Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.
Paraules: 2926.
28.- Lluna
L'Adrien havia desfilat amb naturalitat, fet gala de la seva amplia experiència com a model, engrescat per la Rose i l'Iván, emprovant-se tot el que li llençaven. La Rose va prendre-li el relleu amb desimboltura i alegria posant-se a sobre qualsevol peça de qualsevol tonalitat de rosa que se li posés pel davant. I l'Iván, tímid i emmurriat per trobar-s'hi fent allò que li semblava absurd perquè allà tots tenien una imatge definida, va mirar de acurtar-lo tant com va poder.
La Juleka va mirar-se amb terror les barres plenes de roba amb la seva timidesa i inseguretat en un breu atac de pànic, fins que en Luka va oferir-se a desfilar amb ella. Els dos germans van posar-se les primeres peces de roba que van llençar-los, amb colors llampants, formes diferents. L'Iván va llençar-li uns pantalons amb brillants i ratlles a en Luka a la cara, li havien semblat horribles, però en adonar-se'n que podries ser uns dels que faria servir en Jagged havien entrat en pànic movent les mans nerviós, però en Luka no va semblar molest i va prendre el repte de posar-se'ls tot junt amb aquella samarreta groga cridanera que li havia llençat l'Adrien, al cap i a la fi allò no era res més que un joc. La Juleka va sortir amb un vestit masculí amb la camisa perfectament cordada i la corbata ben col·locada i nuada, en Luka s'havia posat un vestit negre amb puntes que li havia llençat la Rose a la Juleka i que aquesta s'havia negat a posar-se en sentir-se incòmoda. La Marinette va tapar-se els llavis provant d'ofegar una rialla, però va acabar contagiant-se de la resta i rient amb llibertat mentre ell els feia una reverència sense cap mena de vergonya o incomoditat mormolant quelcom així com un "potser me'l quedo".
No va treure's el vestit durant una bona estona veient com la Rose i la Juleka començaven a emprovar-li roba també a la Marinette, passant de conjunts estrafolaris a roba elegant, fent-la riure. Fins que, finalment, cadascú va recuperar la seva pròpia roba.
Van dispersar-se, l'Iván va tornar a la seva habitació per a parlar amb la Mylène, la Rose i la Juleka van tancar-se per veure una pel·lícula, en Luka va quedar-se enrere per a parlar a soles amb en Jagged i, l'Adrien, va demanar-li a la Marinette de parlar una estona a la sala de descans que hi havia al davant dels ascensors de la seva planta. Ella va acceptar desitjant poder comprovar si l'Adrien n'estava enfadat amb ella i com arreglar-ho.
—No sabia que en Luka tenia tanta traça en fer de model —va mussitar l'Adrien seient a l'elegant sofà.
—Jo tampoc —va contestar rient altre cop tot imitant-lo.
—Jo no hauria estat capaç de posar-me aquest vestit com si res, té tanta seguretat en ell mateix.
La Marinette va somriure, en Luka tenia inseguretats, però no en aquell camp i li semblava genial que pogués posar-se qualsevol cosa com si estigues feta per a ell.
—Marinette... hi ha una cosa que he de dir-te.
—T'escolto —va pronunciar cantaire.
—Fa un temps que... bé, ja ho sap.
Ella va dissentir suaument.
—Ho he deixat amb la Kagami —va declarar inspirant fondo—. No estava sent sincer amb ella, pretenia estar amb ella quan no me l'estimava.
—Però tu volies sortir amb ella, vas demanar-me que t'acompanyés a la pista de gel.
—És que em pensava que me l'estimava, però me n'he adonat que estic enamorat d'una altra persona.
—Oh! Digues-me qui és i t'ajudaré, Adrien! —va exclamar emocionada—. Confia en mi! No n'hi ha cap noia que pugui resistir-se't, ja ho veuràs.
—Em penso que ella ja no sent el mateix per a mi.
Els ulls verds de l'Adrien va refulgir com si la llum de l'univers hi estigués atrapada a dins d'ells.
—Ja veuràs com sí! Només has de dir-li el que sents.
—De veritat penses que ho hauria de fer?
—I tant!
—Marinette, jo...
Se'l mirava emocionada desitjant sentir el nom de la noia de qui parlava incapaç d'imaginar que parlava d'ella i que no sabia pas com dir-li. Es sentia insegur i hi havia en Luka, encara que la Marinette l'estigués animant, no podia oblidar-se'n d'ell.
—Tu...? —va inquirir animant-lo a continuar acostant-se una mica més a ell.
—Marinette, m'he enamorat de tu —va fer.
