Això és tot el què em vols dir
Candy li va respondre, breument, acceptant la seva invitació a Chicago, prometent-li no tornar a anomenar-li besoncle i constatant-li que el sentia més pròxim, i expressant-li les seves ganes de veure-li.
~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~
"...
A partir d'ara, deixaré d'anomenar-te besoncle
No farà falta que pateixis la meva venjança!
Ara et sento encara més pròxim que abans.
...
Estic desitjant veure't a Chicago!
..."
~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~
La nit anterior al seu aniversari, gairebé no pogué dormir. En el seu llit, no deixava de dubtar i de planificar com podria, arribat el moment, expressar-li les seves inquietuds a Albert. Sabia que podria ser complicat amb els nens al seu voltant, però com la intenció era que passessin tot el dia allí, esperava que poguessin trobar, a la fi, l'oportunitat. No obstant això, també temia que la conversa fora, com sempre, interrompuda o no resultés prou clarificadora. Quina seria la millor manera d'afrontar-la?
En part, sentia la por de la incertesa. Ell sempre havia estat atent, afectuós i protector amb ella. No podia dir que la seva actitud, cap a ella, hagués canviat significativament, més enllà de saber qui era de veritat i que ell li anés mostrant, a comptagotes, parts de la seva vida anterior i inquietuds personals, que l'havien convertit en la persona que era. Però, d'altra banda, també era cert que aquesta atenció, tan continuada, no la mostrava amb la mateixa constància ni amplitud cap a cap dels seus amics o coneguts. Clar que la seva història en comú era molt singular i no es podia comparar, en absolut, a la que tenia amb els altres... En els passats mesos havia pogut observar-ho en diversos esdeveniments, on ell havia estat l'objecte d'atenció femenina.
Entre elles, hi havia diverses dames, de la seva mateixa edat que ell i, fins i tot, la mateixa Eliza, de la qual resultava evident que fugia, quan podia o feia tot el que era a la seva mà per desagradar-la. Estava segura que part de la seva insistència, que es posés al seu costat a la foto de la inauguració, es devia a això mateix. Potser ell interpretà la seva reserva com un rebuig també cap a ell i no únicament cap a la família Leagan, com feu realment la seva intenció? Albert li havia dit després, en confidència, que aquella foto quedaria com a recordatori, per als seus socis i qualsevol que tractés amb ell, que els Andrew farien aflorar la veritat, sempre que algú els tractés d'estafar o trair. La foto tindria sempre un lloc destacat en el despatx on realitzés les negociacions.
Ell tornà a lamentar-se que ella no hagués accedit a posar-se al seu costat. Però, com sempre, respectava les seves decisions i podia entendre els seus propis motius. Tampoc, en aquella ocasió, havien tingut ocasió d'estendre's més perquè George havia tornat a sol·licitar la seva presència per a atendre un associat. Amb la resta de les dames, es mostrava educat i cordial, però la seva atenció i intenció no semblava anar més enllà, ni tan sols un lleu flirteig de cortesia, al contrari del que sí que havia observat en Terry amb Eliza, a Escòcia, després de rescatar-la del llac, o d'Archie, amb ella mateixa, abans de començar a festejar amb Annie.
Si intentava parlar amb ell, res més arribar, i ell no sentia igual, seria capaç de passar la resta del dia amb tranquil·litat? Com evitar la incomoditat? Com assegurar-se de poder conservar el componiment i la seva amistat? Candy se sabia afortunada per haver estat corresposta en els seus anteriors amors, però, precisament per això mateix, la por a un possible malentès i el consegüent rebuig, per molt amable que Albert fora, era major. Pensà que seria millor deixar la conversa amb ell per al final del dia. Buscar un moment abans de tornar. Si es donava el cas, el seu retorn a la Llar seria, com sempre, el seu refugi per a intentar...
Donà una altra volta entre els llençols, amb Terry havia estat tan fàcil! Ell era cristal·lí, transparent, sabia el que havia sentit per ella. Ell havia estat un llibre obert encara que pretengués el contrari. Per això mateix, ni tan sols dubtà de la seva lleialtat amb ella respecte a Susana, fins que el veié recollir-la a la terrassa. Comprengué que ell mai es perdonaria a si mateix si la deixava. La família de Susana no era adinerada. De fet, ella havia estat la seva gran esperança per a aconseguir una vida millor. Sent dona i mutilada, no podria tornar a actuar ni treballar. La càrrega de les cures de la seva cama, a més, seria massa per als seus pares. La noia tenia massa motius per a suïcidar-se i alliberar-los a tots.
Candy tampoc s'ho hauria perdonat mai a si mateixa. Quina classe d'infermera seria si hagués acceptat aquell sacrifici per una cosa tan egoista? La vida d'una persona, la pena incommensurable d'uns pares per la mort de la seva filla, a canvi d'una contingent felicitat. No! Ella no seria mai així! Si hi havia quelcom més cruel que la pèrdua dels pares, era la pèrdua dels fills per part d'aquests.
