22ª. El secret de l'Akane.

.

L' Akane estava a la seva habitació. Asseguda en el seu escriptori escrivint en el seu lliberta. Escrivia l'esborrany de la seva nova història, li quedava poc per acabar-la. Era una història sobre els seus dos personatges d'anime preferit. Després quan la tingués ben polida, la passaria al seu ordinador i la pujaria a internet. No era la primera vegada que pujava una, i no seria l'última.

Es va dur el llapis als llavis i les mans a darrere del cap i va mirar al sostre. Aquest animi era tan semblant a la seva història amb en Ranma. Tenia calfreds al recordar els semblants. El personatge principal amb una promesa oficial, ningú dels dos reconeixia que es volien. Sent assetjats per una altra promesos, promeses, rivals, etc. En poques paraules, un anime que semblava tret de la seva pròpia història.

Va sospirar, va mirar la seva història, li va donar el final adequat. I el va repassar, va canviar algunes coses, va suprimir algunes altres, va canviar el final, però s'ho va pensar i va tornar a posar el final original.

Va tancar la llibertat, va tenir gana i va decidir baixar a la cuina i preparar un berenar, la Kasumi havia sortit amb el doctor Tofu. El metge havia tornat a Nerima després de mesos absent estudiant a Alemanya.

La Nabiki havia sortit amb les seves amigues, com més lluny estigués millor, després de l'última que va muntar en el dojo. Va avisar les seves rivals i els d' en Ranma que es passaven les tardes entrenant junts. I van arribar i van destrossar el dojo. Ĺ' Akane va acabar amb la cama trencada i en Ranma havent de entrenar en un descampat. La Nabiki va patir les ires dels dos promesos, i ara els defugia, però no per això desaprofitava fer negocis a costa d'ells.

El seu pare i el d' en Ranma havien sortit a emborratxar-se. Tia Nodoka estava donant els últim tocs a casa seva. Ja l'havien reconstruït, aviat ella i oncle Genma s'anirien a ella. En Ranma podia marxar o quedar-se. No sabia el que faria, ella creia que ell se sentia partit.

I en Ranma, estaria entrenant, tornaria en una mitja hora, sempre tornava a la mateixa hora, encara que de vegades es trobava amb els seus rivals i ell els agraïa haver-los destrossat el dojo i que l' Akane hagués acabat amb un peu trencat.

Va sortir de la seva habitació recolzant-se en una crossa, li feia mal el peu danyat, l'avisava que aviat, en un parell de dia potser, plouria.

Va arribar a la cuina, va obrir la nevera i va treure un flam i una poma.

Mentre berenava va pensar en com havia canviat tot des que van tornar de la Xina. En Ranma s'havia tornat més protector, estava sempre a sobre d'ella, vigilant-la, protegint-la. Hi havia amenaçat varies vegades a aquesta tres boges perquè la deixessin en pau. I els havia donat varia pallisses als seus tres rivals. El noi intentava no insultar-la, però no sempre ho aconseguia, era difícil canviar els vells hàbits i més d'una vegada ella havia de castigar-lo.

Però en Ranma poc a poc s'anava desfent d'aquesta capa de noi rude, al menys amb ella, i anava perdent la vergonya de mostrar els seus sentiments.

Al matí havien acabat de reparar el dojo, però el noi no va saber, va arribar de l'escola, ella no va poder anar per culpa de la seva cama trencada, la va saludar, es va interessar com estava i va sortir a entrenar, no va tenir temps de dir-li que no calia anar-se'n a entrenar, com sempre aquest noi actuava abans de pensar.

Va acabar de berenar, va netejar tot i va pujar a la seva habitació. Els va costar pujar les escales.

-¡Maldita cama! Si en Ranma fos aquí em pujaria a braços- dir ella, això era segur. En Ranma era l'encarregat de pujar-la o baixar-la de la seva habitació.

Quan va arribar a la seva habitació, assegut a la cadira del seu escriptori estava el noi.

