Això és tot el què em vols dir?

L'endemà Candy baixà al poble més pròxim amb clínica, disposada a exercir com a infermera i pal·liar el desemparament sanitari de la regió. Tom s'havia ofert a apropar-la. Ell havia de baixar gairebé cada dia, per a portar la seva producció als diferents pobles i li venia de pas. Quan ells eren petits no hi havia cap metge al poble més proper. Però recentment, dos pobles més enllà, s'havia establert una petita clínica. Pertanyia a un vell amic de la Srta. Pony.

Amb les referències de Candy, l'home es mostrà estranyat i pensatiu. Però després de cavil·lar una mica, exclamà- Ah! Noieta, vostè em deu estar parlant de Pauline Giddings -Rio-. És veritat, encara em costa acostumar-me que conservi aquest sobrenom. Ni tan sols havia relacionat l'orfenat amb ella. Sempre vaig creure que seria una cosa que abandonaria de major.

No obstant això, per a Candy, difícil era acostumar-se al seu veritable nom. Tota la seva vida l'havia conegut com la Srta. Pony i, fins i tot, altres coneguts, com la directora Mary Jane, també la continuaven nomenant pel seu renom. El doctor li oferí feina per a tres dies a la setmana i li sol·licità el compromís d'estar a disposició, per si sorgís alguna emergència. El sou era prou per a contribuir en la seva manutenció en la Llar i no dependre d'Albert. Encara que ell s'oferís a passar-li una mensualitat, Candy preferia conservar la seva independència. Considerava que ell ja havia fet per ella més que suficient tots aquests anys.

Ell estava assumint les seves responsabilitats com a patriarca dels Andrew i ella volia fer el mateix amb el seu propi futur. A vegades, tenia la sensació que, tots aquells amb els quals havia crescut com a persona, s'allunyaven d'ella. D'altres, tenia la certesa que era ella la que ho feia. Sabia que volia treballar sanant. S'arribà a plantejar estudiar per a ser doctora, animada, inicialment, pel Dr. Campbell i, anys més tard, per Albert. Però amb tots els problemes que li havien procurat la família Leagan, tan sols sent una infermera, no s'imaginava tornant a batallar en un camp d'estudis que, ja per si mateix, posava més traves a qualsevol dona. Els últims anys havien estat molt intensos i sentia que necessitava prendre perspectiva. Potser més endavant...

Tom la podia acompanyar la majoria dels dies, encara que li recomanà parlar amb el Sr. Cartwright. El seu ranxo quedava més prop de la Llar i potser podia cedir-li un dels seus cavalls, en cas d'emergència.

Malgrat els anys, el Sr. Cartwright i Jimmy s'alegraren moltíssim de la seva visita i de saber que tenia intenció de romandre un temps en la zona, treballant com a infermera. L'home considerava que allò era molt bona notícia per a tots els veïns, encara que no fos des del mateix poble. El viatge a Chicago era molt més llarg en cas d'urgència i qui més qui menys tenia auto, carro o cavall per a acostar-se al següent poble. Candy li exposà el suggeriment de Tom, oferint-se a pagar un lloguer per la muntura.

Tant Jimmy com el Sr. Cartwright rigueren amb ganes per l'ocurrència i li oferiren un dels seus cavalls sense cost. Jimmy continuava anant a la llar, en quedar en les terres confrontants al ranxo, i el Sr. Cartwright considerava que, la paciència de les dones amb el seu fill adoptiu, ja pagava bastant. El noi era noble de cor però continuava sent un terratrèmol comparable a la mateixa Candy. Així que el Sr. Cartwright tenia més d'un deute amb les dones, per les entremaliadures del noi i per continuar ajudant-lo amb la seva educació. Contràriament al que pogués semblar, la manera de ser de Jimmy, alegrava la vida de l'ancià i considerava la seva adopció com una de les millors decisions que hagués pres.

