Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.

Paraules: 4210.

26.- Flors

La Marinette va remoure's entre els llençols, la seva mà va topar amb alguna cosa càlida que va moure's amb el seu contacte. No era la Tikki, era massa gran per ser la Tikki. Va entreobrir els ulls i va somriure.

—Bon dia, dormilega.

—Bon dia —va xiuxiuejar rebent un petó a la templa—. Ets aquí de veritat.

—Si tenim en compte que aquest és el meu llit no hauria de sorprendre't gaire.

—I estàs nu —va mussitar atrevint-se a mirar-lo per a comprovar si ho havia somiat o havia passat de veritat.

—Vols que t'expliqui un secret?

La Marinette va assentir a poc a poc mossegant-se el llavi.

—Tu també ho estàs.

—Te n'explico jo a tu un?

En Luka va mirar-se-la als ulls seriós i va assentir.

—T'estimo.

—Marinette, he acabat la teva cançó, que vols sentir-la?

—M'encantaria —va xiuxiuejar.

Va preguntar-se si en Luka devia d'haver aclucat els ulls o s'hauria passat la nit composant, ell va llevar-se sense patir gens ni mica per estar nu. La Marinette va batallar contra el crit que volia fugir de la seva gola i no va apartar la mirada mentre ell prenia la guitarra acústica que descansava contra la paret. No va poder evitar enrojolar-se i desviar, finalment, l'esguard amb una timidesa que sabia que no hauria de seguir sentint.

—Vols que em vesteixi?

—No, està bé. —I havia d'acostumar-se, no podia passar-se la vida defugint la visió del seu cos, si aquella relació avançava com ella desitjava, hauria de poder mirar-se'l i tocar-lo sense rastre de timidesa adolescent estúpida—. Quan l'has acabada?

—Fa un moment, mentre et veia dormir. Encara no l'he escrit, però sé que aquest cop funcionarà.

En Luka va seure a damunt del llit, va tancar els ulls i va col·locar els dits al pal de la guitarra, pressionant les cordes contra els trasts, gratant-les, produint el so familiar d'aquella cançó que havia començat a composar poc després de conèixer-se. La Marinette va tancar els ulls també deixant-se abraçar per la melodia fins que va arribar al punt en que en Luka sempre dubtava, els seus dits van moure's amb seguretat encadenant algunes notes ràpides que van sonar com una suau rialla seguides de calma. L'última nota va extingir-se omplint l'habitació de silenci, en Luka va mirar-la amb un somrís als llavis.

—Què et sembla?

La Marinette va allargar la mà cap a ell que va deixar la guitarra altre cop a terra, recolzada contra la tauleta de nit, i va agafar-li la mà deixant-se arrossegar cap a ella. La Marinette va omplir-lo de petons, fent-lo riure.

—Això vol dir que t'ha agradat?

—És el més bonic que he sentit mai, Luka.

—La propera serà millor, t'ho prometo.

—Quantes penses escriure'm? —va preguntar rient.

—Totes les del món.

Van menjar-se a petons una bona estona abans de baixar a esmorzar, en Luka no va entretenir-se massa i va disculpar-se tant bon punt va acabar per tornar a pujar a la planta a on s'allotjaven. Va fer un parell de copets a la fusta de la porta d'en Jagged, l'home va obrir amb unes celles arrufades que van esfumar-se en veure'l allà palplantat, va obrir del tot donant-li lliure accés a la seva luxosa suite.

—Ah, Luka, endavant.

—No hi és la Penny?

—Té mal de cap, és al llit. —En Jagged va quedar-se quiet mirant-se'l amb un pèl de pànic—. Al seu, no al meu, pots comprovar-ho si ho vols...

—No és pas assumpte meu i tampoc res que pugui molestar-me —va contestar en Luka arronsant les espatlles—. Volia agrair-te el consell de l'altra nit.

—Ho heu arreglat?

En Luka va assentir.

—Tant sols havíem de parlar-ho i trobar l'equilibri.

—Fantàstic. Per cert, vull proposar-te una cosa, que tens cinc minuts?

—Sí.

En Jagged va indicar-li el sofà amb la mà, en Luka va observar amb una mica d'aprensió a en Fang acomodat al capdamunt respatller, dormint relaxat.

—No et farà res, es com un gos amb escates, però si t'intimida el faré baixar.

En Luka no va atrevir-se a dir res ni a seure. En Jagged va fer-li un parell de copets afectuosos al cap a en Fang que va remugar, però va baixar del seu lloc preferit per a les migdiades i va moure's mandrós cap a l'altra punta de la suite.