En un impuls va tancar la distància amb els seus llavi, ella no va apartar-se, va quedar-se allà quieta com si estigués congelada fins que, passats un segons, va empènyer-lo amb força recolzant les mans al seu pit.
—Luka... —va xiuxiuejar la Marinette en veure'l dempeus a l'entrada de la sala.
Ell va esbossar un somrís tranquil·litzador per a ella, però no va dir res.
—He de marxar! —Estava entrant en pànic, va aixecar-se del sofà d'un salt en sentir les llàgrimes acumulant-se als seus ulls—. He de marxar.
—Marinette, espera —va pregar en Luka subjectant el seu canell amb delicadesa.
—Deixa'm! —va gemegar deixant-se anar d'una estrebada.
—Mari...
Va quedar-se atordit sentint com l'escalfor del canell de la Marinette a la seva mà s'esfumava. Va inspirar fondo cercant una mica de calma per a encarar a l'Adrien que seguia en shock al sofà.
—Podem parlar, Adrien?
El jove model va quedar-se petrificat, el to d'en Luka era seriós, però mantenia certa serenor que li feia més por que si l'estigués colpejant o cridant.
—Em sap greu.
—Aquí no, a fora.
L'Adrien va acceptar, malgrat el pànic que s'havia nuat a la seva gola. En Luka va dur-lo fins al jardí del pati interior de l'hotel, van seure a un de les taules que hi havia escampades per l'espai a disposició dels clients. L'Adrien va alçar l'esguard, els seus ulls verds plens de penediment, van clavar-se als blaus d'en Luka.
—Em sap greu, Luka, tens tot el dret del món d'odiar-me.
—No t'enganyaré ni fingiré que tant me fa —va mussitar tallant—. Odiar-te no canviarà res i no seria just per a la Marinette.
»Quan vaig convidar-te a entrar al grup sabia que era qüestió de temps que te n'adonessis del que sents per ella. T'ho vaig dir, ho recordes? Et vaig dir que seria incòmode per a tots dos a causa d'ella.
—De veritat que em sap greu.
—No és pas amb mi amb qui t'has de disculpar. Has fet plorar a la Marinette, l'has ferida i això és quelcom que se'm farà difícil perdonar-te, Adrien.
El mòbil d'en Luka va vibrar a la seva butxaca, va fer-li una ràpida llambregada veient el nom de la seva germana a la pantalla, va desblocar-ho per a poder llegir:
La Marinette és a la nostra habitació. Plorant. A on coi pares?
Va fer un sospir i va contestar:
Ara no puc anar-hi, cuideu-la. T'ho explicaré després.
Va blocar altre cop el mòbil i el va deixar damunt de la taula.
—La Marinette és amb la Rose i la Juleka —va declarar veient com l'Adrien va relaxar-se una mica en saber que no estava sola—. Et demanaré només una cosa.
—El que vulguis...
—Sigui el que sigui que decideixi la Marinette ho respectaràs.
—No em faràs fora? —va sorprendre's.
—No és pas decisió meva, a més, que hi guanyaria amb això? —va inquirir movent les mans—. Ets un bon amic de la resta, ets important per a la Marinette, ets un bon músic. No iniciaré una guerra absurda amb tu.
—Ets molt comprensiu, Luka.
El guitarrista va fer un esbufec amarg.
—Ho sóc? Et penses que no tinc ganes d'engegar-te a la merda? No, Adrien, no et confonguis —va xiuxiuejar aixecant-se de la cadira—. Ho faig per la Marinette, perquè l'estimo i perquè m'importa.
»No tinc res més a dir-te.
L'Adrien va quedar-se sol en aquell espai tranquil, va sospirar vençut. En Plagg va treure el cap des de sota de la seva camisa i va flotar davant d'ell després d'assegurar-se que no hi ha havia hom que pogués veure'l.
—Em sap greu que hagi sortit malament, noi.
—Sóc un autèntic idiota, Plagg, no sé pas què pretenia aconseguir, no sé per què vaig fer-li cas a l'Alya.
—Perquè et mories de ganes de fer-ho i lAlya va clavar-te l'ultima empenta.
—I si la Marinette m'odia?
—No ho farà —va assegurar-li el kwami—. Ja has sentit a en Luka, ets important per a ella.
—En Luka m'odia.
En Plagg va fer rodar els ulls.
—No t'odia, està empipat amb tu, jo també ho estaria si haguessin rossegat el meu formatge.
—Ho he engegat tot en orris...
—Au va, noi, no n'hi ha per tant. Relaxa't. Gaudeix de tota aquesta llibertat de la que disposes. T'has equivocat i prou, passa pàgina. Mira aquesta enorme lluna plena, recarrega't d'energia i ja veuràs com tot torna a la normalitat a poc a poc.
