(Nota autora: Oh...oh...m'està envaint la Draco-mania... un altre capítol dedicat a en Draco)
Capítol nouUn drac amb somnis i un lleó amb malsons
La Ginny Weasley baixava amb compte les escales que l'alçaven fins a l'últim prestatge de llibres de la biblioteca. Amb el seu braç dret sostenint una petita muntanya de llibres que amagaven fins a les seves fines celles roges.
Mentre l'Hermione rebuscava febrilment en algun llibre de la grandesa d'una hamburguesa triple (gana:p), Draco Malfoy havia entrat a la biblioteca, estranyament sense la companyia dels seus dos goril·les. L'Hermione va tancar el llibre d'un cop i es va dirigir cap a la seva amiga amb el llibre davall del braç.
- aquest tampoc ens ajudarà... – va dir mentre caminava en direcció a la Ginny.
PUM!
-OUCH! – el Draco i l'Hermione van xocar un contra l'altre.
- mira per on vas Granger! – li va cridar el Draco davant la mirada atenta de tots.
En contes de poder reaccionar normalment i argumentar molesta amb el seu susdit, l'Hermione es va quedar de pedra mirant-lo Granger ? Des de quan havia canviat el respectiu insult de sang de fang que havia utilitzat en els últims quatre anys?
Sense comprendre el silenci de l'Hermione, el Draco, que no s'havia adonat del seu repintí canvi de vocabulari es va allunyar d'ella molest.
-AHHH!
CRASH! BOOM! BANG!
La Ginny havia perdut l'equilibri i va tirar tots els llibres que sostenia. Abans de que pogués reaccionar i agafar-se be amb l'altra mà lliure, la por a la caiguda va bloquejar tots els seus reflexes. Afortunadament –i sense imaginar perquè – el Draco va arribar a temps per agafar-la abans de que caigués al terra. Tres segons després de comprendre el que havia fet, el Draco la va deixar al terra.
- aparta't del meu camí Weasley! – va dir amb la veu més freda que va poder disfressar.
La poca gent que va poder veure l'espectacle no s'ho va poder creure. Havia set aquell el fill de Lucius Malfoy qui havia salvat a la Ginny Weasley d'una terrible caiguda? (nota: escolteu no exagero, no us imagineu quantes muntanyes de llibre hi ha a la biblioteca...) havia set el mateix Draco Malfoy?
La mateixa pregunta semblaven fer-se l'Hermione i la Ginny, quines es miraven perplexes.
Draco Malfoy va sortir de la biblioteca com un huracà, sense haver aconseguit el llibre de transformacions que havia anat a buscar. Sense aturar-se a pensar en les conseqüències que portarien entregar uns deures de transformacions fins a la meitat, es va dirigir a la seva habitació va agafar la nova raig de foc platejada, que havia comprat solament per molestar al Harry.
Es va dirigir cap al buit camp de quidditch, i donant una cop al terra, es va elevar amb la seva escombra volant en cercles al voltant del camp, sense direcció fixa.
La veritat, s'estava començant a preguntar si valia la pena seguir-li fent escenetes al seu pare per aconseguir el que volgués, per ser sincers, ja era massa gran per aquestes escenetes, però, que més podia fer? Era l'únic que podia acaparar l'atenció del seu pare per trenta segons, sent fill únic, l'únic hereu de l'immens fortuna dels Malfoy, tenint tot el que qualsevol persona pogués desitjar, haver nascut en un bressol d'or en el fons l'importava una merda, perquè, qui s'hagués imaginat, amb la seva cara de nen mimat en el fons no tenia el que més pogués desitjar? Que res del que li havien donat podia comparar-se amb el molt que desitjava tindre l'estima dels seus pares? Narcissa Malfoy era una dona molt bella, potser massa, en l'opinió de Draco, perquè mentre quan era un bebè que plorava desconsoladament ella no feia més que deixar-lo als elfs mentre ella es passava hores davant de l'espill. Encara que sabia que la seva mare se l'estimava en el fons i també comprenia que la seva ignorància cap a ell era en part perquè la seva mare era massa esnob com per donar-se el pesat treball de carregar, netejar i cuidar un bebè, Narcissa Malfoy era en poques paraules una dona que hagués preferit la mort abans de guanyar-se alguna cosa amb les seves pròpies mans. Potser aquesta va ser la principal i la única raó per la que es va casar amb el seu pare, perquè Narcissa i Lucius eren el mateix tipus de persones, a diferència que Lucius Malfoy considerava al seu fill un trofeu al qual mostrar, i per això és que l'acostumava a la bona vida, li exigia bones qualificacions i prenia totes les decisions per ell. A vegades es preguntava si el seu pare pretenia convertir-lo en una obra d'ell mateix.
