Tasha Dawn: la primera en deixar-me el review (m'agenollo davant teu) i la primera que el responc. Gràcies! Moltes gràcies! De debò! M'ha fet ilu que encara te'n recordis de mi! Bé... i al final he decidit fer-ho (bé siguem sincers, fa sis mesos que ho havia decidit) que quan sortís el sisè llibre, si hi havia informació interessant tornaria a publicar-ho. And this is it!
C.J: :P hehehehe. Ai cris, mi Cris, mi querida Cris... pos... una pregunta... et penses continuar llegint el fic? Es que no en tinc ni idea, com que ja m'has demostrat la teva lleialtat de paraula (va Cris! La pròxima aposta segur q la guanyes tu :P) pos eso... no sé, no sé... i no, no guanyarà l'Snape el duel ¬¬ sinó ja s'acabarie el fic al segon capítol! Recorda q ella va dir q s'evaporarie de la seva via si perdie. Encara que siguem sincers... és massa ella per fer cas de la seva paraula, no té orgull XD... que continui sent dura? Encara soc massa tova al primer capitol!... buah... no veguis com penso disfrutar... ja veuràs ja... serà tot el contrari a l'altre fic (ups! Això no ho haurie de sentir la Magical!) em desfogaré a gust! . Només de pensar-hi se'm cau la baba... escolta... i deixa estar la noia q no és gens perfeccionista. No saps que diuen que el primer cop d'ull d'una perosna es el q més importe? Pos és això! Res més! Jolines ¬¬ que me l'estimo molt jo a ella. Només m'has trobat una falta? La Ire ma deixat un review amb algunes faltetes més XD... i sí! Esperave un review més bo de tu petarda :P .. hehehehe... que dolenta que sóc...
Wiz323: no sabie si respondre't el review o què. Però m'ha encantat que mo fasis perquè així vaig aprenent :P les faltes, ja et volie demanar que m'ho fesis! Mira que em quedo flipant de com en pots arribar a saber... es que flipo . I a vere si et tornen a pujar els ànims! Gràcies!
Revolution's Revolution
Autora: llue
Beta: Wiz323 (aquest capítol sí que ha estat betat)
Capítol 2: evaporació d'aigua
Les estrades de Noe era un dels llocs més protegits i bells del país. Allí, la bondat floria com flors silvestres i la maldat era destruïda pel aire. Aquell lloc estava a les muntanyes, amb uns fabulosos prats verds, envoltat de valls i arbres, no hi havia gaire gent que vivia allí, la majoria eren segurament, gent retirada de la seva feina que portaven una vida molt tranquil·la i agradable.
Però aquell cel que sempre estava d'un blau cel molt vistós ara s'havia convertit en un negre amb llamps, aquella era una imatge molt inhabitual. I els habitants, estranyats per aquella situació havien sortit de les seves casetes de sucre mirant amb cares preocupades aquell cel fosc, tement que alguna força obscura hagués entrat en aquelles estrades, sense poder treure's de damunt la preocupació de que aquella força ferís la capa de noblesa que s'amagava terminantment en aquelles terres.
A uns dos quilometres de l'aldea de Noe, dues persones es trobaven quietes i silencioses, cara a cara. Amb els seus somriures burletes que es llançaven contínuament i que mai s'apagaven. Blanc contra negre. Aquesta era una combinació impossible, impossible de realitzar o demostrar. Perquè la llum mai es barrejaria amb la foscor. L'esperança mai s'ajuntaria amb la desesperació o el perdedor. Sempre lluitaven un contra l'altre. I allò, era el que estava passant.
Encara que a simple vista no es podia veure, perquè a simple vista es veien dues persones. Una vestida de blanc, amb la seva túnica blanca que onejava al vent, i l'altra, negra, que semblava que dominava la situació al complet; demostrant una petita mostra del seu poder, fent-li veure a la llum que no era broma el que acabava d'avisar.
Però això a la llum no l'intimidava. Es mantenia quieta i segura, segurament confiant en el seu poder, la seva responsabilitat, el seu desig. Encara que molt humans no poden veure més enllà del camp de l'ull nu, rares vegades es podia trobar alguna persona que tenia el do de poder atravesar aquesta barrera i percebre totes les emocions que persones, animals, arbres, plantes i astres enviaven en una mostra de desolació.
La Naia es mostrava neutra, ni tan sols es molestava a dissimular el somriure que tenia a la seva cara. Deixant clar que no li feia por. Això, encara li feia enfurismar més a l'Snape, el qual ja s'estava cansant de seguir-li el joc. Res. Aquella dona encara es pensava que tenia alguna possibilitat davant d'ell. - Pobra ingènua – havia de dir. Ell ja volia marxar d'allí ara mateix, però no estava predisposat a rendir-se, ell mai es rendia... Mai.
L'Snape va aixecar la seva vareta en preparació per a començar. La Naia va fer el mateix, però aquella postura no era molt comuna, amb una mà subjectava la vareta, amb el braç estirat del tot, apuntant al contrincant. L'altra, en canvi, restava caiguda, morta. I el seu cos lluïa mig i mig de perfil. Aquella posició era molt estranya. L'Snape es va sorprendre molt en veure aquella postura, li sonava, però no sabia exactament per què. La Naia podia dir que l'Snape es va commocionar per la cara que feia, i d'això se'n alegrava. Estava segur, que allò no ho ensenyaven enlloc, a les acadèmies d'aurors no ensenyaven aquell tipus de art de duel...
