Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.
Paraules: 3071.
27.- Roba prestada
En Jagged va entrar a l'hotel rodejat d'equipatge, el vol havia estat tranquil, però es sentia esgotat. El botons va afanyar-se a col·locar tot l'equipatge i va empènyer el carretó carregat fins a dalt amb professionalitat. En Fang va rugir complagut amb el suau moviment de la cabina sense separar-se dels peus del seu amo, assegurant-se de mantenir els de la Penny envoltats amb la seva cua i així tenir la gent a qui s'estimava a prop.
—Penny, afegeix una cosa a la llista —va mormolar amb la dringadissa de les portes en obrir-se fent-li de cor—. Uns pantalons amb lluentons, que recordin a Paris, que siguin espectaculars.
—D'acord. —La Penny va apuntar-ho amb certa dificultat al punt quaranta-cinc de la seva llista—. Alguna cosa per menjar?
El rocker va moure la mà mentre avençava pel passadís descartant la idea.
—És gairebé mitjanit, Penny, tant sols vull descansar una mica.
El botons va obrir-los la porta de la suite i va empènyer el carretó carregat d'equipatge cap a l'interior. La Penny va donar-li algunes monedes com a propina mentre en Jagged li treia la corretja a en Fang.
—Estàs de mal humor? —va preguntar sabent que eren sols per fi.
En Jagged va moure's fins al sofà que havia encarregat que tinguessin a la suite per a ell i va deixar-s'hi caure amb les celles arrufades.
—D'acord, estàs de mal humor —va afirmar acostant-se-li—. Què et passa?
—Penny, penses que sóc un insensible?
—Per què ho dius això? —va inquirir. En Jagged va envoltar la seva cintura amb els braços i va deixar que el seu front descansés contra el seu estómac, els dits de la Penny van entortolligar-se als seus cabells—. Ets... com un nen gran, però no insensible, d'on has tret aquesta idea?
—No ho sé, crec que ho estic fent tot malament.
—No siguis tan dur amb tu mateix.
El lleu so d'hom escurant-se la gola va alertar a la Penny que hi havia algú més allà.
—Em sap greu, la porta era oberta.
La Penny va provar de fer una passa enrere, però les mans d'en Jagged entortolligades a la seva cintura, no li ho van permetre.
—Jo marxava, tinc feina a fer —va pronunciar aconseguint que l'home la deixés anar.
—Penny, et fa res treure en Fang a fer un tomb?
La dona va agafar la corretja de la mascota d'en Jagged i va assegurar-la a l'anella de metall del seu collaret, en Fang va treure la llengua feliç tot sacsejant la cua.
—Cap problema.
—Ah, Penny...
—Punt quaranta-cinc, ho sé —va replicar fent copets amb la punta del boli damunt del paper fix a la pinça de la seva carpeta—. Trobaré aquests pantalons si es que existeixen.
—No passa res si no...
—I sentir-te rondinar durant hores? —va fer dirigint-se cap a la porta, va fer-li un parell de copets amistosos a l'espatlla a en Luka en passar pel seu costat—. No, gràcies. Els trobaré.
—Pantalons?
—La imatge és important —va contestar en Jagged—. Passa, seu.
En Luka va seure al sofà i va fer un sospir.
—Espero que no vinguis a demanar disculpes altre cop perquè...
—Seré sincer amb tu —va començar entrecreuant els dits a la seva falda—. El meu referent de pare no ha estat gaire bo. El pare de la Juleka m'odiava, va assegurar-se d'enviar-me lluny, tot i que això va ser millor que haver de viure amb ell.
En Jagged va recolzar-se al respatller del sofà disposat a sentir-lo sense interrompre'l.
—La meva mare va regalar-me un guitarra quan vaig fer els tres anys, no era gaire bona i era més gran que jo, però la carregava amb mi a tot arreu, quan vaig acabar a l'internat va ser l'únic que va fer que no parés boig.
»La tocava durant hores, mirava d'expressar a través d'ella com em sentia perquè mai he estat gaire bo amb les paraules. Era el més valuós que tenia. —En Luka va fer un sospir incòmode—. És clar, en tornar a casa per vacances vaig dur-la amb mi. Tenia tantes ganes d'ensenyar-li a la meva mare el que m'havia ensenyat una de les professores de l'internat que amb prou feines podia esperar-me.
Va fer una pausa acotant el cap.
—Va ser una mala idea. La meva mare n'estava orgullosa, però a ell no va agradar-li i allà va ser quan tot va començar a tòrcer-se de veritat. Mentre érem fent la compra va colar-se a la meva habitació, va treure-li les cordes i va llençar-les al riu per a que no pogués tornar a tocar-la mentre fos allà, a canvi va deixar-me un violí.
