Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.
Paraules: 5018.
25.- Incendi
La Marinette s'havia tancat a la seva habitació, deixant-se caure al llit. Va ignorar a la Tikki i les seves preguntes i va concentrar-se en sentir-se miserable. Perquè en Luka no la deixava dinamitar aquell coi de frontera que havia establert? Ja sabia que no hi havia pressa, que tenien molt de temps per endavant i que, potser, encara no estava del tot preparada, però volia provar, deixar-se anar fins a on fos capaç d'arribar.
Quin problema hi podia haver? La considerava una nena? Era poc atractiva? O de veritat creia que encara dubtava entre l'Adrien i ell? Li feia ràbia, perquè en Luka estava tan acostumat a controlar la seva expressió i llenguatge corporal per les crisis de la Juleka que se li feia gairebé impossible entreveure alguna cosa quan se la veia una mica alterada.
Va ignorar-lo quan va trucar a la seva porta, va aguantar la respiració fins que el va sentir sospirar i allunyar-se de la porta. La Tikki li va dir que s'estava comportant com una nena i ella va replicar amb un esbufec ple d'amargor.
Va quedar-se adormida mentre plorava, embolicada en el barnús i amb les calces del bikini fredes i xopes perquè no s'havia ni molestat en canviar-se-les per alguna cosa que fos eixuta.
Va despertar-se entumida, amb l'alarma del mòbil cridant des de la tauleta de nit.
—Marinette...
—No vull parlar, me'n vaig a la dutxa —va remugar.
No havia acabat de sentir-se miserable, no sabia si n'acabaria mai de fer-ho. I hauria de veure'l en uns minuts, no sabia si volia veure'l o estava preparada per fer-ho, però si no baixava la Rose i la Juleka anirien a cercar-la i l'arrossegarien. La única solució passava per espavilar-se, baixar i trobar la manera de poder mantenir-se'n allunyada, si més no fins a saber si estava enfadat amb ella o si la deixaria.
Va sortir de la dutxa, va eixugar-se i pentinar-se i va vestir-se. Va cercar les gomes dels cabells recordant que les havia deixades a l'habitació d'en Luka amb la part de dalt del seu bikini. Va mirar-se al mirall, hauria d'oblidar-se de recollir-se'ls per ara, a prop de l'hotel hi devia haver alguna botiga a on comprar-ne de noves.
Va agafar la clau magnètica i va entreobrir la porta per comprovar que al passadís no hi havia ningú. Va ficar-se a l'ascensor i va baixar fins al menjador sorprenent-se en veure que no era de les primeres en arribar. L'Adrien estava assegut esmorzant distret, la Rose y la Juleka omplien les seves safates i l'Iván semblava a punt de tenir un atac mentre provava de cridar l'atenció del cambrer per a que li preparés alguna cosa calenta.
La Marinette va agafar una safata buida i va moure's entre els aparadors plens del bufet, tot feia molt bona pinta, però va acabar decidint-se per assaltar els cereals, va fer-se amb una xocolata calenta. Va restar immòbil en veure entrar a en Luka, ell va somriure-li i ella va sentir com una por absurda s'instal·lava al seu pit. Va cercar la millor ruta per arribar fins a la taula i esquivar-lo, va fer una volta amplia. Va mirar als seus amics, ja asseguts, hi havia molts llocs lliures, però va seure entre la Rose i l'Iván, impedint que en Luka en tingués un espai al seu costat. Era absurd i no sabia què pretenia aconseguir amb allò, però fos el que fos va semblar que no funcionava. En Luka va fer-li un petó a la coroneta i amb discreció va deixar les gomes pels cabells a la seva mà.
Va cerca l'espai lliure que hi havia al costat de l'Adrien i va posar-se a esmorzar com si no passés res, mirant-se-la de tant en tant.
—Bon dia —va badallar en Jagged unint-s'hi i seient amb ells.