D'aquesta manera, Candy féu una altra passa més cap a la seva autonomia i lliure mobilitat. Li cediren una egua de molt bon caràcter que aviat li prengué confiança i afecte. Candy també gaudia cuidant-la en el seu temps lliure. Mentre raspallava la seva crinera, canviava el seu llit o treia el fem, recordava el seu temps en els estables dels Leagan, quan cuidava de César i Cleopatra. Qui sap què hauria estat d'ells. Havia sentit que els Leagan els havien venut per separat. Eren animals molt intel·ligents i havien estat molt units. Però era d'esperar que si els Leagan ja no sabien tractar a les persones, menys consideració tindrien pels animals. Candy sempre havia cregut que la forma en què les persones tractaven als animals, reflectia la seva veritable bondat interior. D'aquí que, observar l'acarnissament de Terry amb l'ovella, a Escòcia, la pertorbés i li deixés un mal regust de boca en el seu moment.

Gràcies a Terry superà la seva aprensió a muntar i, quan no treballava, aprofitava per a cavalcar fins al poble i realitzar altres encàrrecs per a les seves mares. Visitava assíduament l'oficina de correu, ansiosa per rebre noves notícies d'Albert. En certa manera, no podia evitar sentir-se egoista en desitjar que ell no tingués tantes obligacions. S'havia acostumat a la convivència a l'apartament. A Chicago, ell continuava ocupat després de revelar la seva autèntica identitat públicament. Fins i tot convivint en la mateixa casa ella continuava sentint-se sola. Ell sempre tornava a les nits però era massa tarda i impropi per a poder parlar del seu dia, tal com ho solien fer al seu apartament.

Al principi, Candy interpretà aquesta sensació de solitud com la gradual pèrdua i allunyament dels seus éssers estimats. Cregué que tornar a la Llar de Pony podria ser una bona cura per a aquesta sensació. Però a mesura que passaven els dies, la sensació persistia i la seva enyorança per Albert augmentava. S'havia sentit tan feliç en descobrir que ell era el seu príncep. Era un misteri que l'havia acompanyat tota la seva vida. Hauria desitjat preguntar-li tantes coses... Saber per què ell havia estat allí aquell dia, si l'havia reconegut després, si ja havia recuperat la memòria quan ella li parlés del príncep al seu apartament. Al cap d'una setmana, rebé la resposta a la seva carta. Aquella on li havia reclamat per marxar-se tan precipitadament després de la revelació.

Tornà a pujar al seu pujol per a poder llegir-la amb tranquil·litat. Albert es disculpava per la seva breu trobada i li demanava que no el tractés tan formal. Encara que no tot eren disculpes...

~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~

"...

...No em justificaré, però vull que sàpigues que sempre m'he preguntat si estava fent el correcte.

L'única cosa que volia era cuidar-te des de les ombres.

Qui hauria dit que anaves a ser tu la que acabés cuidant del 'senyor Albert'?

Sembla la trama d'una novel·la barata!

Només per això, suportaré que em tractis com a un ancià o que em diguis 'besoncle' les vegades que facin falta.

...

M'hauria agradat fer-ho en el lloc on ens vam veure per primera vegada, en el pujol de Pony.

D'aquesta manera, creia que tornaries a veure'm com al jove que una vegada vaig ser.

Estimada Candy, ho vas entendre tot de seguida.

Em va bastar amb veure els teus ulls plens de llàgrimes per a saber que ho veies tot amb claredat d'una vegada per sempre.

La meva intenció era quedar-me al teu costat per a explicar-te'l tot amb calma, però ens van interrompre.

...

Candy, espero amb ganes la teva pròxima carta.

M'agradaria veure a la veritable Candy aquesta vegada

..."

~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~

Candy rellegí la carta diverses vegades amb el cor desbocat. Quant temps era aquest 'sempre'? Des de quan s'estava preguntant ell si feia el correcte? Per què es preguntava si feia el correcte, si únicament l'havia cuidat i protegit sempre? Era possible que ell estigués afrontant emocions tan conflictives com les seves pròpies? O estava buscant significats on no n'hi havia? Però si ell s'havia preocupat només pel seu benestar. Per què exposava aquest conflicte intern, si no li havia causat en cap moment cap mal?