»Odiava aquell estúpid violí, no sonava com volia que ho fes. Però no vaig queixar-me i suposo que la meva primera errada va ser no fer-ho, callar-me i acceptar aquell instrument mentre desitjava poder tornar a l'internat per a fer-me amb unes cordes noves per a la guitarra.
»Tant sols tornava a casa per vacances i, tot i que ser lluny de la mare i la Juleka se'm feia difícil, si més no allà podia tocar la guitarra tranquil.
En Jagged sentia la ràbia que contenien les seves paraules i va saber que allò era lluny de millorar.
—Vaig assegurar-me de no tocar en presència seva i mantenir la guitarra sempre amagada a dins de l'armari. No podia deixar-la a l'internat, tot i que ningú pogués endur-se-la i sabés que res de dolent li passaria, perquè era el més valuós que tenia. I, d'alguna manera, vaig aconseguir que no passés res durant un temps. Passava les hores amb la Juleka i la meva mare i l'evitava tant com m'era possible.
»Imagino que vaig aprendre a tolerar la seva presència i a evitar-lo. Però un dia va acabar-se, tenia vuit anys i a la meva germana acabaven de regalar-li un baix, era tan petita... però amb sis anys era capaç de sostenir-lo i tocar acords amb precisió. A la meva mare va semblar-li que fer un duo seria quelcom perfecte.
»Vaig pensar que què coi, que no podia passar res de dolent. Vaig treure la guitarra de l'armari i vam tocar junts un parell de cançons infantils. Va ser una idea pèssima.
En Luka va tancar els punys amb força.
—I al final va desfer-se d'ella llençant-la per les escales, va fer-se miques contra el terra perquè "feia massa soroll" i perquè, segons ell, el que havia de tocar era el violí, fer-me concertista i deixar de perdre el temps amb un instrument amb que em moriria de gana. És clar que, a la mare, va dir-li que m'havia caigut per anar distret.
»Tampoc em deixava composar, si m'enxampava fent-lo esmicolava les partitures. Fins i tot va amenaçar amb trencar-me els dits si no deixava de fotre'l i obeïa.
—Collons, si arreplego a aquest fill de puta el mato —va interrompre sentint com la ira bombollava al seu interior.
—No paga la pena.
—I l'Anarka? No va fer-hi res?
—Ella ni ho sap, ni ha de saber-ho.
»Quan vaig descobrir que tu eres el meu pare no entenia res, com podia la meva mare ser amb aquell imbècil en comptes de ser amb tu? Havia sentit alguna de les teves cançons a la ràdio i m'agradava la manera com sonaven, el que transmetien i com em feien sentir. Pel meu aniversari vaig demanar-li a la meva mare que em regalés el teu últim CD i ella va acceptar.
»Vaig posar-lo. Vaig intentar sentir-lo, però acabava canviant la cançó pocs segons després de començar perquè, com podia connectar tan fàcilment amb el que sentia si havies de ser algú tan terrible? Perquè si no preferiria la meva mare a aquell malparit a tu?
»I vaig concentrar-me en odiar-te mentre sentia la teva música. Vaig imaginar-me tant motius horribles per a que no fossis a les nostres vides, era fàcil, tant sols havia de superposar a aquell malparit a tu i empitjorar-lo.
»Vaig intentar odiar-te, però quan et sentia no podia fer-ho.
»I em sap greu, perquè he pogut comprovar que no ets així, però una part de mi encara espera que salti aquella persona horrible que m'havia imaginat i em poso a la defensiva, tot i que intento no fer-ho.
—Mira, sóc ben lluny de ser un bon pare, però puc garantir-te que mai hauria fet una cosa com aquesta.
—Tu no volies tenir fills, t'he sentit repetir-ho mil cops a la tele.
En Jagged va sospirar trobant-se amb el motiu directe de la seva rancúnia.
—Mai ha estat una de les meves prioritats, casar-se, tenir fills... les coses arriben sense més.
—I de sobte he aparegut jo.
—Luka...
—Em sap greu, he de marxar —va mussitar posant-se dempeus—. La Marinette ha d'estar buscant-me, vaig prometre-li que l'ajudaria amb un disseny.
—D'acord —va pronunciar comprenent que necessitava sortir d'allà i desfogar-se—. Gràcies per haver-m'ho explicat.
Va limitar-se a arronsar les espatlles mentre caminava cap a la sortida de la suite, sentia com aquella lleugera tremolor de ràbia s'estenia des dels seus genolls cap a la resta del seu cos. Potser hauria d'anar-se'n a la seva habitació i tancar-s'hi, però necessitava veure-la, encara que només fossin un parell de minuts. Va fer un parell de copets a la porta, la Marinette va treure-hi el cap i li va somriure amb amor.
—Que puc passar?
—És clar, gargotejava coses sense sentit.
—Em sap greu molestar, sé que volies treballar en les teves coses.
