Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.
Paraules: 2932.
29.- Quadern
Quan la Marinette i en Luka van tornar d'esmorzar, els membres de Kitty Section i l'AURORA ja eren al vestíbul. L'Adrien va defugir l'esguard d'ambdós fent una passa enrere, gairebé amagant-se darrere de l'Iván, penedit i avergonyit.
—Bé, ara que hi som tots anem, he llogat un local per a tot el dia.
—Jo em quedaré a l'hotel —va mussitar la Marinette deixant anar la mà d'en Luka.
L'AURORA va mirar-se-la amb una cella enarcada, però va limitar-se a assentir.
—Estàs bé? —va preguntar-li en Luka.
—Sí, no passa res. Vull treballar una estona en una cosa.
—Si necessites res...
—Ves a assajar, estaré bé.
En Luka va dubtar entre fer-li un petó al front o a la boca, no obstant això, la Marinette va posar-se de puntetes per arribar als seus llavis, d'igual manera que ho havia fet aquell primer dia a l'institut, amb seguretat, sense que li fes res que l'Adrien fos allà al davant.
—Passa-t'ho bé —va aconsellar-li.
—Tu no treballis massa.
L'AURORA va fer-los pujar a l'autobús de la gira d'en Jagged, ocupant els seus seients ja habituals. En Luka va observar a l'Adrien assegut sol i amb la mirada fixa a la finestra, sacsejant el cap va canviar de seient per a fer-li companyia.
—No hauries d'aïllar-te.
—Un pèl irònic venint de tu —va replicar l'Adrien amb un punt d'irritació tenyint el seu to de veu.
—Les situacions són diferents —va contestar sense alterar-se—, però admeto que ho és. Mira, no servirà de res que et quedis a un racó, ets membre de Kitty Section, som una família, aquí ens donem suport els uns als altres sempre.
—Ja... els Agreste tornem els problemes en una bola d'amargor i l'amaguem sota d'una catifa.
—Potser hauries de deixar de ser una mica Agreste.
—Si la Marinette no t'hagués escollit, de ben segur que no estaries tan content.
En Luka va fer-li copets a l'espatlla tot sabent que no en trauria res de parlar amb ell, no era la persona adequada per a reconfortar-lo.
—Si sabessis quants cops t'ha escollir a tu... però això tant és —va declarar anant a seure al costat de l'Iván.
La Marinette va estirar-se al matalàs va posar la tele cercant algun canal francès sense èxit, va trobar-ne un que emetia un programa de música i el va deixar posat malgrat ser en alemany, va agafar la seva tauleta per a treballar una estona. Va gargotejar diverses coses, esborrant el llenç complet insatisfeta amb el que havia fet. Va rodolar damunt del llit i va quedar-se mirant el sostre. Havia de visionar el que volia fer, la imatge que volia crear, la que encaixaria amb Kitty Section. El primer disc dels nois sortiria aviat i havia de ser un èxit, la seva portada havia de enlluernar.
—Tikki, penses que funcionarà?
La kwami va mirar-se-la esperant que continués incapaç de decidir-se entre totes les coses que podria preguntar-se si funcionarien a quina podria referir-se.
—Les portades per a en Jagged han tingut èxit, però no sé com abordar la de Kitty Section.
—Per què?
—Em sembla que potser és pel que ha passat amb l'Adrien —va explicar sospirant—. Creus que hauria de parlar amb ell?
—Has de fer-ho.
—És que em fa una mica de por.
—Per en Luka?
—No, per si torno a reaccionar com una idiota.
—No pots evitar-lo per a sempre.
La Marinette va tornar a rodolar pel llit, la Tikki tenia raó, no podia amagar-se per a sempre ni defugir els conflictes. La Ladybug mai fugia i era la Ladybug ella.
El local d'assajos era ple de soroll, res sonava com hauria de fer-ho, res funcionava. L'AURORA va fer un esbufec, enutjada i exasperada, asseguda a una de les cadires.
—Per l'amor de Déu, Adrien, es pot saber què collons et passa? Vas fora de tempo tota l'estona.
—Em sap greu, suposo que no estic gaire concentrat.
—Doncs treu-te la son de les orelles, perquè tocar com un nen de primària no és bo ni per al grup ni per a tu —va remugar massejant-se les temples—. Preneu-vos cinc minuts i quan tornis a pujar a l'escenari val més que estiguis concentrat.
Van baixar de l'escenari, en Luka va xiuxiuejar-los a la Rose i la Juleka que canviessin aquelles cares de pomes agres cada cop que es miraven a l'Adrien com si fossis a punt de tirar-se-li a sobre i escanyar-lo. La seva actitud no ajudava a l'Adrien a sentir-se còmode i, per descomptat, no l'ajudaria en res a millorar la situació amb la Marinette. El seu mòbil va vibrar a la butxaca del darrere dels texans, va agafar-lo amb curiositat trobant-se amb un avís de videotrucada de la Marinette. Va despenjar.
