La reina dels teus desitjos

Amb suavitat, m'ajudares a recolzar-me sobre el meu costat bo- Albert! –Em vaig espantar– El teu ull! El tens morat –Amb la visió borrosa, no m'havia adonat fins llavors-. Estàs bé?

- Sí, tranquil·la. No és el primer que tinc i dubto que sigui l'últim... -Rigueres.

- A mi no em fa gens de gràcia. Com pots riure? –Somrigueres amb tendresa i simplement em vas besar en el front, fregant els nostres nassos després.

- No et preocupis, ja m'ho he curat. Ara només manca que baixi la inflamació i els dos tornarem a estar com a nous –Vaig començar a creure certament que els teus somriures també eren guaridors, perquè amb cadascun em trobava millor-. T'estimo, petita, i si per a protegir-te haig de perdre una mica de mi 'bellesa natural' –Vas fer broma amb una ganyota-, ho faré sempre que calgui... Només procura que no sigui gaire sovint, sí? –Picares l'ullet bo, traient la llengua, amb el que l'efecte no fou precisament el que buscaves. Resultaves grotescament graciós.

- Albert! Seràs ximple! No em facis riure, que em fa mal la cara...

- Això et passa per ser tan bonica... -Continuaves rient.

- No senyor, això em passa per tenir la cara mig trencada –Vaig intentar sonar indignada i no esclatar en riallades, perquè realment em dolia–. I bé, m'explicaràs de Glory? Et vas enamorar d'ella? Com va ser que vau intimar si li agraden les dones? No em diguis que li agraden tant homes com dones? Quant temps vau estar...?

- Ey! Ey! Ey! Frena una mica l'interrogatori! No? –interromperes entre divertit i visiblement sobrepassat-. Buff! De debò vols saber tot això? Quin cas té?

- Bé, tu també m'acabes de preguntar sobre Terry, no?

- Em referia a l'última carta que et va enviar... -Vaja! Ho havia oblidat del tot... Seria això el que semblaves buscar tota l'estona, quan entrares a la meva habitació, abans de discutir? Vaig recordar que semblaves buscar quelcom, abans de donar-me les teves raons per a posposar les nostres noces...- No em vas comentar res i si ens va enviar la invitació per a tots dos, potser..., no sé..., l'última vegada que vaig parlar amb ell..., va ser una mica incòmode per a tots dos, però m'agradaria pensar que podrem conservar la nostra amistat...

- La carta de Terry? –vaig preguntar avergonyida per la meva ja oblidada reacció– Doncs la veritat és que no la vaig arribar a llegir... Jo... Jo la vaig trencar sense llegir-la...

- Què! Però... Per què vas fer això?

- Jo, això... Jo estava molt enfadada amb tu i...

- I? Què hi té a veure que t'enfadessis amb mi amb què trenquessis la carta de Terry?

- Perquè, és que... veuràs... -Vaig sospirar per a prendre aire i forces–. Jo em vaig sentir tan desenganyada, en general, de tots els homes, que tampoc volia saber res d'ell.

- Què? Però, però... No ho entenc...

- En les altres cartes, Terry... -Vaig dubtar a confessar-te aquesta part. M'havia esforçat a no comentar-te de les seves anteriors epístoles-, Terry em deia que els seus sentiments per mi seguien igual, que res havia canviat... i vaig creure que en aquesta, potser, continuaria insistint. No tenia ganes de llegir declaracions que ja no tenen cas... Si amb tu havia acabat, no pensava tampoc a sortir corrent als seus braços per a refugiar-me -Però ara, en certa manera, em penedia d'haver-la trencat. Potser en ella Terry ens comentava si s'havia assabentat de les nostres noces. Però el fet que les entrades coincidissin amb la data, em feia suposar dues alternatives: que no ho hagués llegit en els diaris, per estar massa bolcat en la seva professió, o que no ho aprovés, i d'aquesta manera ens mostrés el seu rebuig a assistir... Desitjava amb tota l'ànima que no fos aquesta última, però alguna cosa en el meu interior em deia que era el més probable... Ara, després d'haver destruït la carta, potser no arribaria a saber-ho mai.

