Els personatges d'aquesta història no són meus, són de Rumiko Takahashi.
Els personatges d'aquesta història no són meus, són de Rumiko Takahashi.
20 . EL MALSON DE L' AKANE.
.
En Ranma ja no aguantava més, tenia el cos ple de ferides. Els seus tres rivals l'havien convocat a una muntanya. Anaven a signar la pau, però en lloc d'això el van atacar a traïció i el van ferir.
No podia caminar i tenia un braç inutilitzat. Però els seus rivals no estaven millor. En Kuno no tornaria a poder usar la seva espasa de fusta mai més. En Ryoga tenia trencat els dits de la mà dreta i en Mousse tenia el nas trencat i li faltaven la meitat de la dentadura. Però malgrat tot el noi de la trena no aguantaria un altre atac.
Es va penedir d'haver estat un il·lús. L' Akane ho va avísar, li va suplicar que no fos. La noia tenia un mal pressentiment. Però ell, a el principi, gairebé va riure d'ella. Però al veure-la tan alterada es va posar seriós. Va recordar el moment que es va separar de la noia.
HORES ABANS
-No passarà res, aniré i a el cap de les hores tornaré. - va dir el noi rient a la seva promesa. No volia veure-la en estat. Li feia mal deixar-la espantada i preocupada-hem de seguir assajant per a la funció de teatre de la nostra classe. Hem de representar la millor obra, guanyar a la classe de la Nabiki. No deixarem que en Kuno i la teva germana ens vencin. Guanyarem el premi per a la nostra classe.
- No! - va dir la jove no molt convençuda- No ... ens vencerán- va dir ella plorant- Et estaré esperant.
L' Akane sabia que no convenceria al seu promès. Els dos es van acomiadar a la porta de el dojo. Ella plorant i abraçada a ell. I el noi per alguna raó que no va saber, no va poder riure d'ella. Li va netejar les llàgrimes de la cara i la va besar al front.
-Tornaré, i llavors et diré una cosa important. Una cosa que et havia de dir fa temps. - i va marxar. Encara que a cada pas que donava tenia ganes de tornar-se enrere, abraçar-la i confessar-li el que sentia per ella ... però no va poder.
En Ranma encara recordava l'olor personal de la noia, aquesta aroma que el tornava boig. Havia de vèncer aquests tres i tornar a Nerima ... però sabia que no ho aconseguiria. Aquests nois havien jugat brut. L'havien enganyat, el van drogar, només així ho vencerien. Els va veure atacar i va tenir un calfred, no escaparia d'aquest atac. Va veure la imatge d'una noia de pèl curt i ...
-¡Akane! - va murmurar i va rebre l'atac dels seus rivals.
L'Akane corria a la recerca del seu promès, estava nerviosa, alguna cosa no anava bé. No es fiava dels tres rivals del seu promès, no respectarien la treva que van demanar. Alguna cosa li deia que era un parany per desfer-se d' enRanma. I tenir dos d'ells el terreny lliure amb ella i l'altre amb la Shampoo.
Res més desaparèixer en Ranma de la seva vista. Va entrar a el dojo i va preparar tot per anar darrere d'ell i fer-ho tornar. Però el tren que va agafar el noi se li va escapar per deu segons.
Va haver d'esperar vint minuts més, per agafar el següent tren. Arribaria tard, molt tard. Va ser tot el camí corrent. A l'arribar a la muntanya, des de lluny va sentir els sorolls de la lluita. En Ranma estaria combatent.
Quan va arribar, la imatge que va veure la va terroritzar.
En Ryoga sostenia pel coll de la camisa a en Ranma. El seu promès estava caigut i no podia defensar-se. El noi de la cinta es preparava per donar el cop de gràcia.
-No és personal- va dir en Ryoga, però després l'hi -va pensar- si, si ho és. Ara l' Akane serà lliure, l'hem lliurat de tu. No te la mereixies. Ara podrà triar a algú millor ... algú com jo ...
El noi no va seguir, va sentir un soroll en la seva esquena i es va girar. Va veure com s'acostava l'Akane, la noia estava plorant i molt furiosa.
S'havia desfet d' en Mousse. El noi-ànec no semblava respirar.
-Akane Tendo vina als meus braços- va dir enbKuno i va ser l'últim en dir en vida
-Akane ... et tinc ... de dir ... que et ... - va començar en Ryoga, però ... va veure l' Akane llançant-li un cop de puny i ... l'ànima de el noi es va anar a visitar els seus avantpassats.