-Ranma! - va dir ella sorpresa-Què fas aquí? Quan has arribat?

-No he arribat a entrenar, he vist a aquests esperant-me i m'he tornat. No volia embolics, ja estic farts de tant assetjament.- va contestar ell- I tu on estaves?

-He baixat una estona a la cuina-va dir ella.

-, I perquè no em cridaves? - va contestar ell una mica enfadat- fa estona que sóc aquí. Saps que no pots caminar bé, ni pots fer esforç baixant ni pujant escales.

- No sabies que estaves - va contestar ella també enfadada- no necessito a ningú que em cuidi, jo mateixa ...

-Si que necessites que t'ajudin! -Va cridar furiós ell- Què vols romandre més temps amb això al peu? - va assenyalar el embenat - el metge et va dir que no fessis esforços, i tu no li fas ni cas. Et he de lligar perquè et estiguis quieta?

-No et necessito. No necessito a ningú. Em curaré sense demanar-te ajuda

-Per què ets tan difícil ?, Per què no et deixes cuidar? Cada dia et baixo a el menjador i a la nit et pujo a la teva habitació. No vols que ningú t' ajudis, has fer fora de la teva habitació a la Kasumi i la meva mare. Per què no vols ajuda?

-Per què he de demostrar que em puc valer per mi mateixa !. Per que tinc que demostrar que no sóc una maldestre! Per que tinc ...!

-No parles per tu- la va tallar el noi- repeteixes el que diuen aquestes tres. No has de demostrar res, ni a mi, ni a tu. I a elles menys! El teu vals pel que ets !, No pel que altres diuen de tu !. Ets la meva amiga, la meva companya, la meva aliada, per que et tingut al meu costat quan t'he necessitat, sense imposar-me res. T'he tingut al meu costat en les bones estones i en els dolents. Quan necessitava algú que em donés suport i m'ajudés a aixecar-me i o en les estones que ens rèiem i divertíem, mai m'has demanat res a canvi.

El noi es va girar, tenia la cara vermella. L'enuig li havia fet parlar més del compte, era tard per retratar-ni per a dissimular. El que s'ha dit, dit estava, no hi havia marxa enrere.

-Tu també ets el meu amic, promès per la mateixa raons, però he de demostrar que puc cuidar-te, ajudar-te en el futur ... - va dir ella.

-A qui? - va dir el noi desesperat. No comprenia l'actitud de la jove. El sol demanava que ella estigués amb ell. No que fos la millor en tot.

-A mi! M'ho he de demostrar a mi !. Sempre he estat maldestre! Mai seré com la Kasumi, no seré tan bona mestressa de casa ... ni com les teves altres promeses ... tinc tantes mancances.-La noia plorava, en Ranma va comprendre a la noia, la seva baixa estima.

- No et demano que siguis com la Kasumi, ni com aquestes tres menys. No vull que siguis la Kasumi, no la vull- va veure com el va mirar l' Akane- només aprecio com germana gran. Amb tu és diferent, ets la meva millor amiga, la que sap més de mi. La que més em comprendre.- va veure com l'alegria tornava al seu promesa- no pensi que ets la pitjor.- la va mirar i va somriure- i escrius molt bé.

L' Akane va obrir els ulls sorpresa, aquest immadur havia mirat la lliberta on escrivia els seus fics.

-Què has fet? Has llegit els meus fics- dir ella furiosa.

-Fics? Què és un fics? - va preguntar Ranma.

- Un fic és una història que es puja a internet.

-Les puges? I les llegeix algú?- es va començar a enfadar- No vull que ho tornis a fer. No vull que ningú et molesti, ni es rigui de tu.

- No et preocupis – va dir ella furiosa-el meu compte és coneguda per un sobrenom, ningú sap qui sóc realment. El meu nom en el compte és Jusen-do.

-Tu ets Jusen-do.?- va dir en Ranma sorprès. L' Akane el va mirar espantada, ell la llegia.

