contenir. Ella havia posat aquell gest, amb prou feines una ganyota, que clarament deixava entreveure que aquell no era el lloc ni el moment per a una mostra oberta d'afecte.
Però els seus llavis sí es van corbar en un somriure brillant, abans de llançar-se a córrer tan ràpid que la seva petita capa la va seguir onejant amb força a l'esquena. Només la separaven uns metres de distància... ja estava a prop, ben a prop. Cada vegada més...
Va córrer per sobre del fang i va saltar almenys els quatre bassals que havien deixat de regal les pluges torrencials de tota una setmana.
La Narcisa Malfoy, que observava la seva filla petita des del banc en què estava asseguda, no va obviar el fet que la Lyra s'havia tacat les sabates d'un fang tan dens que els elfs domèstics no podrien netejar-lo en dies. Com a mare que era va sentir, en el més profund del seu pit, la gairebé irrefrenable temptació de cridar-li:
-Comporta't!.
Però no ho va fer.
Va romandre impassible al seu seient, amb l'esquena recta, amb prou feines recolzada contra la fusta del banc, el somriure impàvid, i les mans reposades amb elegància sobre la seva falda.
Va dirigir els ulls blavosos cap al seu costat, i va girar amb excel·lència el cap per reprendre la conversa que havia interromput la seva filla. La seva mà no s'havia mogut del ventre, arrodonit per una ja molt propera maternitat.
Suosa, després de la carrera, la petita Lyra va frenar en sec quan va arribar al prat on els altres nois estaven jugant. Mai l'havien deixat apropar-se a altres nens, per la senzilla raó que els seus pares coneixien ben poques parelles 'de sang pura' amb nens de la seva edat.
Ella era una Malfoy i "els Malfoy mai no han de barrejar-se, filla," li deia sovint en Lucius davant de les insistents peticions de la seva petita princesa. Però el crit de la sang, la relació esbiaixada amb altres nens que els seus pares consideraven una companyia inadequada, encara no havia fet efecte en la petita de la família Malfoy.
I aquell era el dia del seu aniversari. Feia 3 anys, i era una bonica nena de classe alta, amb els cabells pèl-rojos, els ulls negres i un radiant somriure ple de vida. Era molt diferent als seus pares, en Lucius i la Narcisa Malfoy. 'Segurament la Malfoy amb més ímpetu dels darrers 200 anys', repetia l'Abraxas entre sorprès i molest quan els visitava.
-Puc anar-hi? –s'havia atrevit a preguntar després de passar trenta minuts mirant embadalida com jugaven els altres nens, a prop d'on elles es trobaven.
-Lyra: he dit que no.
-Però...
-Lyra, no em contradiguis.
Taxativa, impossible. Si la seva mare emprava aquell to aspre com un paper de vidre era símptoma que la batalla estava perduda. La petita va baixar el cap, taciturna i obedient, i els seus ulls es van posar a les escletxes de fusta que formava el seient d'aquell banc del parc.
Un bri de preocupació es va prendre a les pupil·les de la Narcisa en notar la decepció de la seva filla, però immediatament va corregir aquell absurd gest de debilitat maternal i va dirigir la seva atenció a la persona que l'acompanyava. La Druella Black, la seva mare.
-Cissy, només té tres anys. No pot fer-li cap mal, jugar un dia amb els altres nens.
La Narcisa va tornar a observar la Lyra detingudament. La petita Malfoy inspeccionava amb ansietat al grup de nens. Cridaven en córrer uns darrere dels altres, i les seves cares s'il·luminaven amb un somriure en poder jugar entre bassals de fang, malgrat les silencioses protestes de les mares, vigilants en la distància. Tots eren fills de mags, però, per alguna raó que la Lyra no podia comprendre, tenia prohibit jugar amb ells.
-A més, potser si que hi ha més d'un mestís, però la majoria són de bona família -va insistir la seva àvia, les paraules de la qual van obrir un petit clar de llum en l'ombrívol horitzó de la Lyra. -Però no m'hi ficaré, tu sabràs el que fas Cisa.
-Vés -va concedir la seva mare, mirant-la amb intenció-, però no t'allunyis massa.