—Mari, que passa res?
—Que si passa res? —va inquirir amb un somrís enlluernador als llavis—. Escolteu.
En Luka va fer-los un gest a la resta per a que s'acostessin, van mirar la cara de la Marinette a la pantalla.
—Estàs sentint el nostre single? —va preguntar la Rose.
—Sí! Però no és pas una playlist, sortiu per la tele! —va exclamar emocionada tot girant el mòbil per a que veiessin la pantalla que ensenyava la seva actuació damunt de l'escenari de Londres—. És un programa alemany, no en tinc ni idea del que diuen, però em sembla que és bo.
—El grup revelació d'aquest mes és: Kitty Section —va pronunciar l'AURORA—. Els nous teloners d'en Jagged Stone que han irromput al panorama trepitjant fort, amb un so fresc i amb un caràcter ben marcat. Els podreu veure actuant en directe demà.
—Guai, saps alemany? —va ventar la Juleka.
—Sóc mànager, he de saber comunicar-me amb la gent.
»Que no us pugi al cap, per cada crítica bona en rebreu la corresponent dosis d'odi d'algun fanàtic passat de voltes.
—Grup revelació —va mormolar la Rose amb to somiador.
—Si toqueu tan malament com ho he estat fent avui passareu de grup revelació a fracàs fulgurant abans de quaranta-vuit hores.
—Fracàs? —va inquirir la Marinette des de la pantalla.
—No pateixis, de ben segur que ho solucionaran —va asseverar la mànager—. Si és que saben què els convé.
En Luka va apartar-se per a poder seguir parlant amb ella fins que el temps de descans va acabar-se'ls.
L'AURORA va observar-los pujar a l'escenari, estava de mala lluna, no sabia què els havia passat, però pel seu bé ho haurien de solucionar de manera urgent perquè si no se n'anirien a l'orsa sense remei i li seria ben difícil remuntar-los. Sonaven una mica millor, tot i que l'Adrien encara anava a destemps, dispers i desconcentrat, si més no estava tocant les notes correctes.
Van tornar a l'hotel en l'autobús rebent una enèrgica reprimenda acompanyada d'un recordatori que allò era feina i no una actuació per als pares del col·legi, que no serien benèvols amb ells, tampoc els aplaudirien si eren un desastre, que els escridassarien i en Jagged podria rescindir el seu contracte de col·laboració si allò passava. L'Adrien va desitjar que se l'empassés el seient i no tornés a escopir-lo mai més.
La Marinette va esperar-los al vestíbul, caminant d'una punta a l'altra, impacient i somrient. Va llençar-se als braços d'en Luka tant bon punt va creuar les portes de l'hotel.
—Quina rebuda —va mormolar l'AURORA davant de tant d'entusiasme.
—Heu sortit a la tele! Sou genials.
—Va, va, no els ho diguis això que els pujarà al cap —va mussitar la mànager—. Pugeu a les vostres habitacions, preneu una bona dutxa i comenceu a preparar-vos pel concert de demà, ha de sortir tot perfecte, d'acord?
—Ho faré bé —va afirmar l'Adrien tot caminant cap a l'ascensor.
En Luka va agafar-la de la mà, retenint-la al seu costat.
—Marinette, necessito que m'ajudis amb una cosa. —Ella va assentir disposada a ajudar-lo en el que fos—. He de parlar amb en Jagged.
—És clar, però després he d'ensenyar-te una cosa important.
—Gràcies, ets la millor.
Van ficar-se junts a l'ascensor besant-se amb ganes i rient quan les portes van obrir-se fent-los perdre l'equilibri perquè s'hi havien recolzat en elles. En Luka va fer un parell de copets amb el puny a la porta i, amb els dits entortolligats, van esperar fins que la Penny tragués el cap.
—Passeu —va mussitar mantenint la porta oberta.
—Nois, seieu.
A la Marinette no semblava molestar-la que en Fang fos al sofà, va seure tota confiada i tranquil·la, com si fos un gos exòtic en comptes d'un cocodril.
—Fang...
—No, està bé, no passa res —va xiuxiuejar en Luka, va seure deixant una distància prudent amb l'animal—. Tampoc no ens quedarem gaire estona.
»D'allò que vas demanar-me. He escollit algunes cançons.
—De debò? És genial.