Van mirar-se'l confosos, era el primer cop que el veien amb la cara neta sense una mica de maquillatge, gairebé semblava una altra persona, de no haver estat per la veu se'ls hauria fet difícil saber qui era.
—T'assembles molt a en Luka —va fer la Rose tapant-se la boca en adonar-se que ho havia dit en veu alta.
—Diria que és ell qui s'assembla a mi, però m'imagino que sí.
En Luka va ofegar una rialla contra el marge de la seva tassa de cafè.
—Ara entenc perquè al contracte deia que res de fotos —va mormolar l'Adrien desitjant que aquella situació no es tornés incòmoda.
—Segur? —va inquirir en Jagged—. No és per semblances, no m'agrada que em facin fotos, sobre tot quan no treballo.
La Marinette va recordar l'incident amb en Vincent Aza, a la Penny traient-lo de l'hotel de manera brusca i la seva akumatització.
—No em sorprèn que no vulguis fotos amb aquest nas —va remugar l'AURORA deixant-se caure a la cadira lliure al costat de l'Iván.
—Sí, bon dia a tu també.
—Esteu fent sentir incòmodes als nois —va intervenir la Penny.
—Ah, Penny! A on eres? T'he estat buscant. —En Jagged va fer el gest d'aixecar-se, però va penedir-se'n, va intentar dissimular la incomoditat va agafar la safata amb l'esmorzar que duia la Penny deixant-la al seu costat damunt la taula—. Què t'ha passat a la mà?
L'agent va moure la mà embenada amb les celles arrufades i va seure amb les galtes enrojolades.
—Un petit accident al gimnàs.
—Després diran que fer esport és bo —va remugar en Jagged rossegant una torrada.
—És millor que estar estirat al sofà sense fer res.
En Jagged va mirar-se-la a cua d'ull empassant-se les ganes de dir-li que quan eren al sofà no era "res" el que feien exactament, però hi havia nens i ningú sabia que estaven junts. La Penny l'escanyaria si deixava anar una cosa així.
—I què, nois, heu dormit bé? —va preguntar el rocker passejant la mirada per ells.
—El llit és enorme —va fer la Rose.
—I molt còmode —va afegir la Juleka.
—I hi ha molt de silenci —va mussitar l'Iván.
—L'habitació és fantàstica —va declarar l'Adrien—. He dormit molt bé.
La Marinette va sentir la mirada d'en Jagged fixa en ella, va riure nerviosa, no podia dir-li que havia passat una nit horrorosa bussejant a la misèria.
—Sí, és genial —va mormolar.
En Luka no va contestar, no va passar-li per alt. Hauria passat una nit tan dolenta com la seva? Va desitjar que en Jagged li preguntés, però va suposar que la relació entre ells no era prou relaxada com per això.
—Eh! Ets aquella monada del gimnàs. —La mà d'un desconegut va recolzar-se damunt la taula entre la Penny i en Jagged—. Com la tens aquesta maneta? Em sap greu haver-te colpejat, no ha estat a cosa feta.
—Està bé, gràcies —va contestar amb to sec sense molestar-se a mirar-lo—. Si no et sap greu estem esmorzant.
—Deixa estar a aquests marrecs i al dos avis i vine a passar-t'ho bé amb mi.
La Penny va fer un sospir molesta.
—Temptador, però desapareix.
—Penny, qui és aquest idiota? —va inquirir en Jagged.
—És evident que un imbècil sense educació i que no sap comprendre el significat d'un "no" —va contestar l'AURORA.
—No és ningú —va afanyar-se a constatar la Penny.
—Mira, nena, tinc una entrada de més per al concert de l'any, si ets bona amb mi és teva.
La Penny va concentrar-se a ignorar-lo, esperant que la resta fessin exactament el mateix.
—És una entrada de les bones, t'ho prometo, no és pas de la revenda.
—No en tinc cap interès en concerts.