- M'havia dit que no sabia que era un fic, ni que tenia sobrenom.

- Jo no sabia que a aquestes històries es deia fics i que el nom de qui les escrivia era un sobrenom.-l' Akane el va mirar, típic d'ell, llegir alguna cosa i no saber això, el seu promès era talòs.- sóc un seguidor teu - va dir avergonyit- tot i que també he utilitzat el que tu has anomenat sobrenom.

L'Akane es va posar vermella, el seu promès havia llegit les seves històries, no podia ser cert, es volia morir.

-No em diràs el teu nom al fic -va preguntar ella.

Ell la va mirar i va somriure.

-No, només llegeixo, com a molt t'he posat un petit comentari.

Com ella va pensar el no ho diria.

-Almenys digues-me el teu sobrenom- va demanar la noia.

- No, així sempre estaràs amb la dubte- va dir ell rient.

-Seràs !, T'ho puc treure a cops! - va dir una mica furiosa.

- No aconseguiràs res! - va contestar el noi. Va mirar la llibreta i la va agafar- així que aquí tens les teves futures història- va mirar la llibreta- ja que la llegiré abans que ningú.

Ella es va abalançar sobre ell, fins i tot amb una cama trencada gairebé va volar.

- Donar - me la! - va exigir la jove molt furiosa- no tens cap dret, espera com els altres.

-Si, tinc aquest dret-va dir ell rient i fugint de l' Akane- sóc el teu promès !.

-Això no et dona cap dret-va contestar la noia i va treure el mall per pegar-li un cop. - Donar-me la llibreta! - va ordenar la noi i va intentar agafar-lo, però a l'estar lesionada no podia agafar-lo.

El noi va sortir per la finestra.

-Quan les llegeixi ja t'ho donaré- va dir el noi rient i se'n va anar deixant a l' Akane furiosa i sola. Quan tornés el noi el escarmentaria.

Van anar passant les hores i el noi no tornava. A l'hora de sopar. Estaven tota la família menys el noi.

-I en Ranma? - va preguntar la Nodoka.

-No ho sé. Va estar una estona a la meva habitació i després se'n va anar.

-Segur que no us vau enfadar- va dir la Nabiki amb un somriure piqués en el seu cara- us he sentit discutir, segur que et va fer alguna cosa i tu ho vas manar a volar.

-No em va fer res! i Jo no ho manar a volar-- va cridar la noia. No confessaria que e Ranma va fugir amb la seva llibreta dels fics. Ningú havia de saber que escrivia històries o es riurien d'ella, sobretot la Nabiki.

El sopar va continuar amb tranquil·litat, ningú volia enutjar a la Akane, l'únic que aconseguia calmar-era en Ranma i ara no se sabia on era.

Van passar les hores i en Ranma no tornava. La Nabiki va insinuar que el noi estaria amb alguna de les seves altres promeses. L' Akane la va mirar amb ganes de matar-la, però alguna cosa li deia a l' Akane que el seu promès no estava amb cap d'aquesta tres, que no feia res dolent, ni per enutjar. Però no per això, quan ell tornés, no deixaria de donar-li un bon cop, això per preocupar- la.

A l'anar a dormir, el noi seguia sense aparèixer, ella molt preocupada va trigar a adormir-se. En Ranma no va tornar per dinar, ni per menjar. Va tornar a la tarda, quan feia vint- i-quatre hores que havia desaparegut. En Ranma va tornar a l'habitació de la noia.

-On has estat? - va preguntar la noia furiosa, amenaçant-ho amb una espasa de fusta.

-Joo? He estat llegint. - va contestar el noi.

- Llegint? No em diràs que has estat llegint fins hora- va dir ella amb incredulitat. No es creia el que deia el noi.

- SI, he estat llegint fins ara. M'he llegit totes les teves històries, no he emprat més de dues o tres hores.

-Dos o tres hores? - va preguntar ella de nou amb ironia - Ranma !, Has estat fora Vint-i-quatre hores!

