Miraculous, les aventures de Ladybug et Chat Noir i els seus personatges són propietat d'en Thomas Astruc i Zag Entertainment.

Paraules: 1718.

04.- Records

No es sentia gaire orgullosa d'haver-li dit a en Jagged que la relació entre ambdós era laboral, però era l'únic que se li havia acudit per provar de reconduir una situació que se li estava anant de les mans. Ell semblava haver-se resignat a allò, tot i que va tornar a nombrar a en Karim un parell de cops més abans de deixar-la tornar a la seva suite.

S'hi havia tancat amb la seva petita capsa de metall plena de fotografies i s'havia posat a mirar-se-les. Els records van envair-la. Va agafar una fotografia entre els dits i va fer-la somriure, hi sortia el seu avi, en Jagged i ella el dia que s'havien conegut. Va servir-se una altra copa de vi i va acomodar-se al sofà.

Feia poc més de quatre anys havia estat a punt d'engegar-ho tot a la merda i tornar a Londres sense mirar enrere. Si no s'hagués trobat amb el seu avi a aquell bar a on s'hi havia refugiat de la pluja la seva vida hauria estat molt diferent, potser més tranquil·la i amb menys complicacions, però, sens dubte, hauria estat molt avorrida. Va tancar els ulls amb un somrís als llavis, recordava allò gairebé com si acabés de passar:

Es sentia com una autèntica idiota, amb el seu vestit car de color blau i els seus cabells llarg i perfectament recollits, havia sortit a cuita-corrent del bufet d'advocats a on havia estat treballant durant l'últim any sense pensar en recuperar el seu estúpid paraigües. Pel que semblava, a banda d'haver dinamitat la seva carrera, pensava carregar-se la seva salut i agafar una pneumònia.

Plovia a bots i barrals i el fred li tallava la cara, va apujar-se les solapes del seu abric arraulint-s'hi una mica i va afanyar-se. Havia de cercar refugi, si més no fins que amainés una mica, va veure un bar obert i va pensar que podria entrar per a escalfar-se una mica.

Va agrair que el local tingués la calefacció a tot drap perquè estava gelada i xopa. Va moure's cap a la barra i va tamborinar amb les ungles damunt la superfície de fusta fosca esperant que hom li parés atenció.

—Pénélope?

La noia va girar-se sorpresa pel fet de trobar-se amb algú que pogués conèixer-la a aquella part de la ciutat.

—Avi, què hi fas aquí?

—Això és quelcom que hauria de demanar-te jo a tu, no et sembla? —Va fer-li un senyal al cambrer que es movia darrere de la barra per a cridar la seva atenció—. Serveix-li un grand crème be calent a la meva nena, Maurice.

—De seguida.

—Vine, seu amb mi, explica'm perquè sembla que acabis de sortir d'una piscina.

Va seguir-lo fins a una tauleta a un racó, va acomodar-s'hi tot deixant l'abric xop al respatller de la cadira.

—Avui no treballes? —va preguntar-li.

—No ho sé pas si hi tornaré a treballar mai.

—No siguis melodramàtica, hom diria que has mort a algú —va mormolar, la va apuntar amb la seva ampolla de cervesa—. No deus haver pas mort a algú, oi?

La Penny va riure una mica més relaxada i va envoltar la tassa calenta que li havien deixat damunt la taula amb les mans per a escalfar-se els dits glaçats.

—No, però crec que li he trencat el nas al meu cap... ex-cap.

—Saps que no n'aprovo pas la violència, però estic segur que s'ho tenia ben merescut, m'ho expliques?

—Fa uns dies vaig anar a una festa, vaig conèixer a un tio i vam passar junts el cap de setmana —va explicar un pèl incòmoda—. Va estar bé, feia segles que no era amb ningú i no ho sé... Sé que enrotllar-te amb algú a qui no coneixes poques vegades acaba bé, però vaig deixar-me anar.

—Bé per tu, la vida és per gaudir-la.

La Penny va moure el cap i va fer un sospir.

—Ja. Doncs sembla que el meu karma en té una opinió diferent, perquè aquest matí quan he entrat al bufet m'he trobat amb un bon rebombori.

»Es veu que el meu cap, ex-cap, ha tornat al país i ho estaven celebrant.

—No em diguis que era el paio de la festa.

—En carn i ossos —va mussitar, va fer-hi un glop al cafè calent—. En veure'l vaig pensar que amb una mica de sort no se'n recordaria de mi o que passaria del tema, com si mai hagués passat. Però no, m'ha cridat al seu despatx i m'ha dit que com s'havia de refiar d'una advocada que es fica al llit amb un desconegut i que no tenia cap més remei que acomiadar-me.

—Quin nyèbit.

—I no se m'ha acudit res millor que clavar-li un cop de puny a la cara. Sóc una idiota —va mormolar removent el cafè distreta.

—Pénélope, no ho ets pas i no t'he educat per a que t'ensorris per una ensopegada.

—Jo no ho definiria com a ensopegada precisament.

—Pots anomenar-lo com vulguis —va declarar l'home—, però això no canviarà pas res.

»Digues-me, què faràs ara? Cercaràs feina d'advocada a un altre lloc?

La Penny va fer un sospir fondo i va fer un glop del seu cafè.

—No puc, si demanen referències de mi em sembla que no els diran res de bo.

—Així doncs, no tens res a la vista?

—Factures i un compte corrent buit en un futur no gaire llunyà.