—Seu —va pregar—. Necessito la teva opinió, perquè tu entens la música; no sents una cançó i penses en si t'agrada o si la lletra és una porqueria. Entens el seu teixit i el que la composa, el que s'hi amaga al darrere.

—Perquè ens assemblem.

—Sí, és la nostra manera de comunicar-nos, mercès a ella hem aconseguit entendre's i tancar una mica l'esquerda.

»La Marinette em va dir que t'agradava la meva música.

En Luka va sacsejar el cap amb un somrís als llavis.

—Imagino que el que va dir-te és que n'era fan teu.

—Un matís sense importància —va fer movent la mà—. El meu nou disc va sortir fa uns dies i com canvio de discogràfica he de treure alguna cosa més, així que la Penny va suggerir-me que fes un recopilatori.

—I no vols fer-ho.

—No exactament. Treure els mateixos temes em sembla avorrit, així que he pensat en escollir algunes cançons i gravar-ne col·laboracions amb altres músics.

—Si vols que Kitty Section hi participi n'hauràs de negociar-lo amb l'AURORA.

—Pas a pas. El que vull de tu és que m'ajudis a escollir els temes.

—Per què?

En Jagged va dubtar, potser s'havia precipitat, potser hauria d'haver-se esperat a que aquella relació s'hi consolidés més, però creia que havien connectat, que amb la música seria més fàcil.

—M'importa la teva opinió —va contestar amb sinceritat—. Però si no ho vols no passa res.

—No és pas que no ho vulgui, però és quelcom que podrien escollir els teus fans.

—Però, aleshores, no significaria res per a mi.

El noi va fer un sospir, estava a la defensiva altre cop, potser perquè li estava demanant quelcom personal sense implicar-se de veritat.

—Ni tant sols sé quin és el teu nom real.

—Jared, no sóc gaire original. No tinc pare i la meva mare juga al pòquer amb les seves amigues, en té la mà trencada a deixar sense blanca a la resta de senyores de la timba.

—Em sap greu.

—Pots fer servir la meva guitarra si ho necessites.

Va mirar l'instrument i va dissentir.

—Et proposo una cosa —va xiuxiuejar en Jagged—, perquè cada cop que fem dues passes endavant sembla que en fem sis endarrere.

»Digues què necessites saber i et contestaré amb sinceritat.

—I jo a canvi t'escullo cançons? —va preguntat provant de sonar relaxat.

—En tinc prou amb que puguem relacionar-nos amb normalitat.

—De veritat que em sap greu —va repetir en Luka—. Estic sent molt injust amb tu.

—No passa res, farem que funcioni.

La Marinette va sortir del menjador amb el mòbil ben afermat entre les mans, no sabia a on havia anat en Luka, però li havia promès trobar-se amb ella als jardins de l'hotel així que s'hi havia encaminat cap a aquell espai disposada a cercar un bon lloc a on refugiar-se per a poder estar tranquils i parlar, amb la roba posada.

No havia trucat a l'Alya des que eren allà, li havia promès fer-ho, parlar amb ella i explicar-li com avançava aquella relació amb en Luka. Va connectar-se a la xarxa Wi-Fi per a poder fer-li una videotrucada, va esperar, preguntant-se si l'Alya estaria enfadada amb ella o no.

—Mira qui s'ha recordat de la seva millor amiga de cop i volta.

La Marinette va riure.

—Em sap greu, Alya, han estat uns dies intensos.

—Jo m'imagino que amb tants petons deus d'haver estat molt atrafegada.

—Alya! —va exclamar enrojolant-se—. No és per això que he vingut amb ells.

—Ja ho sé, noia, aquesta és la recompensa per l'esforç. —L'Alya va passar-se un floc de cabells darrere la orella i va somriure-li—. I com ho portes això d'estar-te tantes hores a prop de l'Adrien?

—Si vols que et digui la veritat... amb prou feines ens hem vist. Crec que m'està evitant —va declarar amb un punt de tristor a la veu—. No sé si he fet res mal fet, Alya, l'Adrien és important per a mi i no sé pas què fer.

—Aborda'l i parla amb ell.