—No és un concert qualsevol, és el d'en Jagged Stone, saps quant de temps fa que van exhaurir-se les entrades?
La mirada dels nois va clavar-se de manera automàtica en en Jagged que havia posat els ulls en blanc. Odiava a aquell tipus de get.
—No en tinc cap interès en concerts, especialment en els d'en Jagged Stone.
L'home va fer una rialleta sardònica.
—Per què no la deixes estar? —va intervenir en Luka.
—Tanca la boca, nas de mocs, ningú parla amb tu.
El brusc so d'algú escurant-se la gola va fer la que la Penny s'oblidés de mirar fixament la safata per a girar-se. El gerent de l'hotel era allà palplantat agafant amb força una corretja negra.
—Senyoreta Rolling, no pot deixar que el cocodril corri amunt i avall per l'hotel, va prometre'm que no n'hi hauria cap problema.
—Em sap molt de greu —va disculpar-se agafant la corretja d'en Fang—. La porta deu haver quedat mig oberta.
—Ets en Jagged Stone!? —va cridar el noi fent una passa enrere sorprès.
En Fang va remoure's incòmode obrint la boca amenaçador.
—No hauries de cridar a en Fang el molesten els sorolls forts —va xiuxiuejar ajupint-se per a gratar-li el cap al seu company—. Oi que sí, Fang? Bon noi, bon noi.
—Ja entenc perquè no t'interessen les meves entrades, nena. Tant sols has de posar-te de genolls quan en vols una.
El músic va incorporar-se ràpidament, tancant el puny a la samarreta d'aquell cretí disposat a fer-li una cara nova per a que captés el missatge.
—Jagged, no —va xiuxiuejar la Penny posant la mà al seu pit mirant de fer-lo a un costat.
—Si us plau, aquest és un hotel seriós —va protestar el gerent.
—Gaire seriós no em sembla quan es permet que merda com aquest paio li parli així a la Penny.
—Senyors, no perdem les maneres, els ho demano, molesten a la resta de clients.
En Jagged va deixar-lo anar de mala gana, va prendre-li la corretja d'en Fang a la Penny de entre les mans amb cura.
—Penny, fes-me'n memòria que no hem de tornar a aquest hotel mai més. El tracte al client és lamentable.
El gerent va entrar en pànic, va moure la mà indicant a un dels cambrers que traguessin d'allà a l'esvalotador arrossegant-lo si és que era necessari i va caminar darrere d'en Jagged que remugava entre dents, provant de convèncer-lo per a que no deixés d'allotjar-se allà quan fos a Londres. Hom disposat a llogar tota una planta, encara que només ocupessin una o dues habitacions havia de significar una suma important de diners.
—Em sap greu —va disculpar-se la Penny.
—Per què? No has fet res mal fet, a banda de no clavar-li una bona puntada a les pilotes —va fer l'AURORA.
La Penny va riure amb els nervis de punta.
—Ho tindré present la propera vegada.
»Deixem-ho estar això... hem de parlar de feina, esperava que en Jagged hi fos amb nosaltres —va mussitar provant de sonar calmada i despreocupada.
»Hem de ser a la sala de concerts a les set, farem algunes proves de so i d'il·luminació, les portes obriran a les vuit, a dos quarts sortireu vosaltres, actuareu entre trenta i quaranta cinc minuts i després ho farà en Jagged.
»Podeu quedar-vos a veure el concert si voleu o tornar a l'hotel.
—Ens quedarem, oi? —va exclamar la Rose emocionada.
—No hi ha cap problema amb això —va contestar l'AURORA—. Ens mourem amb el bus de la gira, no heu de preocupar-vos pel transport. Sortirem d'aquí a les sis, no feu tard, res d'excuses. Això és feina, no una excursió de l'institut.
»I ara fora, relaxeu-vos i prepareu-vos per aquesta nit.