Els ulls de la Lyra es van obrir amb sorpresa, amb una brillantor inusitada, davant la perspectiva de passar una bona estona.
No podien haver-li fet un millor regal d'aniversari.
-Encara és molt petita–va afegir la seva àvia amb un somriure.
La Druella es preguntava com podia adorar una nena que, malgrat els enganys de la Walburga, no era la seva néta. I ho sabia però li era igual: 'la Lyra era el millor que li havia passat a aquella família en molt temps'. Encara podia recordar amb trista nitidesa el dia en què el seu marit l'havia obligat a borrar el nom de la seva filla Andromeda del tapís familiar.
-Ja no ho és tant. A hores d'ara hauria de saber quina és la diferència entre ells i nosaltres.
Però estic convençuda, absolutament, que no patiria tant, si deixés de veure-ho així.
Mare i filla van continuar parlant sense posar excessiva atenció en la petita. Al principi la Narcisa la controlava dissimuladament en la distància, però després va desistir en comprovar, complaguda, que el comportament de la Lyra era el correcte; la nena no havia fet res que pogués desprestigiar l'honor dels Malfoy. Just llavors va escoltar aquell crit.
-Què creus que estàs fent!?
Les dues dones es van girar per veure d'on provenia. En Lucius era davant de la nena, realment furiós. La Lyra el mirava gairebé a punt d'esclatar en llàgrimes.
-Lucius! –La Narcisa va acostar-s'hi, intentant esbrinar que era el que havia passat.
-És això el que li ensenyes quan jo no hi sóc?- El to va ser dur, malgrat que el tracte entre la parella solia ser amable, pràcticament dolç en la intimitat de Malfoy Manor.
-És només una nena- Va argumentar, visiblement dolguda, la mare de la Narcisa.
En Lucius va mirar la seva sogra encara més enfadat. L'anciana dona va desviar els ulls d'ell i va romandre callada, conscient que havia errat en ficar-se en la discussió de la parella.
'Potser en Lucius tenia raó, potser així era millor...'
La Narcisa va observar amb tendresa la seva filla, que era dempeus, tremolant com una fulla al costat del cubiculum de sorra que hi havia al parc. Al seu costat, una nena muggle era agenollada al terra mentre modelava un petit castell de sorra amb les seves mans. La Lyra no havia estat capaç de distingir entre classes i havia comès l'error d'apropar-se a jugar amb ella.
-Jo ho faré -va dir la jove mare, mirant significativament el seu marit, perquè aquest li permetés donar lliçons a la seva filla. Els llavis d'en Lucius no van articular cap protesta i ella va posar una mà a l'espatlla de la Lyra perquè la seguís.
Mare i filla es van asseure en un banc del parc. La Narcisa va introduir una mà a la bossa que portava i en va treure alguna cosa. La brillantor d'un objecte metàl·lic es va reflectir als ulls foscos de la Lyra mentre seguia el seu recorregut. La seva mare es va arremangar la túnica porprada amb què anava vestida i sense vacil·lar un segon va realitzar un tall gairebé perfecte sobre la pell del seu avantbraç, fins que la sang va començar a tacar la pal·lidesa de la seva pell.
La petita es va quedar embadalida mirant-la mentre el seu cor colpejava incansablement les portes del seu pit.
-Això, filla, és sang màgica -li va dir, complaguda d'haver captat la seva atenció-, la mateixa que corre per les teves venes. La mateixa que va córrer per les venes dels teus avantpassats i de magnífics mags que ens van llegar aquest privilegi. Tots l'hem de respectar. Tu també Lyra.
La Lyra continuava mirant aquell líquid vermellós que llambrejava sota la llum del sol i descendia fins al canell de la seva mare, deixant fils de color roig sobre la seva pell. Mai abans no havia vist una cosa tan atraient, tan viva i fabulosa.
Tan petita com era, va sentir-se gran i important.
-Ho entens? -li va preguntar la Narcisa en comprovar que les seves pupil·les s'havien dilatat.
-Si... –la Lyra va desviar la mirada cap al seu pare, a qui veia com una espècie de mag heroic. Com aquells avantpassats de qui parlava ara la seva mare.
-Perfecte Lyra -va assentir ella, complaguda per la resposta.
