La reina dels teus desitjos
Romanguérem abraçats, entre manyagues i càlids petons, mig dormisquejant una estona més. Després, ja no ens quedà més remei que arreglar-nos i sortir a la trobada de Glory.
M'alegrà comprovar que et quedaries amb nosaltres durant les lliçons, aprofitant per a memoritzar i repassar el teu pla.
Al començament, em sentia bastant cohibida, perquè era evident que ella era molt més forta que jo. Comprovà la meva forma física amb diverses proves físiques d'atac i de resistència, i iniciem la instrucció.
Ella evitava lesionar-me però, així i tot, vaig ressentir-me de més d'un cop, la majoria per distreure'm efímerament contemplant-te. Et trobava corprenedorament atractiu, allà, concentrat en els teus papers, resultaves una temptació difícil d'eludir.
Per sort, també vaig aconseguir defensar-me millor del que esperàvem, gràcies als meus reflexos, adquirits d'anar mitja vida saltant d'arbre en arbre i evitant les malifetes dels Leagan.
Glory era una excel·lent instructora, pacient i considerada, encara que jo, a vegades, frustrada, perdés el meu bon tremp. Em sorprengué aprendre tantes curiositats i tècniques que desconeixia, moltes de les quals, pensant-les després, eren de sentit comú i pels meus estudis, encara hauria d'haver estat més conscient d'elles. O potser per això mateix, el meu aprenentatge estava sent més rabent de l'esperat.
Al final de la nostra sessió ja era capaç de bloquejar la majoria dels seus atacs, i per la força que imprimia, sabia que ja no es contenia per por de danyar-me.
Tu, de tant en tant, descansaves del teu estudi i ens contemplaves, o bé realitzaves algun suggeriment, recordant alguna anècdota. Tot anava bé fins que suggerires fer un recés per a menjar alguna cosa. Glory i jo estàvem tan embardissades en el nostre entrenament que suggerirem realitzar un refrigeri i t'oferires a portar-ho.
Confiada, vaig continuar aprenent de Glory, però la seva lluita, quan te n'anares, canvià... No sabria explicar exactament en quina manera, però la forma en què m'agafava, per a atacar-me, s'havia tornat com més... procaç. Em començà a incomodar, perquè sabia que, si hagués estat un home, no hauria dubtat ni un segon a apartar-lo, per agosarat... però amb Glory... em sentia molt confusa. Ella era una dona com jo i, a més, m'estava ensenyant a defensar-me. Segur que havien de ser manies meves, em deia interiorment.
Però el combat cos a cos s'anà intensificant. En més d'una ocasió, acabàvem a tot just uns centímetres de les nostres boques. La seva manera de respirar o, fins i tot, de mirar-me, em recordava massa a la teva, en els nostres moments d'intimitat.
No recordo en quin moment se'm va ocórrer preguntar la cosa més absurda, intentant trencar aquell tràngol.
- Glory, tu i Albert, havíeu estat junts com a parella? –Potser no em respondria, però jo ja no podia continuar entrenant com si res.
- Què? –Es desconcertà-. Per què vols saber-ho? Ets la seva xicota, no? Creus que és assenyat preguntar-me una cosa així? –Em mirà seria–. I si et digués que sí, et continuaries sentint còmoda amb tot això?
- Bé, còmoda del tot, tampoc és que em senti... -vaig confessar sincera, tot i que per altres motius, més relacionats amb ella i no tant amb tu... Encara que havia de reconèixer que no m'apassionava, en absolut, la idea de vosaltres com a parella–. Què importa. Està amb mi, no?
- Llavors, per què ho preguntes?
- Curiositat –Em vaig apartar, eixugant-me amb una tovallola i vaig prendre seient a l'espera del teu retorn.
- Per? –insistí.
- Ja t'ho he dit, curiositat. No sé... sembleu molt amics i no sé, suposo que en part sí que m'importaria que haguéssiu estat parella, però, potser, saber la veritat, m'ajudi a no construir històries rares al meu cap... -Ni jo mateixa sabia per què volia torturar-me d'aquella manera. Jo t'estimava i tu em demostraves el mateix, què importava el passat? Ni tu estaves amb Glory, ni jo amb Terry.
- Vols saber la veritat, de debò? –Només vaig assentir, amb un gest, perquè prosseguís– Bé, doncs la veritat, és que no sabria com contestar-te a això...
- Què? Com que no? –Em vaig indignar. La pregunta era ben fàcil. Havia estat o no la teva parella?
- Perquè, a veure com t'ho explico. Albert i jo ens escaparem i visquérem junts i, fins i tot, arribem a intimar però, malgrat tot això, jo no diria que fóssim parella... -Allò em va caure com una puntada. Em vaig sentir com una estúpida per preguntar. A més, l'expressió de Glory deixava ben clar que, ara, això no tenia la més mínima importància... Tanmateix, m'era inevitable sentir la punxada de dolor i una irracional gelosia.