Els nois van obeir conscients que ni la Penny estava tranquil·la, ni l'AURORA volia que sentissin el que havia de dir-li. Van pujar a l'ascensor en bandada xerrant de què farien fins a les sis. L'Adrien els va dir que tenia classe de xinés i que es quedaria a l'habitació repassant les partitures en acabar; l'Iván faria un tomb per la ciutat per a comprar-li alguna cosa bonica a la Mylène perquè li havia promès que li duria quelcom únic de cada lloc que visitessin i que després hi parlaria per videotrucada; la Juleka i la Rose van explicar el seu gran pla per al dia de fer turisme i fer-se un sens fi de fotos per a fer enveja a tothom penjant-les a les seves xarxes socials. Abans que la Marinette o en Luka poguessin badar boca les portes van obrir-se a la planta a on s'allotjaven.
Allò va semblar una cursa per a veure qui sortia més de presa i arribava abans a la seva habitació. La Marinette va trobar-se sola al vell mig del passadís amb en Luka, amb aquell silenci estrany i incòmode volant damunt dels seus caps.
—Marinette, podem parlar o ens ignorarem fins a tornar a Paris?
—Parlem —va acceptar gairebé perquè ja no suportava més el silenci que perquè es sentís amb força per a fer-ho.
Va quedar-se quieta morta de por.
—Podem anar a un altre lloc o ha de ser aquí? —va preguntar en Luka veient que no feia res per moure's.
—Luka... que em deixaràs?
—És clar que no, per què ho hauria de fer?
La Marinette va treure la clau magnètica de la seva butxaca, va caminar cap a la seva porta i va ficar-la al pany, va obrir-se amb facilitat.
—Passa.
En Luka va obeir deixant que la porta es tanqués darrere seu amb un xiuxiueig sec.
—Em sembla que tu i jo hem de parlar.
—Això sona a que em deixaràs —va declarar la Marinette.
—No et deixaré —va repetir seient al llit—. El que va passar ahir, hi he estat pensant i no entenc perquè vas reaccionar així.
—Jo...
—Sé que vols alguna cosa més que petons, però...
La Marinette va fer un sospir. Havia de ser sincera amb ell deixar d'amagar-se darrere la seva estúpida inseguretat.
—Està bé, et diré la veritat —va xiuxiuejar traient el mòbil de la seva bossa—. Fa unes setmanes que rebo missatges estranys.
—Quina mena de missatges?
—No ho sé, va començar com una ximpleria, però s'han tornat enutjosos.
»Penso que és algú que et coneix.
—Marinette, quina mena de missatges?
Va desblocar el telèfon, va obrir el seu perfil d'Instagram i li ho va oferir a en Luka. Va llegir el fil d'aquell xat privat que començava amb un «admiro el teu treball» i acabava en un «qui se sentiria atret per un cos nena com aquest que tens?»
—La mataré.
—Saps qui és?
—És la Cléa, és el seu perfil de vigilar al rival. Per què no vas blocar-la quan va començar a ficar-se amb tu?
—Jo... bé, tenia l'esperança de descobrir qui era i parar-li els peus.
—Reina, ninguna d'aquestes coses que t'ha dit són veritat —va assegurar tornant-li el telèfon.
—Però sempre m'atures! Per què ho hauries de fer si t'atrec?
—I és clar que m'atreus. Saps com de difícil se'm fa no tocar-te o mantenir el cap fred? —va inquirir regirant-se els cabells, incòmode—. Saps la quantitat de dutxes fredes que he hagut de prendre en els últims mesos?
Va estar a punt de preguntar-li si s'havia espatllat l'escalfador del Liberty quan el significat real d'aquella frase la va colpejar per sorpresa.
—Així doncs, quin és el problema, Luka?
—Vull que n'estiguis totalment segura que ho vols, Marinette. No vull que un dia miris enrere i te'n penedeixis.
—És impossible estar al cent per cent segura de res, Luka —va mussitar atrevint-se a retallar la distància amb ell—. però sé que mai me'n penediria d'estar amb tu, perquè el que sento per tu és de veritat.