La Narcisa va curar-se el tall del braç amb un senzill encanteri i va mirar intencionadament la nena muggle que, distreta, continuava construint el seu castell de sorra. Els ulls de la seva filla van seguir la seva mirada i amb un color nou, ombrívol i profund, va detenir-se a estudiar la petita intrusa, segurament familiar d'algun dels mags o les bruixes que havien dut els seus fills al parc.
-Entens ara per què no pots jugar amb qualsevol?
Com si hagués notat que algú l'estava observant, la muggle va oblidar el seu castell de sorra i els seus ulls es van trobar amb els de la Lyra. La va saludar amb la mà i li va fer un gest perquè s'apropés, però la petita Malfoy va romandre quieta, impassible, sense respondre a la salutació.
En Lucius s'hi va acostar amb cautela, i amb una mirada complaguda va mirar-se la seva filla.
-No era la meva intenció espantar-te Lyra… però el pare no pot permetre que juguis amb qualsevol. És massa important que tothom tingui present qui són els Malfoy. Sobretot ara. Que s'acosta el final d'aquest món màgic ple de traïdors a la sang i sang de fangs -. En Lucius es referia a la creixent presència de Lord Voldemort al món màgic. Tots sabien ja amb qui s'enfrontaven. Voldemort havia guanyat molts adeptes i res semblava que pogués torbar la seva més que probable victòria. Només els faltava una mica més de temps per posar al seu lloc aquells que encara gosaven a oposar-s'hi. Sobretot aquell grup anomenat l'Orde del Fènix.
.
En Severus Snape treballava en la millora d'algunes pocions, mentre els seus ulls es desviaven cap a la finestra de la sala insistentment. Havia esperat que la Lily li respongués la carta. Poder-la veure. Explicar-li ell mateix el que havia passat. Sincerar-se i abraçar-la. Però no havia passat res d'allò. Es preguntava si la Johanna hauria decidit no donar-li la carta. Potser hagués estat millor enviar ell mateix un mussol, o potser la Lily sabia la veritat i no volia veure'l (tot i que en Dumbledore havia dit que mantindria en secret la identitat del mortífag que havia escoltat i explicat la profecia).
Que no ho veus? Encara que t'ho supliqui sé que tu ja no tornaràs. Si us plau, pensa en mi.
Havia desitjat veure-la. Sobretot ara, que ella corria perill. 'Per culpa meva', va reconèixer mortificat. 'Qualsevol somni que hagués tingut en la infantesa s'havia convertit en fum feia molts anys'. La Lily estava en perill, i encara recordava l'última vegada que havia vist la seva mare, gairebé dos anys enrere.
No n'havia sabut res més.
L'Eileen acabava de sortir de la presó. La conselleria era dura amb els casos de mags i bruixes implicats en morts de muggles, però en Severus havia sabut que finalment l'havien deixat lliure. Paradoxalment, poc després que ell prengués la decisió de traure-la amb els seus propis mitjans. 'Ni tan sols havia estat necessari intervenir–hi'.
-Espera, Severus!- L'Eileen el va agafar de la capa fosca, quan ell ja marxava.
-Què ha passat... mentre he estat allà dins?- La pregunta portava un temor reverent a la resposta i en Severus gairebé va fer una ganyota de somriure.
-No ho endevines?. Per fi la Lily ha trobat algú que li pot donar tot el que es mereix. Algú que no l'abandonarà quan ella més ho necessita. Algú per qui no haurà de patir cap tipus de vexació – La veu d'en Severus era cada cop més apagada mentre enumerava els fets – La meva filla és morta... i jo sóc allò que sempre he estat destinat a ser, un súbdit d'Ell.
Res no hagués pogut doldre-li més a l'Eileen. Va mirar-lo amb els ulls plorosos i va deixar-lo anar amb el cap baix. Ella se sentia culpable del destí del seu fill. Ella havia permès que en Tobias els destrossés la vida.
-He de marxar. No t'asseguro que vulgui tornar a trepitjar aquesta casa, però si necessites alguna cosa, envia'm un mussol.-Va dir en Severus donant un suau cop amb els dits a la porta com a comiat.
