Això és tot el què em vols dir?

Candy no sabia quan tornaria a recuperar el ritme normal del seu cor. No podia. La felicitat que sentia, des de llavors, tan sols era comparable a la impaciència que sentiria en els mesos esdevenidors. Impaciència pel seu retorn. Impaciència per trobar la manera de romandre al seu costat. Se sentia tan feliç que necessitava cridar el seu nom des del pujol i escriure-li. Ho faria quan recuperés part del seu assossec. Les mans li havien tremolat cada vegada que havia començat a escriure-li amb anterioritat. Passats uns dies, trobà el tremp oportú per a dominar la ploma.

~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~

"Volgut Albert,

Albert, Albert, Albert!

Com dius? Dius que pots escoltar-me encara que no cridi tant?

És que sóc tan feliç... No puc evitar continuar cridant el teu nom.

..."

El seu aniversari havia estat el dia més meravellós de la seva vida. Per fi havia pogut sortir de dubtes. En un dia ple de regals i altres sorpreses, a penes havien tingut ocasió per a parlar però havia bastat per a confirmar-lo. Albert l'estimava.

"...

No puc creure que redecoressis aquella habitació tan enorme només per a mi.

...

Els mobles de fusta fets a mà, amb un tacte tan agradable... I l'olor!

...

Ara voldré tornar molt sovint a la residència de Chicago.

..."

En aquella habitació, ella, portada ja per l'emoció i la seva proximitat, rebutjà el seu pla previ d'esperar a l'últim moment. Aprofitant que es trobaven solos, es llançà- Albert, fa temps, quan vaig descobrir la teva identitat com el besoncle William, em vas preguntar 'Això és tot el què em vols dir?'. Des de llavors, jo també m'he fet aquesta mateixa pregunta respecte a tu. Aquesta habitació...

- És perquè no vull que continuïs sentint-te com una convidada. Vull que sàpigues, que sentis, de veritat, que aquesta és també la teva casa... -"la nostra casa", pensà Albert-. Candy, vine sempre que vulguis. No sols quan estigui jo... Creu-me, també em faria feliç trobar-te aquí, quan tornés -Ell, visiblement nerviós, es va enrojolar i Candy, ho comprengué-. No vull interferir. Potser Terry algun dia...

- Terry es va quedar amb Susana -s'afanyà a contestar, nerviosa.

- Però ella va morir fa gairebé mig any -protestà ell-. Amb mig any més, el període de dol haurà conclòs i ...

- Farà més de tres anys que ens separarem -tornà a interrompre'l, avançant fins ell-. A més, ells no van arribar a casar-se. Si volgués contactar amb mi, ningú podria retreure-li.

- No és tan senzill, Candy. Ell pot sentir que li ho deu a la seva memòria -apuntà Albert. Ells havien arribat a ser bons amics. Apreciava a Terry i, fins i tot, després de trobar-ho borratxo, casualment, havia intentat que ell també reaccionés amb Candy. El portà a veure-la, des de la distància. Per si no hagués patit prou, ella també fou acomiadada de l'hospital temps després del seu retorn de Nova York, a causa dels Leagan. Terry pogué comprovar com Candy continuava lluitant per a tirar endavant i decidí no interferir més en la vida de Candy, partint per a complir la seva promesa amb Susana. Però Albert coneixia aquella mirada perquè sabia que ell mateix la portava. Albert estimava a Candy des de poc abans de recuperar la seva memòria, encara que no volia ser ni un intrús, entre dues persones a les quals apreciava, ni un segon plat.

Així i tot, cada vegada li resultava més difícil partir sense saber si la tornaria a trobar al seu retorn, si ella continuaria a la Llar de Pony o si Terry contactaria de nou amb ella i partiria, deixant-lo enrere, per a construir una nova vida amb l'actor. La incertesa de no poder saber si ella continuava estimant al seu amic, l'estava matant. A vegades, tenia la sensació que ella ja no el mirava igual i que esperava quelcom més d'ell. Unes altres, sentia pànic davant la possibilitat de perdre-la, de perdre, si més no, la seva amistat i per això sempre havia preferit esperar-. Pot ser que en un temps ell torni a contactar-te...

- I això no canviaria res -el tallà ella-. Perquè tot ha canviat ja... No sé quan, ni com, però per a mi, el meu món, fa temps que va canviar -Candy ja no sabia com mostrar-se més explícita.