»Potser d'aquí a un temps s'acaba i agafem camins diferents, o acabem odiant-nos, o acabem sent un parell d'avis menjant galetetes al sofà envoltats de kwamis, no ho sé... Però ara com ara, l'únic que vull, és estar amb tu.
—Mai podria odiar-te —va xiuxiuejar.
—Vull dir que, tant se val el que pugui passar, importa el que estem vivint ara i no sé si podré aguantar-me fins a fer els divuit o pararé boja abans.
—No volia aturar-te.
—Què?
—Volia dir-te que no havies de fer res que no volguessis i que m'aturessis si et senties incòmoda.
—Oh...
—Però és evident que no va ser la millor manera de fer-ho.
—No, em sembla que no —va replicar rient.
La Marinette va moure's altre cop arrambant-se a ell per a poder besar-lo. La temperatura va pujar ràpid, però ambdós van esforçar-se a mantenir la situació sota control. En poques hores sortirien a l'escenari i abans d'allò havien de dinar, preparar-se i, potser, fer un tomb per a calmar els nervis.
Van acabar estirats damunt el cobrellit, menjant-se a petons, xiuxiuejant-se coses i rient, fins que els va agafar gana. Van baixar al menjador, van assaltar el bufet lliure i van menjar a una taula per a dos. No van trobar-se amb la resta, ni se'ls van creuar. Van tornar a l'habitació de la Marinette i van seguir allà a on ho havien deixat.
—Marinette, Luka, sou aquí? —la veu de la Rose va deixar-se sentir entre els copets contra la fusta de la porta—. Marinette? Luka?
En Luka va fer-li una llambregada al rellotge tant sols per comprovar que quedaven dues hores fins que haguessin de baixar per anar a la sala de concerts i que no n'havien perdut la noció del temps.
—Obrim? —va preguntar la Marinette.
—Espera —va xiuxiuejar.
—Sembla que no hi són aquí —va pronunciar la Rose.
—Ja t'ho he dit, deuen haver sortit —va dir la Juleka.
—Doncs ells s'ho perden, anem a passar-nos-ho bé nosaltres.
El noi va respirar alleujat en saber que la Juleka estava bé que només cercaven divertir-se.
—No podem amagar-nos aquí per a sempre —va xiuxiuejar la Marinette.
—Ah, no? Qui se'ns oposa?
—La gana i el vostre concert.
—Llàstima... perquè ser aquí amb tu és tot el que vull ara mateix.
—Idiota —va xiuxiuejar rient.
Van seguir parlant, entre petons i rialles, fins que el temps va tirar-se'ls a sobre i van haver de separar-se per mudar-se.
Van trobar-se altre cop davant de l'autobús de la gira d'en Jagged. La va deixar pujar primer trobant-se amb una escena estranya: la Rose i la Juleka no seien juntes.
—Et fa res seure amb la Rose?
La Marinette va mirar-se-la i després a en Luka.
—No, és clar —va contestar, tot i que esperava poder seguir amb les moixaines.
—Gràcies.
En Luka va fer-li un petó curt als llavis i va anar fins a la Juleka que no havia desenganxat l'esguard del punt indeterminat del carrer que es mirava, va seure al seu costat, acaronant-li els cabells. La Marinette va deixar-se caure al costat de la Rose que la va mirar amb gest infantil.
—Que us heu barallat?
—La Juleka té una de les seves crisis.
—Oh... creia que ja ho havia superat, a la tele va fer-ho bé.
—A l'estadi hi haurà molt de públic, esperen a en Jagged, li fa por desafinar, equivocar-se i que riguin d'ella.
—Però si la Juleka és molt bona.
—Em sento tan inútil —va mussitar deixant-se caure a la falda de la Marinette—. Jo no sé pas com ajudar-la.