Això li va fer veure que havia menyspreat al seu contrincant. Sabia més del que semblava... encara que també podia ser que tot hagués set una confusió i que només es tractés de presumir d'avant d'ell amb aquestes postures.
L'Snape va pensar en canviar de postura, però s'ho va repensar i va restar immòbil. No sempre la cosa més desconeguda era la més poderosa. Quan la Naia va veure que no l'imitava ni feia cap moviment, només va somriure més.
- màgia blanca- va dir la Naia provocant-lo encara més. – una màgia suficientment coneguda, però suposo que no tant per saber-la fer servir... m'equivoco?
L'Snape va retenir-se de fer una ganyota de disgust, l'estava intentant tractar d'inculte? Doncs que el perdonés llavors, però s'equivocava. És clar que sabia que era la màgia blanca, per descomptat. I la faria servir si no fos perquè trobava més útil fer servir màgia negra (N/A: sistemes incompatibles XD).
El duel estava apunt de començar, només esperaven la senyal per començar...
Un tro molt sorollós va caure damunt d'ells fent que comencés la lluita. Dos rajos van sortir de cada una de les varetes com dos estrelles fugaces, dirigint-se una contra l'altra, el xoc va sonar, i un segon després ja no es podia veure més que dos punts que canviaven cada tres segons de lloc, es llançaven des de sortilegis atordidors, expulsiarmus, tarantallegra fins a sortilegis perillosos com desmaius.
La lluita es mantenia estable, per una banda estava l'Snape, qui llançava la majoria de sortilegis i es defensava a la perfecció. I per l'altra estava la Naia, la qual no llançava gaires sortilegis sinó que més aviat es defensava, amb estil, i per damunt de tot amb astúcia i poderositat. Encara que era molt difícil de dir quin era el millor, l'Snape era poderós, molt poderós... però la Naia no es quedava gens enrere, fins i tot en petits moments la Naia li guanyava molt terreny, fet que va ocasionar més d'una badada per part de l'Snape en sorprendre's de la seva contrincant. - L'havia menyspreat, potser sí, però això encara s'havia d'acabar de veure. - Això era el que pensava en aquells moments.
Cada vegada la lluita es veia més esfereïdora, i el cel, present en aquell duel com a testimoni donava mostra d'un negre cada vegada més fosc, si continuava així al final no podrien veure's de tant negre que estava el cel.
Però aviat acabaria...
Tot dos duelistes estaven esgotats, havien fet servir força part d'energia en els sortilegis que s'havien llançats. I semblava que no aguantarien més.
L'Snape en un moment de distracció de la Naia va cridar:
- EXPULSIARMUS! - i la vareta de Naia va sortir dels seus dits i va anar a parar a les mans de l'Snape, el qual va deixar anar un somriure burleta. Que faria ara, no tenia vareta, no tenia en que desfensar-se. No podia fer absolutament res.
L'Snape va continuar somrient, donant-se ja per guanyador. Podria aver-li llançat un sortilegi que la deixés immòbil, o que l'expulsés metres més enllà. Però havia decidit utilitzar un expulsiarmus per avergonyir-la davant seu. La Naia també va somriure'l, pensant. I va abandonar la posició d'atac. Els seus ulls, ara, tornaven a brillar graciosament, dins del seu marc.
Va estirar el braç en direcció a ell. Ensenyant-li el palmell de la mà, l'Snape no entenia que estava fent... la brisa va fer moure els cabells dorats que cobrien aquella estranya ment on guardava encara molts secrets que l'Snape desconeixia.
Llavors va cridar:
- EXPULSIARMUS! - i una gran força va sortir del seu palmell, fent que l'Snape, sense tenir temps per evitar-ho, fos expulsat quatre metres enrere d'on estava
Era igual si no tenia vareta. Tampoc la necessitava. No era important per ella, més aviat millor, així no li feia nosa.
La Naia va tancar els ulls. Quan els va tornar a obrir va mirar al seu voltant; no hi havia ningú. I encara sort d'això. No li agradava gens la idea de que el que acabés de fer s'escampés pels poblats propers. Només li portaria problemes. Exagerada...
Va començar a caminar amb moviments fràgils i silenciosos cap a l'Snape, com una dansa. L'Snape estava al terra encara recuperant-se del cop. No podia entendre en que s'havia equivocat, ell s'havia mantingut des del principi com a dominant, ell era el que havia controlat la situació tot el temps, ell era el que li havia pres la vareta de les seves pròpies mans quan ella estava massa distreta. Llavors, en que s'havia equivocat? No en tenia ni idea. L'únic que sabia era que, davant d'ell, no es trobava cap cria, i, encara que li dolgués reconeixeu-ho, sí una forta rival.
La Naia va estirar la mà per ajudar-lo a posar-se en peus. L'Snape li va dedicar una altra de les seves mirades glaçants, encara que en va van penetrar en ella. Va refusar l'oferiment amb insolència, i es va posar en peus per si mateix.
La Naia li va somriure gairebè amb un somriure neutral, sense donar cap mostra de volgue'l avergonyir-lo o de insultar-lo per no haver-se defensat millor. I l'únic que va dir va ser:
- parlem llavors?
(continuarà)
Review!