La reina dels teus desitjos

La infermera es vestí i se n'anà, deixant-me via lliure per a sortir, encara esglaiada pel que acabava de contemplar. Aquell parell eren promesos i, no obstant això, la forma en què es tractaren en la seva trobada... em resultava tan contradictòria. Però en finalitzar, no em quedava dubte de l'afecte mutu que es tenien.

Vaig tornar a pensar en nosaltres en el meu camí de retorn. No podia negar que l'escena, en una certa forma, m'havia excitat i despertat un desig major per estar amb tu i lliurar-me per complet, encara que, en absolut, volia que, en la nostra intimitat, ens tractéssim d'aquella manera.

M'agradava que sempre actuessis amb natural elegància, sense rebaixar a ningú, provocant l'autèntic respecte en els altres. Després de la teva presentació en societat, per a anul·lar el meu compromís amb Neal i malgrat els inicials recels que havies despertat entre els homes de negocis més veterans, t'havies guanyat la seva sincera admiració i confiança. Sí, adorava la forma en què em tractaves i esperava que allò no degenerés.

Caminava pensant en quant t'enyorava i les immenses ganes de besar-te que tenia, lamentant que encara ens faltessin diverses hores de feina, quan vaig xocar contra un fort mur, que resultà ser el teu tors.

- Candy! –exclamares, alegre i sorprès. Semblava que no era l'única que caminava distreta. M'abraçares immediatament, amb un dels teus bells somriures, apartant-nos per a entrar per una de les portes del passadís, a resguard de mirades indiscretes– Venia pensant en tu! –Fregares els nostres nassos sense deixar d'abraçar-me-, et trobava a faltar, princesa.

- I jo a tu, el meu príncep –T'enrojolares, apartant-me lleugerament.

- Ja et vaig dir que no em diguessis així, Candy... -Somrigueres pesarós, gratant-te el cap.

- Vaig creure que m'ho havies dit per què estaves molest amb mi.

- I jo vaig creure que no ho havies sentit –digueres caçant-me.

- Bé, em vaig fer la despistada –Et vaig treure la meva llengua- Però per què no vols que et digui així? Al cap i a la fi vas resultar ser el meu Príncep del Pujol.

- Ja t'ho vaig dir, em fa feredat... Sembla que hagi de ser com un d'aquests cavallers dels contes de fades, que sempre salven a les damisel·les en dificultats... No sóc cap heroi, Candy, ni infal·lible... tan sols sóc un home –Em miraves amb immens amor mentre acariciaves amb la teva mà la meva galta-, això sí, un home que està boig per tu –T'acostares buscant els meus llavis, capturant-los, suaument i lentament, entre els teus, recordant-los, reconeixent-los, acollint-me i fent-me oblidar a la resta del món.

- Però Albert –Vaig aconseguir murmurar entre suaus petons-, si això és el que portes fent des que ens vam conèixer –Aquella afirmació resultava graciosa, venint de tu-, t'has passat la vida protegint-me i salvant-me. No t'adones? Pot ser que et faci feredat però per a mi sempre seràs el meu príncep –Vaig continuar besant-te, addicta.

- Bé, però certament, tu no ets cap damisel·la, no? –bromejares, acostant-me més al teu cos mentre amb un braç tancaves del tot la porta darrere nostre.

- Albert! Seràs ximple! –Et vaig empènyer, fluixa, amb una ganyota, mentre reies–. Bé, suposo que mai aconseguiré ser-ho –vaig acabar resignada.

– Candy, tan sols feia broma. No he conegut dama que pugui comparar-se a tu. Mai dubtis de tu mateixa ni vulguis ser algú que no ets, no ho necessites –Tornares a acostar-me al teu cos per a besar-me amb més intensitat-. Hauria de... anar-me'n... m'estan... esperant... a la cuina –T'interrompies i reprenies els teus petons, prenent el meu clatell–... de debò... haig de... anar-me'n... Ens veiem... després –Et forçares a separar-te, reobrint la porta per a sortir, però les meves mans es negaven a alliberar-te.