—Tu també l'ajudes, Rose —va replicar observant als dos germans que xiuxiuejaven—. Quan érem petites sempre la defensaves quan la Chloé era grollera amb ella.
La Marinette va acaronar-li els cabells a la Rose, comprenent-la a la perfecció, adonant-se que ella s'havia sentit igual davant l'AURORA.
—Recolza-la en allò que saps que pots fer-ho i deixa que en Luka ho faci amb aquesta por escènica.
No sabia quin era el fantasma que assetjava a la Juleka, però sí que no era una simple por escènica.
En Jagged va pujar a l'autobús amb cara de pomes agres i va deixar-se caure als seients de darrere, la Penny va entrar darrere d'ell, però no va seure al seu costat.
Amb tothom a bord, el conductor va arrencar i va fer cap a la sala de concerts. La distància era relativament curta, quan el vehicle va haver aparcat, la Juleka, semblava força més tranquil·la que en pujar.
L'AURORA va indicar-los que havien de sortir primer per a començar a preparar-se.
La Marinette va ajudar-los amb el vestuari, la Juleka amb el maquillatge i, un cop vestits i arreglats, la Rose va fer aquell discursos motivacionals que era com una mena de mantra per al grup. Després va parlar en Luka amb aquell aplom i fermesa de qui sap el que es fa, donant-los ànims per a fer-ho bé, calmant els nervis de la Juleka.
La Marinette va agafar-li la mà quan era a punt de saltar a l'escenari.
—Ho faràs genial —va xiuxiuejar posant-li bé el coll de la jaqueta.
—Estaràs bé aquí sola?
—Seré amb l'AURORA i la Penny, no pateixis. Surt allà i demostra'ls el que vals.
—T'estimo.
—I jo a tu, superestrella.
En Luka va riure petonejant la seva cara.
—Sóc molt lluny d'això.
—Luka! —va cridar-lo la Rose—. Va! Que hem de sortir!
—Ja va!
—Ho ets per a mi! —va cridar quan era a punt de sortir a l'escenari, va mirar-se-la un instant, va somriure-li i va posar-se la màscara.
La Marinette va aguantar-se la respiració fins que les primeres notes van començar a sonar, el so era estrany des d'allà estant, però sonaven bé sense rastre de dubte. Una mica més tranquil·la va moure's fins a plantar-se al costat de l'AURORA que se'ls mirava amb les celles lleugerament arrufades.
—Hi ha quelcom malament? —va atrevir-se a preguntar.
—S'està contenint, no ha de contenir-se.
—Què? Qui?
—El teu xicot, sembla que toqui al cor de l'església, què collons fa?
Ella no ho definiria com tocar al cor de l'església, però sí que se'ls veia menys enèrgic del que era habitual.
—Potser... l'intimida tanta gent.
L'AURORA va girar-se a poc a poc per a mirar-la com si fos totalment idiota.
—Toca clàssica, toca a una orquestra al conservatori, de veritat penses que un munt de fans del rock l'intimidarien? Els rics perfumats arrebossats en joies intimiden, aquesta gent no.
—No ho sé —va admetre, però si no era allò què podia ser.
—Que us heu barallat?
—No, estem bé.
Els missatges de la Cléa, i si era aquell el problema? Si el feia patir com pogués sentir-se pel que passés a sobre d'aquell escenari estaria auto censurant-se.
—Si crido, em sentiran?
—En Luka i l'Adrien de ben segur, potser la Rose també, l'Iván i la Juleka no ho crec pas, per què?
—I el públic?
La mànager va mirar als espectadors que no gaudien d'aquell espectacle tant com seria desitjable.
—Amb aquests altaveus? Seria un miracle que arribessin a sentir a qui tenen al costat.
—D'acord, ves que vinc.
La Marinette va inspirar fondo omplint-se els pulmons.
—Luka! Ensenya'ls com es fa! —Va veure com errava la nota per la sorpresa, tot i que a diferència de l'Adrien no va desviar l'esguard per a mirar-la—. Fes que es tornin bojos per tu!