En Ranma la va mirar, ella va veure que no la creia. Per a ell només va estar unes poques hores.

-No ho entenc Akane .. jo he llegit les teves històries, no podia parar. I les he acabat i he tornat. No ha passat molt de temps

-Hi havia moltes històries, algunes molt llargues. T'has anat ficant tant en elles que has perdut la moció de el 'temps.- ella ja no tenia ganes de pegar-li-i que et semblen les històries?

- No estan malament- va dir ell- estan ben escrites i són interessants ...

- Però ...

- Aquests personatges de les teves històries s'assemblen a nosaltres. S'assemblen molt, tant que fan por. Sempre fugint dels seus rivals i els seus assetjadores, com nosaltres. - va dir el noi- en les teves històries han de lluitar per aconseguir guanyar a aquests bojos.

-I tu com ho faries? - va dir ella.

-No sé. Una història en què ells dos, sortissin junts, anessin a el cinema, a prendre alguna cosa. Que poc a poc anessin congeniant, més del que ja hi són, passant dels assetjadors i assetjadores.

L' Akane el va mirar, aquest no era el Ranma que ella coneixia. Durant una estona no va saber si això havia de passar amb els personatges de el seu fic o amb ells mateixos, no ho va preguntar.

-Bé Akane et deixo. Tinc gana i he de rentar-me. Porto moltes hores sense fer-ho.

El sortir de l'habitació i la va deixar sola. L' Akane va mirar la llibreta. Algú tan poc acurat com en Ranma la podia fer malbé, tacar la seva llibreta i perdre pagines senceres. Però la llibreta estava bé, sense taques. Però va descobrir una història nova, una no escrita per ella, la va haver de escriure en Ranma. Coneixent-havia de ser una ximpleria. Quan va acabar el relat del seu promès tenia llàgrimes als ulls, aquest relat l'havia emocionat i l'havia fet riure i plorar, que gran talent amagava en Ranma. El relat era ple d'amor, en què els dos protagonistes deixaven veure el seu amor de forma oberta i sincera.

Aquella nit quan va baixar a sopar.

-Mira Akane, ja ha tornat en Ranma- va dir rient la Nabiki- No vas a preguntar-li on ha estat? - aquesta noia era una xafardera.

- No. En Ranma pot anar on vulgui, no em deu cap explicació- va dir l' Akane com si no li importarà on havia estat el seu promès.

-Això opino jo. No li he de explicacions a l' Akane. I menys davant de la família- va contestar en el mateix to en Ranma.

Els dos es van mirar i van girar les seves cares fent un gest despectiu. La Nabiki va veure que era pur teatre, després ho interrogaria, però per a la seva desgràcia la Kasumi, veient el que es proposava la Nabiki se la va endur a netejar els plats.

Hores després, els dos promesos estaven junts a la teulada.

-Fa una bona nit, es veu bé les estrelles- va dir ella.

- Com cada nit- va contestar ell. L' Akane el va mirar, sempre fent-se el dur, encara que ella sabia que era pura façana.

- Vinga Ranma, per una vegada podies dir alguna cosa menys altiu, confessar que t'agrada contemplar les estrelles.

En Ranma la va mirar simulant desgana. No confessaria això mai, la seva reputació s'aniria a la porra.

-No m'agrada contemplar les estrelles. M'agrada ser aquí per que s'està tranquil. Sense ningú que em molesti.

L' Akane es va girar perquè no la veiés somriure, ja no la enganyava. El Ranma insensible ja no era creïble per a ella, sabia el que amagava sota d'aquesta cuirassa i li semblava més atractiu, però no l'hi diria a cara, si ho feia, en Ranma s'enfadaria, no volia enfadar- se amb ell.

-Escolta Ranma, gràcies per la teva fic, és molt bonic.

-Què fic? Són tots teus. Jo no escric cap ximpleria.

L' Akane va negar amb el cap, aquest Ranma sempre ocultant els seus sentiments.

