Per als altres: jo no he escrit aquest fanfict, només le traduit. Així que no em vingueu en que m'ha quedat bé, bé... se que m'ha quedat traduit a la perfecció, ba, que soc jo ( conya). La autora veritable i uncia es la Magical, i no en te ni idea del català ja que viu a america del Sud, ok?
Crisopher Jacques: sense comentari... vamos.
Camelot: ok, així creus q està bé això de `publicar amb català?
Undomiel: algun dia nos veremos... algun dia...
Moryn: sorry, te entiendo, haz caso a lo que te digo mas arriba, o sino, busca un fanfict q se llama todo por ti, la autora es Magical, allí lo encontrarás en castellano
Izzy Black: si la noia està enamorada del Remus.
Per: Magical Traduït per Llue Sants Tot per tu Capítol 2Les conseqüències
Remus Llopin va passar una mà pel seu cabell gris. Havia sigut un dia molt llarg, va haver d'assistir a una altra reunió de Pares que no l'acceptaven com a professor dels seus fills, i el rumor de que havia ajudat a Sirius es curs passat anterior no el van ajudar gaire a conevençe'ls. Però no hi havia cap altra forma, aquest any havien hagut més desaparicions i Dumbledore li havia demanat personalment que es tornés a encargar de Defensa Contra Les Forces Del Mal quan en Voldemort va tornar a intentar altra vegada matar el Harry i aquella noia Delacour va renunciar espantada. A més, el necessitava aprop per ser membre de l'ordre del fènix.
Es va deixar caure en un sofà d'orelles gastades i va tancar els ulls. Un any, com van poder passar tantes coses en un any? Tantes morts i desaparicions... sense contar els problemes en que el Harry es ficava cada dos per tres, ja tenia 16 anys, i seguia sent igual que el James quan tenia 14, es que era la seva fotocopia? I el judici del Sirius, era un perill que tenien que prendre, necessitaven a un Sirius Black anomenat innocent, no podien esperar que l'ordre del fènix fos una societat acceptada si atemoritzava a altres per tindre com a membre a un assassí d'un mag i dotze muggles...per dir-ho literalment. Tot això passava per la seva ment: assassinats, desaparicions, aventures, judicis, societats i...sobre tot allò...un mal al cap que es deia Lynx Blair. Sempre perseguint-lo, preguntant, ficant-se en problemes. Si no l'aprecies tant diria que es parent d'Snape. Apreciar! Podia usar aquestes finalitats amb ella? Que era sinó apressi el que sentia per la jove? Va tractar de negar el pensament que es va creuar per la seva ment "solament era apressi" va decidir.
Una ombra ràpida va creuar l'habitació. Va obrir els ulls i es va aixecar sorprès davant la persona que tenia al davant d'ell i que jugava amb la seva vareta entre els dits.
El rellotge de la paret va marcar les dos.
-Així que heu tornat a les andades eh, Llopin? – va dir el ser emmascarat davant d'ell – vaig pensar que potser ho reconsideraries, venint d'un home llop com tu.
El Remus no va dir res. No havia de desafiar-lo, i menys sense la seva vareta.
-sorprès? – va continuar el cavaller de la mort mentre es passejava davant d'ell – no ho hauries d'estar, es més, els sorpresos som nosaltres, pensàvem que després de la mort del Potter acabaria aquesta idiotesa de l'ordre del fènix....
-hauries d'unir-te amb nosaltres – va continuar – els homes llop son criatures del mal... no haurien d'unir-se amb els fènixs, i menys per desafiar el senyor de les forces del mal.
El Remus va seguir callat. El cavaller de la mort va prendre allò com una negació.
-professor de defensa contra les forces del mal, Llopin? – el cavaller de la mort va soltar un riure sarcàstic i va sacsejar el cap. – deixa'm que t'ensenyi una cosa sobre defensa contra les forces del mal...crucio! – va cridar apuntant amb la vareta.
-ahhhhhhhhh!!!!!!!!! – El Remus va caure agenollat de dolor, sentia el poder de mil descarregues elèctriques atravessant'li el cos, aviat el dolor se li va intensificar al pit i va perdre la veu. Havia après a resistir-se del imperius, inclòs podia aturar un crucio el temps suficient com per no se tocat...però ara la seva vareta es trobava en mans d'un cavaller de les forces del mal.
-regla de defensa contra les forces del mal numero u: mai et facis enemic del bàndol més fort – va dir el cavaller de la mort allunyant la vareta. El Remus es va quedar al terra, tenia una lleugera tremolor en tot el cos – sorprenent, Llopin, encara no t'has desmaiat. Crucio! – va tornar a dir el cavaller de la mort
-argg!!!!!!!!!! – aquesta vegada el dolor era encara pitjor.
