Cap.44: Tan al límit
Caixes plenes de papers, records d'una vida.
Va mirar per última vegada l'escut d'Slytherin que tenia penjat a la paret. 'Que significava ser Slytherin?'. Astúcia i ambició. D'això li havia parlat el vell barret. 'Deixaria de ser Slytherin... deixaria de ser una Malfoy si donava aquell pas? Realment era just que ella es fes aquelles preguntes quan la vida d'un noi de catorze anys corria perill?'.
Va observar un cop més la fotografia dels seus pares, que havia posat temps enrere a la tauleta de nit. Va sospirar, resignada a anar contra tot allò que li havien ensenyat. 'Si callava i en Potter o un dels altres paladins moria, se'n culparia tota la vida'.
No es podia permetre perdre més temps.
Va córrer amb determinació, fins a sortir de les masmorres. Era conscient que ja no podia badar ni un minut més. Va escoltar l'ambient alegre que provenia de les grades preparades per la prova, i va suposar que l'Albus Dumbledore seria allà. Però si l'avisava al bell mig de la multitud, tothom sabria que havia estat ella qui havia parlat. 'Tot s'enfonsaria'. Va desitjar que el director fos a un altre lloc del castell. 'En realitat la prova podria durar força estona... potser ell tenia altres coses a fer'.
'Tan debò'.
Clar que allò faria que trigués més en localitzar-lo.
A l'entrada va creuar-se amb en Nick-de-poc-sense-cap, el fantasma de Gryffindor. 'Si sabia exactament on havia de buscar el director, guanyaria temps'.
-Has vist en Dumbledore? – El fantasma la va mirar com si no cregués que s'hi havia dirigit. Els Slytherins mai s'hi dirigien, i ben poques vegades acudien al vell director quan tenien un problema. Menys en aquell to. La noia es veia lleugerament alterada.
-Passa alguna cosa, bonica? – va demanar amb interès l'espectre.
-El director és a les grades? –va ser directa perquè començava a impacientar-se.
-Hi era, però encara no hi ha tornat. L'acabo de veure parlant amb en Karkaroff en una sala annexa a la biblioteca. Algun problema?
La Lyra ni tan sols va molestar-se en contestar. Va córrer en aquella direcció deixant tots els seus dubtes enrere. 'Era el correcte'.
'Tan debò no fos massa tard'.
Va sentir la veu serena del director de Hogwarts ressonar de lluny al fons del passadís. 'En Karkaroff només el devia escoltar, perquè no se sentia en absolut'.
Va agafar impuls per córrer una mica més de pressa. Els cabells li voleiaven i havia de vigilar constantment el terra per no relliscar. 'En Peeves devia haver fet de les seves aquell vespre'.
Algú va creuar-se de sobte al seu camí, fent-la parar en sec.
-No t'han dit que és de mala educació córrer d'aquesta manera pels passadissos de l'escola?- La veu de l'Ull Foll Moody va ressonar a les seves orelles, abans de poder processar que era ell a qui tenia davant. Res feia pensar que no fos el vell auror, amb l'ull donant-li voltes i aquell aspecte tan peculiar. 'Però era algú altre', va repetir-se espantada fixant-se en l'ull.
'Aquell ull...'
Més d'una vegada, al llarg del curs, havia sorprès alumnes que xiuxiuejaven al fons de la classe quan era d'esquena. L'ull feia que fos capaç de veure-hi més enllà del que era normal.
'L'hauria vist a ella?'.
-Les mussoleries no són per aquí, Malfoy. – va semblar-li que posava molt èmfasi en dir el seu cognom.
-Vaig a la biblioteca – va contestar secament. 'Potser no l'havia vist'.
-A la biblioteca? No penses avisar els traïdors dels teus papes? Seria una pena que no poguessin amagar-se bé... O creus que tindran la cara de presentar-s'hi? –La noia va alçar la vista, mantenint-li la mirada. 'Sí, l'havia vist'. Ara hauria de buscar la manera d'escapolir-se'n.
-No necessito avisar-los. Ells ho sabran quan arribi el moment. Ara si em permet... voldria anar a la biblioteca. – va utilitzar el to més calmat que va poder. Sentint-se satisfeta en adonar-se que havia sonat prou convincent. 'No guanyava res enfrontant-s'hi. Era impossible que ell sabés que pretenia avisar a en Dumbledore'.
Va avançar uns passos més pel passadís. 'Fent-se a la idea que aquell home marxaria convençut'. Però una vareta va clavar-se a la seva esquena segons després.
-Tu no aniràs enlloc. No sóc estúpid. T'he vist... t'he vist amb l'ull... després de prendre'm la poció. –La Lyra va contenir la respiració.- Però saps? No t'he dit res, perquè he trobat força divertit que en Lucius fos el primer en saber-ho.
L'home va continuar parlant:
-Al cap i a la fi, com tindrà la barra de presentar-s'hi, després d'haver negat ser vassall del meu senyor durant tant temps?... Tot i que espero que hi vagi... i sigui convenientment castigat. –va riure fredament, veient que la noia es mantenia immòbil sense girar-se.- Però tu ni tan sols t'has dignat a enviar-los un mussol. No, la senyoreta Malfoy ha estat més ocupada ideant la seva pròpia traïció.
Va fer un breu silenci abans de tornar a parlar, prement amb més força la vareta contra un dels omòplats de la noia:
-T'he vist fa un moment, maca. Parlant amb aquell fantasma patètic. Demanant-li per l'Albus Dumbledore.
La Lyra intentava trobar una manera d'escapar-se'n. 'Que podia fer en aquella situació?'
'Pensa, Lyra. Pensa...', va demanar-se a si mateixa.
L'home va tornar a riure, i ella va tancar els ulls reunint valor. 'No volia mostrar-se atemorida'.
-I digui professor... pensa matar-me aquí mateix? Creu que si ho fa, no tindrà tot el cos docent aquí en menys d'un minut. En Dumbledore i en Karkaroff són al final del passadís. –La pèl-roja ni tan sols sabia d'on havia tret aquella sang freda, però era l'únic que podia fer. 'Al cap i a la fi potser intentar salvar vides no era una mala ambició per un Slytherin'.
-Oh... en absolut... No penso matar-te de moment. Els Malfoy voldran saber que tenen una petita traïdora entre ells. Estic segur que el meu senyor voldrà deixar que el mateix Lucius faci els honors.- va subjectar-li un dels braços, amenaçant-la amb la vareta. –Però si obres la boca puc canviar de plans. Acompanya'm.
Va tibar-la fins a empènyer-la a l'interior del seu despatx. La Lyra notava la vareta a la seva butxaca, però no veia gens prudent intentar defensar-se. 'Aquell home no només era un mortífag, a més odiava els Malfoy i tots aquells que s'havien deslliurat d'Azkaban. No dubtaria en matar-la'.
'Tot i així si quedava allà tancada, no podria avisar a ningú'.
Va debatre's interiorment un altre cop. 'Potser seria millor esperar que ell marxés per intentar sortir-se'n. Però si li prenia la vareta no ho podria fer de cap manera'.
Des del despatx d'en Moody va tornar a sentir l'ambient que hi havia a l'entorn del laberint. L'escola encara esperava que hi aparegués el guanyador.
Va prendre una decisió, agafant la vareta de la seva butxaca amb un gest àgil.
-Everte Statum! – Si l'encanteri sortia bé faria caure aquell home, fos qui fos, i suposava que podria córrer suficientment ràpid per demanar ajuda. La cama d'en Moody no l'ajudaria a atrapar-la. 'Això esperava'.
L'home, però, va esquivar el conjur.
-Crucio! – El raig va fregar-li la faldilla de l'uniforme. Havia estat prou ràpida per moure's abans que la toqués de ple. El malefici va impactar contra un dels mobles, fent un gran terrabastall.
'Va preguntar-se si algú ho hauria sentit'.
–Ets estúpida, criatura. Podria matar-te aquí mateix... ara mateix... Podria fer el que volgués de tu... Has sentit a parlar dels Longbottom, oi? Després d'una vintena de cruciatus com creus que quedaries?
La pèl-roja seguia subjectant la vareta amb determinació. 'Definitivament no podia deixar-se endur per la pressa del moment un altre cop. Si aquell home no estigués desitjant veure-la patir abans de desfer-se'n, ja seria morta'.
El mortífag va somriure; fent que la cara que ni tan sols era seva, amb l'ull postís i les cicatrius, encara se li deformés més.
-Incarcerous!
Va mirar-la satisfet...
La Lyra Malfoy acabava de perdre l'equilibri, atrapada amb un parell de cordes.
Va caure, colpejant-se el cap contra l'escriptori. La seva vareta va rodolar per terra i va anar a parar en mans de l'home:
-Ara et quedaràs aquí fins que torni a buscar-te. Quan hagi acabat amb tu, tornaràs a tenir la capacitat mental d'una criatura de mesos.
'Un boig... és un maleït tarat', va pensar sense dir res. No volia empitjorar la situació. 'Si la veia resignada, potser marxaria pensant que havia quedat atordida'. Un instant després, va notar un líquid calent i espès caient-li per la galta. El cop l'havia fet sagnar.
-Fantàstic, Lyra. Segurament no ho podries haver fet pitjor!- va murmurar quan ell ja havia marxat, tancant el despatx màgicament, sense ni tan sols llançar un conjur silenciador. 'No el necessitava. Tothom estava pendent del torneig'.
La Lyra va continuar forcejant amb les cordes. 'Havia de trobar la manera de sortir d'allà'.
.
En aquell moment, en Harry sentia una estrebada al melic i ja no tocava de peus a terra. No podia deixar anar la mà amb què agafava la Copa dels Tres Bruixots, que l'estirava cap endavant, dins un remolí de vent i de colors, amb el Cedric al seu costat.
Acabaven d'agafar el portarreu que els duria al cementiri de Little Hangleton.
.
-Me'n vaig! – Va exclamar l'Igor Karkaroff quan va sentir que la marca li tornava a cremar amb força. El dibuix que duia a l'avantbraç ja era gairebé negre. –T'ho dic per última vegada, Severus. Véns?
-Em quedo. – Estava segur d'allò. No havia viscut per fugir. 'La Lily, allà on fos, estaria orgullosa d'ell'.
En Severus Snape va adonar-se que tots aquells anys de turment no havien estat res comparat amb el que vindria a partir de llavors. 'Abans que s'acabés el dia, tornaria a ser un cavaller de la mort. Un espia. Algú que jugaria a dues bandes, i que la resta miraria amb desconfiança'. Exactament el que ja havia passat fins llavors, però amplificat fins a les últimes conseqüències.
L'Igor Karkaroff va observar de lluny l'Albus Dumbledore que tornava a ser a les grades amb la resta de professors. 'Estava convençut que havia vist un bri de desconfiança en els ulls d'en Dumbledore quan havien parlat a la biblioteca'.
No s'explicava com, però l'Alice era una versió adulta força exacta d'aquella noia de sang muggle que havia mort tretze anys enrere i que duia per nom Lily Evans.
'Se'n duia un diari ben guardat al maletí, per conservar-ne les fotografies del matrimoni Potter. Al cap i a la fi, potser amb els mesos que havia estat fora, havia deformat el record d'aquella dona, fins a imaginar-se que tenia la mateixa fisonomia de la mare d'en Harry Potter'.