ésser dolent i haver de ésser dolent abans no s'havia parat a pensar en allò. Creia que donava igual la seva elecció, perquè en el fons la mala acció era el que determinava els fets. Ara... no estava completament segur.
Draco Malfoy. Qualsevol creuria que ser Draco Malfoy era molt fàcil, però molt pocs sabien o entenien que darrera els galeons i les aparences havia un espai buit i fosc que reclamava per ser omplert d'alguna cosa que ni el Lucius Malfoy hagués pogut comprar. Ningú sabia que el preu que Draco Malfoy va tenir que pagar per tenir-ho tot va ser quedar-se sense res.
Els últims rajos de sol ratllaven el cel rosat. En Draco va baixar de la seva escombra i es va dirigir cap a les grades. Es va sorprendre al veure algú assegut en elles, el mateix algú causant del repentí atac de consciència soferta de les últimes dues setmanes.
- que fa vostè aquí? – va preguntar molest, tanmateix, es va assentar al seu costat
- es necessita una raó per venir al camp de quidditch? – va preguntar la Lynx.
- bé, vostè és la que diu que es necessita una raó per tot, oi? Fins i tot per ser dolent – se li va escapar al Draco. Quan es va adonar conte del que havia dit, es va maleir per dintre i va callar-
- m'alegro que hagis estat pensant en allò.
- qui li ha dit que solo perdre el temps pensant en insignificants tals com un comentari seu? – va recalcar la paraula.
- només es una corada.
- jo no crec en aquestes estupideses.
- alguns tampoc creuen en la màgia, però existeix.
El Draco va fer un gest d'exasperació.
- aquells són els muggles ignorants.
- es pot dir ignoro al que no veus, no sents, però d'alguna forma saps que està allí?
- potser, podria ser ignoro, com també estupidesa
- consideraries estúpid fer una cosa que en el fons vols fer, però que no t'atreveixes perquè saps que tindrien grans conseqüències?
Draco va riure amb amargura.
- això no és només ignorància, inclòs supera el límit de l'estupidesa. Jo no faria una cosa tan imbècil com per fer-me una putada a mi mateix per un maleït sentiment de culpa o responsabilitat... – va dir oblidant que tenia que cuidar el seu vocabulari davant d'un professor. Es sentia cansat.
- així suposo que ho fas tot pel teu propi bé.
- ho podríem dir d'aquesta manera.
Una primera estrella començava a brillar titil·lant en el immens quadre blau que formava el cel. El vent fred de tardor es va enredar entre els cabells foscos de Lynx, qui estranyament somreia.
- per què riu? – va preguntar molest
- perquè ets un noi especial i no et dones conte.
En Draco va expressar un somriure malèvol.
- és clar que me'n dono conte, m'ho han estat dient des de que vaig néixer.
- no em referia això – va dir amb veu dolça – ets especial perquè no et dones conte de quant vals per tu mateix o la importància de la teva opinió. Perquè creus que fer el correcte és fer alguna cosa bé, perquè penses que la teva valentia és res més que astúcia i consideres la teva consciència com a la pitjor cursileria. Quan els demés se'n orgullarien d'haver fet alguna cosa heroica, tu ho consideres desagradant.
- vostè ho ha dit tot des de el seu punt de vista, oi? Però fins ara no m'ha dit el perquè – Draco mirava obstinadament cap al cel – o es que és una altra tàctica per aconseguir alumnes atents?
- perquè ho tens tot excepte el que més desitges, i sents com t'ofegues davall dels galeons de la teva pròpia fortuna – va dir amb una mirada apacible.
Draco va aixecar la vista, sorprès. Era el mateix que estava pensant, les mateixes paraules, el mateix significat.
- es que potser vostè és una divina?
- no, però en altres temps vaig considerar aquesta opció. Tampoc és necessari ser un adiví per entendre que no ets feliç sent el que ets.
- llàstima que només vostè ho sapigui – en Draco va mirar cap al cel – la majoria de gent fuig furiosa després dels dos segons de coneixe'm, com trobarien paciència per aguantar a un Malfoy? – va soltar un riure amarg
- això és només un escut que fas servir per protegir els demés de tu, perquè en el fons te tens por.
igual passa amb en Remus va pensar. Però no ho va dir.
