Para que lo sepais, este es un fic escrito en catalán, traducido del castellano. Lo publico para que la gente catalana pueda ver fanfics en catalán de vez en cuando... y también para los quienes quieran aprender catalán, así que... ¡empezar! Si alguien quiere leer esta historia que busque "todo por ti" de Magical

Aquest es un dels fanfics planejats per pujar-los en aquesta web, com que no he trobat un lloc on posi "català" e descidit pujar-lo al mateix lloc on publico el meu. M'agradaria saber, si us agrada que publiqui aquests fanfics en català, i si us sembla que tindràn sortida. Siusplau, deixeu reviews sobre que us sembla, en general i sobre el que acabo de dir. Seria de molt agraiment, gràcies.

Per: Magical

Traduït: Llue Sants

tot per tu

Capítol 1

Un complicat principi

La lluna brillava molt alt en el cel, ara està en la seva fase menguant, molt diferent d'aquella nit. Aquella nit en que em vaig donar conte de lo cega que havia estat, aquella maleïda nit en que el món em va caure als peus i vaig caure en el abisme, en aquesta nit obscura que no troba la llum del dia ni raig d'esperança. Que faré ara? Ja es massa tard per tornar enrere i fingir un atac d'amnèsia o convençe't de que no m'importa, de que estic disposada a acceptar-te tal com ets, encara sabent que ets un home llop.

Encara em sembla que les teves excuses son inacceptables, tens por de ferir-me, de que es repeteixi el que va passar aquella nit i no tingui la mateixa sort, em vas dir. Mentider. Ets un mentider. Saps que això no passaria, no soc una bruixa burra ni descuidada, saps que podríem prendre precaucions, saps que podríem lluitar per això... però no vols, i saps per què? No es per mi, es per tu, perquè ets un maleït covard, perquè tens por de que això no duri i quan me'n vagi et deixi en una soledat pitjor a la que t'has acostumat tota la teva vida... he acertat? Va! No per res treballo en el centre de malalties de San Mungo. Si ara estiguessis al meu costat em miraries com sempre que parlo de tu: confós i admirat. em miraries burletament i diries alguna cosa amable. (es el teu estil, aguantar la discriminació d'altres, somriure i dir alguna cosa amable, per deu! Es que no tens sentiments? A vegades em venen ganes de pegar-te, altres em donen ganes de besar-te, podrà alguna cosa fer-te mostrar dolor?) però no estàs aquí. No estàs aquí i no sé si un dia tornaràs a estar-ho... al menys que et traguis el teu abominable orgull típic de Griffindor i et donessis conte que no solament et vaig ensenyar a descobrir els secrets de la ment humana, sinó que hi ha altres coses que solament et vaig dir amb mirades. Però que coi... no ho sabràs mai.

            I es per això que estic avui aquí, perquè ara solament jo puc canviar el destí, perquè sé que encara que et moris de dolor no tornaràs a buscar-me, perquè se que si vull estar al teu costat tinc que lluitar per tu, i el més curiós de tot es que tinc que lluitar amb tu.

            Tot això ha succeït molt ràpid. Recordes quan et vaig conèixer? Em vas resultar tan incomprensible com el llenguatge dels planetes, et mostraves tan neutral, tan obert que a vegades em resultaves sospitós. No podia dir que era el que succeïa amb tu, però sàvia que ocultaves alguna cosa. I llavors van començar les desaparicions, les excuses inacceptables i em vaig donar conte menties, ets un mentider dolent saps?, després de tants anys no has après a dir no! Quan sents un si! Sense que et delati la mirada.

            Així van passar molts mesos abans que comencessin els atacs, mentre tots es desesperaven tu et mantenies com sempre, a penes arrugaves la front quan arribava la noticia d'una mort o desaparició, la teva presència es tan lleu, com un record, ningú semblava veure't encara que et trobessis allí mateix; per això mateix vaig arribar a pensar que formaves part del grup del costat obscur i vaig cometre la barbaritat de insinuar-t'ho, encara que encara em pregunto quina història amaga, no ets la primera, que em vas dir mirant a través de mi, al passat. Així que no formaves part del grup obscur... llavors que podia ser? No puc creure lo burra que vaig ser, vaig pensar en totes les possibilitats excepte en la més obvia....

