La reina dels teus desitjos

Vaig despertar al cap d'unes hores entre els teus braços. Continuaves adormit, amb una plàcida expressió que et feia veure més juvenil, encara amb la curta barba. Respiraves pausat, bressolant-me a dalt i a baix, en estar recolzada sobre el teu pit.

Vaig comprovar, agafant el rellotge de la tauleta i intentant no pertorbar-te, que encara ens sobraven un parell d'hores fins a reunir-me amb Glory. Vaig decidir relaxar-me i gaudir d'aquesta nova intimitat.

Així, abraçada, tan prop teu, no deixava de sorprendre'm que mai m'hagués adonat de la teva semblança amb el meu sempre anhelat "príncep". Tant de temps retrobant-nos i, fins i tot, convivint i ara em semblava tan evident. El teu somriure i la teva celeste mirada.

Clar, que poc quedava del nen que vaig conèixer en el pujol. La teva veu conservava la seva suavitat però era més profunda. El teu perfil s'havia tornat més angulós i masculí. Era un dels trets que més m'agradaven de tu. El teu cabell, encara que no estigués tenyit, era d'un to més fosc que en la teva pubertat... Li hauria passat igual a Anthony de continuar viu? Vaig suposar que sí. Com hagués estat? El seu era més laci que el teu. El perfil dels seus ulls i el seu nas no eren tan afilats. Tampoc havia tingut el teu lleuger accent escocès. En canvi, els vostres carnosos llavis i rectes celles eren iguals, així com la passió pel que estimàveu, la dolçor i noblesa del vostre caràcter.

Em sorprengué ser capaç de recordar aquells detalls, tan vivament, malgrat els anys transcorreguts, malgrat tot el que jo ja havia viscut Ell sempre romandria ancorat en el meu cor! Tantes vegades havia volgut escriure-li tot el que sentia, però no m'atrevia, encara que sabia que algun dia ho faria. Necessitava fer-ho, necessitava acomiadar-me d'ell d'alguna manera... Ni tan sols em deixaren assistir al seu enterrament. Però tu tampoc havies pogut, no? Tu i jo érem alhora tan diferents i tan semblants, més que diferents, complementaris sense ser contraposats.

Esglaiava el fet de pensar-ho, perquè quan creia que era impossible estimar-te més, aquella sensació de ligación es feia més palesa. Sabia també que coneixies aquesta inquietud en mi. Em reconfortava la forma en què ho respectaves... Igual que tractaves de fer-ho amb Terry... Però això, intuïa que t'havia de resultar més complex.

Així com Anthony era per a tots dos una dolça part del nostre passat, esbiaixada per la tragèdia, Terry havia suposat per als dos, font d'angoixa, però per diferents motius, clar. A més, que era gairebé impossible escapar, en tractar-se d'una figura pública i reconeguda.

Jo notava el teu contingut zel. Però com culpar-te, després de tot el que havia estat disposada a sofrir per ell. No sabia si aconseguiria demostrar-te mai que ell formava part del meu passat, inamovible, inoblidable, però conclusa. Malgrat tot, tenia la seguretat que el temps ho posaria tot en el seu lloc i que arribaries a apreciar el veritable amor que sentia per tu. Perquè l'amor, per a mi, sempre havia estat veritable en cadascun dels seus destinataris.

Quan, sota l'arbre, t'havia etzibat que mai t'estimaria com el vaig estimar a ell, tu no ho entengueres. I jo, després d'haver estimat en diverses ocasions, sabia que no era qüestió d'estimar més o menys, sinó que amb cada persona, amb cada experiència, un podia arribar a estimar amb igual intensitat i necessitat, però de diferent manera, per diferents motius.

Això mateix em feia dubtar de si havies tingut alguna vegada a algú més en el teu propi passat. Només recordava un cop en el qual esmentessis una dona i fou en la teva carta des d'Àfrica. Clar que encara ens quedava tant per descobrir l'un de l'altre! Potser Glory sabria alguna cosa... Esperava que no massa. I si havíeu estat junts com alguna cosa més que companys de pis? Potser no era tan bona idea preguntar-li.

Encara que també era cert que, si jo havia estat capaç d'avançar en el meu futur, i sabia perfectament amb qui volia compartir-lo, tu també estaves amb mi... però bé, era inevitable resultar temperamental... I si l'altra persona no ho tenia tan clar?

Aleshores, em vaig sentir preclara. Era això el que realment et passava! Terry continuava escrivint-me, i mai s'havia abstingut, en les seves entrevistes en els diaris, d'exposar clares indirectes que, només tu, jo i potser també Archie i Annie, compreníem.

Et preocupava que ell intentés recuperar-me i que existís una mínima possibilitat que jo accedís?... Almenys, això era el que més temor em causava de la familiaritat amb què et tractava Glory, la forma en què li ho permeties. Ximple!..., i estic segura que tu, d'haver sentit les meves elucubracions, m'haguessis dit. Ximpleta! Per comportar-me i sentir exactament igual que tu. Vaig riure lleugerament. Érem un parell de ximples! Ximples enamorats com dos beneits! Eufòrica, et vaig besar, despertant-te lleugerament.

- Hmmm! Torna-ho a fer... -digueres endormiscat, capturant-me una mica més. Et vaig complaure més tranquil·la, fregant els nostres llavis.

- Sento haver-te despertat... Encara queden un parell d'hores per a anar on Glory.

- Humm! És això una invitació? –comentares sense obrir els ulls però somrient com un nen al qual li prometen la seva joguina favorita.

- Invitació? –Em vaig estranyar-. A on? –vaig afegir sense pensar.

- Sí, a repetir... -I sense saber com, em vaig trobar, de sobte, capturada sota el teu cos i una càlida pluja de petons per la meva cara.

- Albert! –Vaig riure-. Em fas pessigolles! –Et vaig abraçar per si de cas tenies la temptació de parar.

- Puc fer-te coses pitjors... -vas fer broma, atrevit.

Continuarà...