En Luka va obrir el petit quadern que carregava amb ell a tot arreu, allà a on apuntava les idees i els acords dispersos quan se li acudia quelcom i era fora de casa. La Marinette va fer-hi un cop d'ull a la llista de vint temes que havia apuntat, va reconèixer el segon, havia sonat a la ràdio el primer cop que s'havien besat i va imaginar que la resta tindrien també alguna història al darrere.
—No sé pas si serà el que esperaves, però aquí les tens. —Va arrencar el full i li el va oferir—. De ben segur que tindries un millor resultat si enquestessis als teus seguidors.
—No, de fet, has escollit les mateixes que hauria escollit jo. Tot i que, Bleuâtre?
—La ràbia, em penso.
—Aquesta cançó vaig compondre-la quan van encolomar-me a la Penny com a mànager.
—Encolomar-te? —va preguntar ella amb un to molest forçat tot seient a la butaca davant d'ells—. No ets precisament un regal del cel tu.
—La odiava —va xiuxiuejar en Jagged com si amb allò no pogués sentir-lo—, semblava que havia fugit d'un convent i a tot em deia que no.
Ni la Marinette ni en Luka podien imaginar-se a la Penny com si acabés de fugir d'un convent, però sí oposant-se a qualsevol antull absurd.
—I com anava vestida de blau vaig escriure aquesta cançó.
—I la tocava a totes hores —va afegir la Penny.
—Bé, ja no ho faig.
—Potser no ha estat una bona elecció —va declarar en Luka.
—No! És perfecta —va afanyar-se a intervenir en Jagged—, té una història, té significat...
El mòbil de la Penny va interrompre'l, van veure-la posar els ulls en blanc.
—És en Bob —va fer.
—Encara et truca?
Ella va assentir com a resposta i va despenjar.
—Sí? No, Bob, el senyor Stone no n'està pas d'interessat en tornar a la discogràfica —va contestar amb una diferència ben patent entre el to que havia fet servir per a parlar amb ells i el que feia servir en aquell moment, fins i tot en la manera de dirigir-s'hi a en Jagged—. No. Hauries d'oferir, com a mínim, el triple del que estipulava el contracte anterior. Sí, ho sé que som al número ú de totes les llistes.
»No ho sé, prova-ho d'aquí uns... deu anys. Que tinguis un bon dia, Bob.
—Què coi volia?
—Oferir-te un nou contracte.
—No ho entenc, es moria de ganes de engegar-me la carrera a dida, a què en treu cap això? —va preguntar molest.
La Penny va fer un sospir i va moure el cap.
—És molt simple: ets en Jagged Stone. Malgrat les campanyes que va moure en contra teva per a que t'enfonsessis tant sols va aconseguir que baixessis al número dos i a poca distància de l'XY —va explicar la dona tot ignorant el mòbil després de mirar la pantalla—. Has reconquerit el número ú. L'XY tant sols és un nen bufó sense talent que atreu als adolescents, està condemnat a ser oblidat en poc temps, totes les seves cançons són iguals.
»Tu vens i continuaràs fent-ho, ell no. Si et reconvertia en quelcom que s'hi assemblés a l'XY seria més fàcil mantenir-lo. Una discogràfica no pot viure a base de llençar singles.
—Una advocada penalista donant-me lliçons sobre la indústria de la música?
—Quan ho vulguis te'n dono una altra.
—Bé, nosaltres ens n'anem —va mussitar en Luka.
—Gràcies per la llista, Luka.
Van encaixar les mans amb més naturalitat i menys tensió que els cops anteriors. A la Marintette va fer-li la impressió que era qüestió de temps que aprenguessin a relacionar-se com el que eren en realitat, quan en Luka aconseguís deixar de superposar el pare de la Juleka a en Jagged les coses començarien a encaixar per elles mateixes i allò la tranquil·litzava.
Van sortir al passadís tancant la porta darrere d'ells.
—Creus que la Penny i en Jagged surten junts? —va xiuxiuejar-li—. Fan bona parella.
—És probable —va replicar, en Jagged li ho havia dit, però era un secret i ell no l'explicaria si no volien fer-ho públic—. S'entenen bé.
La Marinette va ficar la clau magnètica al pany i va obrir deixant-lo entrar.
—Digues-me, què volia dir l'AURORA amb això de tornar-vos en un fracàs?
—L'Adrien no ha estat gaire concentrar durant l'assaig si demà toca així serà un desastre.
—És culpa meva, oi?
En Luka va fer-li un petó al front.
—Fa mal que et rebutgin, però és pitjor que t'ignorin —va determinar—. No pots evitar a l'Adrien indefinidament, Marinette.
—Ho sé, però és que...
—Em quedaré amb tu si és que ho vols, però no l'ignoris més.
