Maite Zaitut: tens raó que hauriem de reivindicar un lloc pel català, però jo no sé anglès, així que que si algú vol fer-ho, que sapigui que jo l'apoyaré en tot el que faci falta. A més, tampoc em conecto gaires vegades, u_u¡, de totes maneres gràcies pel review. He triat un fic molt bo? Tu creus? A mi em va encantar des del primer moment, va ser el primer a traduïr, bé... m'enrollo massa. Adeu.

Ai...Severus, Severus...en quins embolics ens has ficat?

L'espill te dues cares...

Somnis bíblics? Alguna cosa deu estar malament...

Autora: Magical

Capítol quatre

El professor de pocions

El bosc cada vegada es feia més espès. Podia escoltar el pas dels meus propis peus al tocar el terra humit i sentir el murmuri de les fulles al xiular el vent. Tot semblava màgic, se'm feia increïble el conèixer el contrast de la nit i el dia d'un mateix lloc. Però ara no era moment per reflexionar. Tenia abans de que es fes fosc trobar vint Shawjells. Se'm faria més fàcil agafar el camí cap a la oficina del professor Dumbledore, renunciar i volar cap a un altre continent, però potser sigui el immens respecte que sento cap al director, o el meu estúpid sentit de la responsabilitat o un home que es diu Remus Llopin que em falta valor. El soroll d'uns passos em va treure dels meus pensaments. Vaig girar-me ràpidament però no vaig poder veure res més que troncs d'arbres amb les seves branques alçades fins a un cel que semblava tenyit de verd. Per la meva ment van passar imatges horribles de criatures afamades en busca de carn, vaig treure la meva vareta instintivament, mentre sentia la por acumulant-se al meu pit, el xiulet del vent de cop va desaparèixer i va deixar un silenci que em va traspassar un calfred. Vaig tractar de calmar les meves pors convencent-me de que podria agafar les rendes de la situació, però va poder més la por a la por que tots els arguments que vaig utilitzar en altres durant tants anys. Vaig sentir els passos cada cop més a prop i vaig tornar a mirar, però la imatge era igual a tots costats. Vaig decidir avançar el pas, era massa tard per tornar enrere. Mentre més avançava, més em semblava que tornava al mateix lloc, era a més d'un bosc un laberint?, no ho sabia, però d'alguna cosa estava segura: necessitava allunyar-me d'allí el més ràpid possible. De cop una mà es va posar en la meva espatlla, vaig sentir com tota la por del món queia damunt meu. –al menys això em va semblar – tot el bosc es va callar i no va deixar lloc a cap soroll menys a la respiració d'una persona – o el que fos – rere meu, estava massa aterrada com per a girar-me a veure, solament sostenia la meva vareta incapaç de pronunciar ni tan sols un sortilegi simple.

            - Lynx – va dir la veu a les meves esquenes. Era una veu coneguda. Em vaig armar de valor i vaig gira'm. Era el Remus.

            - quasi...em...mates...del espant – vaig dir respirant profundament.

            - que i fas aquí?

            - i tu que fas aquí?

            - he vist que et dirigies al bosc prohibit i he decidit seguir-te, no hauries d'estar aquí, es perillós – em va dir tan seriós que em van donar ganes de riure.

            - vinga, Llopin, soc la professora de criança de criatures màgiques, no una alumna infringint normes.

            - de totes maneres no hauries de venir-hi sola.

            - bé, tot això li tenim que agrair al nostre bon col·lega el professor Snape.

            - al Severus? – va preguntar el Remus – que te ha veure amb tot això?

            - res, el simple fet de haver robat, assassinat, estripat els meus Shawjells no l'importa – Remus em va mirar arquejant una cella

            - per què? – va ser tot el que se li va acudir dir. Coneixia l'Snape, i aquest no era el seu estil.

            - m'odia.

            - per què?

            - no ho se, perquè vaig matar al seu antic company cavaller de la mort, potser? – vaig dir avançant de nou al bosc.

            - No crec que el Severus....

            - ja, era broma – vaig dir tallant-lo en sec – de debò que no saps per què? – li vaig preguntar arrugant l'entrecella. El Remus va negar amb el cap – t'ho diré quan trobi als meus Shajwells.

            La busca va resultar ser un fracàs. Vam arribar a un possible cau de Shajwells, però estava buida. Ja havia enfosquit força, era massa perillós com per esperar i vam decidir tornar. A pesar de tot, em vaig sentir més lleugera, trobar-los hauria significat tenir que dir coses que m'agradaria oblidar. No se perquè vaig fer aquella promesa...m'he tornat impulsiva aquests dies.

