Una vida corrent
Calculà que l'esbroncada monumental de la terrícola hauria durat, aproximadament, dos quarts d'hora, per acabar descobrint que el seu propi fill li estava prenent el pèl. La femella no volgué escoltar més explicacions de la cridòria per part de l'àlien i li demanà al petit que li expliqués la raó de tants crits. El mocós, no només ho havia entès tot perfectament a la primera sinó que, a més, podia expressar-se millor.
- Demanar cridant. Menjar no acabat. No agradar crits. Preferir mama -sentencià el microbi amb el mateix posat que el seu pare quan aquest s'emprenyava, mentre la mare li donava la raó.
En certa manera agraí que el marrec distragués part de la seva frustració, fent-lo emprenyar encara més per la seva insolència. S'adonà que les formes de la femella el començaven a distreure'l un xic massa, més de l'habitual. No era urgent entrenar el seu fill per una amenaça imminent però sí que ho valorava com a imprescindible. Havia aconseguit dur una vida disciplinada i no començaria a distreure's ara, quan tenia l'oportunitat de formar al seu propi fill, de conservar el ben poc que li havia quedat de la seva gent, la seva cultura, la seva herència.
"Força, honor i herència" havia estat el lema dels seus ancestres. No havia tingut l'oportunitat de valorar si havia aconseguit el nivell de força suprema dins de la seva espècie, a la que per dret estava destinat. Tota la culpa era d'aquell inútil de Kakaroto i la bestiesa aquesta de romandre mort. Però encara li restaven l'honor i l'herència i els pensava assolir tots junts. Fent honor a la seva sang i transmetent-li a aquesta el seu llegat cultural. S'esforçà a mirar només al seu fill mentre la dona no callava. Així hauria de ser més fàcil... si no fora perquè també li agradava la seva olor. Des de quan li agradava ensumar ningú?
Malgrat tot, aconseguí que ella animés al tap de bassa a passar temps amb ell cada dia. No era ben bé el que ell volia però quan tornés a estar a soles amb el seu fill ja trobaria la manera d'entrenar-lo. No hauria de ser tan complicat, no? Ella els tornà a deixar sols però no sense recordar-li, com sempre, que aquell híbrid també era humà... com si ho pogués obviar!
El sac de mocs el seguí fins a la cambra de gravetat i, per fi, pogueren posar-se a treballar. La primera passa seria la resistència a l'augment de la gravetat. El marrec estava tan fluix que només pogueren pujar fins als 10 G, com una catifa. Vegeta, ja no sabia si riure o plorar.
Continuarà...