15. SECRETS REVELATS..
.Plovia amb força, era com si un nou diluvi caigués sobre la terra. En Ranma i l' Akane dormien abraçats amb força. Vam dormir malament, amb malsons. Aquella nit van fer l'amor, però es van aixecar, amb un espantós maldecap, com si tinguessin ressaca.
La sensació que alguna cosa anava malament en aquest món no se li va anar, tenien una estranya inquietud que anava augmentant. Es van mirar alguna cosa li deia que vivien els seus darrers dies en aquest món,
Tots dos es van aixecar del futó i es van vestir, i van baixar a esmorzar. No tenien gana, però es van obligar a menjar.
-Cada vegada està pitjor- va dir en Ranma mentre menjaven- sento com aquest món s'està desestabilitzant.
-Quina serà la causa?- va contestar ella amb por- no vull desaparèixer, ara que tinc pau… amb tu, no vull desaparèixer i estar sense tu. Ara que ningú no ens molesta podíem haver viscut aquí tranquil·lament.
En Ranma la va mirar furiós.
-Fins quan?- va cridar enfadat- segons sembla podem viure eternament, aquí som immortals.- es va aixecar-Hauríem d'envellir!, tenir fills! Continuem semblant uns ximples adolescents d'institut encara que estiguem a l'últim any d'universitat.
-Ranma tranquil·litza't!- va dir l' Akane espantada, a l'estat que estava el jove no va tenir ganes ni d'enfadar-se. Tampoc se sentia amb ànims per discutir. – Estàs nerviós.
-Hauríem d'estar morts! vam tenir un accident amb el cotxe, es va incendiar amb nosaltres a dins. Quan es va apagar el foc vam sortir sense una ferida, sense roba, però sense ferides.- va mirar a la seva promesa- a ningú no li va estranyar que fóssim nus per la ciutat.
-No estem al nostre món real, aquí la gent es regeix per altres models d'actitud.
- Quan vam arribar aquí ens vam vestir amb la mateixa roba que se'ns va cremar i el cotxe estava intacte fora al pàrquing.
-Ranma que et passa?- va demanar l' Akane al vora de l'atac de pànic.
El noi la va mirar.
-Estic espantat!, em fa por perdre't!, és el que més m'ha espantat sempre! En aquest món i al nostre. Sempre que paties un mal, un segrest, m'espantava. Mai res no em va espantar.- va respirar- fins a arribar a casa teva i conèixer-te. Temia el dia que desapareguessis de la meva vida He viscut amb aquest temor des de llavors. No vull que desaparegui de la meva vida. Ets el més important per a mi.- la va abraçar- i sembla que desapareixerem, que et perdré en poc temps.
-Jo també tinc por. No perquè desapareixerem, sinó perquè això significa que tu i jo ens separarem.
Tots dos es van abraçar, es van mirar als ulls, i es van besar.
-Podíem fer festa avui de la universitat! -va proposar el noi- no vull separar-me de tu.
-Aprovo aquesta moció! -va contestar ella- no vull separar-me de tu ni un centímetre.
-Passarem els últims moments junts.
-Vols anar algun lloc?- va preguntar ella.
-No ho sé- s'ho va pensar- Què tal la gelateria del davant de l'estació.
No hi ha temps per això!- va dir una veu. Tots dos es van girar i van veure entrar el professor Fernández i aquella mestra tan rigorosa que tenia l' Akane- a aquest món li queden hores i vosaltres només penseu amb l'estómac o amb l'entrecuix.- sospirà- joves, no penseu les coses que feu.
-Tenim vint-i-cinc anys!- va dir en Ranma- No som uns nens.
Fernández va somriure.
-A l'arribar a aquest món vau estar uns anys inconscients, calculo entre cinc i set anys. a la universitat, es va tornar una rutina. No sabíeu res del vostre passat, ni el temps que estàveu vivint junts. Crec que comenceu a adonar-vos que el temps no corre igual per a vosaltres, calculem que des que un moment de les vostres vides el temps per a vosaltres va començar a anar més lent, que als altres.