'Evans...' Va fingir un somriure en acomiadar-se del professor de pocions, capficat en allò. 'Una fisonomia gairebé exacta, en tretze anys de diferència, podria haver estat una estranya casualitat, però ella havia dit aquell cognom... Era inquietant'.
N'hagués estat segur del tot, sinó fos perquè de ben jove li havien ensenyat que els morts no podien tornar a la vida. I si la Lily Evans era viva, si és que era ella, era perquè mai havia arribat a morir. 'Quina explicació hi havia?'.
En Dumbledore es mirava els dos ex-mortífags de lluny. Pensava en la conversa que havia tingut amb en Severus després del ball d'hivern:
-¿Què? – va mormolar en Dumbledore
-A en Karkaroff també se li enfosqueix la marca. Està escagarrinat; té por que se'l castigui per tota l'ajuda que va prestar a la Conselleria quan el Senyor de les Forces del Mal va caure.- L'Snape va mirar de reüll el perfil d'en Dumbledore, el seu nas aguilenc -. En Karkaroff pensa fugir si la marca li crema.
-¿De debò? – uns estudiants van passar-los pel costat.- I ¿has pensat anar-te'n amb ell?
-No.- va dir l'Snape -. No sóc tan covard.
-No, això és veritat – va convenir en Dumbledore-. Ets molt més valent que l'Igor Karkaroff. ¿Saps que a vegades penso que triem massa d'hora de quina residència heu de ser?
Aquell dia en Severus havia quedat enrere amb posat d'abatiment, conscient que probablement la seva vida hagués estat molt diferent si el barret no l'hagués enviat a Slytherin, i tot i així segur que pertanyia a la casa de les serps.
Però, en realitat, l'Albus Dumbledore no estava tan segur que la seva pròpia afirmació fos veritat. De fet, el barret no ho havia dit mai que tots els Slytherins haguessin de ser covards per norma. No almenys amb aquelles paraules. 'Potser el problema no era l'edat, sinó el fet d'etiquetar una persona, més jove o més gran, i saber que ho estaves fent per la resta de la seva vida'.
Va veure en Karkaroff tornar en direcció al castell. Va preguntar-se si se'n devia anar, i va tornar a pensar en el sobtat interès que havia posat en les germanes Evans.
'Probablement, no seria equivocat del tot, mantenir-hi un ull posat'. Clar que, en aquell precís moment, tenia altres problemes en ment'.
Havia de demanar a en Severus que s'unís als mortífags en el moment que notés la marca. Sabia que era injust. Però també era conscient que el que esperava Lord Voldemort és que l'amor el fes dèbil, incapaç de sacrificar la gent del seu voltant, per derrotar-lo.
Tanmateix hi havia tot un món màgic en perill. Centenars de mags i bruixes que podien morir els propers mesos. En Dumbledore realment pensava que havia d'actuar només amb un objectiu en ment: el bé de la societat màgica.
'Era la seva obligació'. N'estava convençut.
.
Quadres que no pinten res, que ara ja s'obliden.
Eren figures fetes d'ombra. D'un to gris, com si fossin estàtues fetes de fum. Però tot i així s'hi podien distingir els trets facials.
Eren alguna cosa semblant als fantasmes de l'escola.
Després de les primeres aparicions, en Harry va veure sortir un nou cap de la vareta de Lord Voldemort: el rostre que havia vist als seus malsons, el de la dona que s'havia sacrificat perquè ell visqués. Tenia els cabells llargs, però no eren de cap color en concret. Tota ella era d'una matèria grisa, semblant al fum.
Va sortir de la punta de la vareta, va saltar a terra i va dreçar-se al costat d'en Harry.
Si hagués pogut, hagués dit moltes coses al noi que tenia davant. Però ni tan sols era ben bé ella. Era només un eco. L'eco del que havia estat una vegada. Abans que Voldemort la matés.
Els morts no tenien dret a immiscir-se en els assumptes dels vius. L'únic que podia fer, era protegir-lo. Una vegada més.
Es va limitar a somriure-li i a parlar-li en un xiuxiu:
-Ara ve el teu pare... Té moltes ganes de veure't... Tot anirà bé... Aguanta una mica...
I era veritat. En James Potter hagués donat tot el que havia tingut en vida per quedar-se allà. Per ser alguna cosa més que fum i ombra.
L'eco de la Johanna va deixar que fos en James qui indiqués al seu fill què era el que havia de fer per sortir d'allà.
Tal i com havia de ser.
A pocs metres d'ells, en Cuapelada era l'únic que la mirava sabent qui era. L'estupefacció va deixar pas al terror. No s'havia plantejat allò abans: '¿Que hagués passat si les figures de fum haguessin estat en color?' Portava anys convençut que res podria fer perillar el seu secret.
Va baixar el cap tremolant. A aquelles alçades ser algú insignificant només podia beneficiar-lo. A Lord Voldemort ni tan sols li interessava el que passés pel cap de l'animag. No es necessitava legilimància per saber que actuava impulsat per una terrible por.
De fet, Lord Voldemort dubtava bastant que aquell home, que cada vegada s'assemblava més a una rata, li fos d'alguna utilitat després d'aquella nit. 'Hauria de relegar-lo a alguna tasca infame'.
.
La Lyra va remoure's una vegada més atrapada entre cordes. Acabava de sentir una explosió de xivarri als jardins. 'Significava allò que la prova havia acabat?'.
Va intentar deslligar-se amb energies renovades.
-Està confirmat, Lyra. Ets oficialment estúpida. – va pensar dolguda amb ella mateixa. 'Allà s'havia acabat la seva petita rebel·lió contra tot el que li havien ensenyat'. Va tornar a colpejar el terra, amb el poc moviment que li quedava als peus. Les cordes li subjectaven també les cames, però podia moure lleugerament aquella part del cos. Va colpejar el moble amb la punta de la sabata, fent que s'obrís un calaix sense ni tan sols proposar-s'ho.
'La seva única intenció havia estat pagar aquella frustració amb els mobles'.
'L'escriptori...'.
Allò va donar-li una idea. 'Una idea absurda i improbable, ja que mai havia aconseguit fer màgia sense vareta amb èxit'. No era una cosa que s'ensenyés normalment a classe, i malgrat tot n'havia parlat temps enrere amb el seu padrí.
Si aquell home, fos qui fos, s'estava fent passar per en Moody, portaria a sobre la vareta del vell auror. 'Però bé que en devia tenir una altra de vareta. Sinó no podria haver-lo embruixat el suficient per suplantar-lo'.
Va esperar que estigués prou boig, com per deixar aquella altra vareta en algun lloc del seu despatx.
-Acció vareta! – Va repetir-ho diverses vegades, cada vegada amb més decisió, però sense resultat. Va suposar que allò hagués funcionat millor si estigués intentant invocar la seva pròpia vareta. Havia vist en Lucius fer-ho a casa alguna vegada, però... 'Va preguntar-se si es podria invocar la d'una altra persona'.
Per atraure un objecte amb un encanteri com aquell, encara que fos amb vareta, havia de tenir molt clar on es trobava allò que volia. 'Potser és que no era a l'escriptori... o que no ho feia prou bé'. Va fixar-se en la resta de mobles del despatx. Va examinar-ho tot sense saber molt bé on devia ser. 'Si és que realment existia'.
Els crits dels estudiants, no sabia si d'alegria o d'horror, ressonaven cada vegada amb més força als jardins. Va deixar caure el cap a terra amb frustració, fixant-se en un dels prestatges més alts de la cambra, just darrere l'escriptori. Hi havia llibres, però estaven lleugerament mal posats. 'Al cap i a la fi potser sí que hi havia una segona vareta'.
-Acció vareta! – Els llibres van trontollar, però tampoc va passar res. La Lyra no va rendir-se. 'Si un mocós de tretze anys podia conjurar un patronus, perquè ella no podria fer un encanteri tan simple sense vareta?'.
Només havia de recordar el que li havia dit en Severus Snape anys enrere: Concentració i decisió.
-Concentració i decisió, Lyra. Concentració i decisió.-va dir-se en veu alta. Havia de sortir d'allà abans que aquell boig tornés a aparèixer.
Va continuar-ho intentant:
-Acció vareta! – Aquella vegada una vareta va anar-li a parar a les mans, que tenia lligades a l'esquena. Els llibres van caure a terra fent un soroll eixordador, i ella va poder deslligar-se amb un senzill encanteri.
Va sortir del despatx sense pensar-s'ho. Feia molta estona que el cap ja no li feia mal, però en passar per un dels passadissos, en direcció als jardins, va veure la seva imatge reflectida al vidre d'una finestra. La camisa blanca del seu uniforme havia quedat tacada de sang, i tenia el rostre ensangonat perquè la ferida era just entre els cabells. 'Feia una pinta realment horrible'.
.
El públic estava commocionat. Se sentien crits i plors desconsolats. L'Albus Dumbledore i en Cornelius Fudge havien apartat els pares d'en Cedric Diggory en un racó d'aquell espai a l'aire lliure per parlar amb ells. Després, amb penes i treballs, els havien convençut per dur el cos del noi a la infermeria. No s'hi podia fer res, però així estarien lluny de la multitud.
En Severus Snape era conscient que la crida ja s'havia produït, i tot i així era allà. 'Com li havia ordenat en Dumbledore: fins que fos prudent'. Després hauria d'explicar a Lord Voldemort que havia estat sempre del seu costat, esperant... Posar a prova tota l'oclumència que sabia. 'Jugar-s'hi la vida'.
Havia vist marxar en Karkaroff, i minuts després, aparèixer en Potter, amb el cos d'en Cedric Diggory. S'hi havia acostat amb la resta de professors. 'Per un moment li havia passat pel cap la possibilitat que els dos nois fossin morts, i podria jurar, encara que intentés negar-s'ho a si mateix, que se li havia glaçat la sang'.
'El sacrifici de la Lily'. Cada vegada que temia pel noi, pensava en allò. 'En què la mort de la pèl-roja no podia ser en va'. Havia de servir per vèncer al Senyor de les Forces del Mal. Fer justícia. 'Ella s'hagués sentit feliç sabent que el seu fill tenia un futur per endavant'.
-Severus. – la veu de l'Albus Dumbledore va tallar els seus pensaments.- Podries preparar alguna poció per tranquil·litzar els pares d'en Cedric? Serem a la infermeria.
Va obeir, encara amb dolor al braç esquerre.
El director de Hogwarts havia perdut de vista a en Harry. En Cornelius Fudge li parlava apressadament, mentre observaven com la professora Sprout intentava consolar els pares del noi mort.
'La mort d'un innocent'. Va preguntar-se quantes més farien falta, abans que tot allò acabés.
I va pensar que l'Alastor Moody no tenia perquè haver-se endut en Harry lluny d'ell. 'No era una actitud pròpia de...' Però no va poder acabar de quadrar aquell raonament. Tampoc va necessitar-ho. Madame Pomfrey, que havia sortit un moment aclaparada per la mort d'un alumne, tornava a entrar a la infermeria. Anava acompanyada.
