Una vida corrent
Alguna vegada heu tingut la sensació de ser joves i vells alhora? D'haver viscut tantes coses que algunes, encara que importants i transcendentals, per ser qui sou, se us comencen a oblidar? Que el temps se us escapa i que ni tan sols heu tret el cap a la vora del precipici anomenat vida?
Mirava al seu voltant sense albirar el moment en què tot encaixés, en què deixés de sentir-se sempre com un viatger de pas, un estrany, un intrús, un perdedor. Tots rient, pletòrics, per una victòria en què la majoria d'ells ni tan sols hi havia participat més que com a mers observadors. No obstant això semblaven tan convençuts de la seva pròpia finalitat, de la seva pròpia raó de ser.
Després de partir el seu fill, gradualment, també ho va fer la resta, entre abraçades, petons i promeses de noves trobades en poc temps i sense necessitat d'una nova amenaça. Se li va fer etern i absurd alhora. Quant de temps havien estat lluitant? Sincerament, no ho sabia, però li semblava un instant en comparació a l'incessant i embafador malbaratament de cordialitat fraternal que l'envoltava.
Ja només quedava ell. I ara què? En realitat no desitjava partir però, quin sentit tenia quedar-se en un lloc al qual no pertanyia? Qualsevol que el veiés pensaria que estava serè, relaxat i segur de si mateix, però per dins estava aclaparat. Sempre havia tingut un objectiu en què enfocar-se. Formar-se, superar-se i arribar a ser el millor, en el govern, en la planificació i en el combat. Però la lluita havia acabat i s'havia quedat sense ningú a qui governar, sense projecte que planificar ni amb qui compartir.
- Trunks! Trunks! Torna aquí! Kami!, i jo que m'alegrava que hagués començat a caminar... Escolta! Podries donar un cop de mà per parar-lo, no? Que també és el teu fill -Li va retreure la terrícola mentre aconseguia atrapar al petit.
- No sóc cap mainadera.
- No, ets el seu pare i potser l'últim referent que podria conèixer d'una espècie que forma part d'ell. Encara que suposo que poc t'importa -va murmurar la jove mare mentre travessava carregada el llindar de la casa.
Van passar tres dies abans de tornar a veure-la, al seu retorn d'un recolliment per meditar. Aquella dona era un veritable maldecap i alhora, sense saber com, aconseguia aportar-li les solucions més inesperades. La va trobar a la cuina preparant tres biberons enormes.
- Entrenaré al mocós -sentencià encreuat de braços.
- Jo també m'alegro de veure't -Va ironitzar mentre col·locava l'última tetina-. Et recordo que es diu Trunks i que és massa petit...
- És saiyajin, és prou gran per començar a lluitar.
- És només part saiyajin. També és humà i és massa petit -Bulma va carregar al petit terratrèmol i els biberons-. A més, perquè hauria de permetre-t'ho? -Sense esperar cap resposta es va anar cap al menjador de la casa, rondinant en traspassar la porta.
Continuarà...