-El que us ha dit la Ryoko és veritat- va dir en Fernández. Els dos nois van mirar la dona sorpresos, no només pel que li va dir, sinó perquè després de tants anys sabien com es deia aquesta dona.- calculem que porteu uns trenta-cinc anys en aquest món.
-¿Trenta cinc anys això és impossible?- va dir Akane.
- No, no ho és. A partir d'ara que heu recuperat la memòria el vostre temps s'estabilitzarà, i sentireu com passen els anys de forma normal, però no envellireu i sereu immortals, no importa el que feu, No podeu morir!
En Ranma se'l va mirar sorprès.
-Vosaltres també vau ser enviats a aquest món!- va dir el noi.
-Si vam ser castigats- va dir en Ryoko- per càstigs que no vam cometre, a mi em van acusar falsament de bruixa. Per ser la germana d'un rei no em van poder cremar. I van fer servir aquest objecte infernal per enviar-me aquí. Visc aquí des de l'edat mitjana europea.
- Jo des de l'època egípcia, el meu autèntic nom ho vaig perdre- va dir em Fernández-ara em faig dicr per Fernández. Vaig ser enviat per ser germà d'un traïdor. Encara que era innocent em van enviar perquè no seguís els passos del meu germà.
-Però que és aquest aparell?
En Fernández va mirar la Kyoko.
-Fa mil·lennis uns dels generals d'un Faraó es va rebel·lar contra ell. Va reunir un gran exèrcit i va marxar a enderrocar el faraó. Va ser una lluita entre parents, el faraó i el general eren pare i el seu primogènit. Va ser una guerra que va devastar tot el país. Al final el faraó va guanyar, i va capturar el seu fill. Segons les lleis els rebels havien de morir tallant-li el cap, però segons una altra llei, un rei no pot executar algú de la seva nissaga vessant sang.
- El faraó després de molt pensar- va seguir la Ryoko- va demanar ajuda a un savi que va construir aquest artefacte. Era un objecte màgic que mana a un món que és reflex de la terra. És un món reflex del món real, va avançant alhora que el món real. Per això vau arribar a un món igual al vostre, aquesta ciutat és idèntica a la ciutat des d'on vau venir.
-Suposo que hi ha d'haver una manera de sortir, no?- va preguntar l' Akane.
-Si, n'hi ha una- va dir la Ryoko- se'ns va dir en enviar-nos aquí que hi havia una sortida, però durant segles hem buscat la manera de sortir- i va afegir amb pessimisme- no hem trobat res.
-I que tenim nosaltres que tenim a veure? –en Ranma va començar a veure el que volien aquests dos.
-Sou la nostra única i darrera esperança. Vosaltres trobareu la sortida. Si surt una persona, l3s resta el seguiran automàticament.
En Ranma es va enrabiar, les seves sospites es van complir.
-Només ens voleu per interès! , sou igual que la gent que ens va enviar aquí!, No veieu res més que els vostres interessos!- va cridar el noi.
-En això tens raó!, Ells només miren per ells!- va dir una nova veu.
Tots es van girar i van veure entrar dues persones més. Una era el propietari del supermercat on anaven, l'altra era el professor Sinue. El propietari del supermercat va mirar a en Fernández-Hola germa! , temps sense veure't. Ens hauríem de veure més, per Nadal, o potser anar de vacances junts.
En Fernández va mirar l'home.
-Que siguem germans no vol dir res, estem en bàndols oposats.- en Fernández va mirar a qui va dir ser el seu germà- Com et fas dir ara?, Com vas canviant de nom perquè no et trobem.
-Goday, em faig dir Goday un nom tan vàlid com un altre. Ni tu ni jo podem dir-nos com abans de venir, els nostres veritables noms són tan arcaics.- El menyspreu en la veu de l'home era evident.- Encara estàs ressentit perquè et van enviar aquí.
En Fernández va esclatar de fúria.
-Estic aquí per culpa teva!. Pare em va enviar sent innocent! No vaig estar d'acord que t'enviés aquí, i li ho vaig dir, això li va valer per pensar que m'havia de rebel·lar contra ell. I em va enviar aquí.