La Lyra havia corregut en direcció al vestíbul, aquesta vegada sí: disposada a sortir als jardins. Sentint-se increïblement malament, perquè no podria evitar que la veiés tota l'escola. I desesperançada. 'El més probable és que fos massa tard'.
-Per Merlí... – Madame Pomfrey que entrava en aquell moment, perquè havia necessitat sortir als terrenys a respirar aire pur, va ser la primera en veure-la. Ensangonada, i apressada. – Com t'has fet això? Anem, vine... Hem de curar-t'ho... – Sempre amb l'instint professional per endavant.
-No. Jo... necessito saber on és en Dumbledore. L'he d'advertir... – La dona va mirar-se-la un moment. No havia tingut la oportunitat de parlar mai abans amb la Lyra Malfoy, però ara mateix no li semblava la noia que s'havia imaginat que era.
-És a la infermeria – va dir la dona a mitja veu. La Lyra va entendre que havia fet tard, però no va sentir-se amb ànims de demanar qui estava ferit i si tothom se'n sortiria.
-Hi he d'anar... – Va maleir-se per enèsima vegada: 'Havia fet tard'. Però almenys podria dir-los que en Moody no era ell. 'O potser ja ho sabrien, i tot aquell esforç havia estat en va?'.
Va entrar-hi menys decidida del què havia estat un segon abans. El primer que va trobar-s'hi van ser els ulls blaus d'en Dumbledore, mirant-se-la.
Ella seu sota el teló que ha baixat bandera, no suporta aquella olor, no.
La cap de residència de Gryffindor era al seu costat, i també la mirava, amb una expressió molt semblant a la del director. Hi havia, fins i tot, el conseller d'Afers Màgics.
-Jo... - Va semblar-li que tothom estava pendent d'ella. 'Però llavors ho va veure...'
En avançar un pas en direcció a l'Albus Dumbledore, disposada a explicar-li, va quedar-se sense alè.
Una parella de mitjana edat eren al voltant d'un llit, amb la professora Sprout al costat. En Cedric Diggory estava pàl·lid, blanc. Mort.
La vista va dirigir-se-li, sense pensar-ho, al llit del costat.
-És l'única víctima – va fer en Dumbledore suaument, endevinant que ella havia imaginat veure-hi en Harry. -Que és el que saps? – La veu del director continuava sent serena i amable.
Però la Lyra no va poder contestar.
En aquell moment, en Severus Snape entrava a la sala. Havia deixat la poció a la tauleta de l'entrada; fastiguejat pel mal que li feia el braç i per tot el que, en aquell moment, tenia al cap. 'Realment era necessari tornar a ser un d'ells?'. No era un covard i la seva vida era el que menys li importava en aquell món, però sabia què significava allò. 'Es veuria obligat a fer coses que no hauria volgut fer mai més en tot el que li quedés de vida'.
Va parar-se en sec. Distingint la figura d'en Dumbledore parada al passadís, però petrificat per una visió que semblava treta d'un dels seus pitjors malsons. La Lyra era dempeus davant de l'Albus Dumbledore, amb la camisa blanca tacada de sang.
No va aconseguir pensar res més amb sentit.
-Lyra... –Va murmurar el seu nom, abans de córrer cap a ella: subjectant-la pels braços, i mirant amb intensitat cadascun dels rastres de sang que hi havia a la part dreta del seu rostre, i a la camisa.
Volia demanar-li com es trobava i qui li havia fet allò. Però encara no s'havia recuperat de la seva pròpia commoció, quan ella va tornar a parlar.
-Estic bé, Severus. –Era estrany. Veure'l allà significava pensar que els seus pares ho acabarien sabent tot. I, en canvi, se sentia reconfortada en saber que no estava sola del tot. Almenys de moment. 'Què en pensaria ell?'.
-Lyra... – va mormolar en un to baix, que no obstant hagués glaçat la sang de qualsevol.
En Severus Snape acabava de deixar enrere tota aquella serenitat que sempre l'acompanyava. Però només hi havia quatre persones que se'n poguessin adonar. Madame Pomfrey, el director de l'escola, la professora de Transfiguració i la pròpia Lyra.
El conseller tenia prou maldecaps com per parar-se en pensar en l'actitud del professor, i la professora Sprout estava suficientment ocupada consolant els pares d'en Diggory.
-Em fas mal... – va queixar-se la Lyra en un xiuxiu. La subjectava amb tanta força que començava a tallar-li la circulació. 'Mai s'hauria imaginat que el seu padrí es preocupés tant per ella'.
En Severus va suavitzar la pressió que exercien les seves mans, agafant la seva filla pels braços, però no va deixar-la anar.
En Dumbledore va intercedir.
-Filla, què t'ha passat? –va preguntar el director, intentant saber que havia succeït, i llavors tot va accelerar-se.
Aquesta vegada no va necessitar mirar l'ancià director per parlar. Veure el cos d'en Diggory havia fet que deixés tots els dubtes enrere. 'Fins i tot la por al que dirien i farien els seus pares si se n'assabentaven'.
-Jo... jo volia avisar-lo. Ho he intentat... però ell... En Moody ha parat una trampa a en Potter. Però ni tan sols era en Moody, prenia poció de la mutació... M'ha tancat al seu despatx perquè no pogués avisar-lo. Per deixar que ... per deixar que el Senyor de... – va corregir les seves paraules a mitja frase, no volia anomenar-lo d'aquella manera – per deixar que Ell matés en Potter.
No sabia si el que havia dit tenia molt sentit. Però a en Dumbledore van brillar-li els ulls, i en Severus va tornar a exercir força sobre els seus braços.
-No podem perdre temps... – En Dumbledore i la professora McGonnagall van fer dos passos cap a la porta, però llavors el director va tornar-se a girar. – Severus... fill... hauries de venir... és possible que et necessitem... – I la mirada del director va dir moltes més coses que no expressava en paraules, com que sentia separar-lo de la seva filla, però que ella estava bé. 'Que en Harry corria perill i, en canvi, la noia només necessitava un parell de cures'.
-Jo me n'encarrego – va interrompre Madame Pomfrey, mirant amb sorpresa en Severus Snape.- Estarà bé.
-No. Vull venir. – la Lyra semblava súbitament envalentida. – Necessito saber... necessito saber perquè... – no va acabar la frase, però l'Albus Dumbledore va entendre-la.
Necessitava saber que empenyia algú a voler la mort d'algú altre, més enllà del recurrent discurs de la sang. 'Que feia que una persona pogués matar en nom de la puresa de sang, obeint un bruixot que aparentava utilitzar els altres només com a súbdits'.
Allò que els Malfoy mai s'havien molestat a explicar-los. 'Potser perquè en realitat no hi havia explicació'.
-No pots anar enlloc així... – En Severus havia recuperat, encara que fos només aparentment, el seu posat habitual.
L'Albus Dumbledore va posar-li una mà a l'espatlla, abans d'interrompre'l.
-Severus. No podem perdre més temps, però crec que ella hauria de venir. Si se'n veu capaç, clar. –El director no va esperar més, i va sortir de la infermeria apressat, seguit de la professora de Transfiguració.
La Lyra va fer un parell de passos per seguir-los, però en Severus va fer-la parar.
-Aniràs al meu darrere, d'acord? I no te'n mouràs per res del món... –No era una petició, era una ordre. En Severus va mirar-la un últim cop, i va sortir corrent per atrapar en Dumbledore i la Minerva McGonnagall.
Ella va seguir-lo.
En Barty Crouch va lamentar no trobar-s'hi la Slytherin quan va entrar al seu despatx. 'Allò feia que tingués menys temps per desfer-se del noi, i tot i així volia que aquest sabés l'esforç que havia fet per dur-lo fins al Senyor de les Forces del Mal'.
En Harry estava estupefacte. No s'ho podia creure, però no li quedava més remei. 'L'home parlava amb veritable veneració de Lord Voldemort'.
El noi va posar-se la mà a la butxaca, disposat a agafar la seva vareta, en veure que l'home pretenia matar-lo, però no va ser a temps de fer res. L'Albus Dumbledore va aparèixer com una exhalació, fent que la porta del despatx saltés enlaire, esmicolada. En Crouch, encara amb l'aparença d'en Moody, va quedar estabornit.
La professora McGonnagall va anar directa cap al Harry.
-Vingui amb mi. Potter – va dir fluixet. La fina boca li tremolava com si s'hagués de posar a plorar. – Vingui... Anem a la infermeria....
-No. – la va tallar el Dumbledore.
-Dumbledore, el Potter hauria de... Mireu-lo... Ja n'ha tingut prou per avui...
-Es quedarà aquí, Minerva, perquè cal que entengui què ha passat – va dir en Dumbledore, bruscament-. Entendre-ho és el primer pas cap a l'acceptació, i només si ho accepta es podrà recuperar. El Harry ha de saber qui l'ha fet passar pel calvari d'aquesta nit, i per què.
-En Moody – va dir en Harry, que seguia sense entendre què passava -. ¿Com pot ser que fos en Moody?
-Aquest home no és l'Alastor Moody – va dir en Dumbledore fluixet-. No l'has vist mai, l'Alastor Moody. L'autèntic Moody no t'hauria allunyat de mi després del que ha passat aquesta nit. Ho hauria d'haver vist... però... –En Harry va veure com la mirada de l'Albus Dumbledore es dirigia més enllà de l'Snape, i només llavors va adonar-se que hi havia una quarta persona amb els professors.
La Lyra Malfoy era repenjada al marc de la porta. Havia perdut tota l'altivesa que en Harry sempre havia pensat que tenia. Tenia sang seca a la cara, i mirava fixament al terra, al cos inconscient d'en Moody.
-Gràcies a l'advertència de la senyoreta Malfoy, hem sabut on éreu. – va dir simplement en Dumbledore, abans d'ajupir-se davant del cos inert d'en Moody i agafar-ne la petaca.
En Harry Potter va quedar-se-la mirant, com si en realitat no l'hagués vist mai abans. Tenia el cabell roig despentinat, i va esquivar-li la mirada com si se sentís terriblement fora de lloc. 'No havia esperat que l'Albus Dumbledore expliqués allò a en Potter amb aquella naturalitat tan simple i terrible a la vegada'.
L'Albus va mirar-la un moment amb un mig somriure, abans de dirigir la seva atenció als professors. Va demanar a l'Snape que anés a buscar poció de la veritat i una elfa que es deia Winky, i a la professora McGonnagall que anés fins a la cabana d'en Hagrid i en dugués un gran gos negre.
En Severus Snape va mirar un altre cop la seva filla, que continuava repenjada al marc de la porta: -Queda't aquí. Entesos?!
A en Harry va semblar-li que estava molest. 'Molest perquè ella havia delatat en Moody?'. Però no era molèstia el que sentia en Severus. 'Estava espantat. Espantat pel que podria passar amb ella després d'haver donat aquell pas, i terriblement orgullós'. Era una sensació tan estranya i aclaparadora que en Severus Snape havia oblidat per complet el dolor que li feia la marca del braç esquerre.
Aquella nit en Harry Potter havia vist en Lucius Malfoy entre els cavallers de la mort. No s'hagués esperat veure la seva filla just després, en aquella situació.