La noia es va abalançar sobre el seu promès i va recolzar el cap d'aquest a la falda.
- Ranma! Ranma! - el va cridar.
El noi va obrir els ulls i la va mirar. Va pujar la seva mà i va acariciar la cara de la seva promesa.
-A ... Aka ... Akane ... t' esti ... mo- i la mà d'el noi va caure flàccida i els seus ulls la van mirar sense veure-la, l'havia deixat sola.
Ella plorava, se sentia abandonada, buida ... aquests tres li havien tret la vida.
- Ranma !, Ranma !, Ranma! - el cridava i sacsejava amb l'esperança que el noi li contestés. Però el noi no reaccionaria mai.
Va sentir un nus a la gola i va notar que mai superaria aquesta pena.
¡RANMAAAAA! - va cridar amb força.
El va cridar es va sentir a tota la casa.
L'Akane es va trobar asseguda al seu llit. Estava plorant i li feia mal la gola pel crit. Respirava molt ràpidament com si estigués cansada.
La porta de la seva habitació es va obrir i va entrar la Kasumi.
-Akane, Et passa alguna cosa? - va preguntar la germana gran.
L' Akane es va abraçar a ella.
-Ranma ... aquests el mataven ... moria en els meus braços- li va explicar l' Akane plorant sense poder contenir-se.
-No passa res ha estat una malson- va dir amb tristesa la Kasumi, intentant calmarla- ja ha passat tot.
La noia de pèl curt va tenir un pressentiment.
- I en Ranma? On és el meu promès? - va preguntar, al passadís estaven tots menys ell.
Es va aixecar i va sortir de l'habitació i va passar pel mig de la seva família, que la miraven tristos, i es va dirigir a l'habitació de el noi.
La va trobar buida, va sortir plorant, encara estava mig adormida, però hi havia alguna cosa que se li escapava, alguna cosa li deia que és somni no era de tota un malson, i va baixar a al primer pis.
-No ho ha superat- va dir la Nodoka- cada nit té el mateixa malson.
-Si, per a ella va ser un cop molt fort, va ser qui pitjor ho va passar. - va respondre la Kasumi- encara està mig adormida. A hores d'ara no es recorda del que realment va passar ...
Akane va visitar totes les habitacions del primer pis. Quan era a la cuina va decidir anar a el 'dojo
Anava caminant molt lentament. I quan va entrar va encendre la llum va veure un fardell enmig de el dojo. Es movia rítmicament de manera lenta. Era una persona dormint i es va acostar. I va mirar a el noi. En Ranma dormia en el dojo. L' Akane va moure el cap per aclarir-de les restes del malson que encara l'assetjaven.
Es va apropar a el noi i es va agenollar al seu costat i el va mirar. Observava com el noi respirava mentre dormia. Els ulls tancats i totalment destapat.
Li va acariciar la cara, quan dormia semblava un àngel, però un cop despert ... era burleta, bocamoll i descarat. Sempre la insultava. Però no podia evitar-ho, se sentia atreta pel noi, com el noi se sentia atret per ella.
- Si segueixes així, et resfriaras-va dir la noia, i el va tapar, encara que sabia que en pocs minuts en Ranma tornaria a estar destapat.
- Ja has tornat a despertar a la família? - va preguntar ell obrint els ulls.
- Com ...? Des de quan estàs despert? - li va preguntar ella espantada.
-Des que tu vas cridar, segur que has despertat a mig barri, - i va afegir burleta- aquesta vagada a tot Japó ... vaja crit has donat!
L' Akane el va mirar enfadada, i ell a ella amb un somriure sarcàstic, però realment l'estava analitzant. La noia tenia els ulls vermells, havia plorat, se la veia nerviosa, ho havia estat buscant. Havia de fer-li oblidar aviat aquest malson, per això es burlava d'ella.
- Ets un insensible !, no sé per què em preocupo per tu- va dir enutjada la jove.
- Per què ets ximple !, és una cosa que tens en tu. En els teus gens, és una fallada en el procés de la teva creació- va dir el noi amb burla.
- T' odoi !, t' odio! - va dir la noia furiosa.
- A el menys sents alguna cosa per mi- va riure el jove amb tristesa- és bo saber-ho.
La jove estava cada vegada més enfadada. La seva família des de la porta de el dojo va comprendre l'estratagema de el noi, però ella no la veuria.