L'Alya va fer una ganyota. Li agradaria poder dir-li que en Nino se n'havia anant de la llengua i li havia explicat que l'Adrien se n'havia enamorat d'ella, que li havia enviat un missatge per a preguntar-li com li anaven les coses i que en el transcurs d'aquella conversa l'Adrien li havia dit sense embuts ni pèls a la llengua que l'estimava i, el que era pitjor, que ella l'havia animat a declarar-se-li. Havia estat un impuls estúpid i sabia la quantitat de coses bones que li aportava en Luka a la Marinette, però li feia llàstima que aquell amor tan intens que havia sentint la seva amiga per l'Adrien s'extingís sense haver tingut la oportunitat de provar d'enlairar-se.

—No sé si en tinc prou valor per això, i si em diu que m'odia?

—Au, va, noia! Que parles de l'Adrien.

Fent una ganyota, la Marinette, va fer un sospir infantil.

—Tant debò fossis aquí per ajudar-me.

—Tens a la Juleka i la Rose.

—Ja, però no és el mateix...

—D'acord, canviem de tema, com va amb el teu xicot el tio bo?

Va veure la seva cara a la miniatura de la pantalla completament enrojolada.

—Això vol dir que hi ha hagut algun avenç en aquest front?

—Doncs hem estat dormint junts.

—Això vol dir que s'ha deixat anar i ha caigut als teus peus?

—Alya!

—Explica-m'ho tot!

—Jo... bé, doncs...

»Ah, Luka! —La Marinette va girar el mòbil per a que pogués veure a l'Alya a la pantalla—. Parlava amb l'Alya.

—Hola, Alya.

—Luka! Vam veure el vostre concert en streaming! Va ser una autèntica passada!

—Gràcies.

—Cuida'm bé a la Marinette, eh? Està un pèl distreta i seria ben capaç de perdre's per Europa.

—No pateixis, no deixaré pas que es perdi —va replicar somrient, la Marinette va saber que no era un somrís de veritat perquè no s'hi havia reflectit als seus ulls.

—He de penjar, Alya —va declarar girant el mòbil per a poder mirar a la seva amiga a la cara—. Tinc molt poca bateria, et trucaré quan arribem a Berlin aquesta nit.

—Molt bé, divertiu-vos! I no t'oblidis de trucar-me, he d'explicar-te moltes coses.

La Marinette va tallar la trucada mirant a en Luka preocupada. Va seure al seu costat a aquell banc de fusta i va recolzar el cap a la seva falda.

—Luka, què passa? —va preguntar acaronant els seus cabells.

—He tornat a comportar-me com un imbècil amb e Jagged.

—N'estic segura que en Jagged ho entén. —En Luka va sospirar complagut per les atencions que repartien les seves mans—. T'estàs esforçant massa.

—I què se suposa que he de fer?

—Sigues sincer amb ell, què és això que et fa tanta por, Luka?

—No ho sé, Marinette. Potser saber que no és la persona que m'havia imaginat.

—Quina mena de persona t'imaginaves?

—Algú horrible a qui no l'importava ningú a banda d'ell mateix. Era més fàcil així.

—I tot i així, l'admiraves.

—La seva música...

—Vida meva, dóna't la oportunitat de conèixer-lo —va mussitar recorrent la seva esquena amb les mans—. No has d'acceptar-lo com si res hagués passat, però conèixer-lo no et farà pas cap mal. Teniu moltes coses en comú, tota aquesta música, la manera de comunicar-vos, com veieu el món.

—Marinette, puc demanar-te un favor?

—El que vulguis.

—Ajuda'm a fer-ho.

—És clar que sí, Luka, compta amb mi.

Van romandre una bona estona a aquell racó sense parlar, amb els dits de la Marinette repartint moixaines per ell.

Van sortir a fer un tomb per la ciutat per a comprar alguna cosa per dur a casa com a record i van tornar a temps a l'hotel per a la reunió que havia convocat l'AURORA. El vol sortia a les vuit, tant bon punt aterressin anirien a l'hotel, el primer dia el tindrien lliure, el segon va assegurar-los que els faria assajar fins a que demanessin pietat per a preparar com calia l'actuació per al següent concert. Ningú va protestar.

A l'avió la Marinette va arraulir-se al costat d'en Luka. En Jagged no hi anava amb ells perquè a en Fang li agradava més viatjar a les nits, així que havia aprofitat per intentar reconfortar-lo. Desitjava poder posar-se al seu lloc, trobar la manera correcta de guiar-lo en la direcció adequada per a que deixés de sentir-se malament amb el seu pare. Tant debò pogués fer alguna cosa més que donar-li suport i moixaines.

