Orgull i Pandèmia
Com era costum, el Sr. Bingley retornà la visita que li havia fet el Sr. Bennet sense coneixement de la seva dona, però les noies no li serien presentades fins a la nit del ball. La Sra. Bennet volia que en tingués la millor primera impressió de les seves perles i no de retruc, amb vestits d'anar per casa i tacats per vés a saber que. Jane sempre havia estat molt curosa, però també estava sempre amb el cavallot de la seva germana Lizzy i aquesta podia capgirar les coses en un tres i no res. No, era molt millor que les conegués al ball, on Lizzy segur que estaria prou ocupada ballant o xerrant amb els veïns.
La tos de Lidia no parava i, per no aixecar rebuig en el veïnat i haver de deixar cap de les nenes a casa, decidiren fer-se unes mascaretes conjuntades, amb llacets i petites flors de guarniment. Quan fos el moment de la presentació totes, excepte Lidia, se les podrien apartar per somriure. No ho considerava ideal, però era millor que si la gent els deixés de banda en les seves invitacions perquè els creguessin despreocupats amb aquesta nova malaltia.
Jane ajudà amb la mascareta de Lizzy, ja que aquesta no se li donava tan bé com a la gran això de brodar. Les dues, tot i tenir la cara mig tapada, estaven precioses. Lidia i Kitty, per contra, semblaven un parell de pinyates amb potes. Però tampoc era el seu moment i per tant la Sra. Bennet no en féu més pensaments. El cas era que totes poguessin gaudir de la nit. Mery portava la més senzilla de totes i semblava més una ajudant de metge, amb la seva persistent seriositat. Amb aquella filla no hi havia res a fer.
El Sr. Bingley no decebé a cap de les noies. Era un xicot ben plantat, alegre i amable. Lizzy de seguida se l'imaginà com el marit ideal per la seva germana gran. A més, fou evident que el noi quedà molt impressionat quan Jane es tragué la mascareta per somriure-li amb la presentació. Si el seu posat era ja d'admiració amb ella posada, en aquell moment quedà amb cara de babau. Lizzy no pogué evitar riure en aquell moment i després, quan la presentada fou ella i els seus ulls lluitaven per no escapar al seu cantó, on continuava Jane.
Les seves germanes eren figues d'un altre paner. S'havia de reconèixer que desprenien riquesa i luxe a cada pam dels seus vestits i posats. Però no deixaven de mirar les seves mascaretes amb mal dissimulada contenció i displicència. El Sr. Hurst, incomprensiblement, tot i no ser ben plantat ni un gran conversador, resultava prou agradable de tractar, especialment si se li parlava de les especialitats culinàries de la regió.
Per contra, l'amic de la família que els acompanyava, el Sr. Darcy, no agradà a ningú en tota la sala. Inicialment havia causat expectació, per la brama que havia circulat tots aquells dies sobre la seva riquesa i possessions. Lizzy suposà que exagerades, com sempre que sorgia una de nova. Però el seu posat estirat, evitant fer cap mena de contacte visual directe i repassant a tothom de cantó, eclipsà tota la bona planta que algú hagués pogut apreciar. Meriton era una comunitat força ben avinguda i portava malament qualsevol mal gest cap a la seva gent.
El Sr. Bingley, però, apreciava molt al seu amic i sabia que estava passant per una molt mala època que no li envejava gens. Havia tingut l'esperança de ser capaç d'animar al seu amic fent-lo agafar distància dels seus problemes. Però Darcy continuava capficat.
- Vinga, Darcy! -Li donà un cop a l'esquena per treure'l del seu món- T'haig de veure ballar, ja! Odio quan t'estàs com un estaquirot. Millor si estàs ballant!
- Certament això no passarà. Saps que ho detesto, a menys que conegui mínimament la meva parella. I en una festa com aquesta això seria insuportable. Les teves germanes ja tenen parelles i no hi ha cap dona en tota la sala amb la qual no fos un càstig per a mi.
- Jo no seria tan desagradable com ho estàs sent -L'advertí el Sr. Bingley, pensant en la mala impressió que estava donant el seu amic- Per un regne! I sobre el meu honor, que mai he trobat tantes noies agradables a la meva vida com en aquest vespre; i hi ha unes quantes que són excepcionalment boniques.
- Tu, estàs ballant amb l'única noia bonica de la sala -contestà Darcy, mirant a Jane.
- Oh! Ella és la criatura més formosa que mai he acompanyat! Però hi ha una de les seves altres germanes asseguda just darrere teu, que també és molt bonica i, diria que, força agradable. Deixa que la meva acompanyant te la presenti.
- Quina vols dir? -Es girà per un moment cap a Elisabeth, fins a topar-se amb la mirada de la noia, ell n'apartà la seva-. Ella és acceptable, suposo, sota aquesta mascareta, però no suficientment bonica per temptar-me. Ara no estic d'humor per donar conseqüència a jovenetes que han estat deixades de costat per altres homes. Millor torna amb la teva parella i gaudeix de les seves mirades, perquè estàs malgastant el teu temps amb mi.
El Sr. Bingley es donà per vençut i tornar amb Jane. Elisabeth, que havia pogut escoltar tota la conversa, se'n feia creus de l'arrogància de l'home i se'n va anar amb les amigues a fer-ne befa, puix no pensava deixar que carallot amb un pal clavat al darrere li espatllés la nit.
Tret d'aquesta curiositat, la vetllada fou molt agradable per gairebé tothom. La Sra. Bennent, de tornada, no deixava de repassar els balls de la seva Jane amb el Sr. Bingley i ja s'imaginava ajudant a la seva filla, donant grans festes a Netherfield. També rigueren força a costa de l'estúpid comportament del Sr. Darcy i decidiren que aquest no seria gens del seu interès, per molts diners que pogués tenir. Qui volia tenir algú així com a família. Un matrimoni era una cosa per tota la vida. No, les seves filles trobarien algú, potser no tan adinerat, però de millor tracte.
Continuarà...