'Seria una estratègia dels Malfoy per conservar el seu estatus si a ell se li acudia delatar-los?'. Però si ella no els hagués avisat... potser hores d'ara en Moody ja hauria complert amb els desitjos del seu senyor.
L'aparença d'ella no era la d'algú que estigués seguint un pla. Va veure-la trontollar en deixar el marc de la porta. 'La Lyra va tornar a sentir un gran dolor al cap en aquell moment'. Semblava que la ferida encara li fes més mal ara que quan se l'havia fet.
En Harry va posar llavors tota la seva atenció en l'Albus Dumbledore, que de sobte s'havia apropat a un bagul de set panys.
Trenca tot el que ella diu que no val la pena.
Minuts després, li mostrava el veritable Ull Foll Moody.
La Lyra no s'havia mogut d'on era. No volia que l'enviessin a la infermeria, però el cap cada vegada li feia més mal.
-Poció de la mutació – va fer en Dumbledore -. ¿Veus quina idea tan senzilla i tan brillant?
I va seguir parlant, però la Lyra només l'escoltava a estones. 'Com s'ho prendrien allò els seus pares?'. El director va continuar explicant-se, mentre en Crouch recuperava la seva aparença normal, perquè feia massa estona que no s'havia pres la poció.
Llavors van arribar el professor Snape i la cap de residència de Gryffindor. Però la Lyra només va tornar a parar atenció quan l'home va començar a explicar la seva història.
Va recordar el cos d'en Cedric Diggory i el plor dels seus pares. 'Era important per ella saber que portava a algú a voler tot aquell horror'.
En Barty Crouch Junior continuava parlant minuts després, un cop pres el veritasèrum:
-La mare va morir poc després a Azkaban. Va tenir molta cura de prendre Poció de la Mutació fins al final. La van enterrar sota el meu nom i la meva aparença. Tothom va creure que era jo -. Aquella part, en particular, va cridar-li lleugerament l'atenció, tot i l'estat en què es trobava. Sempre havia dubtat de la veritable utilitat de la poció de la mutació, ja que només et permetia transformar-te durant un determinat període de temps. 'Pel que semblava, però, allò no era del tot cert'.
'Aquella dona, fins i tot, havia conservat l'aparença del seu fill després de morta...'
Evidentment, però, la Lyra tenia moltes altres coses en les què pensar.
Quan en Dumbledore va acompanyar en Harry a la infermeria: va demanar a la professora McGonnagall que fes guàrdia, perquè en Crouch no pogués trobar la manera d'escapar-se, i al professor Snape que avisés a Madame Pomfrey i a en Cornelius Fudge que, segurament, devia tornar a ser a l'estadi calmant els ànims de la gent. Però en realitat els dos homes van entendre's sense necessitat de paraules.
'Pots quedar-te amb ella fins que sigui el moment, Severus. Però fes-me un favor abans, si us plau. Digues-li a Madame Pomfrey que li doni un cop d'ull, mentre avises a en Fudge, i que després vingui aquí per traslladar l'Alastor. Pots portar la Lyra a les teves dependències si no vols que estigui a la infermeria. Hi haurà molt moviment allà ara'.
En Severus Snape va fer un gest en senyal d'afirmació, agafant la seva filla per l'espatlla. La noia va deixar-se portar, sense dir res. 'Tenia moltes coses en què pensar'.
.
L'Slytherin pèl-roja va obrir els ulls hores més tard a l'habitació del seu padrí. Ell l'havia deixat allà, mentre Madame Pomfrey li revisava el cop. Després ella s'havia quedat dormida, sense saber que en Severus Snape, malgrat l'estona que havia hagut de perdre fent acte de presència al despatx d'en Dumbledore, l'havia observat amb atenció fins que no havia tingut més remei que separar-se'n per anar a trobar a Lord Voldemort.
En Severus havia arribat a mostrar la marca a en Fudge perquè es convencés que el Senyor de les Forces del Mal havia tornat. Però res del que havien dit, havia fet efecte.
En Fudge no n'havia volgut creure ni una paraula.
Malgrat tot en Severus havia estat clar amb l'Albus Dumbledore. 'Hi havia una cosa que no permetria, i era involucrar-hi encara més la Lyra'. Volia mantenir-la al marge, mentre fos possible. Clar que ara mateix tampoc sabia què se suposava que havien de fer. 'Ella no podia tornar a Malfoy Manor, perquè el mateix Fudge havia vist com interrompia a la infermeria per delatar en Moody'. Encara que el desmemoriessin a ell, també ho sabien alguns professors i era probable que els pares d'en Diggory l'haguessin vist, tot i el dolor que sentien en aquell moment.
'Era extremadament complicat poder estar segurs que els Malfoy no se n'acabarien assabentant'. I no volia ni pensar en quina seria la reacció d'en Lucius. Estava convençut que no trigaria en fer-la fora de casa... encara que continués pensant que era la seva filla.
.
-Bon dia, Lyra. – La noia es palpava el cap examinant la seva ferida, quan l'Albus Dumbledore va interrompre a l'habitació. Era la cambra d'en Severus Snape, i com que no tenia finestres, estava il·luminada amb un parell de llums que flotaven màgicament al sostre.
-Hola... – va dir amb un to semblant a la timidesa. 'No s'esperava haver-se d'enfrontar al mateix Albus Dumbledore, un cop tot ja havia passat'.
–Em pregunto si ens acompanyarà el dia del banquet, vull fer un petit homenatge al senyor Diggory.
La noia va repenjar-se amb desgana a la capçalera del llit.
-No crec – va mirar un moment el director. – Si jo no hagués dubtat tant, podria haver arribat a temps...
-En Crouch estava pendent del moment en què decidissis avisar en Lucius, Lyra. –va optar per no anomenar-la pel cognom.- No crec que t'hagués deixat arribar a mi de cap de les maneres.
La noia ja no va contestar, però va fixar els seus ulls negres en la paret del davant. En Dumbledore va somriure interiorment. 'Coneixia bé aquella expressió...'
-No sé si t'adones que això que has fet és digne d'admiració, filla. –Ella va alçar el cap un moment, com si anés a rebatre-li però no va dir res. – Has sabut escollir entre el que era fàcil i el que era correcte. No tothom ho hagués tingut tan clar en les teves circumstàncies.
-Clar? – En realitat ni tan sols ara podia deixar de pensar en què dirien els seus pares.- Que creu que diran ells?
'Allò només li havia deixat d'importar en el moment en què havia vist el cos d'en Cedric'. Però ara, tornant-ho a pensar tot fredament, era una idea que la turmentava.
-Els Malfoy? –L'home va examinar-la un moment. 'La noia encara mantenia l'esperança de poder tornar a casa'.
-Lyra, disculpa'm que et digui això, però no crec que sigui prudent que tornis a Malfoy Manor. – En veure la cara de la noia va obligar-se a donar-li una petita esperança, encara que fos falsa. – Almenys durant un temps.
-És casa meva... – L'Albus Dumbledore no va respondre-li.
Només va somriure-li, abans d'acomiadar-se'n:
-Me n'he d'anar, Lyra. El teu padrí deu estar apunt d'arribar.
.
La Lily fregava distreta una de les sales d'aquella casa. S'havia obligat a ajudar l'elf d'en Karkaroff al llarg d'aquell temps, tot i que aquest pràcticament no li dirigia la paraula i s'ofenia cada vegada que ella intentava netejar alguna cosa.
Més d'una vegada havia estat temptada de marxar, però les paraules de l'Igor Karkaroff la frenaven. 'Si l'elf li deia que ella havia marxat, o ell no la trobava en tornar, no l'ajudaria'.
Havia tingut molt temps per pensar què faria quan arribés el moment. 'Com podia convèncer-lo sense deixar que li posés una mà a sobre...' I cada vegada estava més convençuda que es trobava en un carreró sense sortida. 'Només esperava que, finalment, ell accedís a dir-li-ho tot abans de res. Potser així podria buscar ajuda'.
Va sentir com s'obria la porta d'entrada d'una revolada, però no va anar a rebre'l. Va quedar-se on era, temorosa d'aquell moment. 'Podria realment escapar-se'n sense complir les seves condicions? Sabria ell res del seu passat?'.
L'home va presentar-se com una exhalació allà on era ella, després d'haver cridat paraules inintel·ligibles a l'elf en entrar.
-Alice, va. Mou-te. Hem de marxar d'aquí! – L'home semblava espantat, encara que la Lily no sabés perquè.
-Com? Però perquè?
-No demanis tant i vine – va tibar-la del braç, obligant-la a seguir-lo. – Tinc notícies per tu però hem de marxar d'aquí ja... Ja passarem comptes allà on anem...
.
En Severus Snape mirava novament dormir la seva filla. Tenia el cabell roig espargit pel coixí, i es movia en somnis. Sabia que el pas que havia donat no era fàcil i, si ho pensava fredament, s'adonava que l'havia donat just en el pitjor moment. 'Almenys pel que feia a la seva seguretat'. Quan Lord Voldemort tornava a ser en plenes facultats.
'La valentia de la seva filla no era una bona notícia'. I en canvi no deixava de sentir-se'n orgullós.
Trenca el llit que va cobrir les vostres esquenes.
Ja s'havia produït la seva trobada amb Voldemort.
S'havia agenollat davant d'ell. Davant el monstre que havia matat la Lily, i li havia explicat que li era fidel. 'Que seguiria sent-li fidel, espiant per ell a Hogwarts'.
La marca de les Forces del Mal tornava a brillar totalment ennegrida al braç d'en Severus. Oficialment era un cavaller de la mort. 'El camí que havia escollit sent una mica més jove del què era ara la seva filla'.
'Si no hagués estat tan estúpid...'
-Severus. – La veu de la Lyra va distreure'l. S'havia tornat a despertar.
-Et trobes bé? – va demanar-li allò amb cautela. Sabia que només havia estat un simple cop de cap, i tot i així havia sentit terror en veure-la ensangonada.
La noia va assentir, asseient-se al mateix llit.
-Els hi has dit? – Va entendre-la abans i tot que acabés de formular la pregunta. Li estava demanant si havia parlat amb els Malfoy d'ella. 'No ho havia fet, i tot i així l'Albus Dumbledore ja l'havia advertit que no podien estar segurs que allò no s'acabés sabent'.
Havia proposat al vell director, acollir la noia a casa seva, a la única que tenia: a Spinner's End. Almenys durant l'estiu. Però el director havia estat clar: era massa arriscat per tots.
-No pots demostrar que estàs d'acord amb el pas que ella ha donat. Recorda-ho, Severus. Tot i així haurem de buscar un lloc per ella... No em sembla bona idea que torni a Malfoy Manor. No després del que ha passat.
-Els hi has dit? – va insistir la Lyra.
En Severus va fer un gest de negació amb el cap.
La noia va assentir i el va tornar a mirar: -Penses que he fet bé?
L'home no va contestar.
-Severus... et vaig estar observant la nit del final del torneig i... em va fer l'efecte que en Dumbledore confia plenament en què estàs del seu costat. – El professor d'Slytherin va saber que aquella era una pregunta encoberta. La seva filla li estava demanant que es posicionés. Una cosa que no estava en condicions de fer.
