Tot per tu
Aquest és un capítol molt cursi i difícil de digerir. Flashback del nostre llopet!
Capítol setUn llop ferit
Des de la nit de l'incident amb l'Snape, he tingut el mateix somni repetides vegades, el que m'ha provocat una preferència al insomni en aquests dies. I precisament una nit d'aquestes nits en vela en que mirava el cel ple d'estrelles a través de la meva finestra, vaig veure una figura distant apropant-se al llac. La seva forma de caminar una mica encorbada se'm va fer familiar.
Em vaig apropar sense presa cap al home assegut a la vora del bell llac, i sense esperar cap invitació em vaig assentar al seu costat
- un cèntim pels teus pensaments – li vaig dir utilitzant una vella frase. El Remus va somriure i mirant al cel va dir amb veu baixa
- el Sirius.
- estarà bé – vaig dir i em vaig recolzar a l'herba – va sobreviure dotze anys a Azkaban, és fort – vaig mirar al Remus, però seguia amb la mirada preocupada – veus aquella estrella d'allí? – vaig dir assenyalant el cel – és la constel·lació de Sirius, una de les més brillants. La seva llum tarda anys en arribar fins aquí, però cada nit il·lumina aquesta terra. I aquells dos, els bessons Castor i Polux, la llegenda diu que un no pot viure sense l'altre, si un dia arribés a apagar-se'n una, l'altra compliria amb el mateix destí. I el meu favorit: el cinturó d'Oriò, aquelles tres estrelles juntes que mai es separen, m'agrada perquè les pots veure tots els dies, a qualsevol lloc...
Mentre parlava sense parar de constel·lacions, mirava de reüll al Remus, esperant pels meus adintres que pogués entendre el que en realitat volia dir.
I el Remus ho entenia. Entenia que tot aquella giravolta d'estrelles es referia a l'amistat d'ells quatre, que Oriò representava el James, el Sirius i a si mateix; que Castor i Polux eren Sirius i ell, i que Sirius mai es donaria per vençut.
La mirada de preocupació als seus ulls va desaparèixer i somreia mirant aquella dona que mai s'atreviria a estimar. Per la simple preocupació de no arriscar-se a cometre el mateix error dos vegades. (nota: cobaaarrrt ) l'escoltava sentir coses sense sentit i callava, guardant les paraules al seu cor, perquè encara sense comprendre-les, les considerava important.
Parlava, parlava i no posava atenció al que estava dient. La simple excusa de està al seu costat per contemplar la nit estrellada era la base de qualsevol tema de conversació. Parlava de tot i a la vegada de res, de tot el que se'm acudia i de res que sentia el meu cor. Hogwarts, el llac, les classes... només pensava en allargar el moment, en que aquella nit no acabés mai i poder-me quedar al seu costat així, per sempre.
Però fins i tot la nit més fosca té una albada. Els primers rajos de sol reflectien l'espill llis que formava el llac, portant el calor d'un nou dia i callant el monòton cant dels grills, junt amb les paraules que ens acompanyaven al desvelar aquesta nit.
- tinc que preparar-me per les classes – vaig dir aixecant-me.
- Lynx... – el Remus la va parar, volia agrair-li per estar sempre allí al seu costat consolant-lo en els moments més difícils els últims dos anys, per gastar sense penedir-se tant de temps i sentiments cap a ell, per comprendre'l més que ningú, inclòs més que el James, el Sirius, el Gigi o ell mateix.
- gràcies – va dir sentint-se miserable
- és la meva feina, recordes? – va respondre amb un somriure
les ombres desapareixien junt amb ella, la va observar allunyant-se pel interminable prat cap al castell
les ombres desapareixien, també la màgica velada que acabaven de tenir, juntament amb el cant dels grills, les paraules d'ànim, la seva figura distant, l'esperança en el seu cor i qualsevol sentiment que hagués pogut permetre. I en aquell moment, en el contrast d'un nou dia, el seu cor es va omplir de pors, de rancor per si mateix. El sentiment de culpabilitat va tornar a la seva ànima i va vèncer al seu cor, tornant-se completament negre i fosc.
La va observar allunyant-se, i es va donar conte que no podria oblidar mai el passat, perquè al seu pesar aquest estava gravat per sempre en els seus records, en els moments més feliços i tristos de la vida, tal qual estava gravada cada cicatriu fent-li recordar que era un home llop, també estava gravada en la seva consciència que no podria estimar a ningú. I aquestes són el tipus de cicatrius que no es borren mai.
Va apretar els punys i va tancar els ulls.