Ella va agafar-li la mà i va dur-lo cap al llit per a que hi segués.
—Et trobes bé? Estàs tremolant.
—T'he fet cas i m'he sincerat amb en Jagged.
—I no ha anat bé?
En Luka va inspirar fondo. La Marinette va posar-se de genolls damunt del matalàs i va moure's per poder abraçar-lo, li va semblar que era punt de posar-se a plorar.
—Pots explicar-m'ho, Luka.
—Li he parlat del pare de la Juleka —va xiuxiuejar empassant saliva i la cara enfonsada a la seva espatlla—. Et sents preparada per a sentir-ho?
La Marinette va pensar en el breu resum que li havia fet sobre com havia acabat a l'internat i el poc que havia dit del pare de la Juleka, havia plorat al telèfon intentant que ell no se n'adonés. Sabia que es posaria a plorar, però en Luka necessitava desfogar-se i mereixia ser escoltat.
—T'escolto.
Va repetir la mateixa història que li havia explicat a en Jagged allargant-la, donant-li més detalls dels que havia gosat a donar-li al seu pare, perquè la Marinette coneixia a la Juleka i no tenia cap sentit amagar-li. Els dos van acabar plorant i dormint abraçats.
La Juleka va colpejar amb força la porta de l'habitació de la Marinette poc després de dos quarts de vuit del matí. Havien quedat per fer una mica de turisme tots junts aprofitant el dia lliure.
—Vols que m'amagui a l'armari? —va xiuxiuejar divertit.
—No, obrim-li.
—N'estàs segura?
La Marinette va fer un petó al seu front abans d'aixecar-se per obrir-li, no tenia cap sentint amagar-li més de temps. Va veure com en Luka li treia la llengua a la seva germana com a resposta a algun gest que havia d'haver fet i que ella s'havia perdut.
—Fa una bona estona que us esperem a baix —va xiuxiuejar divertida— i vosaltres aquí fent el ronso.
—Juls, la Rose ha tornat a fer-te caure del llit?
—Una mica —va contestar amb les galtes vermelles entenent que tenia totes les de perdre si volia jugar a aquell joc d'avergonyir-lo—. Però això no canvia el fet que us estem esperant per anar a esmorzar.
—Molt bé, em canvio de roba i baixo amb vosaltres.
En Luka va sortir deixant-les soles, la Marinette va recercar a la seva maleta alguna cosa per a posar-se.
—No heu dormit?
—Què?
—Dueu la mateixa roba d'ahir i el llit no està desfet.
—Hem estat parlant —va mormolar traient-se els pantalons i canviant-los per uns altres— i ens hem adormit, tot i que crec que amb prou feines han estat un parell d'hores.
—Esteu bé?
La Marinette va assentir.
—Molt bé. M'ha parlat de quan era petit.
La Juleka va semblar sorprendre's per allò, com si la infantesa d'en Luka fos quelcom que no s'hagués de mencionar mai.
—Així doncs, ho saps?
—Doncs... el què?
—No importa —va mormolar atropellada per la inseguretat—. En Luka mai parla d'això, no li facis mal, d'acord?
—T'ho prometo.
L'AURORA va colpejar amb energia la porta d'en Jagged, la Penny va obrir-li amb un somrís amable als llavis. La mànager va entrar com un huracà clavant l'esguard en ell i el seu cocodril, sabia que s'enfurismaria, però no que ho faria tant com per a palplantar-se allà sense prendre's la molèstia de pentinar-se i maquillar-se.
—Per què ho estàs fent això?
—En necessito cap motiu?
—Jagged, no sóc pas idiota —va declarar l'AURORA—. Te la vas jugar donant-li a la Marinette la meva targeta, te'ls has portat de gira amb tu i ara vols aconseguir-los roba cara.
»Mai t'has mullat tant el cul per ningú.
—Vaig donar-li la targeta a la Marinette perquè necessitava ajuda, l'aprecio, ha fet grans treballs per a mi —va mormolar—. I a l'altra qüestió puc contestar-te amb una pregunta: perquè els estàs ajudant tu?
—Diners.
En Jagged va fer una riallada.
—Diners? No has vist un cèntim del seu debut a la tele, els diners que et deixarà aquest treball com a teloners és mínim i els propers no et donaran grans beneficis. Ets llesta, ho saps.
—Fotre a en Bob és el millor ingrés que obtindré mai i són bons. Algú ha de vetllar per ells abans que la industria els mastegui i escupi.
Ell va moure la mà.
—A això suma-li com de difícil és començar quan ningú vol creure en tu i aquí tens els meu motiu.
—I el teu parentesc no hi té res a veure? Perquè aquest noi...
—No, encara que fos un complet desconegut hauria fet exactament el mateix—va pronunciar arrufant les celles—. He tocat amb ell, té...