L'Adrien va alçar la mirada al cel descobert. La lluna semblava somriure damunt del seu cap, burlant-se del desastre que havia muntat ell solet. Va tancar els ulls i va desitjar poder mirar-se-la amb la Marinette, rient com ho havien estat fent mitja hora abans.
—Sóc un idiota —va xiuxiuejar.
En Luka va sortir de l'hotel, necessitava una mica d'aire fresc per a calmar-se. Sabia que l'Adrien acabaria per fer alguna passa, però no s'esperava que la besés sense pensar en les conseqüències que pogués tenir.
No podia dir que no li feia por la decisió que pogués prendre la Marinette, si l'Adrien encara era allà entortolligat als seus sentiments existia la possibilitat que aquell meravellós temps al seu costat s'acabés i no sabia si aconseguiria tornar al punt de partida, però li ho havia promès a la Marinette que sempre seria allà per a ella, encara que escollís a l'Adrien.
Una mica més tranquil va tornar a l'interior, va passar de llarg l'ascensor i va pujar per les escales, va prendre's uns segons per a recuperar el ritme de la seva respiració abans de dirigir-se cap a l'habitació de la Rose i la Juleka. Va colpejar la fusta rítmicament, la Juleka va treure el cap per l'escletxa de la porta i va acabar d'obrir-la en veure'l.
—Com es troba?
—Adormida —va xiuxiuejar la Rose—. La Marinette ens ha explicat el que ha passat.
—Què farem amb l'Adrien?
—Juls, no en farem res, és cosa d'ells dos.
—Però Luka —va intervenir la Rose saltant del llit—, ha fet plorar a la Marinette.
—I la Marinette és la teva xicota.
—Continua sent cosa d'ells dos. He parlat amb l'Adrien i no puc fer-hi res més i vosaltres tampoc, entesos?
—I ja està? És que tant te fa? —va inquirir la Juleka aixecant una mica la veu.
—És clar que m'importa —va contestar fent-li un gest per a que abaixés el to de veu—, estic enfurismat amb ell, però no puc trencar-li la cara o fotre'l fora sense més perquè això no solucionarà res. L'Adrien és important per a la Marinette i és per això mateix que deixaré que ho arreglin entre ells.
La Rose va fer una ganyota, entenia a en Luka, però ella no ho deixaria passar sense més i encara més tenint en compte el que la Marinette havia sentit per l'Adrien.
—El que farem serà donar-li suport entre tots, decideixi el que decideixi.
Tot i que la possibilitat que escollís a l'Adrien l'atemorís.
—Voleu que la porti a la seva habitació?
—No, pot quedar-se aquí —va assegurar la Rose—. La cuidarem.
—Em trucareu si passa res?
—Ho farem —va afirmar la Juleka.
En Luka va veure a la Tikki escapolir-se de la bossa de la Marinette i travessar la paret. No havia pensat en ella, havia d'estar morta de gana.
—Luka, estàs bé? —va preguntar la Rose.
—Ho estaré. Aviseu-me si passa res.
Va sortir de l'habitació sentint-se esgotat de sobte, la Tikki va amagar-se sota la seva jaqueta amb en Sass. El noi va tancar-se a la seva suite i va afanyar-se a treure menjar per tots dos kwami. Va deixar-se caure sobre el llit exhalant un sospir.
—Luka —va xiuxiuejar la Tikki—, la Marinette t'estima.
—Ho sé...
—Vull dir que n'està molt enamorada de tu.
—Va, no pateixis, tot anirà bé —va xiuxiuejar en Sass tot allargant les esses.
—Us ho agraeixo, però estic mort de por.
El despertador va sobresaltar a en Luka, s'havia adormit, no recordava en quin moment havia passat. Havia estat parlant amb en Sass i la Tikki que havien provat d'animar-lo i treure-li de sobre aquell por atroç. Va apagar-lo i va anar a la dutxa, havia de baixar a esmorzar per a no preocupar a ningú. Què passaria quan veiés a la Marinette? No sabia com reaccionaria, si voldria parlar amb ell, si es trobaria millor. Tota aquella incertesa era una tortura.
Va eixugar-se, va vestir-se i va preparar-se per sortir. Els dos kwami van refugiar-se sota la seva jaqueta. Va obrir la porta topant amb la Marinette amb el puny alçat a punt per trucar.
—Bon dia —va saludar-la.
—Bon dia, Luka.
—Com et trobes?
—Millor —va xiuxiuejar.
—Mari, si necessites temps i espai pots dir-m'ho, ho entenc.
—No ho facis això —va mormolar fent un pas endavant i refugiant-se contra el seu pit—, no et facis a un costat, això és l'últim que vull.
»Podem parlar a una altra banda?
