3. dia. La darrera nit. (2. Part)
L' Ukyo, l'antiga bella i preciosa Ukyo, plorava a terra, davant del mirall. En ell es reflectia el seu ara pansit i ancià cos. Aquest mirall era una il·lusió, només un engany. Però aquella dona decrepita es va mirar les mans el cos nu i el que va veure el va horroritzar. No tenia el seu bell i jove cos, el seu cos no era el d'una dona gran com la Cologne. Li feia mal les articulacions, sabia que era per l'edat. Havia oblidat coses, li havia afectat aquesta malaltia anomenada Alzheimer. Però aquesta malaltia només afectava els humans i ancians, i ella no era ni humana ni anciana, era una bella vampira d'aspecte jove.
-Ja no ets, ni bella, ni bella. Ets una vella més arrugada que una passa. Una veu sense cos va sortir del mirall.
-Sóc immortal!, No envelleixo, ni tinc malalties de la vellesa.
-Aquest mirall va ser creat per un mag egipci, estava destinat per a un avantpassat de l'ésser que tu anomenes Conde, aquest mag era el meu pare. Entre ell, el meu protector i jo l'havíem de tancar al mirall, però alguna cosa va sortir malament, i vaig ser jo la tancada al mirall, bona part de mi. He estat aquí tancada des de fa mil·lennis. És hora de venjar-me, és hora que ajudi el substitut del meu amor a destruir la vostra maleïda raça per una vegada.
L' Ukyo la va mirar i va suplicar.
-Per què jo?, havent-hi de vampires, perquè m'has triat a mi?
-Qui em va tancar va ser un avantpassat del teu comte. M'hi havia d'acostar sense aixecar sospites. - El reflex de dins del mirall va somriure.- mira el que fa el teu marit amb qui pensa que ets tu- i al mirall, com si fos una televisió, va mostrar el Comte amb l' Ukyo falsa, estaven fent l'amor a l'habitació secreta del saló.
L' Ukyo va mirar horroritzada aquesta escena. Era un muntatge! No podia ser veritat!
-No és un muntatge.- va dir ser atrapat al mirall- això està passant en realitat.
-He d'avisar el Comte!, He de fugir!
-No pots fugir. No sortiràs mai d'aquí. I el teu marit no creurà la vella en què t'has convertit.
L' Ukyo plorava, ella era la Comtessa, la que tots temien, ella no devia ser aquí. La que es va ficar entre en Ranma i ella sí, però ella no. L' Akane es mereixia un bon càstig. Havia matat a la Shampoo. La seva germana es va menjar a la Kodachi. I el monstre amb qui aquesta petita ramera es va ajuntar la va portar a aquest lloc. La que havia d'estar en aquell lloc era l' Akane.
-T'equivoques. L'Akane no estava al costat d'aquell ésser. No la va matar perquè ella té un paper important a la croada d' aquest ser contra la vostra família. És més important que tu. És una de les peces principals.
-Et mataré!- va cridar l'anciana Ukyo- Però abans et torturaré!
-Tampoc pots- aquesta dona tancada al mirall va riure- no em pot matar. Per què tu i jo estem en una dimensió diferent.
L' Ukyo vençuda es va deixar caure.
-Ajuda'm, si us plau!- va suplicar.
-Noo!, quanta persones et van demanar ajudar, i tu et vas negar a ajudar-les?, quantes et suplicar que no les mataràs?, a quantes vas ajudar? -A cap!, No vas tenir compassió. Demanes el que no vas donar als altres. No vas tenir compassió, ja que rebràs la mateixa moneda.
-Et donaré la joventut i la vida dels vampirs.
-Els teus regals no em de res. He viscut milers d'anys dins aquest mirall. Part de mi s'ha anat rencarnat a través dels segles. He viscut amb el meu amor durant centenars de rencarnacions. Som dos éssers que només hem viscut per trobar la vostra maleïda nissaga. En aquesta reencarnació som més poderosos i us en destruirem.
-No podràs contra la nostra família.
L'ésser va riure.
-Estàs veient-ho de la perspectiva incorrecta. Ho veus del costat que en ser vampirs, sou els vencedors, per als humans sou els monstres- es va tornar a riure-les històries de vampirs que has llegit, són falses. No té res de romàntic ser un vampir. Un vampir és un atemptat contra la natura. No hi ha vampirs seductors, com els de les pel·lícules de Dracula. Ni tampoc són guapos ni sexis. La raça vampira deixarà d'existir avui.