-Lyra... vull que sàpigues una cosa. No importa quines siguin les meves creences, si mai necessites ajuda o tens un dubte, seré aquí. I en casos així, l'únic costat que valdrà serà el teu. – La noia va examinar-lo amb la mirada, però no va aconseguir endevinar què li passava pel cap.
-En Dumbledore diu que no hauria de tornar a Malfoy Manor... –La noia va canviar de tema. 'En Lucius i la Narcisa continuaven sent els seus pares. Potser si els ho explicava bé...'
L'home va llegir-li el pensament, entenent-la, però sabent que ara tot era massa complicat.
.
La Lily va entrar en una vella i aïllada cabana, cobrint-se amb un jersei que havia aconseguit agafar abans de sortir de la residència de l'Igor Karkaroff a tota pressa.
-Perquè hem marxat d'aquella manera? – Va veure com l'home caminava nerviós per la casa, fins a asseure's en l'únic moble que hi havia al menjador, un vell sofà.
-Calla! És un miracle que encara siguem vius... Pel que sembla els he pogut esquivar... – Va passar una llarga estona cavil·lant coses a les què la dona no trobava gaire sentit, fins que va calmar-se.
La Lily no li havia demanat què havia aconseguit esbrinar, perquè la fugida sense avís l'havia pres per sorpresa.
Finalment ell va decidir-se a parlar del tema.
-Tinc notícies – va recuperar aquell somriure que solia dedicar-li i que tan poc agradava a la pèl-roja. – Però per suposat vull una recompensa a canvi.
-Abans... demostra-ho. Digues que és el que saps. Llavors jo... – Abans que acabés la frase, l'home tornava a ser dret, fent un gest de negació amb la mà.
-No, Alice. Jo hi poso el preu, però saps...? – va acariciar-li la barbeta, tot i que ella va defugir el contacte.- Dubto molt que el fantasma del teu home mort, et vingués a socórrer.
Va riure davant la cara d'espant de la pèl-roja.
-Clar que en realitat sí hi ha un fill que podries recuperar. – No és que pensés explicar-li la veritat, no tota almenys. Perquè de fet ni ell mateix acabava d'estar segur que allò fos possible. Però va trobar que era una bona manera de pressionar-la. –Què em dius, Alice? Vols tornar a veure el teu fill?
La Lily va notar com el cor se li accelerava. 'Tenia un fill. S'havia perdut gairebé catorze a la vida d'un fill...' Milions de preguntes sobre les circumstàncies en què havia succeït tot allò van venir-li al cap.
Va baixar el cap abatuda en comprendre que només hi havia una sortida.
-D'acord... tu guanyes. Però m'has de jurar que em diràs qui sóc i com puc trobar el... el meu fill... avui mateix. – Tenia la veu totalment trencada.
L'home va mirar-la satisfet. 'Era tan bonica i desitjable'.
-Bé, doncs... No perdem el temps. T'espero a l'habitació. És al fons a la dreta. –Sabia que així encara li ho feia més difícil, però no podia evitar gaudir-ne.
'La noia estava definitivament disposada a cedir'.
No va haver d'esperar-la. La Lily va deixar anar un llarg sospir, cada vegada sentint-se pitjor amb si mateixa, i va dirigir-se a on ell li havia dit.
Ell ja hi era.
-Apropa't, Alice. – va agafar-la de la cintura, en el moment que ella tancava els ulls, horroritzada amb ella mateixa pel que estava apunt de permetre, i conscient que ni tan sols recordava com havien estat les altres vegades que havia estat amb homes.
En Karkaroff no va perdre el temps, va besar-la als llavis, i després va deixar-la un sol moment per tancar la llum i la porta de l'habitació. La cambra va quedar, així, freda i fosca. Va tombar-la al llit.
La Lily va tremolar dèbilment, resignada.
Ell va apartar-li un tros de cabell pèl-roig de la cara plorosa.
-Fa massa setmanes que espero...- Va treure-li la samarreta amb les mans fredes. Ella va plorar encara amb més força i va mantenir els ulls tancats, cedint a la petició de l'home.
Va acariciar-li la vora dels sostenidors. Però de sobte, l'Igor Karkaroff va alçar-se, mirant-la frustrat.
–Si volgués una cosa així, em buscaria una bona meuca. Quan estiguis disposada a complir la teva part del tracte sense plorar d'aquesta manera, avisa'm.
Va posar-se bé la túnica i va sortir de la cambra donant un cop de porta.
La Lily encara va esclatar a plorar amb més forces, sentint-se malament. No n'havia estat capaç i ara no sabria on buscar el seu fill.
.
Després de passar diversos dies indagant sobre la vida del jove Tom Riddle, l'Albus Dumbledore havia de reconèixer que començava a sentir-se exhaust.
Era conscient que el més difícil vindria a partir d'ara. De totes maneres hi havia una altra cosa que volia resoldre. Una que no estava segur de poder confiar a la gent amb qui confiava habitualment. Més que res perquè aquell tema podia distreure més del compte a la persona en qui solia confiar. Fos quin fos l'interès que l'Igor Karkaroff tenia en les germanes Evans, necessitava que en Severus Snape continués concentrat en l'assumpte que ara era més important: espiar els passos de Lord Voldemort.
Era de nit i els carrers de Hogsmeade estaven pràcticament buits. Les poques persones que encara s'hi veien, no semblaven però la millor companyia per compartir una copa.
Va veure Madame Rosmerta saludant-lo des de la porta de les Tres Escombres, convidant-lo a passar amb un somriure. Però l'Albus Dumbledore va tornar-li el somriure i va continuar caminant. Es dirigia a l'altre costat del poble.
Va quedar parat un moment davant la porta de la taberna del seu germà, abans d'entrar-hi. Hi havia un parell de clients al local. Cap d'ells semblava de confiança. El director de Hogwarts mai podria acabar d'entendre perquè la gent que amagava coses, s'esforçava tant en demostrar-ho.
El seu germà estava d'esquena a la barra, endreçant els gots que havia fet servir aquell dia. Va asseure's sense fer-se notar. Esperant a ser vist.
La relació amb el seu germà mai havia tornat a ser bona. Però no podia evitar passar pel Cap de Senglar de tant en tant. Aquesta vegada, però, venia a demanar-li un favor.
Esperava que no s'ho prengués massa malament, però sabia que, per molt que rondinés, acabaria accedint. Tot i la seva relació turmentosa, l'Aberforth havia format part de la primera Orde d'en Fènix.
-Demanaràs alguna cosa o has vingut a admirar el local? –va preguntar-li el seu germà, mordaç, en reconèixer-lo.
-Bona nit, Aberforth. Una cervesa de manteca si ets tan amable – El seu germà va bufar, abans de posar-li un got polsós mig ple d'un líquid àmbar.
-Hi ha algun motiu pel qual tinguem l'honor de rebre en aquesta humil taberna al gran i magnànim director de Hogwarts? – La pregunta era irònica i carregada d'un to escèptic.
-Bé – va contestar-li alegrement – En realitat he vingut a demanar-te un favor.
L'altre bruixot va aixecar una cella, entre molest i sorprès:
-Oh... no no... Ja saps que el mediocre del teu germà prefereix mantenir-se al marge dels teus magnífics plans.
-En realitat és un favor que podries fer a aquest vell ancià, Aberforth. Voldria que intentessis saber que se n'ha fet d'un ex-mortífag que porta per nom Igor Karkaroff.
-I perquè no li ho demanes a un dels teus subalterns?
L'Albus Dumbledore va tornar a somriure, convençut que allò era un sí:
-Simple intuïció. – No va esperar a què el seu germà respongués. - Gràcies, Ab. Tornaré per saber que n'has tret.
L'Albus ja es disposava a sortir de la taberna, sense ni tan sols haver tastat la beguda, quan va sentir la veu del seu germà.
-Però ni se t'acudeixi incloure'm en la teva llista de persones a les que pots utilitzar, Albus. Ni se t'acudeixi.
.
.
La Lyra va llevar-se l'últim dia de curs totalment decidida a tornar a Malfoy Manor. 'Era casa seva'. Per molt que sabés que el que havia fet no agradaria a en Lucius i a la Narcisa, continuava pensant en ells com la seva família. Feia dies que es trobava bé, però havia retardat tan com havia pogut el moment de sortir d'aquella habitació.
'El seu pare tornaria a ser un vassall del Senyor de les Forces del Mal?'. Va estremir-se en tornar a pensar en la mort d'en Cedric Diggory. Però també va recordar que sempre s'havia sentit estimada a Malfoy Manor. 'En Lucius i la Narcisa eren els seus pares'.
Surt de nit a callar el món que li diu que plori, ...
Decidida a enfrontar-s'hi, fos el que fos el que haguessin de dir-li, va sortir de l'habitació d'en Severus Snape, disposada a trobar la manera de presentar-se a Malfoy Manor.
Havia superat l'examen d'aparició gairebé un any enrere, quan havia fet els disset anys. Només havia d'arribar a Hogsmeade per poder tornar a casa.
Hores més tard, la Narcisa seia al costat del llit on s'estava la seva mare. L'estat de la Druella Black havia empitjorat molt en els darrers mesos. En Lucius no havia tornat a casa, ja que Lord Voldemort havia començat a donar ordres a una part dels cavallers de la mort.
La dona rossa va sospirar. 'S'havia fet a la idea que aquella època en què dormia sola, a l'espera que en Lucius tornés d'una missió, s'havia acabat feia molt temps'. Malgrat tot sabia que era el que convenia a la seva família.
Hi havia una altra cosa que la preocupava. En Draco li havia enviat una carta, dient-li que feia dies que la Lyra no apareixia a la sala comú. L'Alexander Nott i la Rachel Stood no en sabien res.
S'havia dirigit a en Severus Snape, i aquest li havia dit simplement que ella estava bé, però que en parlarien quan pogués passar per Malfoy Manor.
-Filla... – la seva mare va cridar-li l'atenció. Semblava extremadament esgotada i amb prou feines podia obrir els ulls. 'La Druella sabia que havia arribat el moment de parlar o callar per sempre'.
-Mare... – va posar-li la mà al front. – Descansa mare... no t'has de forçar...
-Vull... vull dir-te una cosa, Cisa. – La dona rossa va mirar la seva mare, subjectant-li una mà. Sabia que se li acabava el temps. El doctor Blunt li havia donat uns mesos de vida, i ja havien passat amb escreix.
En aquell moment, la Lyra apareixia al menjador de Malfoy Manor, adonant-se que la casa estava estranyament silenciosa.
L'elfa familiar va mirar-la sorpresa.
-La senyoreta Lyra no ha vingut amb el senyor Draco? – va demanar amb aquella veu de reverència amb què sempre es dirigia a tots ells.
-No, Simly. He vingut sola. On són els meus pares?
-Oh! El senyor Malfoy no ha tornat... va marxar fa uns dies... i la senyora Narcisa és al pis de dalt, amb la seva pobre mare. Està tan malalta... – La Lyra va obrir els ulls amb sorpresa. Els Malfoy no els hi havien dit quin era l'estat de la Druella per no preocupar-los.
Va pujar les escales el màxim de ràpid que va poder. 'Oblidant durant un instant que era el que havia anat a fer allà'.