—Talent, en majúscules.
—Si t'ha fet venir a interrogar-me pots dir-li que pot quedar-se tranquil, que no els estic ajudant per llàstima ni res que se li assembli.
—No m'ha enviat ell, ha estat la seva germana i la veritat és que a mi també em feia patir que el teu interès fos paternalista.
—Doncs podeu quedar-vos tranquil·les.
Els membres de Kitty Section van sortir a patolls de l'hotel. La Rose havia aconseguit una guia de la ciutat al duty free de l'aeroport, van fullejar-la asseguts al terra decidint què podien veure abans. En Luka va guiar-los pels carrers de la capital amb una facilitat que ningú s'esperava i la Juleka va explicar-los que el seu germà havia estat allà més d'un cop.
Van fer-se un sens fi de fotos per a poder penjar-ne algunes a les seves xarxes socials i a la pàgina de Kitty Section, van riure mentre feien turisme i recercaven per les botigues del centre coses per dur a casa. Van colar-se a un cafeteria per a prendre alguna cosa i poder xerrar tranquils sobre aquella gira abans de tornar a l'hotel. Van acceptar que realment havia estat una bona pensada anar-hi i en Luka els va confirmar, un cop més, que no hi havia cap problema per part seva, que tot estava bé. La Marinette no va dir res, tot i que sabia que se li estava fent una mica difícil haver de relacionar-se amb ell, estava segura que tard o d'hora ho aconseguiria, que tot acabaria funcionant entre ells, la Ladybug del futur ho havia deixat entreveure sense massa subtileses.
En tornar van trobar-se a l'AURORA asseguda a un dels còmodes sofàs del vestíbul, amb els auriculars posats i el mòbil a la mà. Va fer-los un gest per a que se li acostessin ensenyant-los la pantalla.
—Parlen de vosaltres per tot arreu.
—De veritat?
—Passejar-vos amb en Jagged és bo per a vosaltres, Iván, en Jagged ven, si quelcom va de la mà d'en Jagged vendrà —va assegurar la mànager—. Això no vol dir pas que no poguéssiu aconseguir-ho per vosaltres mateixos, però hauríeu trigat més.
—I estem aprenent coses noves —va mussitar l'Adrien.
—Això també. Així que no sigueu idiotes i deixeu-vos ajudar per ell en tot el que us ofereixi.
—Ho farem —va fer en Luka enarcant una cella.
—En recorda't d'aquesta afirmació quan pugem.
Van seguir-la a l'ascensor i van entrar a la suite d'en Jagged trobant-se amb un desplegament de roba de colors i talles diferents penjant pertot.
—Per fi! Passeu, passeu. Penny, dóna'ls quelcom per beure.
—Què és tota aquesta roba? —va preguntar la Marinette aguantant-se les ganes de tafanejar.
—Per als nois.
—No necessitem aquesta roba —va mormolar la Rose—. La Marinette és la nostra estilista i ja tenim la nostra imatge.
—Insinues quela feina de la Marinette no és bona? —va preguntar l'Iván.
—Què? No!
—El que en Jagged prova de dir és que podeu experimentar una mica amb la vostra imatge fora de l'escenari —va explicar la Penny repartint refrescs de diferents tipes entre ells—. Així quan no estigueu sota els focus podreu mantenir la vostra essència sense les disfresses.
—En realitat és una bona idea —va declarar la Marinette posant-se al davant dels seus amics—. No tindré prou temps per a dissenyar i confeccionar vestuari variat per a tots, però sí que podria personalitzar peces bàsiques per a que s'hi ajustin. I això podria ajudar-nos.
—Estic segur que el meu pare col·laboraria amb el vestuari se li ho demanem —va explicar l'Adrien.
—No! —va exclamar la Rose posant les mans als seus malucs—. La Marinette és Kitty Section, el senyor Agreste no.
L'Adrien va fer una passa enrere un pèl intimidat per la Rose.
—D'on ha sortit tota aquesta roba? —va preguntar en Luka.
—És roba prestada per les marques —va contestar en Jagged—. D'aquí a un temps començaran a regalar-vos coses per a que les feu servir, publicitat gratis.
—Així doncs, és per a tu? —va inquirir la Juleka.
—És per a vosaltres, la Penny ha fet un parell de trucades. No heu de quedar-vos-la si no la voleu, però podeu emprovar-vos-la i veure què us queda bé.
—Va, comenceu a emprovar-vos coses —va demanar l'AURORA—, fem una petita desfilada de models per a celebrar el vostre èxit.
Continuarà
Notes de l'autora:
Hola! Aquest capítol ha estat curtet per a deixar-vos respirar una mica abans del proper, perquè amb el drama d'en Luka al començament ja n'hi havia prou. Haurien de prohibir-me fer backgrounds per a personatges perquè sempre acabo torturant-los.