- No ho permetré- l' Ukyo encara es pensava que era la Comtessa i només era una àvia nua i cada vegada amb menys forces.
-No podràs evitar-ho- i l' Ukyo del reflex va agafar pel coll a aquella anciana i la va ficar al mirall. L' Ukyo jove va sortir del mirall i es va girar.
-Ara tu romandràs dins del mirall, en poc deixaràs d'existir.- L'anciana la mirava horroritzada des del món fred del mirall. – Un clon teu, dominat per mi, està jeient amb el teu Comte. Ara me'n vaig, m'ajuntarà amb el meu jo reencarnat. Ella despertarà i tindràs els poders que sempre devia tenir.
-Tu jo reencarnat? -va preguntar l' Ukyo-Et refereixes a aquest ésser que ens està atacant?
-No, t'equivoques!- va contestar aquest ésser que va sortir del mirall a va canviar de l'Ukyo. El meu jo en aquest temps és…- i el seu cos va canviar.
L' Ukyo va mirar la persona que tenia davant i va cridar horroritzada.
-No pot ser!, no pots ser tu! -va cridar.- no pots ser ella.
-Ja veus el meu autèntic aspecte. Ni jo ni el meu estimat canviem d'aspecte cada vegada que ens rencarnem.- va riure-te he vist des que vas arribar a Nerima, sempre donant problemes. Les altres dues han caigut, només hi falta tu.
L' Ukyo va veure amb por com aquest ésser s'acostava al mirall.
-Et vaig dir que totes històries de vampirs, caçadors d'éssers de la nit, homes llops eren mentida. Ara et diré la veritat. Nosaltres els veritables destructors de monstres…- va posar veu maligna-Som els autèntics monstres.
La dona va tocar el mirall on estava l' Ukyo i aquest es va trencar i amb ell la dona ficada en ell. L'antiga cuinera va sentir el dolor del cos en trencar-se en milers de tossos.
-Si som monstres!- la dona que va tancar l' Ukyo va somriure- monstres, almenys per a vosaltres, els éssers de la nit.
La dona sortida del mirall va abandonar aquest fosc món, i va entrar al castell del Comte.
Mentre el mirall trencat desapareixia, i amb l' Ukyo. De l'antiga cuinera no en va quedar res, com si no hagués existit mai.
.
La dona que havia sortit del mirall sentia que el seu jo d'aquella època estava en perill, l'havia d'ajudar. Notava que l'amenaçaven diverses persones. Aquesta persona renascuda podia sortir airosa del que l'amenaçava, però seria millor que fos present, per si el seu jo necessitarà ajuda.
.
..
En Ranma va mirar l'exèrcit que tenia al davant. Va sentir llàstima per alguns homes eren carn de canó, persones que hi eren sota amenaça, aquests eren la minoria. Altres humans perseguien el somni de ser immortal. Només una minoria ho aconseguiria. Això depenia dels vampirs que matés ell. El comte transformaria en vampir els que necessités per cobrir les baixes que tingués entre els vampirs.
En Ranma va somriure, el comte perdria tants vampirs que no podria reemplaçar-los per humans, perquè mataria a tots els que desitjaven tornar-se vampirs. L'antic director del Furinkan mai no reemplaçaria els caiguts en aquesta batalla.
Els home-llops... hi havia pocs originals, de la raça dels homes-llops, pocs van sobreviure a la darrera guerra. La majoria dels que hi havia havien estat creats per en Tofu. Va barrejar homes amb llops. Havia de destruir semblants abominacions.
Quan vampirs… exem, Vampirs!... no sobreviuria cap. Aquests monstres que van destruir la seva vida, el van allunyar del seu amor, i el van deixar sol al món no en quedaria un de sol. Ell devia haver viscut feliç amb l' Akane, estant amb la seva família i tot això va quedar destruït pel director Kuno. Si s'hagués contestat de ser un simple vampir, entre ell i l' Akane ho haguessin destruït amb facilitat. Però aquest ésser havia de ser ambiciós, i voler un regne dominat pels vampirs, el seu destí va canviar. Després del seu presumpte assassinat, va ser ressuscitat i convertit en un ésser destinat a destruir els vampirs, un ésser amb un poder superior als humans, aquell que havia de destruir les criatures de la nit.