- Albert... et trobaré... molt... a faltar –No volia deixar-te anar. El meu cos, encès, et reclamava i, haver-nos retrobat, em deixava més torturada. A més, feies una olor deliciosa a orenga i farigola, aroma presa del menjar-. Queda't només... una miqueta més...

Grunyires entre petons davant els meus precs- No puc... De debò... Si em quedo un poc més... no sé què podria passar –Ens separares del tot, sortint al passadís, marxant rabent després d'un breu petó-. Ah! Després tinc una sorpresa per a tu –digueres cridant, ja gairebé en l'altre extrem del passadís–, espero que t'agradi –Desaparegueres per la cantonada.

Una sorpresa? Aquest dia no guanyaria prou per a elles, vaig pensar. Girant jo la següent cantonada, en el meu propi camí, em vaig topar amb dos joves soldats interposant-se al meu pas- Perdó! Em deixeu passar? Haig d'anar a acabar uns dormitoris... -Vaig recordar.

- Bé, quan acabis, nosaltres també tenim uns llits que podries arreglar –Rigueren.

- Què? –Em vaig espantar.

- Sí, els podries arreglar col·locant-te damunt d'ells Ja ja ja!

- Què? Deixeu-me passar ara mateix! –Em vaig encarar.

- Ui! Quin caràcter! –saltà un–. Aquestes són les millors. Segur que sota els llençols també ets una gata! –Estava estupefacta Però qui dimonis s'havien cregut aquell parell? De sobte, un d'ells m'intentà agarrar per un braç, però amb ràpids reflexos vaig aconseguir esquivar-lo i colar-me pel seu costat, no obstant això, del seu company no vaig aconseguir escapolir-me.

- A on et creus que vas preciosa? Tan aviat ens vols deixar?

- Deixa'm anar! –Li vaig pegar una puntada en el barb amb totes les meves forces esperant sorprendre'l. No vaig comptar que em llançaria a braços del seu company- Nooooo! Deixa'm! Deixa'm! –Em vaig regirar, intentant recordar les lliçons de Glory. Vaig respirar per a asserenar-me i recuperar la calma, quan vaig notar una demolidora galtada, del ressentit, que em deixà la cara creuada i a mi mateixa gairebé sense sentit.

- Així aprendràs el teu lloc, bruixa! Vine Joseph, entrem en aquest celler... Ens divertirem una estona –Aixecà la meva atordida cara per la barbeta-. Ja veuràs, nena Ja ja ja! Quan acabem amb tu, fins i tot ens donaràs les gràcies –Se'm regirà l'estómac tan sols de pensar que em pogués posar una mà damunt i prenent suficient impuls, traient forces de la repulsió, li vaig colpejar les seves parts amb totes les meves forces, doblegant-lo de genolls davant meu. El seu company, que continuava agarrant-me, no reaccionava encara. Aprofitant l'oportunitat, vaig colpejar la seva cara amb el genoll de la meva altra cama. Notant la debilitat del qual em sostenia, per la sorpresa, vaig aconseguir escapolir-me.

Amb autèntic terror, vaig arrencar a córrer, mentre el seu company seguia atordit a terra, pels meus dos precisos cops, l'altre aconseguí donar-me abast, atrapant-me i llançant-me, sense miraments, contra una taula, xocant amb el meu maluc i aconseguint derrocar-me del dolor.

Quan ja em creia perduda, encara sense aconseguir aixecar el cap, vaig escoltar el que semblaven una tanda de cops sords i llavors et vaig sentir, trobant-te, nebulós, amb la mirada- No tornis a posar-li la mà a sobre!

Em sentia marejada, amb ganes de vomitar i el cap em donava voltes per la bufetada, que prenia intensitat amb un punxant dolor intermitent que cobria la meitat de la meva cara, acompanyat d'un brunzit a la meva oïda. Mig borrós, vaig creure veure que una ombra es llançava sobre tu- Albert! Compte! Darrere teu!

Continuarà…