Anava a obrir la porta quan va escoltar la veu de la Druella a l'altra banda:
-Cisa, filla. No hi podíem fer res. L'Abraxas no hagués parat fins a inhabilitar el vostre matrimoni. Ho vam fer per tu.
La Narcisa havia perdut tota la serenitat que havia tingut al llarg de la seva vida. La Lyra va escoltar com plorava i es dirigia gairebé en un estat d'histèria a la seva mare. Va pensar en intercedir. 'Si la Druella estava tan malalta, ella no hauria de cridar d'aquella manera'.
-Com vau poder? Era la meva filla... I vau... vau deixar que... – La Narcisa estava tan dolguda i tan estupefacte en aquell moment, que ni tan sols podia pensar amb claredat. – Ens vau entregar la filla d'una sang de fang. Has deixat que criés a la filla d'una sang de fang!
Les paraules van trigar en arribar a la Lyra, que va tenir la sensació que una força l'apartava d'allà, com si de cop i volta, les escoltés a través d'un llarg túnel.
-La Walburga va pensar que era una bona idea. Tenien la noia als calabossos, i estava embarassada. – la Druella també plorava, parlant a mitja veu i amb dificultat. – Va dir que l'important era que poguessis demostrar que podies tenir l'hereu. I després vas tenir en Draco... Però com se suposava que t'ho havia de dir?
La Lyra agafada amb força a la paret del passadís, no va sentir-se amb forces per escoltar res més. Va córrer fins a tornar a aparèixer a Hogsmeade, dirigint-se de nou a Hogwarts abans que algú s'adonés que n'havia marxat.
De cop i volta se sentia bruta. No exactament perquè la seva mare fos filla de muggles, sinó perquè s'adonava que s'havia odiat a ella mateixa, i a tot el que havia estat la persona que l'havia dut al món, durant divuit llargs anys. Perquè veia que la seva vida havia estat una mentida.
I no ho entenia. No volia entendre-ho.
Oblidar-te és el que vol.
Estava tan confosa, que només hores després, va tenir forces per adonar-se que s'havia quedat a mig camí entre el poble màgic i Hogwarts, plorosa i feta un embolic. 'No recordava haver plorat mai tant'. De fet no recordava quina havia estat la darrera vegada que havia tingut motius per plorar. Però intuïa que no ho havia fet mai abans. No d'aquella manera.
-El professor Snape l'està buscant. Ens ha tingut a tots molt preocupats, senyoreta Malfoy.- La veu de la professora McGonnagall va treure-la de l'estat en què es trobava.
-Es troba bé? – La Lyra va sentir terror. No era qui havia cregut ser tota la vida. 'Que se suposava que havia de fer?'.
-Estic bé... Només pretenia estar sola. Només això...
La subdirectora de Hogwarts va mirar-la, convençuda que la noia estava així per tot el que havia passat amb en Barty Crouch.
-Tinc l'obligació d'acompanyar-la a l'escola. No puc deixar-la aquí.
Va aixecar-se de mala gana, però just llavors va aparèixer algú darrere la professora de Gryffindor.
-Veig que ja l'ha trobat. – Va reconèixer la veu a l'instant, tot i que va preguntar-se que hi feia ell allà.
Va haver-hi un moment de silenci. 'Perquè tenia l'habilitat de trobar-la sempre en els pitjors moments de la seva vida?'.
-Que hi fas tu aquí? – La sorpresa va ajudar-la a recuperar una mica del seu to habitual.
-Mira... en l'última carta, en Ron m'explicava la sorpresa que els havies donat...
Va sentir-se avergonyida de cop i volta:
-Així que en Potter creu que pot anar explicant-ho com si fos problema seu? No tinc cap interès en què se sàpiga... No necessito l'agraïment de ningú – va ser especialment dura. 'No tenia ganes de ser el tema de conversa de ningú'.
-Senyoreta Malfoy, el senyor Weasley ens ha ajudat a buscar-la. No hauria de parlar-li així... – Però la professora no va continuar. En Charlie Weasley li havia posat una mà a l'espatlla:
-Podria parlar amb ella a soles, professora? Prometo dur-la sencera al castell.
La subdirectora de l'escola va mirar-lo, per assegurar-se que estigués segur d'allò, i va marxar.
-Trobes divertit veure com la meva vida s'enfonsa? – La noia va tornar a asseure's a la vora del camí, amb els braços rodejant els seus genolls, i la mirada perduda.
-Vas intentar avisar a en Dumbledore, Lyra. Jo no veig que res s'enfonsi – va asseure's al seu costat. – Si no ho entenen, ells s'ho perden. Uns pares com déu mana n'estarien orgullosos...
La noia va enfonsar el cap entre els braços. 'Uns pares...'. Ni tan sols s'havia quedat el suficient per escoltar aquella conversa. 'No sabia qui era'.
-Ei, Lyra. – En Charlie Weasley va mirar-la, adonant-se que havia dit o fet alguna cosa que encara l'havia posat pitjor.- No sé que et passa... però no estiguis així... m'agrada més que em cridis.
Ella va mirar-lo un moment.
-Hauries d'anar amb els teus germans, Weasley. Estic bé sola.
El noi de rostre pigat va somriure, posant-li una mà al braç. Ella va remoure's però no va apartar-lo.
-En realitat els meus germans encara no saben que sóc aquí. He decidit venir en rebre la carta d'en Ronald. – La Lyra va fingir un somriure burleta.
'No tenia ganes de res. Ni tan sols entenia perquè estava deixant que el noi continués amb aquella conversa': –Has vingut expressament per veure com de patètica pot ser una persona que acaba de tirar-ho tot per la borda?
-No ben bé.- Ell va mantenir la mà sobre el seu braç. – Però pensava que potser voldries parlar amb algú. Em caus bé, Malfoy. No em demanis perquè.
-No em tornis a dir Malfoy – Tot just llavors va semblar que ella s'adonava que el noi es mantenia al seu costat. Va posar-se dempeus, però no va moure's en cap direcció.
-Vine, va. Hauríem de tornar al castell.
-L'únic que vull fer és marxar. Molt lluny a ser possible. – La Lyra semblava sobtadament decidida.
El noi va somriure.
-Que et semblarien unes vacances a Romania?
La pèl-roja va mirar-lo com si s'hagués tornat boig.
-Crec que em puc espavilar sola. Gràcies.
.
Severus,
Sé que n'hauria d'haver parlat en persona amb tu.
Però la veritat és que necessitava marxar i pensar les coses amb calma.
He descobert que tota la meva vida ha estat una mentida...
T'ho explicaré en calma quan torni, tot i que potser ells ja t'ho hauran dit.
Estaré bé. T'ho prometo.
Quan torni estic decidida a esbrinar qui eren els meus pares. T'ho han dit ja? T'han dit que no sóc una Malfoy?.
Una abraçada,
La teva fillola Lyra.
Va prémer el paper, tornant-lo a rellegir per enèsima vegada. 'Com se'n podia haver assabentat?'. Per sort ja havia comprovat com estaven els ànims a Malfoy Manor i estava completament segur que la Narcisa no n'havia dit res a en Lucius. Almenys no encara...
Pel que semblava la Druella no havia viscut prou per dir-li el nom de la veritable mare de la Lyra. 'Probablement no havia volgut anar tan enllà o no havia tingut valor per dir-li'. Simplement li havia parlat d'una bruixa jove nascuda de muggles.
Però era qüestió de temps. En Lucius mateix ho endevinaria només saber-ho. La seva germana Bel·latrix, encara tancada a Azkaban, podria dir-li en el moment en què en sortís. La mateixa Narcisa podia demanar a qualsevol mortífag a quantes noies embarassades havien tingut empresonades en aquella època. I la resposta seria simple, perquè només n'hi havia hagut una: la Lily Evans.
Tan al límit que fa mal sentir.
En Lucius Malfoy pensava que la seva filla havia decidit marxar, perquè "el maleït Albus Dumbledore li havia rentat el cervell a l'escola". Gairebé ni s'ho podia creure. Era l'única explicació que podia donar al fet que la seva filla, el seu ullet dret, hagués explicat que en Moody era en realitat en Crouch. El mateix Cornelius Fugde els hi ho havia relatat amb un somriure d'orella a orella.
Pel Conseller d'Afers Màgics aquella era una prova que els Malfoy no estaven del costat de les Forces del Mal. Clar que en Fudge creia (o volia creure) que només havia estat el pla d'un antic mortífag sonat.
En Severus Snape, però, tampoc hagués estat en condicions d'amargar-los-hi. No podia semblar que ocultava alguna de les coses que passaven a l'escola. No obstant això, s'havia limitat a dir-los que, durant aquell curs, l'havia trobat estranya. Que havia pensat que eren coses d'adolescents.
Havia fingit estar tan sorprès com el mateix Lucius.
'En realitat no pensava apartar la seva atenció de Malfoy Manor per si ella reapareixia'.
Tan al límit l'infern és aquí.
'Amb els dies s'havia convençut que, donades les circumstàncies, el millor que podia fer ella era mantenir-se allunyada'.
Però això no feia que deixés d'estar preocupat.
Els darrers set anys s'havia acostumat a veure-la cada dia. 'Era dur haver d'afrontar el fet que no podia ni tan sols buscar-la, perquè ella estava millor lluny de tot allò'.
-Ja ho veuràs, Severus. Ella tornarà quan menys ens ho esperem. És major d'edat i té dret a pensar les coses amb calma. – Li repetia el director de Hogwarts, cada vegada que ell treia el tema. – A més tu i jo sabem que s'apropen temps en què està millor lluny de tot això.
.
.
Desembre de 1995. Mig any després.-
En Remus mirava fixament la xemeneia encesa de Grimmault Place. 'Allà estaven junts, com ho havien estat tants anys enrere, i tot i així alguna cosa havia canviat entre ells'. Va observar com en Sirius remenava els troncs perquè el foc es mantingués encès.
Després de la breu trobada que havien tingut dos anys abans, la condició de pròfug d'ell havia fet que s'hagués d'amagar.
Havia esperat una carta. Alguna cosa... però no n'havia tornat a saber res fins aquell estiu. En Sirius el defugia, i sabia perquè. 'Havia estat ell qui havia desconfiat primer... en Sirius havia arribat a creure que en Remus era capaç d'entregar-los, i allò havia acabat fent que aboqués en James i la Lily a l'error de confiar en el Peter Pettigrew'.
Tan al límit més que mai avui, avui. Tan al límit veu com vas trair...
En Sirius no ho deia. Però encara se'n sentia culpable. 'Incapaç d'afrontar la mirada d'en Remus, tot i aquella abraçada a Ca l'Alfred que havia marcat el seu retorn'. Quan, amb tan sols 21 anys, havien tancat en Sirius Black era impulsiu, però també orgullós. En sortir era un home perdut, que intentava aparentar que encara era aquell noi d'abans, però que en realitat no sabia com afrontar el que encara sentia per l'home que havia estat la seva parella.
En Remus va mirar-lo conscient que havien estat dotze anys de presó, de desconfiança també per part seva, que havien dinamitat tota aquella explosió de desig i amor que sentien en ser joves i amb un futur per endavant. I tot i així en Remus Llopin estava convençut que el sentiment perdurava en ells com el primer dia. 'Tot i que ara tenia la sensació que només hi havia una cosa que feien bé: discutir'.
