Això és tot el què em vols dir?

La rutina de constants tasques en els seus dies, entre la seva labor d'infermera al poble, la cura de la seva egua i les estones amb els nens de la Llar, l'ajudava a pal·liar la sensació d'enyorança per Albert, mentre esperava la resposta a la seva carta.

Creia haver-li aclarit moltes coses en la seva resposta i haver-li fet veure que ella també necessitava que ell li aclarís altres. Esperava que comprengués la magnitud de les emocions que en ella provocava en les seves trobades, que gens pas el percebia com un vell, que li semblava intuir que a ell també li costava expressar el que sentia... Sempre li ho podria desmentir en la seva contestació... encara que desitjava no ho fes.

~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~

"...

A vegades gaudeixo tractant-lo com si fos un ancià, però en realitat aparenta molta menys edat de la que té.

Només que, en aquell moment... dir que semblava més jove potser no era l'expressió correcta...

No m'estic explicant bé, però...

En qualsevol cas, semblava diferent del besoncle que jo coneixia i el meu cor va fer un tomb enorme.

...

Va ser llavors quan vaig sentir que anava a ocórrer una cosa important,

però mai m'hauria imaginat,

ni en els meus millors somnis,

el que va succeir després.

Quan arribem al pujol, ens quedarem un moment en silenci.

Al cap d'uns minuts, l'home es va armar de valor, es va girar cap a mi i em va dedicar un somriure tímid...

..."

Li resultaria prou evident per a adonar-se que ella no podia avançar més si ell no l'ajudava? Què ella necessitava saber dels seus motius?

"...

No podia deixar de plorar, però, en aquesta ocasió, eren llàgrimes d'alegria.

Príncep, ets una persona horrible! A la Casa de la Magnolia et vaig ensenyar el fermall moltíssimes vegades i fins i tot vaig parlar de tu.

Si no recordo malament, el tal 'senyor Albert' es quedava allí escoltant,

de braços plegats,

sense dir res...

Qui sap si en aquell moment ja havies recuperat la memòria?

Haig d'aprofitar ara que puc per a fer totes les preguntes que vulgui!

...

M'encantaria saber què estaves fent el dia en què ens vam conèixer i per què vas desaparèixer de sobte...

Però t'ho pregunto ara. Per què?

..."

~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~

Volia rebre d'Albert una mica més que una missiva. Li recordà que s'aproximava el seu aniversari, amb l'esperança que la visités i poder parlar tranquil·lament i de veritat, en persona. Amb una mica de sort podrien escapar dels nens, en algun passeig i exposar realment tot el que havien de dir-se, sense deixar temes pendents, com havia passat en les últimes ocasions.

La següent setmana rebé la seva contestació. Ella havia fet broma llançant-li un conjur a Albert, en referència a l'acusació que Eliza li féu en la festa d'Inauguració de l'hotel. No entendria mai a aquella família però tampoc podia evitar trobar diversió en les seves ocurrències. Dir que Neal continuava solter per la seva culpa! Què no trobava núvia perquè ella l'havia embruixat!... Si us plau! Si ella hagués estat capaç de fer màgia i haguera desitjat fetillar-ho, el seu encanteri hagués estat perquè ell s'oblidés de la seva total existència i no desitgés parlar amb ella mai més. Només pensar en Neal sentia esgarrifances de repulsió. Això sí, potser el millor, per a les dones en general, era que ell romangués solter per a tota la vida. Si alguna cosa sobrava, en aquest món, era gent tan trista, manipuladora, covarda, voluble, sense escrúpols i que gaudia danyant als altres.

Sabia que Albert, en aquest aspecte, també gaudia rient-se d'aquelles ridiculeses, encara que ell, més que repulsió, sentia compassió per ells. La gent així, per més que ho tingués tot, mai arribava a sentir-se satisfeta i culpaven als altres de la seva pròpia desídia i avorriment. En realitat, l'encanteri per a Albert, havia estat la seva manera de pregar-li que la vingués a veure, prenent-se alguna llicència de les seves obligacions empresarials per ella. La decepció en la resposta fou compensada per la invitació de tot l'orfenat a Chicago, per a celebrar allí el seu aniversari. Encara així, certes parts de la seva contestació despertaven noves incògnites i enrenou en el seu cor. Això últim, començava a convertir-se en una familiar reacció a les paraules d'ell.

~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~

"...

Malgrat tot, crec que la teva màgia ha funcionat en part.

Des que em va arribar la teva carta, no faig una altra cosa que pensar en els dies passats.

..."

