La reina dels teus desitjos
No podia sortir d'allí sense interrompre'ls, cosa que em causava torbació. D'altra banda haig de reconèixer que vaig sentir certa curiositat. La fogositat d'aquella parella, inicialment, em féu recordar l'ímpetu dels nostres propis jocs i, fins i tot, em vaig preguntar si nosaltres ens veuríem de manera similar... com dos animals salvatges alliberats als seus instints.
Allí no pertocaven normes, cautela, moralines o sermons... només pur i total desenfrenament. El lliurament mutu per a sadollar aquella bàsica necessitat. Resultava pertorbador i alhora hipnòtic. No podia apartar la mirada i només desitjava delectar-me en cada detall, contrastant ingènua, la nostra pròpia "normalitat"... Fora pel que fora, no em vaig moure. Crec que ni vaig respirar. Per la meva proximitat als amants, podia escoltar perfectament cadascun dels seus sospirs i entretallades respiracions.
El fornit oficial, que semblava triplicar l'amplària d'ella, desprès de les baixes noses, havia carregat a la noia, sobre una tauleta pròxima de metall, sense cap contemplació. Vaig pensar que ella hauria de sol·licitar un nou uniforme. Ell ni tan sols havia tingut la paciència de descordar els botons i havia arrencat, literalment, el frontal per a exposar els seus generosos pits... Sort que no portava sostenidors ni cotilla, perquè sospitava que haguessin sofert igual sort... Però jo sabia bé que el sou d'infermera no permetia aquells luxes, reservats a les dames d'alta societat o, paradoxalment, a les prostitutes.
Incomprensiblement per a mi, aquella brutalitat m'esglaiava però també m'excitava, quedant més impressionada quan iniciaren la seva dialèctica.
- Ets un animal! M'has destrossat l'uniforme!... -Vaig veure que la queixa no resultà per a ell massa convincent.
- Animal?... Veuràs l'animal que puc arribar a ser, nina –Desemborsà el seu membre, sense baixar-se els pantalons, colpejant l'exposat pubis de la noia amb ell, a manera de porra. Ella rigué, obrint-se impúdicament de cames, per a la meva sorpresa- T'agrada posar injeccions, eh? Veuen, que t'ensenyaré com les poso jo, trujeta meva. Jo sí que et curaré tots els mals.
No sabia si riure o plorar per la meva comprometedora situació. Em vaig tapar la boca amb totes dues mans per a evitar produir qualsevol so. Per déu! Allò em resultava grotesc, però, alhora, molt divertit i excitant. Ella estava tan excitada que, en comptes d'ofendre's, com seria el previsible en circumstàncies normals, per a la meva sorpresa, el va encoratjar més.
- Sí, sóc una trujeta... Però deixa'm les injeccions per a mi i mostra'm millor la teva munició... Digui'm, el meu general, la tens de plom?
- De plom no, d'acer pur! –La besà despietat, gairebé forçant-la, tirant de la seva cabellera. Lluny de trobar resistència, ella li retornava igual combat oral, recordant-me els nostres propis petons en els moments àlgids de desenfrenament. Realment, ens veuríem així? Què lluny de tot l'imaginari infantil sobre la parella! No obstant això, que grat se sentia quan era jo la que estava així entre els teus braços!
Allò era deu vegades més pertorbador que qualsevol pecat descrit en els llibres o sermons eclesiàstics dels diumenges, però infinitament més gratificant, que la simple il·lusió de l'amor platònic, que semblaven voler-nos inculcar constantment.
Vaig entendre, també, l'impuls malmès de Terry en el nostre primer petó. Ell, al contrari que jo, no sentia el més mínim respecte per la moralitat cristiana... Sincerament, després d'estar amb tu, començava a entendre el perquè... Allò em féu pensar en una altra cosa... ja sense gens d'importància... Ara estava convençuda que jo no havia estat la primera noia a ser besada per Terry, massa confiat i llançat... Ell estava convençut que jo no el rebutjaria perquè abans ja no ho va fer! Per això me la retornà, s'indignà, pensant que jo jugava amb ell, sense comprendre la meva genuïna innocència.
- Ah! Sí? Doncs demostra'm del que és capaç aquest tros de canó –el reptà ella.
- Però mira que ets puta! –Em vaig quedar esbalaïda, esperant el soroll d'una galtada que mai arribà.