-regla numero dos: mai et quedis sol a casa – va tornar a allunyar la vareta i el va mirar – segueixes viu, Llopin? Et felicito, ets el més resistent del que he tingut el plaer de torturar, però això arriba fins aquí...a veure...ah, si, i la regla més important, la numero tres: mai, però mai se t'acudeixi deixar la teva vareta màgica – va dir ensenyant-se'la – adéu Llopin, va ser un plaer, creume.
-obitus per subitum! – tot el que va poder veure Remus va ser una llum verda brillant que el va encegar. Llavors va succeir.
El cavaller de la mort que estava davant d'ell va caure i per poc que no l'aplaste. Que havia passat? Va mirar cap a la porta i la va veure. Allí estava ella: Lynx Blair, encara apuntant la vareta amb la mà tremolosa i una mirada de terror en els ulls.
-regla de defensa contra les forces del mal numero quatre: vigila les teves espatlles. – va dir amb una respiració agitada – està mort?
Mentres Remus l'examinava i assentia amb el cap, Lynx es deixava caure al terra, cap dels dos va veure un corb negre que emprenia el vol que havia observat tot des de la finestra. Pel moment solament els veurem enviar mussols missatgers, així que seguim al corb.
Va passar per molts carrers grans i dormides, barris apressats i lúgubres, rius, camps, inclòs semblava entrar en portals dissimulats per ponts, fins arribar a la fortalesa de les ombres. Semblava un autèntic laberint, tot esculpit en roca negra, es veien escales negres irregulars que acabaven en el no res i altres que s'havia de trepar al revés o eren una paret, llacs negres on no semblava tenir cap moviment, llàgrimes de roca penjades del sostre i infinites coves, entrades i trampes mortals. Però el corb volava àgilment. Semblava que coneixia molt bé cada centímetre d'aquell laberint. A la poca estona va entrar per una finestra on hi havia una sala molt gran, replica exacta de la cambra dels secrets, excepte potser en les grans finestres fosques i les seves posicions per cada cavaller de la mort. Va donar un gir en el aire i es va dirigir fins a la trona als peus de la gran escultura de Sirpentin Slytherin. Es va transformar amb un suau ¡pop! I en el seu lloc va aparèixer un home res semblant al fràgil corb que hem estat seguint. Tenia al igual que els altres una màscara i una capa negra posada, per el que no es va poder notar la suor al front i la seva mirada de nerviosisme.
-Porto noticies, amo – va dir fent una reverència. El home que estava davant d'ell no semblava immutar-se i va seguir mirant a traves d'ell. El cavaller de la mort ho va prendre com a una invitació a que continues – Avery...ell....ell ha mort, amo – hi va haver un suau murmuri dintre els cavallers de la mort, en voldemort va mirar amb fúria al cavaller de la mort-corb i aquest va tindre unes ganes immenses de fer mitja volta i sortir corrents.
-així que hem perdut un cavaller de la mort i un candidat a espia...en una sola nit...pensava que el Llopin o reconsidaria...però ara mata als meus cavallers de la mort.- va dir amb una mirada de gel.
-n...no va ser el Llopin, mi Lord – va balbucejar el cavaller de la mort. Voldemort el va mirar indignat – va ser una noia, no l'havia vist mai, però si vol senyor...puc averiguar qui es..
-una hora Macnair. Si no em portes informació en una hora no et molestis en tornar. Tenim que ensenyar-li una lliçó a la petita assassina.
En Dumbledore va arribar encendrat i preocupat per la ximenia. En altres ocasions, hauria sigut còmic de veure'l agitat i amb cendres al nas netejant-se les ulleres de mitja lluna.
-on està, Remus? – va dir sense perdre el temps. Remus li va indicar on es trobava el cos sense vida del cavaller de la mort – qui es? – va tornar a preguntar el Dumbledore. El Remus va negar amb el cap.
-encara no ho em comprovat – i dit això li va treure la màscara
-Avery – van dir tots dos al uníson
-Avery? El que va ser absolt fa quinze anys? – vaig preguntar, encara que ja res em sorprenia.
- vos deu ser la senyoreta Blair, si no m'equivoco – va dir en Dumbledore amablement. Vaig assentí amb el cap
- us coneixeu? – va preguntar el Remus intrigat
-ens hem vist – va ser tota la resposta d'en Dumbledore – però ara no hi ha temps per parlar d'això.. diguin-me que a passat
tota la història va ser relatada en silenci
-...però crec que hauríem de canviar la versió de la historia – va suggerir el Remus – si en Voldemort s'enterra del que realment ha passat anirà al darrera de Lynx.
Em va semblar veure una mirada de preocupació en la seva cara...era possible? O va ser una altra de les meves grans al·lucinacions?
-en Voldemort ho sap tot- va dir en Dumbledore amb el seua brillor als ulls. A allò no hi va haver cap protesta, solament es va poder sentir un aire tens que va omplir la sala. – serà millor que t'amaguis.
Vaig mirar el Remus. Després vaig mirar en Dumbledore, i com si m'estés llegint el pensament va dir: "en el lloc més segur del mon"