- Què vols dir? -El cor d'Albert féu un tomb, accelerant-se, frenètic, com si volgués sortir-se del seu pit. Just en aquest moment, George i el seu etern do de l'oportunitat, trucaren a la porta.

- Sr. Andrew, disculpi la intromissió. Hem de partir ja, si volem arribar a temps al port -digué l'home compungit i amb mirada suplicant.

- Sí, sí, ara vaig, George. Dóna'm només un moment -Aquella conversa no podia acabar així.

- Quan tornis, crec que hauríem de parlar de veritat -digué Candy amb un somriure encara que la seva veu sonava apesarada-. Hi ha coses que no haurien de parlar-se, per primera vegada, per carta.

- Sí, tens raó -Intentà correspondre al seu somriure-. Així i tot, insistiré que m'escriguis i jo també ho faré, encara que no sobre el que deixem pendent... Estaré diversos mesos fora... Encara no estic segur de quan podré tornar... No seria just... si alguna cosa tornés a... canviar.

- T'escriuré i t'esperaré... -afirmà aconseguint la valentia per a mantenir-li la mirada, intentant transmetre-li la serietat del seu compromís.

- Sr. Andrew, si us plau... -George començava a sentir-se com un vilà davant la parella. Albert encertà tan sols a fer-li un breu petó en el front a Candy, mentre ella tot just podia contenir les seves agredolces llàgrimes, impostant un somriure per a acomiadar-lo, una altra vegada.

Per sort, després de la seva marxa, Albert deixava darrera seu noves sorpreses que l'ajudaren a dissimular i suportar les seves emocions. La taula plena de regals, que emocionava més als nens de la Llar de Pony que a ella mateixa, el retrobament amb Archie, Annie i Patty i, finalment, el regal més inesperat de tots, els seus antics companys, César i Cleopatra.

"...

...el segon regal que m'esperava em va deixar sense alè, just com volies.

Gràcies, Albert!

...

...Ai, Albert, vols fer-me plorar tota l'estona, No és així?

..."

A penes li havia comentat que passaria un llarg període en el seu darrer viatge. No podia evitar preocupar-se. No havia deixat de treballar des que es presentés com el patriarca.

"...

No obstant això, crec que la meva màgia no ha funcionat del tot, perquè vaig tenir molt poc temps per a parlar amb tu.

Albert, sempre estàs massa ocupat... Temo per la teva salut.

El doctor Martin et va recomanar que no et fatiguessis molt, no és cert?

Em pregunto si l'amnèsia pot tornar, si no et cuides com cal...

No vull haver de reviure una cosa tan terrible!

..."

Perquè si allò arribés a tornar a passar, no trobarien força a la terra que l'aconseguís apartar del seu costat, per a poder-lo cuidar. Si tan sols poguessin recuperar la dolça rutina que havien portat en conviure... En realitat, ella no necessitava tots aquells regals. No necessitava tantes riqueses ni luxes De debò tenia sentit que treballés tant? No hi hauria alguna manera de viure amb menys però més tranquils i passant més temps junts? Una manera més senzilla?

"...

Encara recordo aquests dies d'incertesa i, alhora, de tranquil·litat que vivim junts a la Casa de la Magnolia.

No teníem molts diners, però ens el passàvem de meravella.

Mai oblidaré el moment en què em vas demanar que ho compartíssim tot,

tant les bones notícies com les dolentes.

Volia que et recuperessis aviat, però haig de confessar que la nostra vida com a germans ficticis no em semblava tan dolenta.

..."

Després d'escriure aquelles línies, recordà un altre dels possibles impediments. Ho hauria contemplat ell? Decidí temptejar-lo fent broma.

"...

Ara sóc la teva filla adoptiva!

Potser hauria de començar a anomenar-te 'pare'.

...

La teva preciosa filla adoptiva,

Candy

~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~~·~

Continuarà...

Referències a "Candy Candy La història definitiva", de Keiko Nagita

Pg. 362 - Volgut Terence Graham - Carta per a Terry mai enviada per Candy.

"...

El besoncle William parla amb afecte sobre tu.

..."

Pg. 379 - 380 - Carta de Candy després de l'aniversari a Chicago - parcialment reproduïda.