- I a on volies anar amb la maleta que tenies preparada, llavors? -Trencares les meves elucubracions.

- No sé. Lluny, prou perquè ningú em reconegués, per a poder començar des de zero i trobar-me a mi mateixa.

- Creia que ja t'havies trobat quan decidires fer-te infermera.

- Bé sí, però... Hi ha hagut tants canvis en la meva vida en tan poc temps, que vaig sentir que potser m'havia deixat portar una mica per inèrcia... Gairebé m'he passat tota la vida enamorada d'algú –Vaig acabar més avergonyida encara. Ara em sentia com una bleda, que se l'havia passat buscant al seu cavaller errant, sense més objectius en la vida. Podia entendre la mania que m'havia tingut Flammy, per això mateix l'admiraria sempre. Ella, certament, havia centrat un objectiu en ella mateixa. Jo no ho tenia tan clar en aquells dies.

- I ara com et sents? –Semblaves preocupat per la revelació- No estàs segura del nostre? Creus que potser vaig forçar la situació?

- Eh? No, no he volgut dir això. És sol que vaig aconseguir fer-me infermera, però al final, el que més em va empènyer a això, va ser la meva intenció d'ajudar-te a recuperar la memòria... I quan vas dir això de les noces, jo, jo em vaig replantejar moltes coses. Havia de fer les coses per mi mateixa. Per això, quan vas anul·lar el nostre compromís per a evitar que vingués amb tu, m'havia disposat realment a venir a Europa a la recerca de Stear. Ja no per amor a tu, sinó perquè si em quedava a Amèrica, no hi havia un altre objectiu que tingués tant de pes. Sempre havia pensat a tornar a la Llar de Pony, a ajudar a les meves mares o crear la meva pròpia Llar. Però quan passo un temps allí, torno a sentir que necessito viure més, conèixer a una altra gent i poder-la ajudar, de la mateixa manera que jo sempre he trobat alguna mà amiga, allà on he anat.

- Entenc... Però, de debò, no sents que t'hagi forçat? No m'agradaria que un dia descobrissis que, realment, no estàs amb l'home que desitjaries o que sentis que m'ho devies. Tot el que he fet ha estat perquè jo he volgut. Vull que entenguis i tinguis molt present que no em deus res. Tu també em vas ajudar molt i sense tu, segurament, encara estaria perdut –Tornares a acariciar-me amb dolçor, aconseguint que el cor bategués amb més força, en sentir que encara era possible estimar-te més, podria arribar a ser més afortunada?

I en aquest moment vaig sentir una por atroç al fet que algun dia poguéssim perdre això o al fet que, realment, et passés alguna cosa a la nostra arribada a Europa o durant la nostra cerca. La meva mort no m'espantava tant, no obstant això, la teva, em terroritzava. Estava perduda. Realment m'havia tornat dependent de tu, però també sabia que tenia la suficient força per a ser jo mateixa, arribat el cas. Aquella discussió fou una de les millors coses que ens podia haver passat, perquè ara sabia, tenia l'absoluta certesa, que em lliurava a tu perquè jo volia i, a més, em sentia completa... Fins i tot amb mig cos fet un parrac després de la pallissa rebuda. Amb tu al meu costat, sentia que creixia com a persona i que era capaç de gairebé qualsevol gesta.

