Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.

Paraules: 2230.

09.- Peixos

La Marinette va estirar-se al llit esgotada. La setmana havia estat infernal i encara arrossegava les conseqüències de la nit en blanc pels nervis de la prova de vestuari, i res feia preveure una millora. Els exàmens finals eren a tocar, el vestit de l'Adrien, la portada per a en Jagged, la màscara i la resta d'indumentària de Kitty Section per a l'Adrien... I no veure a en Luka més enllà dels assajos dels dissabtes al Liberty.

El seu mòbil va vibrar.

—Marinette.

—Si us plau, Tikki, no em diguis que en Hawk Moth ha llençat un atac perquè em cargolaré a sota dels llençols i a posar-me a plorar fins a convertir-me en una àvia.

—És un missatge de la Juleka.

Va cerca el mòbil a les palpentes i el va sostenir. "La Juleka t'ha enviat una foto" deia la pantalla. Desitjava que no fos cap desperfecte a algun dels vestits perquè col·lapsaria. Va desbloquejar la pantalla, va entrar al xat i va obrir la imatge.

La Marinette va ennuegar-se amb la seva pròpia saliva en veure a en Luka només amb uns bòxers negres amb els ronyons recolzats a la barra de la cuina del Liberty i el mòbil a la mà. En segon pla va entrar-li una notificació d'un missatge d'en Luka. Va teclejar de pressa al xat de la Juleka:

Juleka!
Què fas?
Per què m'envies aquesta foto?
Que no hi toques?
Oh, mare de Déu!
Juls!

Va canviar el xat mentre la veia escriure. El missatge d'en Luka semblava molt assajat, potser l'havia escrit i reescrit més d'un cop abans d'atrevir-se a enviar-lo desitjant no fer-la sentir incòmoda:

Hem canviat l'hora de l'assaig de demà, es farà a les dues, però hem quedat vora les onze per a fer algunes proves a les partitures de l'Adrien, hi ha molta feina a fer, tot i que espero que l'Adrien ens ajudi una mica. Dinarem tots junts. Et ve de gust venir? Si no ens veurem a la tarda com havíem quedat.

Va contestar-li:

És clar! Tot i que pot ser que arribi a les onze tocades, va bé?

La notificació d'un nou missatge de la Juleka va arribar. La Marinette va tornar a canviar de xat.

Volia ensenyar-te la tassa que m'ha regalat la Rose, no t'agrada? És un unicorn amb un fotimer de peixos tatuats. Sé que és massa rosa, però és força maca :)

Una tassa? Hi havia un coi de tassa en aquella foto? Va arribar-li un altre missatge de la Juleka:

No és pas culpa meva que el meu germà es passegi amb aquesta fila, tampoc que s'hagi fotut pel mig quan feia la foto.

Va tornar a mirar-se la foto d'en Luka amb la cara encesa cercant la maleïda tassa. La peça de porcellana era allà gairebé en primer pla amb el seu insultant i viu to rosa i uns peixets dibuixats pels costats, però, com coi no l'havia vist? Només faltava un rètol de neó amb fletxes apuntant-la. La Juleka va tornar a escriure-li:

Admeto que el meu germà li dóna un punt a la foto, fa que sigui menys rosa ;)

Se l'estimava, però la mataria.

Va entrar-li una notificació d'en Luka, va canviar de xat altre cop, començant a sentir que acabaria escrivint a on no tocava.

No hi ha cap problema, vine quan puguis, suposo que estaràs ocupada cosint.

La Marinette va afanyar-se a contestar-li amb un somrís als llavis:

La veritat és que estic estirada al llit discutint amb mi mateixa per com organitzar-me sense que m'agafi un atac.

En Luka va enviar-li un altre missatge al mateix temps que la Juleka li enviava una altra foto. Va llegir el missatge:

I qui guanya per ara?

La Marinette va riure i va escriure:

La part de mi que vol amagar-se sota els llençols i fingir que no hi és com si tingués cinc anys.
Creus que podria fer-ho entre els teus?

Va enviar l'últim missatge preguntant-se què pretenia aconseguir amb allò. Va veure com en Luka escrivia i va esperar neguitosa al que fos que estigués a punt de rebre:

Els meus llençols són a la teva disposició per a que t'hi amaguis sempre que ho vulguis.
Fins i tot desitjaria amagar-me amb tu si és que ho vols.

—Oh... —va fer sorpresa sentint que l'espai entre ells s'havia tancat una mica.

En Luka li havia dit que passés el que passés entre ells no intentaria anar més enllà mentre no fes els divuit. Era conscient que, des que havia deixat de dubtar, en Luka s'hi esforçava per mantenir les mans sempre a zones segures com la seva cintura, l'esquena o el seu clatell, i no moure-les d'allà. Aquella frase havia estat la insinuació més evident a que volia alguna cosa més amb ella, quelcom que la Marinette havia arribat a preguntar-se algun cop si ho desitjava.