—Conec una cafeteria a prop d'aquí, és tranquil·la i fan creps, vols anar-hi?
La Marinette va acceptar, va acompanyar a en Luka a avisar a l'AURORA i preguntar a quina hora començaria l'assaig per a assegurar-se d'arribar a temps. Amb els dits entrellaçats amb força van sortir al carrer, el cel ennuvolat, feia que la temperatura fos agradable. La cafeteria era francament a prop de l'hotel, la Marinette va seure a una de les tauletes que hi havia afora i va esperar-se que en Luka, després de fer la comanda a la barra, segués al seu costat.
—Luka... em sap greu haver reaccionat així anit.
—No passa res. Si això és el que et feia patir...
—No, escolta'm —va mussitar movent-se una mica quan la cambrera va aparèixer carregada amb l'esmorzar—. Vaig reaccionar fatal, sobre tot amb tu, però és que... creia que m'odiaries! I em va fer tanta por que vaig acabar cridant-te.
La noia va fer un profund sospir com si carregués damunt les seves espatlles una enorme llosa que estigués a un pas d'aixafar-la.
—M'havia preguntat moltes vegades com seria estar amb l'Adrien o què sentiria si em fes un petó. —Va baixar l'esguard cap al tassó de llet amb cacau que li havia deixat la cambrera dissimulant malament la incomoditat—. I m'havia imaginat un munt de coses, que seria perfecte, que no podria pensar en res ni ningú més, que seria quelcom que voldria que s'allargués per a sempre. Un munt de cursileries.
»Però, saps què? Que no ha estat perfecte, ni volia que durés per a sempre perquè només podia pensar en tu. No sentia res. Volia apartar-me, però estava paralitzada. I aleshores vas aparèixer i n'estava segura que m'odiaries per això.
Va alçar les mans per a evitar que ell la interrompés, perquè si deixava que ho fes seria incapaç d'ajuntar prou valor per a dir tot el que necessitava dir.
—Tenia tanta por... tant sols podia pensar en amagar-me a algun lloc per a sempre, però la Rose i la Juleka van trobar-me.
»Luka, no he estat justa amb tu i me n'he adonat ara, tot i que sé que és tard. Vaig acceptar sortir amb tu estant-ne enamorada de l'Adrien —va explicar abaixant el to de veu, una lleugera tremolor sacsejant les seves espatlles—. Em forçava a mi mateixa a estar amb tu i intentar alguna cosa més quan a dins del meu cap només hi havia l'Adrien, com si fossis el premi de consolació, tot i que sabia que senties tu per mi.
»Perquè l'Adrien havia de convertir-se en un amic i tu eres allà disposat a estimar-me malgrat ser un desastre. M'ho has fet tot tant còmode, donant-me espai, tenint paciència, regalant-me la teva música, estimant-me sempre... I jo, mentre tant, dubtant i debatent-me entre aquell amor fulminant per l'Adrien i la serenor que em donaves tu.
»Sóc una egoista, no et mereixo. I a sobre ara això de l'Adrien.
—Mari, vaig ser jo qui et va demanar una oportunitat, no vas obligar-me a ser amb tu. Sabia prou bé el que senties per l'Adrien, així que no és com si m'haguessis mentit —va declarar atrapant la seva mà dreta entre les seves—. No ets egoista, ets meravellosa.
—No em sento gens meravellosa.
—Què vols fer?
La Marinette va mirar-se'l amb el pànic brillant als seus ulls.
—Podem seguir endavant o prendre'ns un descans —va pronunciar provant de sonar segur i seré sense èxit—. O tornar a ser amics, com abans.
—Amics, com abans... no crec que pogués tornar a aquell punt.
—Marinette si tens qualsevol dubte...
—Que no m'has escoltat? —va preguntar alliberant la seva mà i estrenyent les seves galtes entre elles—. L'Adrien m'ha besat i no he sentit pas res. Res de res. Volia estar amb tu, Luka. Amb tu.
»Perquè t'estimo, Luka. No vull un descans ni tornar a ser amics.
En Luka va riure fent-la arrufar les celles.
—Mirava de dir-te que si tenies algun dubte de que vull estar amb tu anaves errada.
—De veritat?
—De veritat.
—Encara m'estimes?
—T'estimo —va xiuxiuejar-li.
—Doncs besa'm d'una vegada perquè no suporto més aquesta distància entre nosaltres.
Va concedir-li aquell desig, sentint com el món recuperava el ritme i la música.
Continuarà
Notes de l'autora:
Hola! Antepenúltim capítol. Finalment l'Adrien s'ha declarat a la Marinette i no va escollir la millor manera per fer-ho, ai, Adrien, vas tard com sempre.