Una vida corrent
Perquè li ho hauria de permetre? Quina pregunta era aquella? Els únics que mai l'hi havien plantejat una pregunta com aquella eren els seus enemics i només aquells que se sabien superiors en poder. Però la terrícola no en tenia gens i, a més, havia arribat a creure que ella havia estat la primera a deixar-lo de considerar un enemic. La va trobar asseguda en una butaca al costat d'un finestral. Però semblava asseguda en un soli, amb els raigs de sol que l'enfocaven alletant el seu fill amb biberó. Dir que mai l'havia trobat atractiva hauria estat mentir. Ja a Nàmec el va sorprendre, tot i que no va tornar a fer-ne cas perquè sempre hi havia una amenaça imminent que demandava la seva absoluta atenció. Ara, amb Trunks als braços, la va trobar majestuosa.- Què t'empatolles que "perquè m'ho hauries de permetre"? -Li va blasmar intentant recuperar-se de la distracció-. Des de quan necessito el teu permís per fer res? I més amb el meu fill?
- Oh! Ara sí que és el teu fill? -va respondre fingint desinterès-. I com n'estàs tan segur? No deies que era impossible? -Se'n va fotre sense humor. Quins collons que tenia el maleït àlien!
- Què?... Què punyetes... -A què venia ara negar el que era per tots evident. El seu ki i els seus trets. No s'assemblava gens a kakaroto. S'hauria trastocat?-. Saps ben bé que ho és. Porta la meva sang! -Afegí sense poder dissimular el seu orgull.
- Potser porta la teva sang però això no et converteix en el seu pare, quan mai t'has comportat com a tal -Li va etzibar, mirant-lo, desafiant-lo. L'excitació que sempre li produïen les discussions amb la dona el va prendre amb més força. Sempre n'havia gaudit d'una manera retorçada. Malgrat no tenir gens de potencial per la lluita física, era innegable que es tractava d'una gran contrincant dialèctica. Ella no podria impedir que ell agafés el seu fill i se l'emportés per entrenar-lo. Tot i això tenia la gosadia de reptar-lo. En aquell moment es va sorprendre al sentir una nova i desconeguda excitació. Imatges de la dona, bocaterrosa, sota d'ell, panteixant, van envair la seva ment.
Va intentar refer-se, prement els punys amb força i respirant profundament. Ella, perceptiva de la seva perplexitat però no de l'imaginari, va oferir-li el que va considerar una treva- Si vols reclamar aquest dret, t'hauràs de comportar com un pare de debò.
- Un pare de debò? -Què coi era això? Va intentar recordar el seu. Tots els records que tenia d'ell era d'entrenaments. De revisar els seus estudis i esbroncar-lo quan no assolia els objectius que calien per a un governant. I para de comptar. Fora d'aquestes situacions no en tenia. Així doncs, demanant entrenar al seu fill estava comportant-se com "un pare de debò" des de la seva perspectiva. Què més volia la humana? Bé, ell ja tenia pensat explicar-li coses de la seva cultura i traspassar-li els coneixements que ell mateix adquirí com a príncep. Qui sap si algun dia els podria fer servir en aquest planeta d'inútils.
- Sí. Un pare que no només faci allò que li ve de gust de fer amb el seu fill. Un pare que vetlli pel bé del seu fill i que el protegeixi de les amenaces i perills. Un pare que no tingui por d'arromangar-se donant-li menjar, netejant-lo o fent-li cas. Això és un pare de debò. Tot el que tu no has estat fins ara -Canviant de biberó per un de ple, es va aixecar i se li va acostar-. Si estàs disposat a fer tot això, podràs continuar vivint aquí i, quan sigui el moment, entrenar el teu fill -Amb això últim li va encolomar la criatura-. Si necessites res estaré al laboratori -I el va deixar allà pam plantat.
Continuarà...