Orgull i Pandèmia
La brama de l'expansió de la pandèmia seguia arribant a les reunions socials de Meriton. Però encara que molts opinaven que s'haurien de començar a prendre mesures, per a evitar patir la mateixa repercussió que a d'altres poblacions veïnes i fins i tot que el mateix que a l'origen de la malaltia, en _ia, on el nombre de morts havia resultat alarmant, la vida seguia amb total normalitat.
La Sra. Bennet no deixava d'advertir, a tots aquells que la volguessin escoltar, que un confinament estava per caure. Però com era habitual en aquella època, quan una dona exposava observacions que podien resultar controvertides, se la hi titllava d'histèrica o exagerada. No era fins que un home es posava crític o intens, els adjectius equivalents per al gènere masculí, que ningú prenia mesures.
Així que les reunions socials seguien a l'ordre del dia i entre aquest ordre tocava parlar del dia o, més ben dit, de la nit del ball i d'allò més nou del moment, els inquilins de Netherfield, des del menjador dels Lucas.
- La seva filla, Sra. Lucas, sens dubte va ser afortunada de ser la primera parella del nostre nou i agradable veí -va concedir la Sra. Bennet abans de presentar la seva estocada a la seva matriarcal contrincant-. Però, convindrem que la meva Jane, sens dubte, va ser la que va imposar un major impacte al jove -Es va gallejar-. I això que portava posada la seva mascareta i no va poder lluir els seus millors somriures -Va rematar.
Charlotte, la filla de la Sra. Lucas, que tampoc es quedava enrere en mala llet, va decidir contraatacar-. Sí, si fem el recompte del nombre de balls, així s'ha de concedir -Va observar com a la Sra. Bennet no tenia mascareta suficient per a amagar la ganyota de victòria i orgull-. Però almenys, jo no he rebut cap recusació de ningú durant la vetllada -Aquesta vegada la que va somriure va ser ella.
- Com? Què has volgut dir? Quina recusació? Certament a la meva Jane no. Cap home amb ulls que li funcionin cometria semblant...
- Bé, és vox populi que l'amic del Sr. Bingley tot just va trobar acceptable a la seva Lizzy -va aclarir.
- No hi fiquis la meva Lizzy en això -Es va enutjar la Sra. Bennet.
- Oh! Però ella mateixa m'ho va explicar -somrigué fingint innocència-. No és cert, Lizzy? -La seva amiga no va contestar i va conservar la seva indiferència cap al subjecte.
- Bé, doncs et demano que no li donis més voltes i no facis que la meva Lizzy es preocupi per semblant subjecte. Sens dubte seria molt pitjor ser del seu grat, amb un caràcter tan agre -Es va arreglar les faldilles del vestit per a calmar-se. Pot ser que Lizzy fos la filla a la que menys afavoria però no per això l'estimava menys-. Aquest home es va passar tota la nit sense obrir la boca... Ni que tingués el virus i no volgués contagiar ningú amb el seu alè!
- Mamà! Crec que estàs exagerant. Jo certament el vaig veure parlar amb d'altres concurrents en alguna ocasió.
- Perquè ells li van dirigir la paraula, obligant-lo a mostrar un mínim d'educació! -Es va justificar la mare.
- Bé, la Srta Bingley em va dir -Va tornar a intercedir Jane- que ell certament no és molt de xerrar, tret que conegui bé a les altres persones, amb les quals és considerat remarcablement agradable.
- Em costa creure-ho -rebufà la Sra. Bennet-. Jo opino que és un envanit i un orgullós.
- Doncs jo no trobo el seu orgull tan ofensiu, Sra. Bennet -insistí la Srta. Lucas-. Perquè en el seu cas té raó per a tenir-ho. Un home que, amb la seva joventut, ha estat capaç de mantenir intacta l'herència i no tacar el seu nom, en uns temps com els que estem i el que és acostumat. Crec que té raó a tenir aquest orgull.
- Això és molt cert -va intervenir a la fi Elisabeth- i jo podria fàcilment perdonar el seu orgull si ell no hagués ofès el meu.
- Orgull -va agregar fastiguejada Mary-, això ja sembla una baralla de galls dindis... a veure qui té les millors plomes. La veritable virtut no fa falta exposar-la ni pregonar-la.
Totes la van mirar amb fastigueig. Sempre havia de fotre'ls una bona tafaneria.
- Si jo fos tan ric com el Sr. Darcy -Va afegir un dels nens dels Lucas dels quals cuidaven les seves germanes- m'importaria tot ben poc. Em divertiria tant com pogués i beuria una ampolla de vi cada dia i m'aniria a un lloc sense malalts per aquesta cosa per a fer el que em vingués en gana.
- I així et quedaries a la ruïna, en dos dies, com tants altres i buscaries un impossible -El renyà la Sra. Bennet- i si alguna vegada t'enxampem amb una ampolla de vi te la llevarem, jovenet.
Continuarà...