En Ranma i l' Akane van mirar tots dos homes, estaven en bàndols oposats, això era segur. Tots dos s'odiaven, això també era segur.
-No em crec que sigueu germans- va dir l' Akane- no us sembleu.
-Som de diferent mares!- van dir tots dos.
- El nostre pare va tenir un harem. Només nosaltres dos vam néixer home, la resta van ser dones.
En va veure que aquesta conversa no anava enlloc.
-No heu de fer cas a en Fernández i al seu grup, heu d'unir-vos a nosaltres.
-Sou igual que ells!, només busqueu els vostres interessos!- Va tornar a cridar en Ranma- Per què ens busqueu ara?
-Segur que ho has notat, aquest món es dirigeix a la seva destrucció.
-Això ja ho sabem- va contestar l'xAkane.
- L'aparell s'ha desestabilitzat.
-Per què?- va preguntar en Ranma.
- Potser per la vostra arribada.
-Però altres vegades s'han enviat dues persones alhora, i no ha passat res.- va contestar la Ryoko- no em crec que per aquests dos nois aquest aparell comenci a anar malament.
- Pot ser que aquests dos joves tinguin molta energia. No mereixien aquest càstig, per a l'aparell són un virus, i per això funciona malament.
-Com ha trigat tant a adonar-se'n l'aparell?- va preguntar l'Akane.- Hem estat aquí durant anys.
-Segons sembla el temps aquí i al món real no corren igual. Aquí han passat anys, però fora han hagut de passar segons. L'aparell va notar de seguida la vostra presència i es va fer malbé. Si no s'estabilitza esclatarà i serà la nostra fi o es produirà un reset i tornarem cadascú al moment que va arribar sense recordar res, i tornarem a viure tot com si fos la primera vegada.
- De veritat creus en això?- li va preguntar en Goday burlant-se- segueixes sent un il·lús. Desapareixerem, i només ells no poden salvar, i no saben com.- va mirar els nois-farem una cosa nosaltres ens quedem amb un i vosaltres amb un altre.
-¡L'il·lús ets tu!, saps que han de ser tots dos junts. Per aconseguir escapar cal que estiguin tots dos units o no s'aconseguirà res.
Fins aquí va aguantar en Ranma.
-Prou!- va cridar- Sou igual que aquests idiotes que ens perseguien al nostre món!, Uns estúpids interessats. No us vull aquí! Només penseu en el vostre propi benefici! Ens voleu utilitzar! Fora d'aquí!, no vull tornar a veure-us!
-Ens estàs condemnat a tots!- va dir en Sinue nerviós, no volia desaparèixer- no penses el que dius.
-Si ho penso!-en Ranma estava furiós- l' Akane i jo hem de trobar la sortida junts, què passarà quan ho fem?
-Penses que podràs trobar-la?- va dir en Fernández- no queden ni sis hores.
-La trobarem, ella i jo sempre hem sabut sortir dels problemes que no han ficat.
-Ranma potser hauríem d'escoltar-los va contestar l' Akane.- Potser tinguin raó.
El noi la miro sorprès, l' Akane era molt innocent. Tot era un parany.
-Ens volen utilitzar, ens necessiten per sortir, només ens volen per això.
- Com més siguem, millor ho pensarem- va contestar ella.
-No!, Akane. No ens hi podem unir.
-Per què no?, Ranma si us plau!, necessitem ajuda.
-On estaven durant no teníem memòria?,- va contestar el noi- Vigilant-nos!, esperant el moment propici.
-Si tu no vols ajudar-los jo sí- va dir la noia.
-SÍ, a qui t'uniràs?- va contestar el noi- No veus que és una bogeria?
-I esperar assegut la fi no ho és?
En Ranma la va mirar, sàvia que ella s'equivocava, la bondat de la jove, les seves ganes d'ajudar tothom, aquesta vegada la conduirien al desastre.
-Akane, jo… - va dir el jove.
Ella ho va ignorar, li feia mal separar-se d'ell, però aquesta vegada, segons ella, en Ranma s'equivocava.