Amb la cara encesa va teclejar la seva resposta i va prémer la icona d'enviar sense atrevir-se a mirar:

Sona tan bé que desitjaria poder fer-ho ara mateix i quedar-m'hi allà amb tu per sempre.

Va tornar al xat amb la Juleka avergonyida mentre ell escrivia. Va obrir la foto que li havia enviat i que ensenyava en pla curt d'en Luka somrient, el text adjunt a la imatge deia "em jugo el que sigui a que parla amb tu ara mateix".

La Marinette va escriure una única paraula i va enviar-se-la:

Tafanera.

La resposta d'en Luka en segon pla va accelerar-li el cor. No s'atrevia a obrir-la i trobar-se amb un missatge que trenqués aquell núvol de felicitat en que flotava.

—Acabarà creient que l'ignores, Marinette.

—I si m'engega? O si pensa que...

La kwami va moure el seu dit obligant-la a canviar de xat, la noia va entrar en pànic un moment, però al final va atrevir-se a llegir:

Tant debò poguéssim fer-ho.

—Oh, déu meu —va exclamar girant sobre ella mateixa enfonsant la cara al coixí i xisclant com una ximpleta.

La Tikki va acaronar-li els cabells amb afecte, veure-la tan feliç li omplia el cor de pau i alegria. La seva portadora mereixia ser feliç, encara que no fos amb l'Adrien.

El seu mòbil va tornar a vibrar, va espiar-lo preguntant-se si seria una altra foto de la Juleka, però va trobar-se amb un àudio d'una mica més de cinc minuts d'en Luka seguit d'un missatge:

Vas dir-me que t'agradaria saber com sonava Caprici 24, la peça que va anomenar el pare de l'Adrien. Ho he gravat a l'auditori, crec que hi ha una mica d'eco, però es sent bé.

La Marinette va prémer la icona del play alliberant alguns sons imprecisos als que van seguir les notes d'un violí. Va tancar els ulls i va deixar-se envoltar per les ràpides notes i la força de la interpretació. Ella no entenia de música, però si allò que sentia no era talent llavors no sabia que ho podia ser.

Quan va acabar va tornar a reproduir l'àudio mentre escrivia:

Déu meu, és increïble, m'encantaria veure't tocar-ho en directe.

En Luka va començar a escriure mentre la Marinette i la Tikki continuaven immerses en aquells cinc minuts de notes ràpides i sons que no sabien que podia produir un violí.

Crec que per algun racó del Liberty hi ha un violí, la meva mare va amagar-lo quan vaig tornar a casa. Suposo que podria portar el que faig servir al conservatori si vols escoltar-me.

La Marinette va somriure en adonar-se que no era la única amb inseguretats en aquella relació. Va contestar-li amb seguretat en ella mateixa:

M'agradaria sentir-te durant la resta de la meva vida, tant se val si toques la guitarra, el violí o una trompeta de joguina. La teva música és la meva preferida.

Ell va contestar-li amb una simple pregunta:

Més que la d'en Jagged?

Li va semblar una pregunta estranya, a ambdós els agradava la música d'en Jagged, les seves primeres converses havien girat al voltant d'ell, fins i tot el primer regal que li havia fet en Luka duia la foto d'en Jagged estampada. Va contestar-li amb sinceritat:

Sí, més que la d'en Jagged.

I no era només per la cançó, encara incompleta, que havia escrit per a ella. Quan havia començat a escoltar-lo de veritat, oblidant-se que era el germà de la Juleka, que tocava al grup dels seus amics, fins i tot dels seus propis sentiments envers ell, havia començat a escoltar i sentir coses diferents alçant-se des dels seus dits.

El telèfon va vibrar amb la nova resposta d'en Luka:

Si m'ho tornes a dir acabaré creient-m'ho i em pujarà al cap.

Això no passaria, en Luka era una persona modesta amb els peus a terra.

Llavors hauré d'ajudar-te a mantenir els peus a terra.
Luka, gràcies per ajudar-me a distreure'm, no em sento tan a punt de col·lapsar. Tinc moltes ganes de veure't demà.

En Luka va contestar-li gairebé a l'instant:

I jo a tu, però ara hauríem de dormir una mica, Mari, has d'estar esgotada amb tantes coses a fer.

Tenia raó, treballava massa i dormia poc.

Crec que et faré cas i intentaré dormir unes quantes hores. Bona nit, Luka.

Ell va contestar-li:

Bona nit, reina.

