Qui em coneixeu pensareu que és una simple copia de Naia revolution, sí, aquella que vaig deixar tirada per allí i que no la he seguit. Simplement no l'he seguit dels grans errors que hi havie. I després d'haver llegit el HBP m'he acabat d'aclarir una mica millor el caràcter de l'Snape, i la forma en que actue. Crec que aquest fic serà millor que l'anterior. Molt més cuidat, no només per la forma d'escriure'l (estic una mica rovellada com a escritora, així que m'he de ficar les piles), sinó també per ortografia, estreno betes! De la publicació en castellà se'n encarregue l Momo Cicerone, que em publique el relat. I en la publicació en català se'n ocupe la meva estimada Irene! Alias Wiz323, qui s'ha agafat unes vacances anticipades, i no m'ha pogut corregir el chap numero UU
PD: akest capítol és el mateix que el de Naia rev, però he canviat petites cose sper fer-la més fina.
Revolution's revolution
Capítol 1: Revolució?
Les estrades de Noe era un lloc molt visitat durant les vacances. Durant aquells mesos, el camp semblava més bonic que mai; demostrant el seu orgull als demés. No feia ni calor ni fred, no solia ni ploure ni nevar. Aquell era el lloc més càlid de tot el país, encara que estigués a prop de les muntanyes.
Aquell, li va semblar a la Naia, el lloc més idoni per tenir una conversa important.
Estava asseguda damunt de l'herba pensant si al cap i a la fi, vindria. No era molt difícil que la trobés, estava al mig d'un prat, sola, i el seu cabell ros molt arrissat que el portava fins al mig de la espatlla era molt estrident.
Encara així ja feia un quart d'hora tard. Sabia com era, no era dòcil; ni tampoc domesticable o manipulable. Més bé semblava obstinat i fred, sí, sobretot fred. I això era exactament el que li curiosejava a la Naia. Després de tot ell havia renunciat a parlar amb ella dels seus problemes, - no li ha d'importar la meva vida! - li va dir amb una veu freda el dia que ella va anar a avisar-lo de que tenia una entrevista.
A vegades, era pacient, i això ho demostrava més sovint del que hauria. Aquell dia va donar una altra mostra d'allò. Tenia la irònica esperança que vindria. Encara que només fos per dir-li una altra vegada un rotund "no". El seu pensament la curiosejava, volia descobrir que hi havia davall d'aquella cara inexpressable, quins sentiments amagava al seu interior... perquè posaria la mà al foc que al seu interior hi havia una persona realment diferent, podia ser que ni ell es donés conte, però estava segura que era tot el contrari al que ell ensenyava.
Ella era jove. Acabava de sortir de l'acadèmia per aurors i aquesta era una altra raó perquè l'Snape si negués - una dona tan jove i sense experiència m'ha d'ajudar? Perdoni, però crec que s'hauria de cuidar dels seus assumptes. No la necessito - això era el que va recordar la Naia. Ella havia tingut uns dos o tres treballs abans d'aquest, i tots havien sortit a la perfecció. Però aquest, precisament aquest, era molt important. El Dumbledore personalment s'havia encarregat de fer-la cridar i explicar-li tota la situació, quan aquesta va acceptar alegrament de fer-se'n càrrec el Dumbledore no podia donar una altra expressió més que radiant.
La Naia va mirar al cel. Si algun dia pogués fer una altra carrera, aquesta seria conèixer les estrelles. No sabia quines eren quines, però li agradava perquè sempre estaven allí per a protegir-la. Ella donava per fet que sempre estaven, sovint no li donava cap importància i tampoc li resultava molt útil, però a vegades, quan les mirava i podia trobar un sentiment de consol..
Una silueta va aparèixer en la llunyania. Naia, com sentint la seva presència a través de la brisa va aixecar la vista cap a allò. Va somriure elegantment i els seus ulls violetes van començar a brillar graciosament. Havia asertat amb la profecia...
Aquella silueta va resultar ser un home vestit totalment de negre, amb el seu cabell negre i llarg, i els seu ulls; eren igual de freds i despietats. quan finalment va arribar on estava ella la Naia mostrava tota la seva amabilitat encara que l'Snape semblava no alegrar-se'n molt.
- m'alegra que hagis vingut - va dir la Naia amb una veu dolça
- no t'equivoquis - li va dir l'Snape ràpidament amb una veu tallant - només he vingut per dir-te que no fa falta que et molestis més.
I amb això va donar mitja volta i va començar a caminar.
- espera - va dir la Naia sense fer cap moviment
l'Snape es va parar i va girar-se a mirar-la, llavors es va donar conte que aquella dona tenia una bellesa sobrehumana, podia inclòs notar que estava envoltada d'una sensació de tranquil·litat, d'una puresa suprema i una noblesa irresistible. Podia inclòs dir que semblava una deessa amb aquella túnica beige clar casi blanc. Però això a ell no l'importava, veritat, perquè ell no era seduïble. A ell no l'importava en absolut les dones.. era així no? A ell només l'importava les arts obscures... era la única raó per la qual seguia vivint. La única.