-Sirius... – Va apropar-s'hi per l'esquena, disposat a descobrir que passava pel cap de l'home que estimava. 'Fart d'aquell joc de mirades que havien mantingut fins llavors, talment com si continuessin tenint quinze anys'.
-Que vols, Llopin? – El fet que en Sirius l'anomenés pel cognom quan estava de mal humor, que era gairebé sempre tancat en aquella casa, encara li feia més mal.
Va posar-li les mans a l'espatlla:
-El que vull és no discutir més... – I va pensar que també volia que matessin els dimonis interns que controlaven els seus llavis. Els dimonis que feien que, el petó i la nit sencera que havien compartit en retrobar-se de nou el passat mes de juny, s'haguessin convertit en aquells eterns moments de silenci.
-No et puc donar la raó, Remus... – va replicar en Sirius . – Va ser tot la meva fotuda culpa. I tu no hauries ni de voler-me mirar a la cara.
-Sirius... – En Remus s'hi va apropar més, disposat a trencar aquella barrera transparent que s'havia interposat entre els dos, però en Sirius Black va apartar-se una vegada més.
-Ara m'he de centrar en el Harry, Remus. He de pensar en ell... No té sentit que fem com si res hagués passat. – Va ser llavors quan en Remus va sentir-se més sol encara, davant de l'única persona que havia estimat. Una persona que preferia adoptar aquell aire solitari, i deixar-se endur per tots els fantasmes que recordava en aquella casa i tots els malsons que li havia deixat de record Azkaban.
-Escolta'm si us plau – Va intercedir finalment el licantrop intentant deixar els problemes de banda. 'Desitjant imaginar-se que tenien un futur, jugar a ser feliços, encara que fos una simple il·lusió'. – Podríem començar de nou... oblidar.
Però en Sirius ja no va escoltar-lo.
-En James i la Lily... fins i tot la Johanna... tots van morir per culpa meva... Com em pots dir que oblidi? – Va pujar el to gairebé sense haver-s'ho proposat.
En Remus no va poder evitar recordar el jove que estimava sense objeccions, i va preguntar-se que n'havien fet els dementors.
-Jo sóc viu, Sirius. Jo sóc viu...
Va voler-li dir, com havia intentat cada vegada que havia visitat aquella casa, que l'havia trobat a faltar; però en Remus Llopin no podia odiar-lo per allò. Sabia que havia estat molt sol a Azkaban. Es negava a reconèixer que l'home que havia escapat d'allà, no era el que hi havia entrat. Tot i assegurar a tothom que havia sobreviscut sent animag, els dementors se n'havien quedat una part. 'L'home que hagués apostat per la felicitat tot i haver de viure en les masmorres del mateix Voldemort'. Ara aquest home preferia donar voltes en aquella casa... convençut que no feia prou per l'Orde... desitjant tenir en Harry al costat i fer-li de padrí, compensar-li tots aquells anys d'absència i el fet d'haver estat el culpable de la mort dels seus pares...
Fins i tot en Remus s'adonava que en Sirius no sempre distingia en Harry d'en James. Però es consolava pensant que tan sols necessitava temps per recuperar-se de l'infern que havia viscut a Azkaban.
De sobte en Sirius va mirar-lo, amb comprensió. 'Sabia que en Remus veritablement s'esforçava perquè les coses tornessin a ser com abans, però ell mateix no se'n veia capaç'.
Va somriure:
-Ens recordes, Remus? Els Rondadors... Qui hagués cregut que acabaríem separats...
-Recordo el dia en què vau descobrir el meu secret i com ho vau acceptar Sirius. I recordo el curs en què em pensava que no tornaríem a ser mai més amics, perquè tu estaves massa encegat i massa enfadat pel fet que jo sortia amb la Hanna... – En Remus va somriure, resignat. En Sirius li havia parlat dels Rondadors, però ell volia parlar-li d'ells dos. D'en Sirius i en Remus. De la parella que eren i que podrien tornar a ser.
En Sirius Black va observar-lo una vegada més, sense què en Remus sabés si per fi havia entès que ell volia deixar de parlar del què havien estat, i volia començar a pensar en el què podrien ser.
Va apropar-s'hi, amb un somriure dolgut. 'En absolut dolgut amb en Remus, però sí amb ell mateix'. I va besar l'ex-professor, agafant-lo per les espatlles, gairebé de manera brusca.
-De debò que voldria Rems... Però no et vull prometre res, perquè...
-Per què... per què que? Sirius contesta... – Aquesta vegada era en Remus qui semblava desesperat.
-Perquè, per molt què en Dumbledore insisteixi, tu saps que quan faci falta allà fora, no em penso estar aquí tancat...
-Però... – El licantrop va mirar-lo estupefacte, amb els ulls de color mel suspicaços, desitjant saber què passava per la ment del primogènit dels Black. 'L'arribada d'en Harry semblava l'excusa perfecte per tornar a començar, una nova esperança... i en canvi havia acabat sent l'excusa que l'havia allunyat del seu costat': -Recordes la nostra primera vegada? Tampoc sabíem si hi hauria un endemà... però vas dir que superaríem el que vingués...
-Em vaig equivocar, Rems... No saps com ho sento. – El silenci va guanyar la partida entre els dos, abans que en Sirius fes camí cap a la biblioteca. En Remus sabia perfectament que allà hi tenia el whisky de foc. Va sentir-lo tancar la porta amb força, ressentit amb l'Albus Dumbledore perquè ja mai el deixava sortir d'aquella casa.
En Remus va resignar-se a fer el sopar, esperant veure tornar a en Sirius de la seva reclusió. Amb l'esperança de veure'l aparèixer, tal i com hagués estat anys enrere.
Però el terrabastall que va sentir minuts després, no va ser el del retorn d'en Sirius.
-On és el meu cosí? – La veu alegre de la gairebé cosina d'en Sirius va tornar-lo a la realitat. –Heu tornat a discutir? – La noia va arquejar les celles, d'un color rosa cridaner, tal i com duia tot el cabell, i va asseure's a la cadira disposada a encetar una conversa. Una conversa que en Remus no tenia cap ganes d'escoltar.
-Si continua capficat d'aquesta manera acabarà malament... Hauria de veure que en Dumbledore té raó. És una bogeria deixar-lo sortir d'aquesta casa. – La noia va tornar a somriure en veure que en Remus ni tan sols l'escoltava.
-Vaig a dir-li quatre coses. Quan torni... em deixaràs tastar això que prepares? – En Remus va mirar-se l'olla que havia posat al foc. 'L'havia preparat amb l'esperança de compartir aquell sopar amb en Sirius, però sabia que acabaria refredant-se...'.
Va limitar-se a assentir amb el cap. Pensant en temps més feliços.
En Remus sentia que la vida havia jugat amb ells, sense que haguessin pogut fer res per evitar-ho. No parava de recordar les nits i els dies que havien compartit en el passat, i la reconciliació que s'havia imaginat que hi hauria entre ells dos anys enrere.
'Però no pensava rendir-se'. Almenys no encara.
.
En Lucius encara no s'ho podia creure. En el moment en què en Cornelius Fudge li ha dit, havia somrigut. Havia somrigut perquè estava preparat per gairebé qualsevol cosa. Perquè havia aprés a fingir tan bé amb els anys, que podria haver somrigut davant la notícia més espantosa del món. Però havia estat un somriure trencat. Un somriure incrèdul, encara que molt ben dissimulat.
'La seva filla havia ajudat a desemmascarar a en Crouch'. No s'ho havia volgut creure. Havia pensat que era un error, una estratègia estúpida de l'Albus Dumbledore per desestabilitzar-lo, i llavors havia arribat a casa i s'havia trobat la Narcisa plorant amb una nota entre les mans. 'La seva filla, la princesa de Malfoy Manor, havia marxat. Havia traït tot el que era per fer costat a en Dumbledore'. Era el tipus de coses que no s'havien perdonat mai a la família Malfoy i a la família Black, i no obstant en Lucius encara creia que hi havia d'haver algun error.
Potser si hagués llegit la nota amb els seus propis ulls, se n'hauria pogut fer a la idea, però casualment aquell mateix paper que la Narcisa subjectava com si li anés la vida, havia anat a parar al foc de la xemeneia. 'Li havia tirat l'elfa'. O això havia dit la Narcisa, quan després de l'estupefacció, ell havia insistit en llegir la carta.
En Lucius no havia tingut més remei que agafar les regnes de la situació. Se sentia dolgut. Dolgut amb aquella filla a qui havia donat tot el que havia pogut. Dolgut perquè era impensable que una Malfoy anés en contra la puresa de sang, i es preguntava contínuament que era el que havien fet malament. 'En què havien fallat'. S'ho preguntava, però no ho expressava. S'havia tancat en si mateix, com sempre, però fart de veure la Narcisa en aquell estat letàrgic. La seva dona ja feia mesos que no plorava, però tenia un aire absent, que ell no podia suportar.
'Fins i tot, al principi, s'havia autoconvençut que tampoc havia estat tan greu... al cap i a la fi no havia arribat a temps d'impedir que en Potter arribés al Senyor de les Forces del Mal. Potser algú l'havia obligada...' Però sí havia estat greu, perquè allò significava que en Dumbledore, o un dels seus, li havia acabat rentant el cervell... 'Tan debó no hagués escoltat la Narcisa anys enrere, i hagués portat els seus fills a Durmstrang'.
Havia deixat de parlar d'aquella filla, tot i que havien explicat a tothom que era de viatge a l'estranger. 'Almenys el fet que ella marxés, els havia salvat d'una vergonya més absoluta'. Tot i així, la història s'havia escampat com la pòlvora, i estava segur que eren la riota de més d'un parell de mortífags.
'Com a mínim el seu senyor no l'hi havia tret el tema'. Clar que segurament Lord Voldemort tenia problemes més importants que el fet que a en Lucius Malfoy li hagués sortit una filla més estúpida del compte. 'N'eren tants els estúpids que s'equivocaven de bàndol...' Ja tindrien temps de pagar, però de moment Voldemort estava més obsessionat en atrapar i liquidar en Harry Potter. En saber el final d'aquella profecia que els havia marcat per sempre.
Algú que sí havia demanat a en Lucius sobre la seva germana havia estat en Draco. 'No havien tingut més remei que explicar-li. Ho havia fet en un to que no admetia rèplica. Com quan els Black havien borrat l'Andromeda de l'arbre familiar'. Ells en l'actualitat, però, no en tenien d'arbre familiar. S'havien limitat a tancar la seva habitació amb pany i clau, i treure la foto que presidia la llar de foc de la sala d'estar. Evidentment, però, en Lucius sabia (tot i que feia veure que ho ignorava) que la Narcisa guardava aquella foto en un calaix del moble de la seva habitació.
Passarien mesos sencers encara, abans de fer-se'n a la idea.
El que en Lucius desconeixia era que la Narcisa li ocultava tota la veritat. La dona ni tan sols sabia com plantejar aquell tema al seu espòs sense que esclatés en còlera. Al cap i a la fi havia estat una idea de la seva família.
