DAY 1: CHILDHOOD

- Hey, anem a jugar a voleibol?

Després d'una estressant i monòtona jornada escolar, Kenma només volia tancar-se a l'habitació i jugar amb les seves estimades consoles. Però en veure la cara emocionada del seu veí i recordar que ja portaven bastants dies de la setmana fent el què ell volia, s'ho repensa. No creu que sigui just per l'altre. I el sol pensament de perdre l'únic amic per culpa dels seus plans egoistes només l'angoixa més. Agafant amb força les tires de la motxilla, Kenma fixa la mirada al terra i murmura:

- Està bé...

- Genial! Anem a casa a buscar la pilota. O prefereixes esperar-me al parc? –pregunta Kuroo, sabent que l'altre odia fer més moviments dels necessari.

- Si no t'importa, prefereixo esperar-me al parc.

- Entesos, ara vinc!

Veient com el seu amic corre i desapareix en la següent cantonada, Kenma decideix asseure's en el primer banc que veu. Per tal de fer l'espera més curta, treu la seva consola de la motxilla i continua la partida guardada de Pokémon edició negre.

Ja havia superat vàries pantalles i estava concentrat intentant derrotar a Ghetsis quan escolta unes passes acostant-se. De cua d'ull veu a un grup de nens, sent el primer el més grassonet i que mostra un somriure de suficiència a la cara. En la seva ment apareix la possibilitat d'aixecar-se i marxar, però sabent que així cridaria més l'atenció, decideix plegar-se sobre si mateix en un intent de fer-se més petit i passar desapercebut. Tot i això, la seva estratègia no sembla tenir èxit quan el grup s'atura al seu davant i alguns dels nens comencen a riure per sota el nas.

- Hey, nen, què tens aquí?

Recordant un consell llunyà que els busca-raons es cansen si no reben una rèplica, Kenma continua amb la mirada fixa en la pantalla de la màquina.

- Què passa? No parles? Se t'ha menjat la llengua el gat?

- Segur que s'ha cagat de por, Saru.

Segurament en el moment del seu naixement, els pares del busca-raons van tenir una premonició perquè, mirant-se'l fredament, el nen ben bé tenia la cara similar a un mico. Un mico gras i lleig. Per en Kenma no hi havia millor animal que els gats, independents i autosuficients. I nobles.

- És pot saber què et fa tanta gràcia!?

Ups. Recordant el gat d'abundant pelatge gris que solia aparèixer pel pati de l'escola, Kenma s'ha oblidat de controlar les seves emocions. Genial, ara el mico semblava a punt de colpejar-se el pit amb els punys.

- Ara veuràs! Ningú es riu de mi i en surt ben parat! Idiota!

Kenma solia ser ràpid de reflexes però aquest cop, no pot fer res per evitar que l'altre nen li prengui la consola. La que li van regalar els seus pares pel seu últim aniversari. I que a més tenia la coberta de color vermell.

- Torna-me-la...

- Ostres, si parla! –crida un dels nens.

- No. Ara és meva.

- No ho és. És meva, tu me l'has agafat sense permís...

- Què dius? Ho sento, ets tan nena que no et sento!

- Torna-me-la... Si us plau... –dubta que ser educat funcioni en aquestes ocasions però la seva àvia sempre li va dir que amb educació la gent s'entén. Però Kenma dubta que es pugui aplicar a un mico.

- Que és meva et dic! Ets sord? I ara ves-te'n!

- No... Fins que no me la tornis...

Fent ús de totes les seves forces, Kenma s'aixeca del seu seient i s'apropa al nen gras amb la mà estirada que espera tornar a notar el tacte metàl·lic i fred de la seva consola.

- Ets un pesat! Et dic que és meva estúpid!

I amb un espenta, Kenma cau de cul al terra. Començant a sentir-se frustrat i sense saber què fer, nota com les llàgrimes se li acumulen als ulls.

- Mira, Saru, està plorant! Què idiota!

- Au, corre a plorar a les faldes de la teva mare, ploramiques! –exclama Saru, enmig d'un riure escandalós.

De sobte, una pilota colpeja el rostre de Saru. L'eco dels altres nens s'atura al temps que miren al seu company amb una mescla d'incomprensió i por. Kenma només té temps de reconèixer l'objecte com una pilota de voleibol, per acte seguit, veure de cua d'ull una persona sobrepassant-lo corrents, que crida:

- Ei, desperfecte de la cadena alimentària, què et sembla si et poses amb els de la teva mida!?

Kuroo dóna un cop de peu enmig de la panxa del contrari, que adolorit deixa anar la consola, sent recollida a l'aire pel morè. Agenollat al terra i abraçant-se l'abdomen, Saru alça la mirada amb ràbia.

- Q-què t'has c-cregut?

- Si tu pots intimidar als altres, jo també puc.

- Estúpid. Vinga, què espereu? Pegueu-lo!

La resta de nens semblen disposats a dur a terme les ordres però el somriure i la mirada fosca del contrari, aconsegueix dissuadir-los i fer-los abandonar l'escena corrents.

- Hey! És pot saber què feu!? Torneu, covards!

- Oya, oya? Sembla que algú està sent abandonat... I què hi dius? Vols continuar? –pregunta Kuroo al temps que fa petar els dits.

- E-estúpid... Me'n recordaré d'aquesta! –exclama Saru aixecant-se i allunyant-se.

- Sí, sí, torna i veuràs com esgarrapa un gat!

- Kuroo...

- Oh, Kenma! Té, la consola. És la teva preferida, oi? Perdona per tardar tant, és que la meva mare m'ha impedit sortir de casa fins que no li he dit que vindries a sopar... Per què vindràs a sopar, oi? Si us plau, vine o és capaç de tallar-me el cabell...

- K-Kuroo...

- K-Kenma!? N-no ploris! –exclama Kuroo movent les mans nerviós.

- É-és que... N-no s-sabia...

- Ja, ja, tranquil... –comenta Kuroo abraçant al contrari- No et preocupis, no importa el què passi, jo sempre estaré al teu costat. Sempre et protegiré. T'ho prometo. –notant com el menor s'aferra amb força a la seva camisa, Kuroo respon augmentant la intensitat de l'abraçada.

- G-gràcies Kuroo... J-jo també et protegiré...

- Entesos, gràcies Kenma. –respon el major amb una rialleta.