-Sóc un monstre!, un monstre que caça monstres!, aquesta és la meva tasca i la compliré.
I va veure com aquell enorme exèrcit s'abalançava sobre ell. Ho va esperar i en arribar el primer humà armat amb una espasa, en Ranma va esquivar l'estocada d'aquell home i del no-res va treure una espasa i va tallar les mans al seu atacant. L'home va cridar i es va mirar els monyons per on xoreava sang sense parar, en Ranma es va girar i li va sessionsionar el cap. No va tenir temps de descansar, el va atacar un home alt i ple de músculs, amb cara de no tenir gaire intel·ligència. En Ranma va fer aparèixer una llança i se la va llançar a l'home que se li va clavar en un ull, i abans que el brut xisqués, l'assassí de monstres el va tallar per la meitat.
Ràpidament en Ranma va ser envoltat per un grup d'homes.
-Estàs envoltat, et matarem i esquarterarem i seràs dinar del nostre ferro.
En Ranma va mirar aquests homes i va pujar les seves mans, amb elles va crear una bola de foc que es va dividir en varies que van col·lidir amb el seu atacants que van cremar com a papers. En aquell moment els humans van aturar el seu atac, aquell home no era normal, era un monstre. Alguns van intentar fugir, però van ser capturats per els vampirs que els van matar.
-No hi ha fugida!, o l'ataceu o us matem nosaltres!, no teniu elecció!
Els humans espantats no van veure cap altre camí havien d'atacar aquest ésser per no morir a mans dels seus senyors.
La batalla va continuar. En Ranma va mirar els vampirs, eren éssers menyspreables, no els importava la vida dels altres. I ell es veia obligat a matar innocents perquè aquests no patissin les aniràs del seu senyor.
Al final en Ranma es va trobar amb un grup. No empenyien bé les armes, es va adonar que eren pagesos i ciutadans reclutats per força. Eixa pobra persones el miraven amb terror, tremolaven de por.
Un d'ells se'l va mirar.
-No tinc família que els vampirs es puguin venjar. Tots van morir assassinats per la noblesa i la seva gent. No penso enfrontar-me a tu, ni a ells- i el pobre home es va degollar el coll.
En Ranma va mirar l'home i va sentir més odi cap a aquella maleïda raça que va destruir el món, no ho havia de permetre, homes que eren obligats a lluitar per un monstre, persones que preferien matar-se abans que les seves accions els paguessin la seva família. No consentiria això, havia estat enviat per salvar el món. Tant a persones, com a animals o plantes això amenaçat pels vampirs.
En Ranma va treure les ungles i va mirar els humans, va veure que la majoria lluitava només per salvar-se ells i la seva família, no pel comte, no havien de ser-hi. Però que altres lluitaven per pujar de nivell, eren malvats, aquests havien de morir.
El noi va treure les ungles i a una velocitat que ningú no va poder veure les va clavar al cos dels humans.
-Monstre!- va dir l'últim que va atacar.
-Ara dormiràs, romandràs en una mort aparent fins que surti el sol. Quan despertis… El món estarà lliure de l'escòria que l'ha oprimit durant segles.
L'home va caure a terra aparentment mort. No havia matat cap humà. Quan s'adonessin que ja no hi havia la presència dels vampirs s'unirien i progressarien. Pel que fa als malvats, no tenien un despertar feliç en adonar-se que el seu somni es va esfumar, però amb el pas dels dies acceptarien la seva humanitat i deixarien de banda aquesta maldat i somnis de dominació.
En Ranma va mirar com era torn dels homes-llops i altres bèsties, amb ells havia d'actuar d'una altra forma corporal. Era una barreja d'aranya, escorpí, tenia tentacles com els pops, ulls al voltant del cap, podia veure en totes direccions.
Les bèsties se'l van mirar i van sentir un terror instintiu. Van retrocedir, però els vampirs armats amb fuets els van fer avançar. Alguns d'aquests éssers grotescs es van tornar contra els seus amos i els van trossejar, però altres van ser destruïts pels seus amos malvats.
En Ranma es va dedicar a esbocinar i destruir aquests monstres. Eren quimeres, barreja d'éssers, no tenien cap salvació. En Ranma es va enfurismar, els experiments d' en Tofu no tenien perdó, fins i tot havia experimentat amb la Kasumi, encara que la Kasumi ja era una malvada vampira, no mereixia el destí que li va donar aquest boig doctor.