I si havia de ser sincera amb ella mateixa, la Narcisa preferia oblidar aquell fet. 'Per molt que ho havia intentat, no podia deixar de pensar en la seva filla'. Encara que ni tan sols dugués la seva sang... Se sentia estúpida pensant en les vegades que havia pensat que la Lyra era el millor que els havia passat.
'La filla d'una sang de fang'. Com dir-li a en Lucius, sense que tot s'enfonsés? 'De moment tenia el seu espòs i el seu fill. La veritat li podia fer perdre tot'.
.
La Lily era tancada per voluntat pròpia en una fosca habitació d'aquella cabana. La seva vida s'havia enfonsat del tot, l'última vegada que havia intentat aconseguir que l'Igor Karkaroff li expliqués alguna cosa del seu passat.
-Què vols? - Li havia demanat ell amb un to molest, hores després d'aquell primer intent frustrat. 'Havia de recuperar el seu fill. No podia perdre més el temps'.
-Estic disposada al que sigui... - va baixar el cap dissimulant la tremolor que sentia a tot el cos.- No és això suficient perquè em diguis com trobar el meu fill?
L'home s'hi havia apropat. 'L'havia molestat profundament que ella plorés d'aquella manera'. Era evident que ell havia intentat obligar-la a donar aquell pas, però no pensava consentir que ella cregués que podia menystenir-lo d'aquella manera.
'Per Merlí. Si hagués volgut li hagués pogut llançar un malefici imperatiu... Només demanava que ella deixés de mirar-lo amb aquell fàstic...' S'havia obsessionat amb aquella dona. No es conformava en tenir-la com qui aconsegueix una nina sense voluntat.
Veu el dia que vas decidir que ella fos de cop una altra.
L'havia besat bruscament abans de llançar-li aquella mentida.
-Saps... pots prendre't el temps que vulguis... estem tu i jo sols, preciosa.
-Però ...
L'home se n'havia rigut d'ella...
-No hi ha cap fill, Alice... Són tots morts... No ho recordes, oi? Vas fugir per salvar la pell... ni tan sols et va preocupar que el teu fill i el teu marit estiguessin en perill de mort...
-No és veritat... - va xiuxiuejar ella espantada. Però l'home ja no va molestar-se a dirigir-li la paraula.
Havia intentat marxar d'allà, però s'havia adonat que no podia. 'No sabia on era'. I ara que l'home era contínuament allà, s'assegurava a la perfecció de mantenir-la reclosa.
-No aniràs enlloc, preciosa... No puc arriscar-me a què els donis alguna pista d'on sóc...
Estava espantada i deprimida. 'Com podia haver confiat en una persona que ni tan sols coneixia?'.
Va preguntar-se si no valia la pena deixar-se morir... 'Almenys abans tenia la companyia de Madame Chassier i una feina, amb la què distreure's'.
.
.
Dos homes amb túnica negre i caputxa caminaven per un carrer solitari. El més jove d'ells amb prou feines superava els 18 anys, l'altre en tenia més de 40. Una jove se'ls mirava amagada en un carreró. Els havia seguit amb discreció des de què havien sortit de casa. Havia temut que es volatilitzessin d'alguna manera, però semblava que estaven disposats a caminar uns metres abans de separar-se. Esperava que ho fessin abans de desaparetre. Volia parlar amb el noi.
Va aparèixer davant seu quan en va tenir l'oportunitat.
Vol parlar amb qui no vol res, vol que sigui un somni... Va trobar la carta i no... no vol deixar que tornis.
-Àlex... - El jove va girar-se sobressaltat, vareta en mà i amb gest amenaçant, però va baixar la guàrdia en reconèixer-la.
Segons després d'haver superat l'estupefacció de tenir-la davant, va dirigir-li una mirada desafiant.
-Tu... et dignes a aparèixer - Va mirar-la de dalt a baix, entre sorprès i molest. La noia duia texans i un jersei blanc de coll alt. Roba muggle. - Es pot saber de què vas disfressada?
-El mateix podria demanar-te, Nott. - Malgrat la situació, va permetre's somriure-li lleugerament. Havien passat mesos sencers sense saber res l'un de l'altre. Ella se sentia culpable per haver-se'n anat d'aquella manera. Sense explicacions, sense ni tan sols dir-li adéu. Però havia necessitat tot aquell temps per enfrontar-se a la veritat: No era qui li havien fet creure.
-Ets tu qui vas marxar... - El seu to era ple de retret. - Se suposava que érem amics i ni tan sols vas tenir la descència d'explicar-me que et passava pel cap. Vaig estar preocupat quan vas desaparèixer després del torneig i ni tan sols vas presentar-te el dia del banquet... Li ho vam demanar al professor Snape, però es va limitar a ignorar-nos.
La Lyra va abaixar el cap. Sabia que s'havia equivocat, ja que almenys hauria d'haver-los donat una explicació. Però s'havia acovardit en pensar que era molt poc probable que els seus amics li fessin costat.
-No us ho podia dir, Àlex... Hi ha coses que ni tan sols ara sé si hauria de compartir amb ningú... - Es referia evidentment al fet que no fos filla dels Malfoy. No volia veure odi als ulls de l'Alexander Nott. Sabia perfectament què en pensava de les persones amb sang muggle. Al cap i a la fi era el que sempre havia pensat ella...
-Tu mateixa... - La noia va notar el desdeny en el to del ja ex-Slytherin, però també va fixar-se en la indumentària. Era molt semblant a la del dia del Mundial.
-Allò nostre no hagués funcionat. Ho saps, oi? - No havien passat d'un petó a mig fer, però la Lyra sabia que ell havia esperat alguna senyal per part seva durant tot el curs.
Ell va riure:
-Ho sé...
-Però això no vol dir que vulgui que et matis... No sóc qui per dir-te que has de fer... però procura anar en compte. D'acord? - Era conscient que no podia exigir un canvi a en Nott. 'No en tenia el dret, després d'haver desaparegut d'aquella manera'.
Ell va assentir:
-Penses fer l'estupidesa que crec que penses fer? - En el fons la coneixia bé. Portava massa anys endevinant-li els pensaments.
-És possible...
El noi va observar-la un moment en silenci:
-Te n'adones que no té sentit?
-Sí en té, Nott. Volies saber perquè vaig marxar? La meva mare, la de debò, em va tenir mentre era presonera en una cel·la del Senyor de les Forces del Mal. - Cada vegada que l'anomenava així, es maleïa per no saber dir-li d'una altra manera. - Era filla de muggles. I no sé si és morta o viva. Però com pots veure, per mi, sí té sentit.
L'Alexander Nott va quedar-se en silenci. 'Mai s'hagués esperat aquella confessió'.
La noia va somriure lleugerament, abans d'anar-se'n:
-No puc desitjar-te sort, Nott. No pel que fa al que penses fer a partir d'ara. Però vés en compte.
.
Minuts després, la mateixa Lyra era en un bar muggle proper a Sant Mungo, acompanyada d'un noi pèl-roig.
-N'estàs segur?
-Clar que si - Ell va somriure. - Estic convençut que en Dumbledore n'estarà encantat. Véns?
-Ui no. Ara no. No voldria acabar de matar el teu pare de l'ensurt - va fer un lleuger somriure, tot i que se la veia preocupada. - Millor que hi vagis tu, per saber com es troba. Dóna-li això. - Va entregar-li una ampolleta amb un líquid blavòs. - Crec que pot anar-li bé. No és que sigui experta en mossegades de serps gegants, però...
-Aniràs a veure el teu padrí abans? - El noi va fer una ganyota estranya, fent que ella posés els ulls en blanc.
-No ho sé... Tinc la intuïció que, si li comento, posarà el crit al cel. - Va esquitxar-lo amb una mica d'aigua que li quedava al got:- I és un gran home... no sé perquè els Gryffindor li teniu tanta mania.
-Potser perquè gaudeix torturant a generacions senceres de lleons,... i treient punts a tothom que no sigui Slytherin, sense ni tan sols tenir-ne motiu... - va fer veu burleta. Li agradava fer-la enfadar. Tot i que sabia que en aquell tema més valia anar en compte. La Lyra en parlava meravelles d'aquell home. 'Encara no entenia com'.
-Ui els Gryffindors... sempre heu tingut la pell molt fina... - Era el mateix to de sempre. Disposada a guanyar qualsevol batalla dialèctica. Però hi havia alguna cosa diferent en la manera en què ella s'expressava.
-Portes mesos vivint amb un. - va burxar-la.
-Això és només perquè el senyor no sap que és rebre un no per resposta; i em va seguir fins a França per convèncer-me que era una bona idea passar unes vacances envoltada de monstres infames amb escates.
-Dracs, Lyra. Són dracs. I confessa-ho... t'encanten! - va mirar-la enriolat - A més... no és cap mal donar un cop de mà a una amiga, no?
-Encara sóc una amiga? - va preguntar mordaç.
-No n'estic segur...
Va riure abans d'apropar-se a ella i atrapar-li els llavis entre els seus.
.
A quilòmetres d'allà, l'Aberforth Dumbledore caminava entre muntanyes prop del mar. Va observar l'indret gairebé inhòspit. 'La propera vegada es negaria a perdre el temps amb una cosa com aquella'. Va bufar, disposat a continuar. Creia saber que no estava gaire lluny del seu objectiu. 'No entenia per què el seu germà tenia tan interès en aquell ex-mortífag'. No veia gaire lògic que, aquell tal Karkaroff, pogués tramar res que fos d'interés en un paratge així.
Cada dia veu un got d'amargant certesa, tu no pots negar-ho tot, no.
En Severus Snape se sentia exhaust. Portava ja sis mesos passant informes a un bàndol i a l'altre. 'Pendent de donar només l'informació justa a Voldemort, i d'informar puntualment a l'Orde...'
'I com si allò no fos prou, havia de trobar-se contínuament amb en Sirius Black'.
Les discussions entre ells eren contínues i força agres. I tampoc és que la relació amb els altres membres de l'Orde es pogués qualificar de bona. 'Tenia una idea bastant aproximada de com el veien...' Però se suposava que allò era part del tracte. Un doble espia no necessitava caure simpàtic a ningú...
Va parar de pensar en allò. Estava preocupat per la seva filla. 'Es preguntava que hauria fet ella en tot aquell temps'. Però sabia que la seva tornada vindria carregada de noves preocupacions. 'La seva seguretat, la veritat que li haurien de mantenir oculta com fos, i el que quedés de la seva relació amb la família Malfoy'.
'Els buscaria ella?'.
Va tancar els ulls per calmar l'anar i venir de pensaments. 'De l'últim que tenia ganes era de donar classes d'oclumència a en Potter'.
Va estirar-se al llit pensant en la Lily. 'Hauria de demanar el pensiu a en Dumbledore. Hi havia tantes coses que en Potter no podia veure...'
Apunt de l'autora: Estic trista... això s'acaba, :( . Voldria que el capítol hagués arribat una mica més enllà, però crec que aquest era un bon final.
Ja només falten un parell de capítols. Aquesta vegada va seriosament!! Per fi he aconseguit controlar tots els personatges... que prenen vida pròpia i ocupen línies i línies de text.
Serà una mica traumàtic el principi del proper capítol... però també hi haurà bones notícies, que ja toquen.