.

Hi havia passat uns mesos i l'Akane va pujar al seu compte el fic escrit per en Ranma, i havia aconseguit bones crítiques, encara que hi havia un seguidor ... amb el sobrenom de el Salvatge Cavall, aquest seguidor restava segura que era el seu promès. No, no estava segura, ho sabia de cert que aquest seguidor era en Ranma.

A ells dos, com en la història d' en Ranma, les coses els anaven bé. Sortien junts, i sense haver-se de enfrontar-se als seus rivals, ni viure grans aventures, podien gaudir de ser promesos, va somriure. Les coses anaven bé, el futur era immillorable. I al seu costat tenia a Ranma que la recolzava en tot.


Anys després.

Akane, la famosa campiona mundial d'arts marcials i escriptora, presentava el seu últim llibre. En pocs anys s'havia tornat una escriptora important, encara que un misteri l'envoltava. Seguia signant amb el sobrenom dels seus temps de fic, però a aquest nom li havia afegit un cia. Es rumorejava que aquesta escriptora tenia un co- escriptor. Algú que l'ajudava a escriure les seves històries, però ningú havia descobert res.

En l'esdeveniment s'havia reunit un nodrit grup de famosos, de periodistes. Tots a la recerca d'una foto amb la famosa campiona mundial i escriptora. Però ningú del més que nodrit grup lectors desconeguts, els seus autèntics seguidors.

L' Akane era a la taula esperant signar llibres. Va mirar la fila dels que esperaven que li signés el llibre i va sentir repugnància, tot i que no ho va deixar veure. Ningú d'aquests l'admirava realment, només anava per que era una campiona d'arts marcials i escriptora, si sabessin que el cinquanta per cent de les seves històries era de el seu coautor, soci, entrenador i marit Ranma.

Va sentir un soroll i va veure entrar algú, com sempre anava a les seves presentacions, estava sota contacte que aquest home havia de passar i estar en la presentació. Va avançar en direcció a la taula on estava Akane, saltant-se la fila de 'admiradors' que no van dubtar a queixar-se.

-Posa't a la cua! - va dir un. El nouvingut va retrocedir, aquest home era el fill d'un famós actor, també era actor, però no per mèrits propis.

-És Ranma Saotome! El campió mundial d'arts marcials.- es va sentir dir.

- No entenc com un brut que només fa servir els punys està sempre a costat de la senyoreta Tendo, ella és una deesa.

En Ranma es va girar i va mirar a aquest home. Un home dels negocis, jove, milionari, per herència familiar, i totalment un incapaç.

-Aquest brut com tu dius. És campió d'arts marcials, fet a si mateix. No he necessitat a ningú per arribar aquí. No com que ho estan en el seu lloc pel seu pare. - l'home es va enfurismar - A part tinc dos títols universitaris, com la meva sòcia i parella esportiva Akane Tendo, és més del que tu tens.

-Es massa bona per tu, ets un betol que no la saps cuidar. Ella devia estar amb mi. Jo sabia com cuidar-la. No com tu- Va dir el home.

A en Ranma li va venir al cap totes les ximpleria que deia en Kuno. Va negar amb el cap i va seguir el seu camí, ignorant, al simple aquest

-Tu!, escolta! Que t' estic parlant- deia el home.

L' Akane mirava i va somriure, en Ranma havia actua be, encara que aquell home es mereixia un bo cop

En Ranma es va dirigir a on estava l'Akane es va ajupir i li va parlar a l'orella.

-Missió complerta. Demà ens anem a la muntanya. He tancat aquest assumpte amb la meva mare y la teva germana Kasumi, elles es faran càrrec del nostre petit problema. - va posar un somriure entremaliat - gaudeix de la signatures. Estaré al teu costat per si tens algun problema.

-D' acord- va contestar ella. Ell problema que va dir el jove, era el fill de els dos. Un nen de un any, que era el rei de la família- a les dos les agradarà fer-se càrrec d' ell.