- Però per què dius que no éreu parella? Albert no et demanà mai ser la seva promesa, vols dir? –No vaig poder ni acabar la meva pregunta quan Glory esclatà en una fragorosa i sincera riallada.
- No, no, clar que no –La resposta no m'aclarí gaire-. Candy... A veure... Creia que ja t'havies adonat...
- Adonat de què? –Començava a creure que aquella dona estava boja o volia burlar-se de mi.
- Adonar-te que no m'agraden els homes sinó les dones... -Em mirà amb una tendresa que mai hagués cregut que pogués causar-me tal aprensió.
- Què? Com? –Vaig balbotejar–. Però llavors tu i Albert, vaig creure que... acabes de dir que... has dit que vau intimar... -Començava a entendre unes coses per a trobar-me confusa, novament, amb unes altres. Ara entenia la seva manera de mirar-me, els advertiments vetllats d'Albert i els frecs semi intencionats en la seva absència... però llavors, això era que, jo li agradava?
- Albert i jo sempre ens hem avingut bé. La raó principal per la qual jo em vaig escapar fou descobrir i reconèixer que jo no sentia com s'esperava de mi. El meu pare estava convençut que allò, havia de ser un encaterinament o una espècie de despertar o curiositat sexual que, amb el temps o amb l'espòs adequat, es corregiria. Però jo em vaig enamorar d'una dona, amb la qual vaig tenir la immensa fortuna de ser corresposta... però bé, aquesta és una altra història. Ella morí i el meu pare continuà sense acceptar-me -La mirada de Glory perdé part de la seva llum en recordar-. En aquell temps vaig coincidir una altra vegada amb Albert, que precisament estava fugint a Europa, amb el desig de trobar-se a si mateix, fora del jou familiar. Amb ell sempre he pogut ser jo mateixa i al final decidirem anar-nos-en plegats.
- Però, llavors, tu ja sabies que t'agradaven les dones. Havies intimat abans amb ell?
- No –sospirà, mirant-se les mans-. A veure Candy, no és tan fàcil... El meu pare no ho acceptava, però també a mi mateixa em costava assimilar-ho. Encara que em vaig enamorar bojament de Joselyn, les enraonies i la norma social, em feien dubtar de si, en realitat, el que em passava no era una cosa temporal i que, potser, encara no havia conegut a l'home adequat... Però, és que cap m'atreia. La veritat és que no m'atreuen gens i, en canvi, sovint em descobria ensonyada, admirant a alguna amiga o a alguna desconeguda o tenia estranys somnis, que després de la meva història amb Joselyn, encara es van fer més vívids.
- Jo... jo t'agrado així, Glory? –em vaig atrevir a exposar els meus dubtes. Ella em queia bé, però no volia que hi hagués malentesos i em semblà el millor moment d'exposar-lo.
- Eh? –Sorprenentment s'enrojolà–. Sí, clar. Ets molt bella i també m'agrada la teva manera de ser. Puc entendre perfectament per què li agrades a Albert –Allò em pertorbà. Com dir-ho sense ferir els seus sentiments ni resultar prepotent?
- Glory –La vaig prendre d'una mà–, Glory, tot just et conec i em caus molt bé... però a mi em passa el contrari. Les dones no m'atreuen... És a dir, ets una dona molt bella també, per això mateix vaig sentir gelosia la primera vegada que vas aparèixer i et vas penjar del coll d'Albert. Estic segura que si fos com tu, segurament em fixaria en tu... però no és així. A més jo estimo a Albert, no tinc ulls per a ningú més...
- Vaja! No saps quant m'alegra sentir això! –Aparegueres carregat amb diverses safates, amb un ample somriure- Glory, t'has portat bé? –Li preguntares seriós, com si renyessis a una nena petita, mentre disposaves el menjar en l'única taula de la sala.
- Albert! –Riguerem ambdues–. Només estàvem parlant –vaig agregar jo.
- Realment, Candy és una dona extraordinària –intervingué Glory–. Crec que t'he incomodat i no era la meva intenció. No tornarà a passar...
- No tornarà a passar, què? –preguntares... Gelós?
- Res, de debò, Glory, no tens res per disculpar-te –Vaig somriure.
Menjarem, xerrarem, continuarem una estona més el nostre entrenament i estudi i, abans de tornar al treball, descansarem una hora més.
Aquell mateix dia, vaig aprofitar per a acostar-me a la secció mèdica, per més compreses. Estava tornant, però havien apagat les llums de part de la sala, creient que no quedava ningú. Anava a sortir, quan entrà per la porta un oficial i una infermera que s'estaven devorant, literalment, a petons, mentre ell la carregava, pujant-li la faldilla i intentant apartar les calces.
Continuarà..
Referència a les primeres classes de defensa personal femenina: combatkravmagaevolutionbarcelona puntocom /2019/05/14/el-origen-de-la-defensa-personal-femenina/
Referència sobre la boxa femenina: sherainbow punto jimbofree puntocom /deportes/combate/