La seva mirada, el seu somriure, la seva forma de viure sempre el moment, d'aprofitar cada segon com si fos l'últim... cada gest i cada paraula que el van fer perdre i trobar-se a si mateix...
Després de l'amarg sabor de la seva sang, la angoixa de sentir-la apagant en els seus braços, la seva respiració convertida en sospirs, la seva inesperada partida...
Se n'havia anat, sense avisos, sense comiats, simplement se'n va anar de la mateixa forma que havia arribat a la seva vida i conquistant el seu cor. Se'n va anar, i el va deixar.
Només amb les seves culpes i penediments, solament sabent que ell va ser el causant de la seva mort.
podies haver-me odiat per allunyar-te de mi tant de temps, o reclamar-me tantes nits de soledat a les que et vaig condemnar, inclòs hagués set preferible d'haver-me mirat amb odi i m'apartessis de mi en el meu últim moment... però per què? Per què vas elegir aquella mirada de comprensió i em vas somriure d'aquella forma? Es que potser em coneixies tan bé que sàvies que aquell era el pitjor dels càstigs? Es que el teu odi cap a mi era tan profund que vas preferir convertir-te en el fantasma de totes les meves culpes i recordar-me cada nit de la meva existència lo molt que et vaig estimar però que no vaig ser el suficient valent com per dir-t'ho, per encarar-me a mi mateix, per recordar-me lo molt idiota que sóc?
Per què? Per què vas tenir que elegir morir tan aviat? Per què no vas poder esperar dos mesos més per mi?
La seva ànima plorava. Per primera vegada hagués volgut ser vençut per la lluna plena i convertir-se en el monstre capaç de desfogar tots els seus sentiments, va tenir el mateix desig salvatge de destrossar, ferir, matar, cridar i plorar al mateix temps.
La seva ànima plorava perquè sàvia que mai s'atreviria a estimar així de nou. Perquè comprenia que d'alguna forma o altra les tragèdies el perseguirien com ànimes en pena, i destrossaven qualsevol pont de la felicitat que hagués pogut construir, arrossegant així la gent al seu voltant.
Remus estava cansat. Cansat de tenir pors, d'intentar tenir una vida normal, de construir sempre monòtonament davall de les mateixes runes.
El vol d'un mussol gris el va treure dels seus pensaments. Potser en aquest món la felicitat no n'hi havia per ell, però al menys podia contribuir a construir la felicitat de altres.
Es va encaminar cap al castell.
-Harry, esperans! – l'Hermione i el Ron seguien casi el pas del Harry, qui el va llançar com un bòlid cap al despatx de l'Snape.
- no te cap dret! – va objectar el Harry – confiscar la meva raigdefoc perquè se li ha caigut a l'Angelina a les escales! Ni tan sols ha donat a ningú!
El Harry sentia com li cremaven les orelles. Li havia deixat la seva estimada escombra a la seva companya per practicar i deu minuts després arriba l'Snape amb una excusa inversemblant a confiscar-la. Que més era capaç de fer per tal d'obtenir la victòria per la seva residència?
Al final del corredor van visualitzar al odiat professor de pocions. Caminava ràpid, i hi havia algú al seu costat, o...millor dit, arrossegava algú pel braç al seu costat.
Era la professora de criança de criatures màgiques.
Els tres amics es van mirar estranyats i els van seguir silenciosament. Es van amagar rere la porta del seu despatx i van escoltar.
- ...bé professora Blair, per última vegada, que anava a buscar a la meva masmorra?
- li ho he dit un milió de vegades professor Snape, si no em creu no és culpa meva... – va contestar amb una veu d'exasperaci
- no és culpa seva, professora? – va dir l'Snape mentre es passejava al seu voltant – doncs dóna la casualitat de que no la crec en res és precisament perquè vos no m'inspira confiança, i de qui creu que és la culpa? – va dir amb un somriure sarcàstic.
- no tinc temps per jugar amb vos, professor, té o no té el que li demano?
L'Snape la va mirar per uns eterns segons i després va obrir un armari del seu despatx, va extreure un flascó de color púrpura i li va lliurar.
- gràcies – va dir la professora i es va disposar a sortir, però l'Snape la va parar dient-li:
- jo no sóc tan dòcil com el professor Dumbledore... o tan idiota com el Llopin i els seus alumnes. A mi no em podrà enganyar tan fàcilment o domesticar com a en Draco Malfoy.
La professora es va girar i li va fulminar amb la mirada. Sense dir res més, va sortir del seu despatx.
La mateixa expressió de desconcert es va dibuixar als rostres del Harry, l'Hermione i el Ron.
Review!