-Me n'aniré amb…- va mirar els dos bàndols, i en va triar un a l'atzar- aniré amb vosaltres.
-Hem guanyat- va dir triomfal en Goday, va mirar el seu germà- has perdut i va sortir de la casa- ens trobarem a l'esplanada, allà ens barallarem per últim cop.- es va dirigir a en Ranma- saps que el teu lloc està al costat de la teva amiga. Vine o espera la destrucció.
L' Akane va sortir amb aquest grup, i va mirar amb pena a en Ranma.
-Ranma!, jo…
-Veeés-te!, torna'm a trair, com aquella vegada que vas tenir una cita amb el porc d'en Ryoga- va cridar amb fúria el noi- estàs equivocada. No aniré per tu com aquella vegada, recordo que t'he vaig de salvar del seu assetjament. Avui seràs tu la que vingui a adonar-te que estaves equivocada.
L' Akane va sortir de la casa plorant, una part li deia que en Ranma tenia raó, però el seu orgull li va impedir tornar.
En Goday va mirar la noia i va estar a punt de riure's a riallades, aquella noia havia caigut al seu parany, era tan ingènua que va ficar el cap al llaç. I si tot sortia com va planejar aquest noi aniria per ella, ara tenia els dos joves al seu poder.
En Fernández va sortir vençut, havia perdut. Però venceria a la batalla final i es quedaria amb aquesta noia, i això significava que el noi aniria per ella. Si jugava bé, guanyaria la partida al seu germà.
En Ranma havia perdut, se sentia perdedor, l' Akane ho havia deixat per un d'això dos grups, com va dir no aniria per ella, el seu orgull els ho impedia.
De cop es va aixecar, se'n va anar a la seva habitació, i va obrir un calaix, allà va veure una camisa vermella d'estil xinès i uns pantalons de mateix estil, sense pensar-ho va estirar la mà per a ells i…
A l'esplanada hi havia un compte batalla, els dos grup rivals lluitaven entre ells. El cel amenaçava amb pluja, llampegava
Era una batalla sagnant i horrible, era la batalla final i lluitarien fins a la fi d'aquell món fals.
L' Akane lluitava amb salvatgisme liquidava els seus rivals amb una crueltat innecessària, era una arma de destrucció massiva, no es coneixia a ella mateixa. Notava que li agradava ser una assassina. Fins que va veure que la gent que havia caigut per ella o per altres es recuperava de les ferides i s'aixecaven i tornaven a la lluita. Es va adonar que s'havia deixat dominar per una energia maligna externa. Va notar que aquell lloc destil·lava maldat, aquella maldat dominava qui hi era. Però es podia dominar aquesta maldat i fer-la fora, i això és el que va fer.
Va ser llavors quan va recordar que tots els que hi havia, fossin d'un bàndol o un altre eren enviats i per tant no podien morir. Aquesta lluita no tenia sentit, cap batalla ho tenia, només causaven dolor, ho sabia per experiència pròpia, però quin sentit tenia una baralla en què ningú resultaria realment vençut?, una batalla en què el ferit es recuperaria i continuaria lluitant fins a la fi del món.
Va començar a defensar-se sense ganes, i plantejant-se que havia de tornar a casa, aquesta idea va anar guanyant força, fins que va veure un altre lluitador, no anava de groc com el seu grup ni de blau com el contrari. Aquest lluitador anava vestit de vermell, era un vestit que coneixia d'un altre món. Aquest lluitador es treia a qui es posava davant seu, fossin del grup que fos. Ningú podia parar-ho i va arribar fins on ella estava i es va aturar i la va mirar.
Ella el va mirar a ell, i van estar una estona aturats, ella es va treure la jaqueta groga, i de sobte tots dos alhora van córrer cap a l'altre i van començar a lluitar, no va ser una baralla a favor de cap dels dos grups, va ser una baralla personal entre tots dos. No va ser una baralla per dominar i vèncer l'altre, va ser una baralla que tots dos desitjaven des que es van conèixer en un altre món, es diria que s'estaven divertint. La lluita entre els dos bàndols va parar per veure aquesta lluita entre els dos joves.
