Una vida corrent
El marrec de seguida va agafar-se al biberó. Vegeta, se'l quedà mirant i el baixà a terra- Tens gairebé dos anys. Perquè s'entossudeixen a tenir-te en braços per donar-te a menjar? -El menut se'l quedà mirant en escoltar-lo i, tot d'una, es deixà caure de cul a terra sense deixar de mamar ni apartar la mirada-. Coi de criatura! Jo a la teva edat ja caçava babau! -L'àlien l'estudià pensant com podia començar el seu entrenament-. Aixeca el cul i segueix-me!
El petit, sorprès pel comentari no es mogué. Es quedà mirant aquell home que l'escridassava. Sabia que era important. Li havien dit que era "el seu pare". No entenia encara que volia dir ben bé allò de "pare", però la seva mare, la persona més important per ell, li havia dit que un "pare" era tan important com una "mare". Però a ell li semblava un desconegut. Mai l'havia agafat. Mai l'havia alimentat. Mai l'havia rentat ni parlat ni jugat amb ell ni res... Per a ell, li semblaven molt més importants els "avis". A més, mai, cap d'ells, l'havia escridassat d'aquella manera. Perquè era tan desagradable aquella persona? Decidí que no li faria cas encara que sabia què li estava demanant. Continuà mamant tot sol. Ja tornaria la mare.
Vegeta, ja era a mig camí de la cambra de gravetat quan s'adonà que el mocós no l'havia seguit. Ell sabia que podia caminar i sabia que el nano ja entenia coses senzilles. Per què coi no estava darrere d'ell? Esperà un minut per si es prenia el seu temps però no sortí. Afectaria aquest planeta a la seva espècie? Hi hauria alguna cosa a l'ambient que els tornava uns ximples? Podia ser. Això explicaria que Kakaroto no l'hagués destruït com havia estat el seu objectiu. Un sol cop no podia ser la causa de la seva idiotesa. Ell mateix n'havia rebut un munt i no havia acabat tan ruc. Empipat, decidí anar-lo a buscar i veure què passava. El marrec seguia allà, assegut, com si res, mamant com si no hi hagués un demà. La mare que el va matricular!
- Es pot saber que fots encara aquí! -l'escridassà amb més mal geni-. T'he dit que em seguissis! No et facis el ximple amb mi que sé que pots caminar i menjar alhora. I si no en saps, ja n'estàs aprenent, que et farà falta!
- Pah? -li contestà el petit, passiu i aixecant les mans, amb el biberó ja buit-. Pah més -li demanà al seu torn-. més, gana, més, gana, Pah, ganaaaaa! -acabà cridant en veure que el seu pare no li feia cas com ell volia.
- Què? -Vegeta gairebé perdé els ulls i la mandíbula de la sorpresa-. Pe... pe... però què t'has pensat! Surt ara mateix! Surt o et trec jo!
Trunks li retornà un reflex de la seva pròpia mirada d'enuig i es creuà de braços, com tants cops havia vist que feia l'adult- Nah!
- Nah? Què vols dir amb "Nah"? -Vegeta se'n feia creus. El seu propi fill, que no aixecava un pam de terra, l'estava desafiant! El petit, per reafirmar-se encara més, va girar sobre el seu cul i li donà l'esquena. L'habitació es començà a omplir de boira, del fum que li havia començat a sortir per les orelles al pare-. T'HE! DIT! QUE! SURTIIIIIIIÍS! Ara mateix! -li cridà encara més fins a espantar-lo. El petit, sorprès i empipat també, començà a plorar i bramar amb totes les seves ganes-. No, no, no, no, noooo!... No ploris. Calla. Deixa de plorar. Els sayajins no ploren! -Però com més parlava, més plorava Trunks.
- Què dimoni féu? Se us escolta des de l'altra banda -Intervingué Bulma entrant amb les mans en gerro-. No us puc deixar sols ni un segon?
- Res, està tot controlat -respongué ell. Estava decidit a demostrar a la terrícola que el mocós era prou gran per ser entrenat.
Trunks havia deixat de bramar i plorar en veure entrar a sa mare. Bulma se'ls quedà mirant d'un a l'altre- Segur? -Encara no les tenia totes. No havia deixat de pensar-hi al laboratori i, quan sentí els crits de Vegeta i els brams del seu fill, s'imaginà el pitjor-. I a què venia tot aquell xivarri?
- Falta de disciplina! -Es creuà de braços ell-. Al teu fill li manca disciplina.
- Perdona, el meu fill, has dit? -Perfecte! Ara també el tornava a desafiar la terrícola.
Continuarà...