Van seguir barallant una estona i a la fi la noia li va donar amb el mall.
El va mirar, el noi estava grogui, sense sentit.
-Haver si aprens, no sóc com una de les teves promeses.
I es va dirigir a la porta, quan va notar que algú l'agafava de el braç, es va girar i va veure al seu promès que la mirava seriós.
- Ja estàs millor? Ja s'ha acabat la teva por? - va preguntar el noi.
Ella el va mirar i a la fi va comprendre l'estratagema, el noi la va insultar perquè oblidar-se el seu malson.
- Seràs ...! - va dir la noia- m'has enganyat.
-Si- va dir ell. Va veure com l'Akane es dirigia a la sortida i va córrer darrere d'ella- espera no et vayas- va demanar el noi- queda't una estona ... si plau!
Ella el va mirar i es va tranquil·litzar.
-Una estona, només una estona. Digues alguna cosa de mes i me'n vaig. -el va advertir ella.
Ell va fer que sí i els dos es van asseure al tatami. I ell li va preguntar la pregunta que no esperava.
- L'has tornat a tenir? Has tornat a tenir el malson?
Ella el va mirar estranyada. Li resultava estrany que ell es preocupés per això.
-Si. - va contestar ella.
-I mai has parlat amb mi d'ella, l'hi has explicat a la Kasumi i a ... la meva mare ... però a mi, mai. - semblava dolgut que el exclogués en aquest assumpte.
- Per què t'ho explicar-te?, Per què et riguis de mi? - va dir ella furiosa.
Ell va abaixar el cap trist, ella no volia la seva ajuda, ell mateix s'ho havia buscat.
-Jo només volia que ... - i va callar. La va mirar amb tristesa, no l'entenia i així ho va expressar - Per què estàs així? Fa una estona m'acaricies i ara em insultes ... ets contradictòria.
- Per què ets un insensible! Em culpes del que va passar.- a ella. se li van saltar les llàgrimes. Ell a l'veure-la es va espantar, no volia veure-la així.
-Jo no et culpo del que va passar, no et culpo de res ... no va ser culpa teva, va ser d'aquestes tres. Mai et diré que va ser per la teva culpa ho que em va passar. No va haver de passar, vaig haver de estar més atent. Si ho hagués estat ... no tindríem aquesta discussió. -el noi la va mirar i la va veure trista. A l'instant va saber que pensava ella- Elles et van donar la culpa a tu i tu la vas assumir. No és veritat, Les culpables van ser elles. No estiguis trist ni et culpis, jo no ho faig, ni faré.
-Jo no vaig voler barallar amb elles, em van acorralar, va dir ella plorant. Es volien desfer de mi, i gairebé ho van aconseguir, i quan estaven a punt de donar-me el cop de gràcia ...
-Em vaig posar pel mig i el vaig rebre jo. No em penedeixo d'haver-ho fet, ho faria milers de vegades, per tu ho faria sempre- va contestar el noi. - només em penedeixo d'haver arribat massa tard, si hagués arribat abans, no hagués deixat que acceptaràs el repte, .ni que elles t' ataquessin.
-Jo ... no vaig poder fer res per tu. Et vaig tenir en els meus braços per un moment et vaig creure mort. Et vas salvar per poc. Vas estar una setmana en coma.- la noia plorava amb força recordant aquell fet
-Com em va passar a mi en Jusenkyo, allà vaig ser jo qui et va tenir en els meus braços, i tu no reaccionabas- la va mirar i va somriure- quand em va passa a mi vam passar una bona temporada a l'hospital. Aquestes tres van anar a veure' m i les vaig mana fora. Li vaig dir que no volia tornar a veure-les. Si s'acostaven a mi ... o a tu les mataria i amb una d'ella vaig estar a punt de fer-ho, suposo que aquella gata maula haura après la lliçó, encara que ho dubto.
-Però no t'has recuperat- va dir ella.
-No de el tot, queda poc. I tornaré a ser el Ranma de sempre. - la va mirar i li va somriure- no et culpis i deixa de pagar amb mi ... i amb tu mateixa. Somies amb aquest dia i em veus morir, Oi?
Ella el va mirar sorpresa, com ho sabia? No creia que la Kasumi o la tía Nodoka l'hi haguessin explicat, s'ho van prometre. La Nabiki? Es podria haver assabentat d'alguna manera i vendre-li la informació a el noi.