            El sopà va passar sense cap més problema que les preguntes ben intencionades dels meus nous col·legues, a les que per evitar una altra batalla amb l'Snape vaig contestar que encara no sabia on estaven. El Dumbledore es va oferir a ajudar-me, però ho vaig refusar, ja estic donant prou problemes per enviar al director a buscar una banda de gelatines ambulants. Per la meva sorpresa, al arribar a la meva habitació em vaig trobar la caixa, bonica broma de l'Snape, vaig pensar. El molt cavaller em torna la caixa buida després d'haver robat, assassinat i estripat els meus pobres Shawjells. Una onada de ira amenaçava en controlar-me i anar a buscar l'Snape per posar les meves mans al seu coll i penjar-lo. Suposo que somiar no costa res. Em vaig deixar caure damunt el llit esgotada i em vaig quedar observant el barret negre caigut al terra...un barret molt lleig, en realitat, massa rodó, a més...un moment! Jo no tinc un barret així...serà que hi ha o hi havia algun intrús en aquesta habitació? Em vaig aixecar silenciosament i vaig agafar la vareta, si es que havia hagut un intrús, com va poder ser tan estúpid com per deixar una cosa tan gran i obvi com un barret aquí? Suposo que podia ser de l'Snape, podia haver-lo perdut aquí, però em sembla que no usa barret (i menys un tan lleig), em vaig apropar i vaig intentar d'aixecar-lo, però per ser un barret, pesava tan que vaig tenir que agafar-lo amb les dues mans, tenia una consistència estranya...com d'una bossa d'aigua. De cop, un petit tros del barret va començar a moure's fins que es va formar un petit bony, i després un altre, i un altre, i un altre...em vaig assentar al terra i vint Shajwells rebotaven al meu voltant, em van mirar afamats (nota de l'autora: el que em fa pensar...que menjaran els Shajwells?) la mateixa caixa, els mateixos animalets (ho sé perquè son resen nascuts) com han pogut arribar aquí? El primer que em va venir al cap va ser una broma de l'Snape, amagar els Shajwells i després fer-me buscar-los per tot el castell. Però, l'Snape es dels que es gasten el temps fent bromes? Vaig decidir anar-lo a buscar i desfer tot aquest enrenou. El vaig trobar en un dels passadissos cap al seu despatx

            - professor Snape! Necessito parlar amb vos un moment!

            - de nou? Que vol aquesta vegada, professora Blair? – em va preguntar cansat

            - Shawjells.

            - no te res nou, professora? Aquest a sigut el tema de tota la setmana, especialment avui, no pare de parlar de Shawjells, per què no va a la conselleria i aconsegueix un permís per transformar-se en un?

            - perquè no m'interessa professor – vaig respondre fulminant-li la mirada. – solament volia saber que fan els meus Shawjells a la meva habitació

            - no hauria d'estar feliç per això?

            - si, ho estic...però aquest no era el punt. Vos va dir...

            - jo vaig dir que vaig trobar els Shawjells a una caixa junt amb l'Ullal, el gos estava tan espantat que es va amagar sota la meva capa. Vos ja es deu imaginar la resta...

            - així que els del bosc prohibit...

            - els vaig portar fa tres dies, si li interessa saber – va dir amb un somriure burleta, amb això va donar la conversació per acabada i es va girar agregant – jo SEMPRE busco els meus materials.

            - professor Snape! – vaig dir ràpidament abans de que pugues marxar. Es va aturar i va girar-se per veure'm

            vaig sentir el rubor a les meves galtes, i amb tota la pena del mon, vaig dir:

            - gràcies – va fer una ganyota en senyal de somriure i va seguir el seu camí. El vaig observar desaparèixer per la cantonada. Hogwarts potser era el lloc més segur del mon, però d'una altra cosa estava segura: també es el lloc més estrany del mon. – suposo que tu també et l'home més estrany del món, Severus Snape – vaig pensar en veu alta

            Potser va ser pel llarg dia, però aquella nit vaig tenir un somni estrany o un altre malson burro: vaig somiar que Severus Snape volava damunt d'una escombra per un prat i es trobava amb mi, em va mirar un moment i en un tancar i obrir d'ulls em convertia en una nena petita d'uns cinc anys mentre que l'Snape es convertia en una serp verda i enroscat a la seva escombra va començar a volar al meu voltant – Eve, Eve...! la poma... el pomer a florit...! – em deia en veu de nen (nota de la autora: Eve es Eva en anglès i pomer vol dir arbre de pomes) de cop i volta la escena va canviar i em trobava a una habitació amb el meu pare, li tremolava la veu i repetia – no ho havies...no ho havies de fer...m'has obligat! Mentre m'apuntava amb la vareta, curiosament es va convertir en l'Snape i em va parlar amb veu diferent, una que no crec que hagi escoltat mai – no aniràs a Hogwarts.. no t'ho permetré...! – i a continuació em va llançar un sortilegi, i solament em vaig veure caure...caure...i després em vaig despertar d'un sobresalt.