- protegir-los? Només per favor, professora, perquè tindria que fer una cosa així?
- perquè tampoc vols ferir-te a tu mateix – va contestar més enigmàticament. En Draco no ho va entendre, però no va mencionar res més.
- li han dit mai que vostè és massa bona per ser veritat? – va preguntar mig en broma.
- no, però m'han dit que sóc massa bona per sobreviure en un mon així.
El Draco va esbossar un suau somriure.
- curiós. A mi m'han dit el mateix.
Els dos van riure en un gest de complicitat, mentre dos ulls castanys miraven amb desaprovació l'escena des de darrera d'un pilar.
Dos nits abans de Nadal, un crit allargat va despertar els silenciosos passadissos de la torre de Gryffindor. Davall de les suaus mantes de vellut roig Harry Potter pressionava amb les seves suoses mans la cicatriu en forma de raig que palpava a la seva front.
- que ha passat? – la professora McGonagall va arribar veloçment i es va acotxar al seu costat. Les seves ulleres de mitja lluna estaven torçudes damunt el seu nas i metxes de cabell blanc i bronze sobresortien per la ret amb que es cobria el cabell.
Els seus companys de l'habitació dormitaven assentats.
- l'he vist – va dir amb la vista baixa i les mans tapant el seu front – l'he vist...Lord Voldemort... estava torturant a algú...un home...matarà de nou...i aquesta vegada ha dit que seria un membre de l'ordre del fènix...estic segur!...ha passat altres vegades...altres somnis...i sempre moren, sempre passa...sempre!
Va sortir com un huracà de l'habitació i es va dirigir a les dutxes. Per què ell? Per què li va tocar ser el nen que va sobreviure i tindre que viure irònicament sabent que tenia alguna cosa d'en Voldemort al cos i a l'ànima? Viure sabent que va ser la seva sang la mateixa que una vegada van passar per les venes de James i Lily Potter, la mateixa que va ressuscitar al assassí dels seus pares i va aportar a aquell ser assedegat de sang i poder de volta al món. Els seus pensaments augmentaven el mal de cap davall del fort raig d'aigua freda.
Mitja hora més tard es va presentar amb el seu cabell rebel atzabeja mullat i amb el rostre inexpressiu a l'oficina del director. En Dumbledore, amb la seva inesgotable calidesa d'avi li va preguntar detalls, però el Harry no va poder més que repetir el que ja havia dit abans. En Voldemort no havia mencionat noms.
Però havia mencionat a un espia en Hogwarts, i això el Harry no s'ho va guardar.
- saps qui podria ser el traïdor? – va preguntar el Ron per enèsima vegada.
- ni idea... en Malfoy?
- no ho crec – va intervenir l'Hermione – el seu pare el va mantenir fora en l'assumpte de la cambra secreta. Creus que s'arriscaria a fer una cosa dolenta davant de tu-ja-saps-qui?
- aposto que és l'Snape – va dir el Ron entonant els ulls.
- fes-me un favor, Ron: tanca la teva campanya i obra els ulls, es que tants anys a Hogwarts no t'han ensenyat res important?
- de que parles? – va preguntar el Harry confós.
- mai confiïs en el teu professor de defensa contra les forces del mal. I no m'estic referint precisament al professor Llopin.
El Harry i el Ron van tardar una mica a comprendre-ho tot. Si no era el Llopin, tampoc era l'Snape... només quedava una persona que els hi havia ensenyat la matèria. Una persona nova a Hogwarts de la qual no sabien res més que el seu nom: Lynx Blair.
- per què dedueixes això?
- no ho sé, però em dóna mala espina, el Neville ha estat molt estrany des de que l'ha vist i en Draco s'ha convertit en el seu alumne preferit, l'Snape la va trobar ensumant a la seva masmorra i després li dóna la poció sense més ni més, i sap més d'arts obscures que tota la biblioteca i que el professor Llopin junts – al veure que no comprenien va dir – vaig estar revisant amb la Ginny els llibres, i no hi ha res del que ens ha ensenyat. A més... – va mirar cap als costats revisant que ningú els pogués escoltar – es una animaga no restringida, la vaig seguir l'altre dia cap al bosc prohibit. Ella amaga alguna cosa més i no crec que sigui res bo.
Continuarà...