Això era i no era, un nen que nomia Harry Potter. Era un nen d'allò més normal fins que, un dia que anava ell tranquilament passejant pel carrer, es topà amb Déu.
-Harry Potter! –sentí que el cridava una veu profunda.
-Oh, Déu meu!
-Aquest sóc jo.
El Harry Potter estava flipadíssim. Se li acabava d'aparèixer Déu!
-No flipis tant, Harry Potter, que t'he d'encomanar una feina.
El Harry Potter no sabia sortir-se'n del seu astorament.
-A mi?
-Doncs sí, a tu. Vull que fer-te famós Harry Potter.
-Però... per què?
-Doncs perquè els nens del món cada vegada llegeixen menys i veuen més la tele. I necessito un nen normalet tirant a poca cosa per a animar-los a llegir.
-Perdoni, senyor Déu, però no entenc res de res.
-A això exactament em refereixo.
-Eh?
Un llamp va il.luminar el cel i el Harry Potter es va alçar del seu llit tot amarat de suor. Sense voler, havia cridat, i havia despertat a la seva mare.
-Harry, què tens? –preguntà amb preocupació la seva mare quan entrà a l'habitació.
-Mare, acabo de tenir un somni increíble! Resulta que se m'apareixia Déu i em deia que seria famós i que...
La mare se li acostà i li posà la ma al front, per veure si tenia febre.
-Va, no siguis tan fantàstic. I ara dorm.
-Està bé, mamà Rowling.
Aleshores el nen tancà els ulls i al cap d'una estona ja feia nones. La mare se'l quedà mirant una estona, pensativa, acariciant amb el dit la cicatriu que tenia el nen en forma de llamp al front.