Cada vegada que es justificava a si mateixa amb això últim, la seva ment l'assotava amb la mateixa pregunta. Què era el que Albert considerava incorrecte?, i el seu cor li responia que era per la mateixa necessitat que ella sentia de trobar-lo desesperadament després de la seva marxa. Aquesta necessitat que ella es negava a si mateixa, argumentant-se que era amb Terry amb qui volia estar... No obstant això, no era amb ell amb qui s'havia quedat en Rockstown. Ella podria haver-lo ajudat també a aixecar-se, tal com li pregués la seva mare, però no ho va fer. Continuà buscant a Albert, continuà enyorant a Albert, seguia esperant notícies d'Albert...

Reconèixer que sentia més que pura amistat per ell la feia sentir com una traïdora cap a Terry. Podria haver-se començat a enamorar d'Albert mentre encara estimava a Terry?

Anthony tornà a la seva memòria en aquell moment. Estimar a Terry no havia significat deixar d'estimar a Anthony. Encara somiava amb ell, amb les seves roses, amb els seus riures, els seus jocs, les seves dolces paraules i la seva mort. Sobretot la seva mort, la continuava despertant en nits de malson. Havia arribat a detestar inicialment a Terry per burlar-se d'ell, però gràcies al mateix Terry comprengué que la vida seguia. I de fet, per això mateix començà a estimar-lo. La vida havia de continuar. Que continués no comportava l'oblit. Continuar era renéixer i convertir en tresors els records d'aquells que havien quedat enrere.

Tornant a la seva carta, Candy creié percebre que el pujol també guardava un significat especial per a Albert. Allí havia volgut revelar-li tota la veritat. Hauria pogut fer-ho en qualsevol lloc. El fermall, aquest emblema, es trobava en més d'un racó de qualsevol de les propietats Andrew que ella havia visitat. A més, quina importància tenia que ella el veiés o no jove? Això era una cosa que Albert sempre semblava lamentar. Quina claredat cregué veure en els seus ulls? Què imaginava ell que ella havia comprès?

L'única cosa que recordava Candy d'aquell moment era pensar que era real, que ell sempre havia existit, que era una de les persones més meravelloses en la seva vida, que només volia romandre als seus braços...

I la veritable Candy? Havien conviscut anys a l'apartament i mesos a Chicago... Quina veritable Candy esperava veure que no hagués vist ja? Era possible que ell estigués passant pel mateix conflicte que ella? Que sentís alguna cosa més que una bonica amistat i que temés sobrepassar els límits i, fins i tot, trair la seva pròpia amistat amb Terry? Ja a l'hospital demostrà la seva reserva a exposar com se sentia, arribant a fugir d'allí. En moltes ocasions l'havia trobat observant-la pensatiu però mai arribava a exposar el que pensava. Era realment irritant i alguna cosa en el seu interior li cridava que aquestes paraules eren la seva manera d'implorar-li que fos ella la que interpretés.

Amb Terry havia estat tan fàcil. Ell simplement esclatava en la seva ira i treia el que portava en el seu interior, mostrant tot el que contenia sota la seva façana de noi rebel i independent. Però Albert no era així. L'única vegada que arribà a fer quelcom mínimament semblant fou en l'anul·lació del seu compromís. Ni ella mateixa s'hauria atrevit a contradir-lo en aquell moment.

Prengué els folis en blanc que havia portat amb si per a respondre-li i començà la seva resposta. Si Albert volia que ella interpretés, ella li mostraria el que ella podia arribar a interpretar, si ell no li donava més detalls. Dos podien jugar a aquest joc.

"Per al príncep del pujol:

..."

Continuarà...

Referències a "Candy Candy La historia definitiva", de Keiko Nagita

Pg. 9-10 - Es descobreix el veritable motiu del sobrenom de la Srta. Pony

Pg. 349 - Carta al Dr. Donald Martin - sobre la inexistència de clínica o hospital al poble.

Pg. 319 - Carta per al Dr. Frank Campbell - agraint els tractats de medicina que ell havia regalat.

Pg. 370 - Carta de resposta d'Albert per a Candy. Parcialment reproduïda aquí.

Pg. 371 - Carta de Candy per a Albert, narrant com Albert es descobrí com a príncep del pujol... Com si ell no hagués estat allà per a saber tot això!

Pg. 379 - Estimat Albert - Candy recorda que s'assabentà de la separació de César i Cleopatra.