L'arribada a Berlin va ser tranquil·la, l'hotel era més petit que el de Londres. En Jagged n'havia reservat totes les habitacions de l'última planta. L'AURORA va repartir les targetes magnètiques seguint el mateix patró, amb una lliure entre cadascuna i la del davant buida.

La Marinette va tancar-se a la seva habitació per a poder parlar amb l'Alya i explicar-li-ho tot, com li havia promès, esquivant alguna pregunta incòmoda, però assegurant-li que havia estat increïble i que entre en Luka i ella tot anava perfectament.

Després de mitja hora de conversa la Marinette va sortir de la seva habitació per a colar-se a la d'en Luka. Els petons i les carícies van fluir amb la mateixa facilitat amb que va desaparèixer la roba. Van baixar a sopar entre rialles afegint-se amb facilitat a la conversa i els plans que feien la resta per al seu dia lliure.

En acabar en Luka va apartar-se un moment de la resta per a poder dir-li a l'AURORA que la Marinette i ell sortirien a fer un petit tomb pels voltants. La mànager va contestar-li que valia més que no es fiqués a cap embolic, que ell era legalment un adult, cent per cent responsable dels seus actes i que hi confiava.

En Luka va dur-la uns carrers més enllà de l'hotel, va explicar-li que havia estat a Berlin amb l'internat feia un parell d'anys i que li encantava aquella ciutat.

Van començar a sentir crits, la Marinette va posar-se tensa, però de seguida la seva experiència com a superheroïna de Paris va prendre el relleu fent que es mogués amb seguretat per a descobrir que passava, topant-se, frontalment, amb un akumatitzat d'aspecte estrafolari carregat amb una guitarra enorme.

—Luka, hem de treure a tota aquesta gent.

El noi va sentir indicant-li a la gent una via d'escapament ràpida i segura. Va perdre de vista al vilà entre la multitud.

—Vaig a buscar un lloc per a poder transformar-me, tu cerca un lloc segur a on refugiar-te.

—Marinette, deixa'm ajudar-te.

Un esborrall vermell i negre va caure al seu costat, movent-se neguitosa mentre el regirava els cabells.

—No, no, no, no. A on coi s'ha fotut?

—Ladybug?

L'heroïna va girar-se a poc a poc trobant-se amb la seva versió civil adolescent i en Luka que s'havien coordinat per a allunyar a la gent de l'akumatitzat.

—Em veniu com caiguts del cel.

—Ah...

—Oh, és clar —va mussitar la Ladybug—. Tikki, Sass, podeu confirmar que sóc de veritat?

Els dos kwamis van sortir dels seus respectius amagatalls per a analitzat a aquella Ladybug adulta que els somreia amb calma.

—Marinette, ets tu —va confirmar la Tikki.

—Seguiu-me, hem de preparar una estratègia.

La Ladybug adulta va moure's amb facilitat pels carrerons de la ciutat com si els conegués bé, van refugiar-se a un carreró allunyat de l'enrenou del centre.

—Per què ets aquí?

—Aquest vilà és del meu temps, no del vostre, però el seu objectiu es troba a aquesta línia temporal —va explicar traient el cap amb sigil—. Hauríem d'arribar fins al terrat d'aquell edifici, he de vigilar què fa.

Van seguir-la procurant no fer el més mínim soroll, la porta era mal tancada i va cedir sense oposar gens de resistència. La Marinette va entortolligar els seus dits amb els d'en Luka mentre pujaven les escales, la penombra de l'interior de l'edifici feia que fos complicat avançar. Així i tot, quan la Ladybug va empènyer la porta del terrat el llum d'emergència va derramar-se pel replà ensenyant que l'interior d'aquell edifici era elegant i luxós.

—A qui busca? —va preguntar la Marinette.

—No hauria d'explicar-ho, perquè bé, encara no ha passat —va mussitar arronsant les espatlles—, però ves... te'n recordes d'en Vincent Aza?

La Marinette va assentir.

—Doncs coneixereu a un amic seu.

—Un altre fan boig? —va preguntar la Marinette.

—Sí. Començarà a tocar amb en Jagged, res important, no és un músic fix del seu elenc. Tot i això, creu que està per sobre de la resta, fins i tot iniciarà una guerra oberta amb la Vivicia que acabarà amb un picabaralla important —va explicar analitzant els moviments del guitarrista des del terrat—. I fa un parell de dies en Jagged va anunciar que arrencaria una gira amb un gran guitarrista, així que s'ha fet la pel·lícula pensant-se que era ell només per estimbar-se contra la realitat.