Cap dels monstres amb què lluitava tenia salvació, havia de destruir-los, encara que matés els vampirs, aquests éssers no tornarien a ser el que van ser. No els podia deixar vius i que sembressin desgràcies per on passés. I això va fer no en va deixar cap viu. Després va tornar a transformar-se en el seu veritable cos.
Li tocava amb els vampirs, aquests en la creença que aquest ésser s'havia afeblit es pensaven guanyadors. En Ranma llegint-los la ment va riure.
-No tinc cap ferida. Sou uns covards, heu enviat els vostres animals per afeblir-me i obtenir una victòria segura- es va tornar a riure- no teniu gaire força. Quatre-cents anys per vèncer-los?, ja. Amb quatre dies d'entrenament hauria tingut prou per a vencer-vos!
Aquests éssers, que durant quatre segles van dominar la Terra sense oposició, es van sentir ofesos, infravalorats per un ésser inferior. Sabien que aquest ésser havia matat molts d'ells durant les dues nits anteriors, però no sabien que aquest havia destruït les altres famílies vampires del món. També ells ho infravalorat.
En Ranma va bufar avorrit, havia d'afanyar-se aquella nit no duraria per sempre, havia d'acabar amb la gentussa que tenia davant i entrar al castell.
-Deixeu-me sol! – va dir un vampir, un fanfarró. Era pretensiós, i faldiller. Com en Kuno creia que totes les dones n'estaven enamorades.
I traient la seva espasa va atacar a en Ranma.
Aquest va treure del no-res una espasa, aquest fet el va fer recordar quan l' Akane feia aparèixer el seu mall per colpejar-lo.
-Com et trobo a faltar, la meva estimada gallimarsot!- va dir en un sospir d'enamorat.
En Ranma va parar l'estocada d'aquell vampir. La següent la va esquivar i va contraatacar fent-li una esgarrapada al vampir. Aquest es va riura.
-Amb aquest escuradents per menjar oliva no em mataràs. La meva ferida es curarà en un instant.
-Aquest escuradents, com tu dius, està imbuït de llum solar, aquesta ferida no se't curarà mai- el vampir va mirar la seva ferida i va veure com aquesta s'anava fent més gran. Aquest ésser va cridar d'agonia i va acabar explotant.
Els vampirs van saber que aquest ésser no era normal, que els mataria a tots. Van voler fugir a l'interior del castell, però des de dint havien tancat les portes i les finestres, i aquests soldats van quedar abandonats a la seva sort.
En Ranma amb l'espasa solar i una pistola de bala solars va fer estralls a les files vampíriques. Al final només en va quedar un, ferit i estirat a terra. Va veure com s'acostava aquell monstre Que no en tindria pietat.
En Ranma va treure una bala solar i se la va ficar al vampir ferit al cos. Aquest va mirar qui va destruir tot el seu exèrcit.
-Ens has guanyat, però ara no hi podràs entrar, i el Comte no obrirà mai les portes.
-No sé del que t'alegres. El teu senyor t'ha abandonat, us ha deixat morir. Et diré una cosa. El teu comtesset sabia que us mataria a tots. Sabia que jo podia amb tothom. Es pensa fora de perill dins del castell, però el que no sap que no estic sol en això, que tinc aliats infiltrats al castell, encara que un d'ells no sap encara que ho és, però ho comença a sospitar.
-Però tu mai entraràs!, I els teus aliats cauran!, El Comte és molt poderós i descobrirà…!
-El teu senyor està acabat. Jo ho vaig enverinar i no viurà un altre dia més. – va riure- No hi ha portes per entrar?, Quien necessita portes?- i davant del terror i la impotència del vampir, en Ranma va travessar el mur, com si en lloc de pedra estigués fet de fum.
Dins del vampir va esclatar la bala solar i el vampir va sucumbir enmig d'horribles dolors. Res no va quedar de l'exèrcit de vampir, en morir es van tornar pols.
En Ranma era dins del castell i es dedicaria a acabar amb els darrers d'aquesta espècie.
.
..
L' Akane ficada en sentia que estava en perill, que alguna cosa l'amenaçava. No era aquest ésser que tants vampirs havia matat, aquesta amenaça era una cosa que venia d'aquell castell. Va notar que la seva vida no corria perill, però seria atacada.