—D'acord, parlaré amb ell al matí. T'ho prometo.
—Molt bé, què és el que volies ensenyar-me?
La Marinette va agafar el seu quadern de dibuix de l'escriptori i va obrir-lo per la pàgina a on havia estat treballant. Amb una guspira de timidesa als ulls li o va mostrar.
—L'AURORA va demanar-me que us fes la portada pel disc i estava colgada, no em sortia res de decent, fins que us he vist a la tele.
—Per això estaves tan emocionada?
—Només és un esbós, però crec que funcionarà bé —va xiuxiuejar agenollant-se al seu costat al matalàs—. Què et sembla?
—Que què em sembla —va mormolar fingint que n'analitzava cada petit detall dels traços damunt del paper amb ull crític—. Vine, acosta't, perquè és un secret.
La Marinette no va oposar cap resistència quan va tombar-la per a robar-li uns petons tòrrids que la van fer perdre el ritme de la respiració i van accelerar el seu pols. La calor va envair el seu pit i va sentir, altre cop, que odiava tot aquell coi de roba que hi havia entre ells.
—Necessitem una dutxa —va xiuxiuejar la Marinette contra els seus llavis.
—Vols que marxi?
—Saps què? —va inquirir mossegant-se el llavi—. Que sóc una mica maldestre i em costa una mica regular l'aigua, que m'ajudes?
—Serà un plaer, senyoreta Dupain-Cheng.
Van arribar fins a la dutxa a batzegades, entre petons i moixaines, deixant peces de roba abandonades pertot. Sota el doll d'aigua calenta, la Marinette, va concentrar-se en en Luka, hi havia moltes coses que encara no s'atrevia a fer o provar, però n'estava disposada a compensar-li tota la cura, l'atenció que li havia parat i la paciència que havia tingut. Va sorprendre-la la manera en que reaccionava el cos d'en Luka amb les seves atencions, com la seva respiració s'accelerava com el seu pols i els seus petons es tornaven més intensos. Va sentir-se increïblement poderosa i plena de confiança en ella mateixa.
Van dormir a l'habitació de la Marinette, malgrat que tot dos tenies ganes de passar la nit estimant-se la necessitat d'estar descansat per al concert passava per sobre de la resta i tenien moltes més nit per endavant.
Van baixar a esmorzar amb la resta, la xerradissa neguitosa prèvia a l'actuació va repetir-se, tot i que l'Adrien amb prou feines va intervenir en la conversa semblava fer millor cara que el dia anterior. En acabar l'Adrien va disculpar-se dient que tenia classe de xinés, la Rose va preferir-ho així, perquè estava segura que ser present al cabinet anticrisis que havia convocat el faria sentir fatal. S'havien tancat a l'habitació de la Rose i la Juleka i s'havien tirat damunt del llit.
La Marinette s'havia sentit incòmoda mentre la Rose li explicava a l'Iván el que havia passat entre l'Adrien i ella, i així era com havia començat un debat absurd sobre com actuar-hi en endavant amb ell.
—En definitiva, què farem amb l'Adrien?
—Què?
—L'Adrien. Després del que t'ha fet —va mormolar la Rose gairebé tirant-se-li al damunt—, no podem deixar-ho estar sense més.
—No m'ha fet pas res, estic bé.
—T'ha fet plorar!
—Rose, no cal que cridis —va dir en Luka.
—Estic bé, no vaig saber reaccionar —va explicar tranquil·la—. No podeu culpar-lo o castigar-lo perquè jo reaccionés com una idiota. És el nostre amic. Rose, tu delies perquè entrés al grup, és que te n'has oblidat?
—Però Marinette, als amics no se'ls fa plorar.
—Estic bé, de debò. No li feu així, a l'Adrien li agrada tocar amb vosaltres i soneu increïble quan ho feu tots junts, si us plau, deixeu-lo seguir —va pregar.
En Luka va regirar-li els cabells amb afecte.
—Estic d'acord amb la Marinette —va mussitar en Luka—. A més, no em ve de gust haver de fer audicions per a reemplaçar-lo.
—I l'Adrien és el nostre amic —va reiterar l'Iván—. S'ha equivocat i estic segur que ho ha entès.
—Si us plau, noies, oblideu-vos del tema —va demanar, tot i que cap de les dues semblava disposada a oblidar-ho—. Després parlaré amb ells i ho arreglarem. Tancarem el tema.
Si més no, això esperava aconseguir.
Continuarà
Notes de l'autora:
Hola! Amb les coses posant-se en ordre traiem el cap al final del fic. Intentaré pujar l'últim demà per a començar a traduir el següent.
Bleuâtre: és una manera despectiva de referir-se al color blau, es traduiria com "blavós".