- Com ho saps ?, Qui t'ho ha dit? - va dir la noia sorpresa.
-La teva cara, els teus ulls, els teus crits. Fa setmanes que no dorms bé. Estàs a tota hora badallant, estàs una mica demacrada, i has perdut pes. Et fa por l'hora d'anar a dormir.
Ella el va mirar, no sabia com s'havia adonat el noi. Va ser llavors va veure que, darera d'aquesta façana de insuportable, en Ranma era molt observador respecte a ella. La havia de conèixer bé per adonar-se de coses que havien passat desapercebut per a la resta de persones.
-Des que em vas salvar tinc malsons ... en el qual mors. Durant un temps va ser molt semblant a quan em vas salvar, però mories per culpa d'elles. Però des que aquests tres es van posar en contacte amb tu i et van demanar signar la pau. Els malsons han canviat, ara et veig morir ... a mans d'ells. No em fio d'ells, no vull que vagis, no et deixaré anar. Ho vaig passar molt malament mentre vas estar a l'hospital. M'ha agafat por de perdre. No vull perdre't, no vull que vagis. -va acabar ella plorant amb desesperació. - no vull que em deixis sola!
Ell la va mirar, no la faria canviar d'opinió, no aconseguiria convèncer-la perquè el deixarà anar.
-Vaig donar la meva paraula, he d'anar, encara que no vulgui, no vull anar. No estàs recuperada de quan et van atacar. Del que vas passar quan pensaves que em podia anar. Tens malsons, no et puc deixar. He d'estar amb tu ... però he de acabar amb això. He de solucionar-ho, com vaig solucionar els dels meus pseudo-promeses.
Ella el va mirar, alguna cosa ho feia por a ell també, i de cop el va descobrir.
- Tu també tens malsons ... en la qual jo ... moro! - va dir la noia. - per això saps que jo també els pateixo. - ella ho sospitava des de feia mesos.
Ell la va mirar i va somriure amb tristesa, va baixar el cap.
-Van començar dies després de tornar de la Xina. Et veia com quan vam estar allà. Tu amb la meva camisa i sense reaccionar ... però en aquests somnis no tornaves en tu i mories ... Després de l'atac d'aquestes, de vegades canvien i veig com elles et fan l'atac final ... i no em puc moure, és com si fos una estàtua. Veig com et maten ... i et esbocinen ... sense poder salvar-te.
-Som idiotes- va dir ella- si d'un principi ho haguéssim parlat ara estaríem millor. Vaig haver de explicar-t'ho a del principi, com vaig fer amb la teva mare i la meva germana.
-Jo també t'ho vaig haver de comptar ... però vaig pensar que et riuries. El gran Ranma Saotome amb por que ... la seva promesa morís. Creia que ... no sé com dir-ho ... que tu ... pensaries que et valorava molt. I ...
- Tens por ?, Por de perdrem? - va preguntar ella sonrojada.
El noi es va posar vermell.
-Jo ... és el ... que més temo. - va balbucejar el jove- que vingui un idiota i et vagis amb ell ... o et mati.
Ella es va quedar congelada, s'acabava de declarar, tot i que de formar indirecta ho acabava de fer.
- Tu ...? Tum' estimes? - i va afegir amb timidesa- ... encara que sigui una mica.
No s'esperava la resposta de el noi.
-Not' estimo ... encara que sigui una mica-va callar, va veure com els ulls d'ella s'omplien de llàgrimes. Ella es va desesperar, aquest ingrat mai la va voler. Ell se li va acostar i li va parlar a l'oïda, sabia que la família estava espiant-los i no volia que s'assabentessin. - jo ... jo ... jo t'estimo ... encara que sigui un molt.
Ella va obrir molt els ulls per la sorpresa. Ara ja sabia el que sentia el noi. Li va contestar a l'orella.
-Jo també t'estimo ... encara que sigui un molt.
Els dos es van mirar durant una estona, desitjaven no tenir a prop a la seva família per poder expressar amb llibertat el que sentien.
- No et deixaré anar a veure aquests tres! Abans et lligo o trenco les cames! - va amenaçar la noia.
- Ets una mica violenta! Saps què he de fer-ho, vaig donar la meva paraula ... un moment !, no la vaig donar, realment vaig dir que si podia aniria.
-No, em has de cuidar-va dir ella i amb una expressió traviesa- serem papás!