L'esguard de la Marinette va desviar-se cap a en Luka, la Ladybug va assentir tot confirmant que parlava d'ell.

—I la resta ja la saps: hola sóc en Hawk Moth, els prodigis, blablabla.

»On coi s'ha ficat la Bunnyx? Si em quedo aquí palplantada es carregarà tot Berlin.

—Jo t'ajudaré —va declarar la Marinette.

—Pots comptar amb mi també.

—Gràcies, Luka, és una bona idea perquè com a Viperion no et reconeixerà.

—Em busca a mi, oi?

—Et diria que no, que no pateixis —va pronunciar amb un somrís als llavis—, però ets intel·ligent i no et diré cap mentida. És perillós i no tindrà manies per fer-te mal.

»Us seré sincera. Vam vèncer a en Hawk Moth i va ser genial, hi va haver una temporada de calma, però van robar el prodigi de la transmissió. No me'l van robar a mi. Li van robar al vell desagradable del temple i...

—Vell desagradable del temple?

—Saps allò de com odies la idea de trepitjar el temple dels guardians? Doncs se t'acabarà el temps per a trepitjar-lo per voluntat pròpia.

»Però això, ara, no importa. Quan vam vèncer a en Hawk Moth, el líder de l'ordre va decidir fer-se'n càrrec del prodigi i del portador.

—Però van endur-se'l.

—Sí i va ser un desastre absolut. En Hawk Moth, al costat del nou, era un sant. Vol els prodigis, sí, però també vol eliminar-nos i tant li fa a qui pugui caure pel camí.

—Déu meu...

—Transformeu-vos, recuperem aquest akuma abans que algú prengui mal de debò.

Els dos nois van transformar-se sense deixar passar un segon més. La Ladybug del futur va mirar-se'ls amb una barreja d'orgull i enyor.

—Genial, anem a posar punt i final a aquest concert diabòlic. L'akuma és a la seva guitarra.

—D'acord, ¡Lucky...!

—No, —va interrompre-la agafant-la pel canell—, la teva finestra de temps és reduïda, la meva és més ample. Començaré jo.

»¡Lucky Charm!

Va observar la jaqueta vermella amb punts negres que havia caigut a les seves mans, en coneixia la forma i el pes d'aquella peça de roba, va somriure.

—La meva jaqueta preferida —va cantussejar posant-se-la—. Tot i que no sé pas com fer-la servir.

El cau va obrir-se darrere d'ells.

—Em sap greu, no sé a on coi s'ha ficat en Chat —va mormolar arronsant les espatlles, pel to a en Viperion va fer-li la impressió que en Chat Noir era, en realitat, interceptant-se a ell mateix per a no aixecar sospites de la seva identitat—. Però he dut a algú que també pot ajudar.

La Minibug va mirar-se bocabadada a en Viperion adult que tot just havia sortit del cau, no perquè la sorprengués especialment que ell pogués venir a ajudar, si no per com havia canviat. La seva cara, la seva musculatura, la seguretat en ell mateix que desprenia. Va sentir com les seves galtes s'encenien al moment.

—Berlin, quins records —va pronunciar amb una veu més profunda que la del seu xicot.

—Viperion, necessitem un punt segur a on tornar —va declarar la Ladybug fent-li un copet amb el puny al pit—. Encarrega-te'n .

Va estirar de la corredissa.

—Qu-que puc fer-te una pregunta? —Ell va assentir—. De quant temps disposes? El mestre Fu em va dir que no sabia com actuaria el prodigi amb un adult.

—Trenta-cinc minuts.

—Això és molt de temps! —va sorprendre's.

—Però passa igual mentre parlem —va dir la Ladybug divertida—. Tot i així necessitem el segon lucky charm i un altre punt segur.

—Ara? —va preguntar en Viperion adolescent.

—No, encara no sé com podria fer servir la jaqueta —va pronunciar estirant suaument d'ella.

L'akumatitzat es movia pels carrers deserts cridant el nom d'en Luka, a la Minibug va atabalar-la sentir-lo i no podia evitar patir per la seva integritat física, tot i que fos impossible que el reconegués ocult darrere de la màscara.

El seu patró de moviments semblava limitat, no saltava pels terrats ni es movia especialment ràpid, caminava per l'asfalt tocant la guitarra mentre cridava a en Luka.

—Ja sé com fer-ho! —va exclamar la Ladybug—. Invoca ara el Lucky Charm.