- Ja ja ja! Puta i insaciable... però bé que t'agrada, cabronàs, que em busques per a repetir –contestà descarada, "Diantre amb la infermera!". El pitjor era que la vaig reconèixer. Era una de les antigues companyes del Santa Joana que m'havien criticat per viure amb tu... "I mira-la ara! L'escena que estava muntant... la molt"... Bah! Ells mateixos s'ho deien tot... però m'enrabià la seva hipocresia... A saber si coneixia aquell home d'alguna cosa! No em semblaren promesos per res.
- Com per a malgastar una xona com la teva –I sense més, l'hi clavà, deixant-me totalment estupefacta per la manca de cura. Llavors començà a agitar-se lentament i secament- ... Petitó... –Una estocada– ... Calentó... –Una altra estocada- ... Xopat... -I una altra- ... Juganer... -Una altra més- ... I a joc amb aquest bon parell de mamelles ... -De nou. A cada cop arrencava un gemec a la lliurada, resultant-me gairebé impossible distingir si eren de plaer o de dolor. Encara que, a hores d'ara, ja tenia el convenciment que es tractava del primer- ... I què dir d'aquesta boqueta?
- Sí? T'agrada? –preguntà ella panteixant– Diguem per què, cabró.
- Per com de meuca, arribes a ser... –Continuà el joc de les estocades, mentre mossegava els seus pits sense compassió.
- T'agrada que et digui porcades? T'agrada Veritat? Tros de porc –Realment vaig haver de fer un esforç sobrehumà per a no esclatar a riallades. Si jo hagués hagut de dir "porcades" no se m'hagueren ocorregut ni la meitat de les que ja portaven ells.
I el pitjor era que sí, em semblava ridícul, però m'estava excitant contemplant-los i escoltant-los. Per moments, em preguntava com reaccionaries tu en una situació similar... Jo, certament, distava molt de ser capaç de comportar-me així i, molt menys, d'insultar-te... Només pensar-ho s'esfumava la meva creixent excitació... Que diferents érem les persones! A Glory li agradaven les dones, a aquest parell insultar-se i havia escoltat mil històries diferents, a les que no havia donat crèdit, fins al moment...
Llavors, per què estaven obstinats a fer-nos creure que tots sentíem igual? Des de l'escola, des de la parròquia, la bestia i les seves normes de bona conducta... Era evident que allò era una fal·làcia. Segur, només responent als seus propis particulars interessos de control.
En el seu propòsit amargaven i acomplexaven a gran quantitat de persones, fins i tot creant bretxes emocionals entre éssers estimats... com Glory amb el seu pare o, fins i tot, el mateix pare de Terry, sense anar més lluny... Havia hagut de renunciar al seu veritable amor, perquè Eleanor no era considerada a la seva altura o amb ocupació prou decent per a un Duc, per dedicar-se al teatre. Jo, que no tenia pares vaig trobar, en aquest moment, aquest fet, encara més aberrant i detestable.
La fe sempre m'havia ajudat, però la fe pura, la fe en els meus, en els meus éssers estimats i en els meus propis amulets; objectes que atresoraven records, esperances i part de la història de la meva vida. No l'encotillada imposició de normes del Sant Pau, de l'alt consell familiar dels ancians, de la direcció d'un hospital, on havien estat capaços de deixar a un pobre home desvalgut i sense memòria, en una aïllada habitació, que era poc menys que una granja de rates.
En el transcurs de les meves divagacions internes, ells havien intensificat el to dels seus recitals i el seu enrenou, recordant-me els nostres deliciosos jocs de fricció, salvant les diferències.
- T'agrada que te la fiqui així, veritat? –grunyia ell.
- Siiiií! –bleixava ella.
- T'agrada que et foti la meva tranca fins al fons? –"Sant cel! Es referiria al que jo creia que es referia? Li deien així?"
- Siiiií! M'agrada la teva tita -"Tita?... Però si això era una gallina que no ponia! En què s'assemblava un penis a una tita? Quines coses!"
- Sí? T'agrada la meva tita? Diguem per què... Per què t'omple del tot aquesta xona viciosa teva? -"Verge Santa!" Allò era massa per al meu aguant... o acabaven de pressa, o a mi m'anava a donar alguna cosa... no sabia el què. Però alguna cosa m'anava a donar, segur... o un atac de riure o un tremend rampell, ja que podia notar que el meu suposat flux baixava amb major intensitat... Seria això normal? M'estaria convertint en una pervertida com aquell parell? Havia de considerar-los com a tals? Vaig resar perquè arribessin al més aviat possible al clímax i m'alliberessin del meu obligat tancament.