Aquell dia, ell prengué la decisió correcta, la que canviaria la resta de la seva vida i per la qual ella sempre el respectaria amb major admiració. I ara, amb el pas del temps, encara que el dolor persistia, igual que el de la mort d'Anthony, ella s'enorgullia d'ell per això. Per haver triat el seu propi destí amb la noblesa més gran. En la seva ment, repetiria els seus noms per la resta de la seva vida, accelerant-se el seu pols, esglaiant-la per complet, en el record de qualsevol dels dos.
Albert, no obstant això, era tot el contrari... quant a l'expressió dels seus sentiments. Era un home tan complicat! Havia de trobar-se realment al límit perquè aquests afloressin públicament. D'altra banda, tenia la mateixa noblesa que Terry i Anthony, però la seva càrrega era molt superior. No es tractava només de la vida d'una única persona. Sobre les seves espatlles carregava la responsabilitat de la vida i imatge de tot un clan i de tots els seus empleats. Aquella persona, havia de ser l'exemple a seguir. Un no pot exigir allò que no és capaç d'oferir. No, si volia ser un líder de veritat, al qual tots respectessin, secundessin i acatessin.
En el seu interior, Candy, intuïa que això també podia ser la causa que influís en la seva aparent contenció. Sentir quelcom més per la seva filla adoptiva... Podria considerar-se una bogeria!... Encara que no hi hagués llaços de sang, continuava sent una cosa que aixecaria bastant controvèrsia, com per a plantejar-s'ho a la lleugera. Més, després de la manera en què fou presentada davant de tot el clan, per tia Elroy, en la seva adopció... "Els capritxos de William...". I això, sempre que en veritat ell sentís alguna cosa més, si no resultaven ser només les seves pròpies imaginacions de dona embadalida, de la seva pròpia necessitat d'estar al seu costat, que la fes percebre molt més.
El seu cor li deia que ell podia témer també a sobrepassar-se i enfrontar-se al seu rebuig. Aquella frase, de gairebé un any enrere, continuava assaltant-la constantment "Això és tot el què em vols dir?". Candy, des de llavors, valorà quines coses podien influir en ell per a contenir-ho, en el supòsit que també sentís més per ella. I creia haver-les-hi aclarit en la seva última carta.
Aquella nit a penes pogué dormir... i no seria l'última nit desvetllada. A aquest pas, aquell home acabaria amb ella i el seu pobre cor.
Continuarà...
Referències a "Candy Candy La història definitiva", de Keiko Nagita
Pg.136 - Retrospectiva de Candy en el seu present amb aquesta persona, recordant la presentació davant el clan en la seva adopció:
"...Els capritxos de William sempre ens posen entre l'espasa i la paret..."
Pg. 288 - Diari de Candy, que deixa perquè el besoncle William el pugui llegir. Línies respecte a la motivació de la seva pròpia felicitat, conversant amb T.G. encara que en realitat escriu per a ella mateixa i per al besoncle:
"...
Sé que no trobaré el meu camí aquí.
Si em quedo, tindré un futur meravellós, però la meva felicitat no depèn d'això.
Vull trobar el meu camí jo sola.
Si hi ha algú que m'ha ensenyat a acceptar-me, ets tu, T.G., i t'ho agraeixo moltíssim."
Pg.315 - Retrospectiva de Candy, en el seu present amb aquesta persona:
"...
No obstant això, no vull creure que tot va ser obra del destí.
M'agrada pensar que el camí que triem de manera lliure és el resultat d'una decisió.
Això serveix per a Terry, per a mi... I també per a Alistair."
Pg. 320-321 - Retrospectiva de Candy, en el seu present amb aquesta persona - referent a la fotografia dels Leagan a la casa present de Candy:
"...
En un racó, hi ha algunes fotografies emmarcades. D'entre totes, hi ha una que té més importància que les altres: La imatge que retrata als Leagan, un dels clans de la família Andrew, i als seus criats.
...
Els Leagan van aprofitar el suport dels Andrew per a expandir a poc a poc els seus negocis.
...
En el centre de la fotografia estan el besoncle William, la senyora Lagan, Neal i Eliza.
Quan van prendre la imatge, el besoncle em va proposar, rient, que em col·loqués al seu costat, però em vaig negar de forma molt educada.
Em sentia molt més a gust prop de Stewart i Mary.
Al meu costat està Georges..."
Pg. 344 - Retrospectiva de Candy, en el seu present amb aquesta persona - referent a la manera de ser d'Albert:
"...
A Albert sempre se li ha donat bé confondre'm.
...
No sé com explicar-ho, però, en el fons del meu cor, sabia que ell era diferent.
Qui sap què pensava ell...
És un home molt exasperant."
Pg. 378 - Estimat Albert - Carta acceptant la invitació a Chicago per l'aniversari de Candy, parcialment reproduïda aquí.