—D'acord. Lucky Charm!

Unes tisores d'esporgar van caure entre les seves mans.

Les dues superheroïnes van mirar-se i somriure's sabent què havien de fer.

—Ens pots donar un segon punt segur?

—Segona oportunitat —va mussitar estirant de la corredissa del seu prodigi.

—Fantàstic, trenta segons i em segueixes.

Va saltar al carrer per a cridar l'atenció de l'akumatitzat, va pujar la cremallera de la jaqueta com si fos alguna mena de joc i passats trenta segons la Minibug va seguir-la.

—La Marinette...

—No pronunciïs aquest nom, no ets un civil —va mussitar en Viperion veient com les dues Ladybugs lluitaven contra el vilà coordinant-se amb facilitat—. Els herois no tenim amics, ni família, som anònims.

—Ho estic fent de pena —va mormolar tot desesperant-se.

—Doncs sí, però ja n'aprendràs.

El vilà va treure una espasa del màstil de la guitarra ferint-les a ambdues. El Viperion adolescent no va dubtar-ho i va estirar de la corredissa reiniciant el temps fins al segon punt segur.

—Fantàstic, trenta segons i em segueixes —va pronunciar la Ladybug.

—Espereu, du una espasa amagada a la guitarra —va mormolar veient com a seva versió adulta acaronava discretament el braç de la seva companya.

—A on?

—Baixaré i l'obligaré a desembeinar-la —va pronunciar el Viperion adult.

La Ladybug i en Viperion van saltar-hi a davant d'ell atents al patró de moviments per a treure l'arma, la Minibug va baixar passats els trenta segons i havent vist com esquivaven l'arma, el frustrava quedar reduït a un simple observador, però el seu prodigi no li donava un superpoder pel combat.

La Ladybug va estirar cap avall de la cremallera de la jaqueta que li havia donat el Lucky Charm, se la va treure amb agilitat mentre es colava entre les cames del vilà per a passar-se-la per sobre del cap i tot lligant les mànigues al voltant del seu coll. La seva versió adulta va desarmar-lo i va agafar amb força els seus canells, mentre la Minibug feia servir les tisores d'esporgar per a destrossar les cordes de la guitarra alliberant a la papallona corrupta pel mal.

La Bunnyx va tornar al mateix moment en que la Ladybug adulta purificava l'akuma i l'alliberava. En Viperion va unir-se a ells i aquell xoc de punys col·lectiu.

—Hauries d'arreglar Berlin, jo he d'encarregar-me dels desperfectes a Paris.

L'adolescent va assentir tot llençant en l'aire les tisores d'esporgar reparant els desperfectes als carrers de la capital alemanya.

—Som-hi Ben, ja és hora de tornar a casa, mira quina una has muntat —va mormolar la Bunnyx arrossegant a l'home cap al cau.

—Nosaltres hauríem de tornar també —va mussitar la Ladybug.

—Saps què? Em sembla que no em necessitaves pas per a res —va xiuxiuejar divertit en Viperion adult.

—I és clar que sí! Ens has ajudat molt o, pot ser només és que m'agrada veure't vestit de superheroi —va replicar ella tot caminant d'esquenes cap al cau, va dur dos dits al seu front i va moure'ls per saludar—. Gràcies per la vostra ajuda, noi, passeu-vos-ho bé!

Els dos Viperion va encaixar les mans amb força abans que l'adult seguís a la Ladybug cap al seu temps.

—Anem a buscar un lloc per a destransformar-nos.

Va anar amb ella fins a un carreró, va enfonsar la cara a la seva espatlla i va inspirar fondo omplint-se d'aquell delicat perfum de flors que la caracteritzava, el mateix perfum que havia sentit al seu jo del futur. Des que se n'havia adonat que l'Adrien havia deixat de dubtar havia començat a témer que la Marinette l'acabés escollint a ell.

—Sass, destransforma'm —va xiuxiuejar.

—Tikki, destransforma'm.

En Luka va treure de la butxaca un recipient petit de plàstic ple de sushi per alimentar a en Sass, la Marinette va fer el mateix amb un macaró de la bossa de mà per a la Tikki.

—Estàs bé, Luka?

—Sí, ara sí.

Continuarà

Notes de l'autora:
Hola! Tant sols queden quatre capítols per a acabar. Vaig acabar reescrivint la meitat del capítol per culpa de les visites no programades del futur, però em sembla que va quedar molt millor del que havia escrit al començament.