- Oooooh! Siiiií! M'encanta la teva tita... Ahhh!... Tan dura... Ahhh!... tan gran... Ahhh!... tan saborosa... Ahhh!... –A cada adjectiu ell la recompensava envestint més fort– dóna'm... dóna'm més... Ahhh! Ahhh! Ahhhh!
- Més?
- Siiiií! Meeeeeés!... Més dur!... Ahhh!... Dóna'm més dur!... Clava-me-la fins al fons!... Oooohh!... -"Ala! Vinga!"... i jo que t'havia deixat anar que em feia por la teva grandària i aquí estava aquella... aquella... Súcube!... que bé semblava que li fessin falta un exèrcit sencer per a sadollar-la... Que ni se li ocorregués acostar-se a tu ni a cinquanta metres perquè jo segur li anava a arrencar alguna cosa més que la brusa. "Pel gran pare arbre! Seria cert que se sentia tan bé?"
- Així? –esbufegà ell, augmentant a un ritme que ja em semblava demencial... fins i tot vaig creure veure que aconseguia moure la densa taula de pur metall- Així vols que te la clavi?
- Sí! Sí! Sí! Sí! –Crec que era l'única cosa que aconseguia contestar ella per a poder respirar- No paris! No paris! No paris! No paaaris! -Vaja! Semblava que havia recuperat un poc l'alè- Segueix! Segueix! Segueix! Sí! Sí! Sí! Sí! –Ja deia jo que no podria aguantar molt sense prendre aire- Oh! Ahhh! Ohhh! Sss! Ahhh! graaa! –Bé, aquí ja era obvi que ja no li arribava el reg d'oxigen... Ja havia perdut qualsevol coherència.
- Té polla! Té! Té! –"Sí fill sí que... tu segueix així de generós, a veure si acabeu d'una vegada"... anava pensant jo- Et rebentaré! Quedaràs farta de tita per a la resta de la teva vida! Tros de meuca! -"Valgui'm déu! Tampoc calia exagerar, no? De debò pensava rebentar-la? Val que ella era infermera però..."
- Calla mamó i carda'm! Follaaaaaaam! –xisclà com una possessa.
- Vols que et cardi? Doncs té –No, si garrepa no era...
- Siiií! Siiií! Em corro! Em corro! EM CORROOOO! -Doncs jo no sabia si ella anava a fer una marató. El que sí que era segur és que estava fent un bon concert. "Em corro? Es referiria a arribar al clímax?"- AHHHHHH!
- Jo també em vaig! Em vaig! Em vaig! Em vaig! -"A on? Cullera! Doncs vés-te'n ja i deixeu-me sortir, parell de paparres!"- Em vaig! Em vaig!... Vinga! Agenolla't, vull acabar en aquesta boca de porca que tens... -"Què?".
Sense més súpliques, la noia saltà de la taula a terra, de genolls, disposada i complaent, amb la boca oberta i la llengua fora, al que vaig suposar, era l'espera de la lletada. Em semblà d'allò més denigrant, però ella, no obstant això, semblava d'allò més complaguda i satisfeta, gairebé orgullosa, diria jo. I ell, bé, ell es mostrava esplèndid i dominant, descarregant sense pudor, tota l'aspersió, en la seva boca i cara, mentre grunyia amb sorolls que em recordaren, vagament, a un porc degollat.
Abatut, finalment, es recolzà en la taula, mentre ella, encara sense aixecar-se, semblava netejar-lo oralment, mentre ell regirava el seu cabell, d'una forma que em resultà estranyament afectuosa. Quan ella s'aixecà, es besaren amb tranquil·litat, mentre ell l'abraçava, protector.
- Acabo el meu torn en tres hores. Ens veiem a la meva cabina?
- Sí, quan pugui vinc. D'acord, amor meu? –La tornà a besar.
- Ara de debò! Has de deixar de trencar-me la roba... Ja és el quart uniforme aquest mes... Ja no sé què explicar a les costureres... Això que se'm va enganxar en una porta o una branca d'un arbre, ja no serveix.
- Bé, doncs digues la veritat... que el teu promès és un energumen –rigué mentre l'abraçava.
Ella l'acompanyà rient també- Sí! Sí que ho ets... però ets 'El meu energumen', que no se t'oblidi –li recalcà amb un dit, donant-li tocs al seu nas. Tornaren a besar-se per a acomiadar-se i ella es quedà per a canviar el seu uniforme per un de nou, abans de sortir.
Ara, la que s'havia quedat sense alè era jo.
Continuarà...