Va tocar dues notes fora de la partitura que la Marinette coneixia i sabia que volien dir «d'acord». La posició del seu cos va canviar, va deixar-se anar. L'AURORA va desfer-se d'aquelles celles arrufades i va somriure fent-li un parell de copets a l'espatlla.
—Bona feina.
La Marinette va concentrar-se a gaudir de la feina dels seus amics, intentant que la cridòria que va desencadenar-se amb el solo de guitarra d'en Luka no l'afectés, perquè ja sabia que passaria, que era qüestió de temps que comences a sumar fans. Tocava bé, tenia carisma i sabia moure's. No podia permetre que allò la paralitzés o entorpís aquella relació per la que tots dos apostaven.
La Penny se'ls va unir a mitja actuació i finalment ho va fer en Jagged també, a punt per saltar a l'escenari i acabar de satisfer a aquell públic entregat.
Quan la última nota va extingir-se en Jagged va entrar en escena, saludant amb la mà arrencant la cridòria dels fans. Va donar-los les gràcies als Kitty Section i va demanar-ne un aplaudiment per a ells i va prendre'n el relleu.
La Marinette va abraçar a la Juleka amb força, felicitant-la perquè ho havia fet encara millor que a la tele i, tot seguit va refugiar-se entre els braços d'en Luka rient quan ell va dir-li que era boja per haver cridat d'aquella manera fent que s'equivoqués.
El concert d'en Jagged va durar dues hores i escaig. En acabar semblava haver recuperat el seu bon humor com si al matí no hi hagués hagut cap altercat al menjador.
La tornada a l'hotel va ser dominada per la xerrameca eufòrica, en Jagged s'hi havia assegut al davant amb ells i participava de la conversa gairebé com si fos un adolescent més. Van baixar tots junts i van ficar-se a l'ascensor. En Luka va xiuxiuejar-li que podien veure's més tard si ho volia, però que necessitava prendre una bona dutxa.
La Marinette va ficar-se a la seva pròpia habitació, també li calia dutxar-se, no sabia que entre bastidors pogués fer tantíssima calor. Va deixar-se els cabells deixats anar per a que poguessin eixugar-se per sí sols i va sortir al passadís per a anar a la suite d'en Luka, va trucar a la porta i va esperar a que hi tragués el cap.
—Que puc passar?
En Luka va obrir del tot, tenia els cabells molls i la pell un xic humida.
—El concert. Has estat increïble.
—Això ja m'ho has dit a l'autobús —va mussitar divertit.
—Bé, volia estar-ne segura que rebies el missatge.
—Hi ha cap altre missatge per a mi?
—Pot ser, si t'acostes te'l donaré.
Va acostar-se amb sigil, inclinant-se cap endavant per a que no hagués de posar-se de puntetes. La Marinette va arribar als seus llavis amb un punt de timidesa.
—Em sembla que no l'he sentit bé —va xiuxiuejar en Luka—. Que me'l pots repetir?
I ella ho va repetir més d'un cop perdent la timidesa a poc a poc.
—Vols quedar-te a dormir?
—Sí.
—Ves a buscar el pijama i...
Les mans de la Marinette va estirar de la seva samarreta, va deixar-se-la treure mentre ella li feia un petó.
—Ara tinc una samarreta, me'n sortiré —va xiuxiuejar separant-se amb prou feines del seus llavis.
—Molt bé, lladregota.
La Marinette va colar-se al bany per a substituir la roba que duia per la samarreta d'en Luka. Va descartar la idea de deixar-se posada només la samarreta sabent que no es sentiria còmoda i que podria mal interpretar-la.
—Hauries de quedar-te-la, et queda millor que a mi.
—Potser ho faré.
—Vols parlar una estona?
Ella va dissentir, l'últim que volia en aquell moment era parlar. Volia menjar-se'l a petons i seguir amb el que havien començat a la seva habitació.