- Albert, no vull que dubtis. Ja et vaig dir en el seu moment. Terry és un capítol acabat de la meva vida. Però crec que vaig tornar a enamorar-me de tu molt abans d'adonar-me si més no. Quan vas desaparèixer del nostre apartament Magnolia, em vaig desesperar, no ho entenia... Feia poc que m'havies demanat que ho compartíssim tot, penes i alegries, i tu vas desaparèixer, deixant-me sola Amb una nota i diners per les molèsties!... I confessant-me que havies recuperat la teva memòria, donant-me a entendre que ens retrobaríem. Però, si era així, Quina raó hi havia perquè desapareguessis? Aquell apartament em va caure al damunt! Tot, absolutament tot, em recordava a tu. Arribava a la nostra casa i em semblava veure't aparèixer darrere de les cortines de la cuina, preparant algun guisat, somrient-me, fent broma, escoltant-me amb Puppé, passejant junts... Ja no eres el meu pacient, però, què importava? Llavors, llavors em vaig estancar. Vaig pensar que, realment per a tu, no era més que aquella nena que un dia vas rescatar i, sense saber el motiu, allò em va doldre tant com la mort d'Anthony o la ruptura amb Terry. El món va tornar a tornar-se gris. Per això, quan vaig tornar a trobar-te i vaig descobrir que eres el besavi William, no em vaig atrevir a dir-te res i vaig tractar de convèncer-me que, el que teníem, era una gran amistat i que mai em veuries com una dona... Quin cas tenia torturar-me perseguint un somni inassolible?

- I jo esperant que em diguessis el contrari –Rigueres de nou–. Jo morint-me per dins, esperant que m'expliquessis que no havies tornat amb Terry, en Rockstown, perquè havies descobert, potser, altres sentiments cap a mi i que això era el que t'havia impulsat a tornar sola Chicago...

- I així era –Vaig riure-, realment així era. Jo vaig ser solament a Rockstown seguint la teva pista... Vaja! Ens comportàrem com un parell de ximples, no és així?

- Això sembla. Quant temps perdut! Ara, potser ja tindríem rondant un petit William, si haguéssim reaccionat abans –Vas fer broma.

- Albert! Encara era molt jove per a ser mare! –Vaig colpejar lleugerament la teva espatlla, però després em vaig quedar observant-te en silenci, meditant sobre el que acabes de confessar. Realment tu eres major que jo i era normal que ja tinguessis aquesta prioritat- De veritat desitjaries tant un fill?

- Un no, m'agradaria tenir un munt de petitons, amb els teus rínxols, els teus ulls i amb carones d'entremaliats, cobertes de pigues -vas dir mentre assenyalaves cadascun dels meus trets amb el teu índex-. Tots rondant, jugant i rient, envoltats de naturalesa, en Lakewood o qualsevol altre lloc apartat on establim la nostra llar... També podríem viure a Anglaterra o a Escòcia, saps? Tenim diverses propietats dels meus avantpassats allí... Em vas dir que t'havia agradat quan vas estar de vacances amb els nois, oi?

- Sí, és un lloc molt bell. Em recorda a la riquesa del paisatge de Lakewood. Però a mi, en canvi, m'agradaria que sortissin amb els teus ulls, perquè aquesta mirada és la que m'ha donat alè la major part de la meva vida. Sempre que em sentia malament, recordava els ulls i el somriure del meu Príncep –Vaig acariciar la teva curta barba amb la mà, comprovant que ja no punxava. Els pèls es notaven gruixos però suaus, resultant sorprenentment agradable-. Ja no punxes –Vaig agregar fascinada.

- T'ho vaig dir. Tan sols és quan surten. Llavors semblo paper d'esmeril. Ja ja ja! Però quan creix, només és més pèl...

- Com un lleonet -"Que ximple!", fou el primer que em vingué al capdavant en imaginar-te de nou amb una llarga barba-. Bé, almenys ara ja sé que no tinc res a témer... -Vaig recordar com m'espantares de nena.

- De debò? –Entremaliat, em voltejares lleugerament per a rosegar per sorpresa el meu coll.

- Ai! No, no, para... Em fas pessigolles! Però encara em fa mal el cos si em moc –Et vaig frenar, molt en contra meu.

- Ho sento, no recordava, però és que em temptes...

- Ximple!... Escolta! I a tot això, ja has tornat una altra vegada a canviar-me el tema. Per descomptat! Ara entenc per què se't donen bé els negocis. Segur que els hi fas el mateix als inversors i els portes per on tu vols.

- No et creguis, els homes amb els quals tracto també són molt audaços i cal tenir en compte moltes coses, més enllà de l'objectiu principal que es...

- Albert! Que et veig! No tornis a anar-te'n per les branques. Explica'm ja sobre tu i Glory, si us plau.

Continuarà...