En Karim va fer una riallada que va contagiar-se-li amb facilitat, com sempre passava, la manera de riure del seu avi feia que tot semblés a punt per anar bé.

—Em retiro. Pénélope, d'aquí a un parell de mesos —va mussitar somrient—, i tinc un client a qui li caldrà una agent capaç que sàpiga dir-li que no quan calgui.

—Avi, sóc advocada, no representant.

—Que en sàpigues de lleis li anirà que ni pintat, perquè és com un nen de tres anys corrent darrere de qualsevol cosa que pugui fer-li mal.

—Fantàstic, algú problemàtic, el que més em cal a la meva vida.

En Karim va tornar a riure com si allò li fes molta gràcia.

—No és pas problemàtic, és bona gent, també és just, però no pensa les coses abans de fer-les.

»Ara anava a veure'l, perquè no vens amb mi? Anirem en cotxe, tindràs temps d'acabar d'eixugar-te.

No n'estava gaire segura, però si més no li valdria per a distreure's del desastre que se li venia a sobre. En Karim va posar la calefacció del cotxe per ajudar-la a mantenir l'escalfor i acabar d'eixugar-se. Després de vint minuts de trajecte va parar el motor al davant d'un luxós hotel del centre, la Penny va observar l'edifici mentre el botons li obria la porta com si fos una celebritat.

—No ens hi estarem gaire estona —va determinar en Karim llençant-li les claus al noi—, no l'aparquis lluny.

—D'acord senyor Bourdeu.

—Apa, el botons sap el teu cognom i tot.

En Karim va fer una riallada i, posant-li la mà als ronyons, va fer-la avançar cap a les portes giratòries.

—M'hi passo aquí mitja vida.

—El teu representat té agorafòbia?

—Quelcom així, no li agrada que li facin fotos, ni que l'aturin pel carrer, ni que el reconeguin —va enumerar duent-la fins a l'ascensor—. I és complicat perquè la seva fama és immensa.

—Penses dir-me qui és?

Tot i que la Penny sabia que representava a grans estrelles, mai en parlaven d'allò, les seves converses no giraven al voltant de la feina, provaven de deixar aquell tipus d'assumptes a un costat per a gaudir de temps familiar de qualitat i, la Penny, ho agraïa perquè la feia sentir-se connectada a quelcom sa i segur.

—No deixis que t'impressioni, Pénélope, és un com argent viu.

En Karim va colpejar la porta amb els artells, un renec va deixar-se sentir a l'altre banda i aleshores la porta va obrir-se. La Penny va reconèixer-lo al moment, aquells cabells esquitxats de lila, el maquillatge exagerat, la roba brillant i els colors vibrants.

—Creia que te n'havies oblidat de mi —va remugar mantenint la porta oberta—, però ets aquí i... amb companyia —va pronunciar amb un punt molest a la veu.

—Jo també m'alegro de veure't, Jagged. Hola a tu també, Fang —va mussitar fent-li copets al seu cap.

La Penny va fer un saltiró sorpresa en trobar-se amb un cocodril al seu aire per la suite com si fos un gos.

—Veig que la meva companya et desperta cert interès —va pronunciar en notar la mirada d'en Jagged clavada en la Penny—. Ella és...

—Penny Rolling —va pronunciar amb seguretat atansant-li la mà.

—No ho sabia pas que t'agradessin les jovenetes, Karim.

—No n'és pas la meva amant, això ja s'ha acabat per a mi, és la meva substituta.

—Substituta?

—Mira'm, sóc un vell xacrós, em jubilo i menjaré gofres i veuré món, ja no en tinc aguant per als antulls d'una estrella del rock'n'roll.

—No pots deixar-me! —va protestar mirant-se a la dona—. Fa pinta d'haver fugit d'un convent.

—Fugida d'un convent? —va inquirir la Penny amb una cella enarcada.

—Mira-te-la! Tot està malament en ella! —va fer movent la mà de dalt a avall i d'avall a dalt—. Aquests cabells repentinats, aquest vestit blau horrorós i car, aquesta camisa cordada fins dalt de tot... No, no, no! No és gens rock'n'roll, és com una missa de Nadal.

—No pateixis, Jagged, funcionarà. No trobaràs a ningú millor.

Les celles arrufades d'en Jagged evidenciaven que no ho creia ni de conya, va sacsejar el cap bruscament i va aixecar ambdues mans.

—Una cosa és que estiguis com un llum i em portis a menjar gofres i una altra és que m'encolomis a la senyora tibada.

I que l'anomenés senyora tibada l'havia molestat tant que en tornar a casa s'havia tallat els cabells, els havia tenyit de porpra i recuperat la roba de la seva edat rebel. Quan van tornar a trobar-se, al dia següent, en Jagged s'havia quedat bocabadat com un idiota.

La Penny va sospirar i va fer lliscar els dits per la cara del seu avi.

—Tant debò fossis aquí, de ben segur que em donaries un d'aquells consells teus.

De ben segur que l'ajudaria a gestionar aquella situació, tot i que gairebé podia sentir-lo mormolar que es deixés endur.

Continuarà

Notes de l'autora:
Hola! Avui fem una passejada pels records de la Penny, si heu llegit "Una cançó d'amor" us resultarà familiar perquè en parla amb en Luka, tot i que no havia explicat quina relació tenia amb la Penny més enllà de que la hi havia presentat..

º º º

Grand crème: cafè parisenc, és la variant en tassa gran del cafè crème, cafè amb crema chantilly i unes gotes de vainilla.