- Com? Però si tu i jo no hem fet això ... encara.
- Què li has fet al meu filleta? - va preguntar un furiós Soun- confiava en tu. - la família havia entrat en el dojo i volia saber la veritat. Que havia passat entre els dos joves
-Jo no ... no hem fet res, si ho hagués intentat jo estaria mort, ella m'hagués matat. - va dir Ranma defensant espantat, ja es veia casat.
-E vaigl emborratxar i el vaig seduir. Vañ caure aviat en el meu parany, ell mateix es va ficar per decisió pròpia, com si realment ho volgués. - va notar que la Kasumi i la Nodoka la miraven amb escepticisme, elles sabien que era mentida.
- És mentida! - va dir la Kasumi- no vols que aquests tres li tendeixin un parany.
- D' acord, és mentida ...! -va reconèixer ella amb fastidio- però faré servir qualsevol cosa per evitar que vagi a aquesta reunió amb aquests tres. No em fio d'ells. No anirà, crec que pensen trair-lo.
-Això és per què ho has somiat. - va dir ell. - no podem viure així, Akane. Tenim tanta por que les nostres rivals ataquin l'altre que tenim malsons i ens ela creiem. Hem de superar això. Som amics no? Doncs afrontem això junts. Si seguim cadascú pel seu costat caurem. Però tens raó no he d'anar a aquest lloc, i no aniré ... per cert aquesta mentida, que anàvem a ser pares ... - va posar un to sinistre-me la pagaràs. Ho faré realitat ... en uns anys
Ella va riure, ell compliria la seva amenaça, esperava que amb ànsia que ho fes.
A el cap dels minuts tornaven a estar sols.
- Com que estàs dormint aquí? - va preguntar ella.
-En la meva habitació fa molta calor, i no podia dormir- va dir ell.
- No va ser pels meus crits? - va preguntar la noia, i va continuar amb timidesa i pesar- creia que no et deixava dormir.
-Fa mesos que no dormo bé, que tinc molts malsons. Vaig venir aquí per si estant fresc ...
- I no em escolta't? - va preguntar ella.
-Et sento a cada moment, si estàs nerviosa, encara que ho amaguis jo ho noto. Si estàs espantada o trist jo ho noto. Quan vas cridar et vaig escoltar ... fins i tot crec que et vaig sentir cridar abans que el crit sortís de la teva boca.
Ella el va mirar somrient, ara sabia que sentia el noi per ella. Feia mesos que s'havien lliurat de les tres noies. Només li faltaven lliurase dels nois. I no seria a l'endemà, aquest dia era per a ells dos.
- De debò que no anires? - va tornar a preguntar ella.
- QUE NO! Em quedaré aquí amb tu. -va dir el noi enfadant.
En Ranma es va ficar al futon. Tornava a tenir son, ella el va mirar i es va ficar al llit amb ell.
- Es pot saber què fas? - va preguntar espantat ell- com apareguin els nostres pares, en poques hores estarem casats.
- Tant et molesta dormir amb mi? - va preguntar la noia trist. - O casar-te amb mi?
-Per res, m'agrada molt tant dormir amb tu, com casar-me amb tu. Però ... només que som encara molt joves per casar-nos. Abans hem de gaudir del nostre festeig.
-T'ho he dit, faré servir qualsevol cosa per aturar-te aquí, i prefereixo això a lligar-te o trencar-te les cames. Quan et vas anar a la Xina vaig ser una completa idiota, no em vaig acomiadar de tu, no volia que et fossis, tenia un mal pressentiment, t'ho hauria d'haver dit i intentar que no fossis. Ara no et lliuraràs de mi. M' agrada ser la teva núvia, i en un futur teva esposa- el va besar i es va quedar adormida, agafava amb força a la camisa de el noi.
-No. No em deixaràs anar, i jo tampoc vull que ho facis - va dir el noi somrient. Amb el dors de la mà li va acariciar la cara-a mi també m'agradarà ser el teu nòvio i estic desitjant ser el teu marit, però abans hem d'acabar els nostres estudis, encara som unes criatures per casar-nos, vull sortir amb tu, a el cinema, a sopar o on sigui, vull gaudir del nostre festeig, i sé que tu també vols això.
La va besar al front i ell també es va adormir. Aquesta nit va ser l'última nit que van tenir aquests malsons i el principi d'una història que els dos joves només havien vist en els seus millors somnis.
FI
.
.