La dona amb prou feines es va moure. Estava tan sumida en els seus pensaments que ni tan sols el va sentir marxar d'allà.
Hagués volgut ser forta i lluitar pel seu fill, però, l'estada a Azkaban i, sobretot, els llargs anys amb en Tobias no li havien deixat ànims per continuar endavant. Temps després en Severus va rebre una nota on li demanava que no es preocupés més per ella. Marxava de la regió.
El jove mortífag l'havia buscat, però era com si la terra se l'hagués empassat..
.
La Johanna va entrar en aquell edifici realment confosa. 'Perquè l'havien convocat a una reunió de l'Orde?'. No n'era membre. Era una possibilitat que finalment havia descartat.
Tanmateix quan va entrar a la sala va adonar-se que allò no era ben bé una reunió de l'Orde. No ho podia ser. Perquè només hi havia la seva germana, en James, en Sirius, i el mateix director de Hogwarts.
La noia va saludar amb educació, amb la sorpresa brillant-li al rostre.
-I els altres?
-No hi ha ningú més, senyoreta Evans. Som tots els que hauríem de ser – L'Albus va mirar-la amb un somriure. Li semblava curiós com de semblants i diferents alhora podien ser ella i la Lily.
-Lils, que és el que està passant? – La seva germana va mirar-la amb consternació, però qui va parlar va ser en Sirius Black.
-Estem discutint qui serà el guardià d'en James i la Lily quan conjurem l'encantament Fidelius.
-El guardià? – La Johanna va deixar-se caure en una cadira a l'espera d'una explicació.
-És una broma, oi? – la jove va mirar-los espantada – Perquè si és una broma no té cap tipus de gràcia, Sirius!
-És cert, Johanna. Necessitem que algú mantingui en secret la nostra ubicació. Per això sou aquí. – la Lily va intentar fingir un somriure, però no se'n va sortir gaire bé.
La rossa va mirar al llarg de la sala, buscant una sisena persona: - I en Remus?
Ni tan sols va pensar en el Peter. Era molt més estrany que no hi fos en Remus Llopin.
En Sirius va mirar-la abatut, i va explicar-li exactament la mateixa història que abans havia relatat a en James i a la Lily. En Regulus, el mussol, la carta i la sospita. Poc més havia estat necessari per gelar-li la sang.
Que no ho veus?
La Johanna va insistir en què allò era impossible, com abans d'ella ho havia fet la Lily, però en James va ser sorprenentment dur: Era la seva família i no estava disposat a arriscar-la. Hi havia massa en joc.
D'altra banda, no havien avisat a en Peter perquè era a l'estranger. Els havia dit que necessitava viatjar per resoldre uns negocis del seu oncle.
-Ho seré jo –va insistir en to vehement en Sirius Black.
-Em sembla bé. Perfecte. – En James va fer un gest d'aprovació al seu gairebé germà.
Un calfred va recórrer la Lily. Confiava en el Sirius Black. Clar que hi confiava, però per algun estrany motiu va pensar que allò no era el més astut. 'Astúcia... Quan havia aprés ella el que era l'astúcia?'.
-I si ho fos vostè Albus?
-Desconfies de mi, pèl-roja? – En Sirius Black no semblava molest, però si molt segur de si mateix. Tot ell era una façana construïda per no mostrar els seus amics com se sentia des de que havia comprovat que en Remus Llopin era el traïdor.
-A mi no em sembla tan mala idea. Si el director hi està d'acord. Clar. – La Johanna va mirar en Dumbledore. Si el professor s'hi negava, pensava oferir-se ella mateixa.
En James va aixecar-se, gairebé tan segur de si mateix com en Sirius Black.
-Vull que ho sigui en Sirius, Johanna.
-Puc ser-ho jo!
En James Potter va somriure-li, i va dirigir la mirada suplicant a la Lily:
-Si us plau Lils. És important per mi que ho sigui en Sirius. –la jove embarassada va pensar en respondre-li que també era important per ella que ho fos la seva germana. Però llavors va dubtar: l'últim que volia era posar la Johanna en perill.
-D'acord. Ho serà en Sirius, doncs.