No era només una persona, n'hi havia diversos que s'acostaven a la seva habitació amb fins perversos
Però ella era forta i sabia aturar-los. No era una nena indefensa, no era una princesa en dificultats, ni necessitava un príncep que la salvarà. Ella mateixa se salvaria sense necessitat de ningú. I quan aconseguís sortir d'aquest problema, aniria a buscar aquest destructor de vampirs i li demanaria que l'enviés al costat d' en Ranma.
La seva ment va retrocedir al passat. Si, de vegades ella va ser la que va necessitar que acudís en Ranma en la seva ajuda, va ser la princesa segrestada que necessitava el seu príncep, encara que en Ranma no era el ximple i servicial príncep blau dels llibres, en Ranma era groller i poc amable. I altra vegada era ella la princesa que anava a salvar el seu estimat en perill.
Tots dos es necessitaven, però alhora volien resoldre els seus problemes sense necessitat que l'altre els ajudés. Aquest maleït orgull, havien de demostrar, demostrar-se, que no necessitaven ningú per resoldre els seus problemes.
-Que ingenus érem! Pràcticament des que ens vam conèixer ens necessitem l'un a l'altre. Ens donem suport en tot. Érem tan gelosos tots dos. Tan immadurs. - va començar a plorar- i va morir per culpa meva- va sospirar- però avui em reuniré amb ell. Ansiu aquell moment, tant que aquest dia s'he fet més etern que els quatre segles que he viscut tancada i presa en aquesta mansió, aquesta casa ha estat la meva presó.
Va notar que quatre animes malèfiques se li acostaven, Malèfiques?, en aquell castell tots els eren! . Dos eren homes i dues dones. Els primers anaven a robar-li l'honor, honor? Quin Honor? L'havia entregat gustosament a en Ranma. Aquests dos no eren els primers a intentar que la suposada Dama Immaculada deixés de ser-ho, ningú no havia que ho havia intentat havia tornat a veure. I els dos que venien a violar-la no aconseguirien res, i menys a l'estat en què es trobaven, a cap dels dos li quedava molt de temps. No els mataria, havien de patir fins a l'últim moment, però no per això seria amable amb ells, tot el contrari, els faria patir.
Pel que fa a les dues dones, les odiava amb tota ànima. Una havia fet patir des que es van conèixer. Aquesta bruixa va ajudar la noia xinesa, que va matar en aquesta mateixa habitació, a voler robar-li allò que li pertanyia. Totes dues van planejar treure-li ho seu, A Ranma!
A l'altra la va voler com una mare, fins que es va tornar vampira. Va ser una dels responsables que ella matarà a en Ranma. Des del moment que aquesta dona va mossegar a en Ranma la va odiar. Ara podia matar-les a totes dues. Llàstima que la Nabiki ja hagués trobat la mort, perquè li hagués agradat molt acabar amb ella, feia quatre segles que planejava acabar amb ella, però aquest ésser se li va avançar.
A la xemeneia cremava quatre troncs, l'habitació estava prou calenta per a ella, massa calor per a un vampir. Va agafar la butaca i la va posar en direcció a la porta, va carregar la pistola de la guerra vampírica. Va seure a la butaca, va amagar l'arma i va agafar un llibre, era un dels llibres prohibits pel comte. Ella es va trobar d'espatlles, li era igual que aquell home prohibir-se els llibres, ella tenia una biblioteca oculta, plena de llibres prohibits. Els havia llegit gairebé tots. No faria cas d'aquell degenerat, mai no li havia fet cas i mai no ho faria.
Necessitava que tots no entressin tots alhora, sabien que venien en dos grups, cadascun amb dues persones. Necessitava desfer-se del primer grup abans que entrés el segon.
I el primer a arribar seria… Els dos nois.
I només il·luminada per la llum de la xemeneia, va esperar llegint aquests nois luxuriosos que només pensaven amb l'entrecuix.
Ryoga i Kuno havien aconseguit que un grup de soldats els seguís. Aquests homes sabien que desobeïen el Comte, i per ells serien castigats. Però si no entre en Ryoga i en Kuno els haurien matat. I tots desitjaven la Dama Immaculada, segur que quan els seus caps acabessin de satisfer els seus instints, ells tenien la seva ració.
.
..
Continuarà…