La signatura de llibres es va realitzar amb algun que altre problema, que van solucionar amb relativa facilitat, alguns que es va voler fer-se el llest amb l' Akane. Va rebre el seu merescut per part de l'Akane o en Ranma si l'incaut es posava molt pesat.

Però quan es va complicar va ser quan es va donar la roda de premsa.

-No sabem que fa aquí el senyor Saotome. Un mestre d'arts marcials que no sap fer la o amb un canut.- va preguntar un periodista, treballava en un programa.

-El senyor Saotome és la meva parella esportiva i soci en el dojo Tendo. A part te dues carreres universitàries, sap mes que fer la o en un canut.

-Però la seva parella sentimental és el senyor Hibiki- va intervenir un altre periodista.

Els dos joves es van enfuriar, però no van mostrar aquest estat. Sempre el mateix aquest periodistes, sempre malmetent, i dient coses que no ran certes.

-Ryoga Hibiki és un competidor d' en Ranma en els tornejos, i res més. Actualment està casat amb la senyoreta Akari i tenen una filleta molt maca de un anys. No fiquin rebombori entre parelles o seran demandats, com ja ho van ser, es preteses promeses del senyor Ranma.

-Això no és cert, ens han informat que ... - va dir el primer periodista.

-La senyoreta Akane està al costat de Hibiki. I jo amb la senyoreta Shampoo- va dir en Ranma i va esbufegar fastiguejat. A cada roda de premsa les mateixes preguntes gilipollas - és fals. És un invent de les amazones, per perdre amb l' Akane-va mirar la noia i aquesta va dir si amb el cap- no contestessin més preguntes íntimes, només sobre el nou llibre d'Akane, sembla que no n' hi ha gent de la premsa especialitzada, tant sols de programes del cor .

- No havia de decidir això vostè- va dir el periodista d'el cor- és la senyoreta Akane l'entrevistada. L'home el va mirar amb maldat, -un descerebrat com vostè, jove, no havia d'estar aquí.

Els dos joves es van enfurismar, aquest home era un mal educat. En Ranma estava a punt de contestar-li, però l' Akane es va avança.

-En Ranma és el meu soci, ajudant en el dojo, entrenador ..., és una persona que te tota confiança meva, i si ell no hagués d'estar aquí, es pot dir el mateix de periodistes de fora d'el món de la premsa dels llibres ... - i va mirar a aquest periodista - com uns periodistes d'un programa del cor de merda.

L'Akane menyspreava als programes de cor, i això era conegut, i més d'un periodista s'havia portat una resposta tibant per la jove. En Ranma la va mirar i va somriure, aquesta era la seva Akane, la noia con la qual estava casat. Els periodistes la van mirar espantats, l' Akane era coneguda per les seves respostes contundents a aquests personatges

-Senyor Saotome, Sap qui ajuda a la senyoreta Tendo amb els seus llibres?

-Si !, ho sé! Però no estic autoritzat per dir-ho.- va riure- tampoc vull dir- ho.

-Que relació tenen vostès dos? - va preguntar un altre periodista.

-Hem dit que no contestarem preguntes íntimes- va dir l' Akane indignada. Els dos es van mirar i van somriure.

-Podíem dir que ens vam casar durant l'últim curs de institut! ¡Que tenim un nen. Però com no ens van a creure, passem de vosaltres. I com ens continuen fent preguntes íntimes ens anem- va contestar l' Akane.

I es van anar deixant als allí reunits en estat de xoc, que no van poder reaccionar a temps, quan ho van fer els nois estaven lluny.

A l'endemà els dos nois van desaparèixer. Havien entrenar-se per al pròxim torneig i començar a escriure el seu pròxim llibre. Serien uns dies de tranquil·litat, quan tornessin al dojo els esperava un infern. Els seus pares pretenien prometre al seu fill amb la filla d' en Ryoga . I això no va agrada a els joves pares. Els dos avis van patir la ira dels dos pares.