En James va mirar la Johanna amb enteniment. Ella semblava frustrada. 'No volia quedar-se'n al marge'.
-Si alguna cosa falla, necessitem que algú sobrevisqui Hanna. No t'estem deixant de banda.
Una forta sensació de vertigen va apoderar-se de la Johanna. Per un instant fugaç va recordar quina era la gran diferència entre ella i la seva bessona.
Encara que la gent passi, de pressa per les nostres vides, si us plau, tu no em deixis mai.
Perquè ella a diferència de la Lily no havia somiat mai, de petita, en prínceps blaus, que en realitat eren mestissos, i en nines sense vida que es convertien en nadons ploraners. I ara li semblava injust i aterrador que algú amenacés el futur de la seva germana.
.
.
'No era una mala persona. Simplement estava espantat'. Era el que es repetia en James Potter mirant el calendari. Havien passat gairebé tres mesos des d'aquella trobada a la Ronda d'Al·la i encara no n'havia dit ni una paraula a la Lily. Aviat segellarien el conjur fidelius i ja no podrien sortir de casa. 'Com podia haver-se quedat de braços creuats tot aquell temps?'. Però cada dia que passava, cada instant en què decidia treure'n l'entrellat l'endemà mateix, trobava més excuses per deixar-ho pel futur. I era irònic i cruel perquè ni tan sols sabia si aquell futur existia'.
L'estimava. Veritablement, profundament. Però allò era una excusa? Justificava que ell mantingués aquell silenci en una cosa tan important? O simplement demostrava que era un egoista. Però no era com si estigués segur que aquella premissa era veritat. Podia ser que fos una casualitat. Potser no calia remenar el passat. ¿Podrien ser feliços junts? ¿Sobreviurien?.
Potser ella se'n acabaria enamorant. Només necessitaven una mica de temps. En James va tancar els ulls i va sospirar. Volia intentar-ho. I que hi treia dient-li, encara que fos veritat, que la seva filla havia acabat sent una Malfoy? 'En Lord Voldemort els perseguia. No era com si ella pogués córrer a recuperar aquella criatura'.
En James Potter va repenjar-se en la barana d'aquella escala, al quarter de l'Orde del Fènix, i va mirar cap a un costat, mig absent.
Va sentir veus, acostant-se.
-Has vist el Profeta avui? Els Malfoy han tingut una altra criatura – Era la veu d'en Sirius Black, amb aquell to que només utilitzava quan parlava dels que havien estat família seva.
-Ells rai... sempre han estat del costat de l'Innominable – En James va mirar a qui pertanyia aquella veu, ja que no va poder reconèixer-la. Era l'Andromeda Tonks, la cosina preferida d'en Sirius. Feia poques setmanes que el seu marit col·laborava amb l'Orde, tot i no formar-ne part.
-En Rodolphus Lestrange i la Bel·latrix deuen estar frissosos per apadrinar un nou sang pura. Ja que sembla que ella està massa podrida per tenir canalla pròpia – Aquesta vegada la veu d'en Sirius va sonar encara més desagradable. La relació amb la Bel·latrix era especialment dolenta. Fins i tot més que amb la resta dels Black, amb els quals ni tan sols tenia cap tipus de relació.
L'Andromeda va riure suaument. Tenia els trets facials característics dels Black.
-Ni tan sols la Narcisa s'ha atrevit a fer que un d'ells apadrinés els seus fills. La nena és fillola d'en Severus Snape.
-Com has dit? – En James va aparèixer al passadís i només va poder pensar una cosa: 'Ell ho sabia. Ho havia sabut sempre! Aquell estúpid bastard, en Quejicus, havia regalat a la filla de la Lily'.
Comentari de l'autora: Un nou capítol. M'he proposat no actualitzar de matinada perquè cada vegada és més complicat lligar-ho tot i que s'entengui... He de donar les gràcies a l'Sdaraniel per les petites correccions que pobre em fa quan la lio amb el català, jeje.
També he de dir que definitivament no hi haurà 38 capítols. No en seran gaires més, però hores d'ara (al capítol 35) ja hauríem d'haver arribat al 31 d'octubre de 1981, i com podeu comprovar no hi som. Això em passa per posar-me a reestructurar coses...