La lluita entre aquests dos joves va durar força minuts, cap dels dos es donava per vençut encara que estaven esgotats de barallar-se. Cap dels dos tenien ferides, encara que s'havien atacat amb les seves millors tècniques, al món real faria temps que els dos estarien molt ferits.
-Rendeix-te Akane, saps que no em venceràs!
-Rendeix-te tu Ranma, saps que aquesta lluita és una ximpleria! No podem fer-nos danys, ens recuperem amb rapidesa de les ferides! No guanyarem, ni perdrem cap dels dos.
-Ho sé, està baralla és una ximpleria, però sempre és divertit barallar-se amb tu- el motiu d'aquesta baralla era això, divertir-se. -és clar que no ens hem adonat.
-Jo també crec això- va dir la noia-m'he adonat que està baralla és una ximpleria, una pèrdua de temps. Ningú no prevaldrà sobre el contrari, poden estar barallant fins a l'esgotament, el contrari sempre s'aixecarà.
-Tornem a casa! Quedar-nos aquí és una pèrdua de temps!
-Si.
Els dos nois es van girar i van començar a caminar, marxaven d'aquesta absurda i inútil batalla.
-On aneu? -va preguntar desesperat en Goday- és la batalla decisiva.
En Ranma es va girar.
-Per vosaltres potser sí. Però nosaltres no pertanyem a cap grup. No vam ser enviats per crims, ni per creure'ns culpables de crims que no vam cometre. Ens van enviar per desfer-se'n d'un de nosaltres, perquè algú tingués el terreny lliure per tenir-nos l'altre.
- No pertanyem a cap del vostre grup. O mirant-lo d'una manera recargolada som dels dos grups. Si estimar-nos és un delicte en som culpables. Però si no ho és, som enviats per un crim que no hem comès. – l' Akane va mirar la gent allà reunida- Per a nosaltres va ser una venjança d'unes persones envejoses, a qui havíem d'estimar perquè ells així ho volien.
I els joves se'n van allunyar.
Els van combatre van mirar com se n'anaven i van començar a lluitar de nou.
En Goday i en Fernández cara a cara es van mirar.
-La nostra última baralla -va dir en Fernández i va desembeinar l'espasa que portava penjada del cinyell- aquesta vegada et venceré.
-No ho has fet mai -va contestar el seu germà- sempre vaig ser millor que tu.- i va desembeinar la seva espasa.
Mentre lluitaven parlaven.
- He après des de la nostra darrera baralla, d'això fa segles.
-Si, quan entrenàvem i el nostre pare ens feia barallar entre nosaltres per riure's de nosaltres.
- Sí, aquest vell era un cabró. Però no vas haver de rebel·lar-te contra ell.
- Maltractava el poble, els matava per pur plaer- va dir en Goday-tu a la frontera no t'assabentaves de res. Vaig haver de fer-ho, no podia deixar que aquest boig seguís al poder.
-A costa que? Vas arruïnar l'imperi. Va morir més gent en aquesta batalla que la que va matar el nostre pare, t'has equivocat als mitjans, vas actuar abans de pensar.
-Si potser, potser en la història el que quedi com un assassí sigui jo. – ho va pensar- m'hauria agradat prendre'm un cafè amb tu i parlar com ho fèiem de nens.
-A mi també, però el destí no ho va voler, i ara és massa tard.
-Potser, hem esperat durant segles que arribessin aquests dos nois, eren la nostra última esperança. En lloc de buscar la nostra salvació hem esperat que vingués a nosaltres amb els braços oberts, i en lloc d'això han decidit per ells mateixos, no ens han volgut ajudar a la nostra bogeria.
En Fernández va deixar de lluitar.
-Ells tenen raó, hem perdut el temps lluitant, aquesta batalla és una inutilitat, tots dos grups hem perdut. Només podem deixar que passi el temps, i arribi la nostra fi.
Tots dos van deixar de lluitar, i es van deixar caure a terra. Els seus seguidors els van imitar, ja no hi havia res, les esperances s'havien esfumat. Aquests nois els havien deixat i se n'havien anat junts.