            Un borbolleig i el canvi al color blau em van treure dels meus pensaments i em van indicar que la poció ja estava llesta. Estic infringint la llei i arriscant la meva vida per tu. Si això no funciona, Remus Llopin, et juro que em convertiré en fantasma i tornaré a penar-te totes les nits.

            Vaig buidar la poció en un got, i la resta la vaig tirar per la resclosa, no sense abans diluir-la amb suficient aigua com canviar els seus efectes... si es mortal, a més, he sentit de set mutacions accidentals en l'últim segle. I aquí vaig... en aquest moment no puc sentir res més que la tremolor de les meves mans, sento les meves cames flanquejar i em recolzo a la taula, la suor de les meves mans fan relliscar el got transparent de la poció mentre vaig contant els segons.....u....encara puc fer marxa enrere...dos....tinc por que surti malament....tres... pot existir una forma més segura....quatre...tot això es per tu, Llopin, et juro que et mataré...cinc...massa tard...ara tanco els ulls i sento el gust amarg i àcid que crema a la meva gola...les meves cames no aguanten més...em caic i sento el soroll del vidre trencat...em desmaiaré, em sento molt malament...veig sang...les meves mans sangren i no se perquè...sento que el meu cos s'encongeix...dolor!...els meus ossos lluiten per encongir-se...dolor!...el meu estómac es regira...el meu cap està apunt de explotar...dolor!...sento com els meus porus s'obren i comença a sortir pel....però no es com abans, em sento diferent...no puc més...crec que es el final...

            Crec que em vaig desmaiar. No recordo molt del que va passar...un calderó bullint...recordo haver pres una poció...dolor en tot el meu cos.. la poció animàgic! ha funcionat? o això es la mort? Els meus pensament estan molt confosos, veig sang al meu voltant i trossos de vidre, crec que em vaig tallar amb el got de la poció, necessito arreglar tot aquest desastre, però no em puc aixecar...que estrany... no puc sentir el meu llarg cabell...vull mirar-me però només puc veure pel blanc per tot arreu, estic espantada, tracto de cridar però l'únic que surt dels meus llavis (en aquest cas, morro) es un  udol....UDOL? o sigui que...ha funcionat? M'aixeco i sento un dolor en la meva mà dreta, o bé...la meva pota dreta, no importa, vull veure'm, assegurar-me de que no estic somiant, vaig corrent a la meva habitació.. em sento mes petita i àgil del habitual... em miro al espill...deu meu! Aquesta soc jo? No m'ho puc creure, ho he aconseguit.

            Prepara't Llopin, vaig a complir el meu jurament.

Mai vaig ser impulsiva. Mai des de que tinc memòria vaig fer alguna cosa perquè si o em vaig deixar portar pel moment. El meu estil es veure, sentir, analitzar i actuar, es per això que resulta irònic veure'm a mi mateixa asseguda en la meva Nimbus volant a tota velocitat per buscar-lo. Tinc que comprar una altra escombra, al menys una Nimbus 2000, encara que....siguem sincers, no la uso casi mai. Es curiós com les coses més inservibles en els moments més inoportuns es tornen indispensables. Passant a altres coses, si els meus càlculs son correctes, arribaré al voltant de les dos. Fantàstic, després de casi morir enverinada amb una poció, el que segueix es sobrevolar a mig país a una velocitat de mort per despertar a un Llunàtic en mig de la matinada, i lo pitjor de tot es que ni tan sols estic segura de que està allí, en que estic pensant? Hauria de buscar un dia i tindre una visita amb mi mateixa, crec que tants enigmes m'han fet mal al cervell...aquesta serà una molt, molt llarga nit....