La Marinette va posar el mòbil a carregar i va apagar el llum. Va sumir-se en un son profund, pesat i sense somnis. Quan va obrir els ulls el sol entrava amb força per la claraboia de la seva habitació, va desemperesir-se badallant, tot preguntant-se quina hora devia ser. Va cercar el mòbil a les palpentes i quan va torbar-lo va prémer el botó de desbloqueig per poder mirar l'hora: faltaven cinc minuts per un quart d'onze del matí.

—Es tardíssim! —va exclamar incorporant-se tan ràpid que el cap va donar-li voltes—. No, no, no, no. Quin desastre, per què no m'has despertat, Tikki?

—Perquè necessites descansar, Marinette.

—No puc descansar, tinc molta feina, Tikki.

—La teva salut és més important que la feina. En Luka et diria el mateix.

—Però en Luka no hi és —va mussitar, fent uns ulls com unes taronges—. L'assaig! Havien quedat a les onze, faré molt tard.

Va baixar les escales del llit a tot córrer aconseguint no obrir-se el cap, va rentar-se, va vestir-se i va prendre les seves coses. Va córrer cap a cuina a on va desitjar-li un bon dia a la seva mare i va seguir baixant escales fins a arribar al forn de pa, va esquivar l'interrogatori del seu pare, va agafar un croissant acabat de fer i va saltar al carrer.

Menjar i córrer era una combinació en la no tenia prou traça, va saber-ho quan va ennuegar-se i va haver d'aturar-se per aconseguir respirar altre cop. Va seguir més a poc a poc acabant el seu esmorzar tardà, accelerant quan va acabar-se'l.

El passeig vora al Sena era ple de gent caminat i fent esport. Va aturar-se davant ca en Luka i la Juleka.

La coberta del Liberty era plena de soroll, la Marinette va creuar la passarel·la amb calma. Cercant a en Luka amb la mirada trobant-se amb els ulls verds de l'Adrien, sorprenent-se per que fos allà de veritat.

—Marinetteee! —va cridar la Rose tirant-se-li a sobre, duia posat el vestit que havia pel debut, amb els seus farbalans i ornaments—. No ens posem d'acord, et necessitem.

La cantant va arrossegar-la cap a l'escenari.

—Les moixaines després —va queixar-se quan en Luka va acaronar-li la galta a la Marinette—. Tu ets dissenyadora, així que segur que entens més d'això que nosaltres. A on posaries el teclat?

—Què? —desconcertada va observar l'instrument que romania encreuat al centre de l'escenari.

—Concentra't. El teclat, darrere d'en Luka o de la Juleka?

—Doncs... —Va sentir-se incòmoda amb totes les mirades fixes en ella, va semblar-li que aquella pregunta amagava algun tipus de trampa—. No ho sé... darrere d'en Luka?

Durant la festa de la música havia ocupat aquell espai i va semblar-li que quedava bé. La Rose va fer petar els dits davant els seus ulls amb les celles arrufades.

—Els vestits!

—Rose, deixa-la respirar —va demanar en Luka posant una mà a la seva espatlla—. Dubto que la Marinette hagi tingut temps de fer el vestit per a l'Adrien.

—Però...

—Només han passat quatre dies de que sabem que participarà amb nosaltres, tenim temps.

La Marinette va treure feixugament el quadern de disseny de la seva motxilla ensenyant-li.

—Havia pensat en posar-me a treballar mentre assageu —va explicar—. A més, no puc fer-li cap proba de vestuari.

—Per què? —va preguntar la Rose desconcertada.

—Perquè entraria en conflicte amb el concurs del meu pare i podrien desqualificar-la.

Va assentir a les paraules de l'Adrien.

—I no hi he treballat tan per a que em desqualifiquin a aquestes alçades.

—Llavors com ens ho farem?

—Ho farà la Juleka —va determinar sabent que allò la faria sentir una mica incòmoda, seria el càstig per fer-la sentir incòmoda amb aquella foto d'en Luka que mai admetria tenir guardada—. Li explicaré com ho ha de fer, però abans he de dissenyar-lo.

La Rose va deixar-la anar. En Luka va acostar-se-li per fer-li un petó curt als llavis i va xiuxiuejar-li a cau d'orella:

—Et queden molt bé els cabell deixats anar.

La Marinette va tocar-se els cabells com si s'hagués oblidat que en tenia fins que ho va mencionar. S'havia oblidat de pentinar-se.

Continuarà

Notes de l'autora:
Hola! Com en l'anterior en Luka toca una peça aliena a ells, a diferència de l'anterior que és complexa per les repeticions, girs i la posició tan baixa de la mà, el Caprici 24 de Paganini és molt complex tècnicament per la velocitat de les escales i arpegis, el pizzicato, la posició alta i els canvis ràpids de corda. Us recomano l'Alexander Markov, per a mi és un dels que millor interpreten aquesta peça, tot i que no és el meu violinista preferit.