Després ell començava a respondre-li alguna de les seves preguntes. Explicant-li fets que no havia tingut ocasió a compartir a causa de la seva atrafegada agenda. Albert li havia explicat alguna d'aquelles coses, quan es revelés com el besoncle William, però no amb tant de detall. La seva mare morí després del part. Saber que tan sols amb vuit anys perdé també al seu pare, quedant, des de llavors, ocult al món, omplí el seu cor de pena per ell.

Ella era òrfena però havia pogut créixer envoltada d'amics de la seva edat. Ell, només d'ancians. Al més aviat que ell s'havia començat a relacionar, amb altres persones de la seva mateixa edat, fou en ingressar en el Royal Saint Paul de Londres. No era d'estranyar que fos tan reservat. De fet, Anthony també havia mostrat part d'aquesta mateixa reserva. La major part de la seva infància, tots dos, van estar sota la tutela de la tia Elroy, després de la mort de Rosemary.

Li parlà d'aquell dia en què la conegués, de la celebració en la mansió de Lakewood, de com s'havia escapat vestint-se amb l'abillament habitual dels jovenes Andrew per als esdeveniments oficials. Amb disset anys continuava sentint-se pres, reclòs. Ella, a aquesta edat, ja feia dos anys que vivia pel seu compte i ja hi havia decidit ser infermera. Si el breu pas per l'internat, a ella, ja li havia semblat una presó, no volia ni imaginar el que havia suposat per a ell, aquells gairebé deu anys de reclusió entre adults i servents. Ara podia comprendre les seves ànsies de llibertat, de viure com un rodamón, d'escapar. Ella, amb tota la seva pobresa, havia tingut una infància molt més rica i lliure que ell, amb tota l'opulència dels Andrew.

"...

Avui dia, segueixo sense saber per què em vaig detenir ni per què vaig pujar aquell pujol.

Tal vegada ho vaig fer perquè la seva altura i grandària eren perfectes.

...

Candy, no ho saps encara, però en aquell instant em vaig sobreposar a tot.

...

Va ser llavors quan una nena va pujar corrent pel pujol, veloç com una bala i amb una ganyota horrible en el rostre.

Sí, Candy, estic parlant de tu.

...

I també va ser la primera vegada que vaig poder admirar un somriure tan bonic.

No vaig poder evitar acostar-me i parlar amb tu.

...

En aquell pujol, vaig descobrir el que volia fer amb la meva vida.

Mai vaig oblidar a aquella nena, per això et vaig reconèixer immediatament en salvar-te quan vas caure de l'alt de la cascada.

..."

Així que el pujol guardava un significat especial des d'aquell moment també per a ell. Igual que per a ella, aquell lloc havia estat crucial per a decidir què volia fer cadascun dels dos amb les seves pròpies vides. Després de llegir aquella carta encara se sentí més unida a ell.

"...

T'espero a Chicago,

Albert

P.D.: Candy, saps que puc suportar qualsevol cosa, però,

podries deixar de cridar-me 'príncep del pujol'?

Em dóna esgarrifances"

~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~

Candy rigué amb les últimes línies. Bona recompensa a canvi de les palpitacions que ell la provocava cada vegada amb major freqüència. No obstant això, no li havia respost sobre si ja havia recuperat la seva memòria quan li parlés d'ell mateix a l'apartament.

Continuarà...

Referències a "Candy Candy La història definitiva", de Keiko Nagita

Pg. 10-11 - Present de Candy, contempla el quadre de la Llar de Pony des del pujol:

"Allí tinc l'oli 'Número 10', amb un marc fet a mà. El meu estimat l'ha col·locat de tal forma que es vegi des de qualsevol punt de la casa. El va trobar fa molts anys, en un mercat ambulant de Londres.

Quina meravella de regal.

Amb una sola mirada, va veure el 'Numero 10' entre un munt de pintures velles, i va saber a l'instant que es tractava de la Llar de Pony.

No era un quadre qualsevol: era un paisatge amb la Llar de Pony vist sencer des de la perspectiva d'un pujol pròxim.

...

El cas és que em fa l'efecte que Slim va pintar aquest quadre per a mi.

Era un preciós dia de maig. El pujol de Pony estava coberta per un mantell de delicades flors blanques. Bastava pujar al cim per a delectar-se amb una vista espectacular de la Llar de Pony, envoltada d'un exuberant bosc frondós que fetillava la mirada. L'herba, alta i fina, es bressolava amb el vent. Els raïms de flor de lupins i els gira-sols adornaven amb vius colors el jardí.

..."

Pg. 371-372 - Per al príncep del pujol - Carta de Candy demanant-li més explicacions a Albert.

Pg. 373-377 - Volguda bruixeta Candy - Carta de resposta d'Albert a Candy, on tracta de respondre a dubtes de l'anterior.