La Ryoko es va acostar a en Fernández i va seure al seu costat, ell la va abraçar. En Goday va somriure, el seu germà tenia sort, havia aconseguit algú que ho volgués, en canvi ell va perdre el seu amor quan el van enviar a aquest món. Va sentir enveja. Ara tots dos grups esperarien la fi del món, que segons els seus càlculs serien en unes dues hores.
En Ranma i l' Akane van arribar a casa. Tots dos sabien que els quedaven hores, i volien passar-les junts. Ella havia canviat de roba, s'havia posat un uniforme escolar blau. Quan en Ranma la va veure.
-I aquest uniforme? – va preguntar el noi.
- Me'l vaig trobar a l'habitació, no sabia que el tenia. Em queda bé?
-Estes molt sexi!- va contestar ell.
Ella es va posar vermella, el noi era diferent que a l'altre món.
-Estic contenta d'haver pogut conèixer-te, d'estar al teu costat, no em penedeixo de cap bon moment passat junts.- Va dir la jove- M'han agradat totes les aventures per les que hem passat, perquè sempre podia comptar amb tu.
-I jo també estic content d'estar amb tu, per mi va ser una sort tenir-te sempre al meu costat.- va dir el jove enrojolat. Es van somriure enrojolats, es van abraçar i es van besar- és una pena perdre's els teus petons, perquè és el més dolç que he provat.
- Els meus llavis són teus, em pots besar fins a la fi del món.
Es van separar i es van somriure, sempre hi havia hagut una complicitat entre tots dos, des que es van conèixer en un altre món. Encara que es barallessin, sempre estaven preocupats l'un per l'altre. Però lliures de la gent que els perseguia havien augmentat aquesta estima mútua que es tenien.
Havien comprat uns pastissos i se'ls estaven menjant.
En Ranma va necessitar anar al lavabo.
-He d'anar al lavabo- va dir.
- No te'n vagis, no em deixis sola. Falten uns minuts per a la fi i no vull estar sola.- El va abraçar i va plorar desconsolada.
Ell va arronsar les espatlles, i tots dos van anar al lavabo, però ella ho esperaria fora. Abans d'entrar-hi el jove la va abraçar i la va fer un petó.
-No oblidis que t'estimo, des del primer moment que et vaig veure.- va dir ell.
- No oblidis que jo també t'estimo des del primer dia.
-La primera vegada que em vas veure, com realment sóc, estava nu, em vas fer una bona mirada.-el noi va riure
- Tu tampoc et queda't curt, em vas mirar de dalt a baix, vas deixar escapar un xiulet d'admiració.
- No ho deixi escapar, però gairebé ho vaig donar. Eres la primera dona que veia nua.
Tots dos van riure, al final ell va entrar al lavabo i en acabar va anar a rentar-se les mans.
Fora plovia amb força, i llampegava sense parar, en Ranma va mirar al mirall i la va veure.
En lloc del seu reflex va veure la noia pèl-roja, que ara sabia que era la seva part maleïda, la noia que veia cada cop hi havia tempesta i llampegava. En Ranma va acostar amb por la mà al mirall, el seu reflex femení va fer el mateix, però abans de tocar el vidre va sentir una descàrrega en aquesta mà. Va mirar el mirall i va veure somriure la seva jo noia.
-Ara ho saps tot -va sentir dir a aquesta pèl-roja al seu cervell.
En Ranma es va quedar parat i va cridar a la noia que hi havia fora.
-Akane! – la va cridar a crits. Ella va entrar espantada i com ell va mirar al mirall. Tampoc va veure el seu reflex, es va veure una mica més jove i amb els cabells llargs, al costat d'aquesta Akane de cabells llargs va veure la versió femenina d' en Ranma.
- Ara sabeu la veritat d'aquest món- van sentir dir a les imatges.
Els dos joves van acostar les mans al mirall, i les imatges del mirall van fer el mateix. En tocar el mirall, els dos nois van sentir una descàrrega elèctrica i van cridar de dolor. De cop i volta en Ranma i l' Akane van desaparèixer, al moment següent aquest món també ho va fer.