- podríem tenir una xerrada, no et sembla?
- ho sento, però es que tinc coses millors a fer - va dir molt lluny de sentir-ho amb una veu freda i impecable. Aquella sempre era la seva arma perquè tot el món el deixés en pau, sempre fugien quan escoltaven la seva veu que trencava tot el que es trobava al seu voltant... però semblava que la seva arma no funcionava amb aquella dona, perquè seguia somrient com si no hagués escoltat el to de veu en que havia dit la última frase.
- com ara què? - va etzibar-li ella amb curiositat - atendre al teu senyor?
L'Snape en escoltar allò es va girar cap a ella del tot, de tal manera que ara quedaven perfectament cara a cara.
-vaja - va dir ell amb ironia - veig que ho sap, i ara que faràs? Em xanteatgerás? O ho divulgaràs per tota la comunitat?
- no faré res d'això - li va respondre per totes les preguntes - tan sols volia parlar, podem?
- dóna'm una raó coherent per fer-ho.
La Naia va mira a les seves sabates que també eren negres, buscant algun perquè que no sonés a excusa barata per respondre'l. Però no va tardar a trobar-ho.
- perquè a vegades és bo ésser entès - va dir la Naia amb una veu de nostàlgia.
L'Snape va adivinar a que es referia, i sense més ni més, es va donar la volta i va dir:
- no tinc temps per a aquestes ximplereies - va grunyir mentre tancava el puny amb ràbia, però això ho va veure la Naia, qui va deixar la paciència a una banda.
L'Snape va començar a caminar a pas lleuger pel prat, estava enfadat, sempre que li parlaven d'aquelles idioteses es posava de molt mal humor. Ell pensava que aquella dona no era una xafardera, però s'havia equivocat.
- això - va escoltar de la llunyania - Fuig! Fuig! Que es l'únic que saps fer - li va dir la Naia quan el va estirar per la màniga de la túnica i li donava mitja volta. - sempre ho fas. Veritat? Quan algú et vol ajudar tu fuges - li va dir molt enfadada - sempre fuges, això es l'únic que saps fer? Perquè ho veig de covard - la última paraula va ressonar per les orelles de l'Snape d'una manera molt grotesca .- sempre el mateix, sempre fugint de la llum, de la felicitat... com pots ser així?
Encara que semblava que la Naia estigués fora de si, no ho estava, s'estava controlant perfectament. Tot el que acabava de dir ho havia dit d'una manera que podia semblar molt paranoic, sí. Però impactant, i això es el que ella volia. I a dir veritat es va sortir amb la seva.
- jo no sóc cap covard - va dir molt més que fredament. L'Snape no podia estar ni molt menys que enrabiat, aquella cria li venia amb aquelles ara?
La Naia va agafar a l'Snape amb les seves dues mans, una a cada galta i es va apropar a ell molt lentament. Les seves cares estaven cada vegada més a prop. Ell es va quedar en blanc. Mai abans se li havia presentat una escena com aquella, no tenia experiença en aquelles coses i no sabia que havia o no de fer. Quan al final va retornar a la realitat i l'estava apunt de donar-li una espenta ella li va xiuxejar:
- demostra-m'ho - li va dir fredament quan només estaven a tres centímetres perquè els seus llavis es toquessin. Els ulls de l'Snape es van obrir al màxim que haguessin pogut mai. La Naia es va separar bruscament d'ell amb una sotragada, i amb un acte reflex va treure la vareta i va apuntar cap a ell - et desafio a un duel - va dir molt seriosament, a la seva cara no es podia veure ni rastre del que feia cinc minuts podia ser amabilitat. Tot el contrari - si jo perdo t'oblidaré, no m'interposaré més a la teva vida, m'evaporaré - va prometre tan fredament com l'Snape. Totes dues cares estaven en el seu màxim esplendor, encara que era difícil triar quina era la que feia més respecte - al contrari. Si jo guanyo, tu i jo tindrem una petita xerrada, d'acord?
L'Snape estava radiant de ira. Al principi pensava refusar. Ella era una dona molt jove, segur que no tenia ni idea del que pogués arribar a ser el seu poder si el provocaven. Era molt bo amb el duel, no feia falta mirar-li l'avantbraç on tenia la marca tenebrosa, solament mirant-li els ulls advertien del perill. Però després va canviar d'opinió, no era ella qui l'havia desafiat? Doncs que es fes càrrec de les conseqüències...
- d'acord - va respondre - però t'adverteixo que sóc molt bo amb el duel - va dir mentre les dos figures es preparaven en posició d'atac.
La Naia va somriure burletament
- i qui t'ha dit que jo no?
Continuarà...
Review!