En Luka va correspondre amb intensitat el petó que ella havia iniciat, deixant que les seves mans vaguessin pel seu cos colant-se sota la samarreta, però va deixar que fos ella qui marqués el ritme i les normes. Amb els dits tremolosos va descordar el cordó dels pantalons curts d'en Luka per a poder estirar d'ells cap avall, desitjant que desapareguessin del seu camí sense oferir resistència, ell va ajudar-la, empenyent la peça amb el peu quan va arribar al terra.
Va acaronar-lo amb llibertat, explorant el seu cos, sense que en Luka l'aturés en cap moment, ni tant sols quan va estirar cap avall dels seus calçotets per treure'ls-hi. Va atrevir-se a tocar-lo, però no a mirar-lo. Provant de dissimular, que es moria de la vergonya, va obligar a en Luka a moure's cap al llit. Va seure encamellada damunt d'ell i va mirar-se'l als ulls amb les galtes vermelles.
—Luka, t'estimo molt.
—I jo a tu. Moltíssim.
Va reunir tot el seu calor per a treure's la samarreta d'en Luka i deixar-li veure el seu tors nu.
—Que puc tocar-te?
Ella va fer que sí mossegant-se el llavi, desencadenant un remolí de carícies, petons i sensacions noves que li feien rodar el cap. Va provar de posar ordre en tot el que sentia i atrapar les sensacions, però s'escolaven entre els seus dits sense permetre-li comprendre-les.
No va saber en quin moment havien acabat estirats damunt el cobrellit amb en Luka distribuint atenció a cada mil·límetre de la seva pell. Els llavis als seu coll, la seva mà jugant amb la única peça de roba que duia. Li cremava la pell, cada múscul del seu cos semblava estar pres per les flames, com si els seus cos fos el focus d'un intens i descontrolat incendi.
—Que puc treure-te-les? —va panteixar a la seva oïda.
La Marinette va empassar saliva, però va aixecar els malucs desitjant que les seves cames fossin més estables de com se les sentia. Les mans d'en Luka va estirar de la peça amb cura atent a qualsevol mostra de penediment. La Marinette va posar-se a riure quan va notar que la suau tela relliscava pels seus turmells per a que en Luka pogués deixar-la damunt del llit.
—Què és això tan divertit?
—És que em fa molta vergonya —va fer tapant-se la cara amb les mans com si amb allò pogués desaparèixer.
—Vols que ho deixem aquí?
Va separar els dits per a poder fer-li una mirada tímida i desconcertada.
—No, vull continuar.
—Saps que no hi ha pressa, està bé si no et sents preparada per a continuar.
Va atrapar-lo entre els seus braços, entortolligant els dits als flocs de cabell blaus d'en Luka.
—Estic preparada i vull continuar.
I en Luka va deixar-se anar disposat a tirar a terra aquella última frontera. Enredats van estimar-se, van perdre la por i va permetre's conèixer-se sense barreres ni temors.
La Marinette va abraçar-se a ell amb força mentre provava de recuperar el ritme de la seva pròpia respiració. Es sentia desbordada per tot el que havia passat, per tot el que havia sentit. Va notar com un nus s'entortolligava a la seva gola.
—Luka... —un gemec va trencar-li la veu.
Va agafar-li la cara entre les mans, preocupat, veient com una llàgrima lliscava per la seva galta.
—Em sap greu, que he fet res que no volguessis? —la Marinette va negar amb el cap—. T'he fet mal?
—No, bé una mica, però no.
—Així doncs, què passa?
—Les teves mans... els que ha passat...
—Què?
—Mai m'havia sentit tan estimada.
—Plores per això?
—I perquè t'estimo.
Continuarà
Notes de l'autora:
Hola! Al final la parelleta ha pres la decisió de fer la passa definitiva, perquè cap dels dos hauria estat capaç d'aguantar-se les ganes dos anys.