Una vida corrent
Bunny sempre havia desitjat tenir nets. Però amb el parell de filles que li havien tocat, sempre amunt i avall... Gairebé mai sabia on paraven. Cosa que encara la feia desitjar-ho més. Els nens petits eren l'alegria de qualsevol llar. Ella i el seu home haurien desitjat tenir-ne més, però un tumor a la matriu escapçà aquesta il·lusió. Tanmateix se sentien feliços. Ambdues filles eren dones independents i intel·ligents i, cadascuna a la seva manera, tenien unes vides increïbles.
Cada cop que Bulma tornava a casa envoltada d'aquells nois tan atractius, ella pensava que ja quedava menys per tornar a escoltar aquells riures, aquelles corredisses, aquell tornar a descobrir el món amb els ulls nous d'un infant. Però no. Sempre sorgia una nova "missió", una nova aventura i tornaven a marxar tots. Els nois guapos també. Ella sempre feia broma per empipar a la seva filla. I li encantava veure les cares desencaixades dels jovenets. Encara tenien tant per descobrir!
En realitat no sentia cap mena d'atracció, més enllà de regalar-se la vista. Ella era molt feliç i n'estava molt satisfeta amb el seu home. I ell ho sabia. Per això no en feia mai cas de les seves ocurrències. Sovint reien junts en recordar una empescada o altra. Ell era molt intel·ligent i sempre li explicava coses molt curioses. Amb freqüència la gent la prenia per ximpleta. Pocs sabien que tenia dues carreres i que es conegué amb el Dr. Briefs mentre estudiaven junts enginyeria informàtica i robòtica. Més tard, en acabar els estudis, treballaren plegats. Ella havia estat la seva mà dreta i havia estat cabdal per dissenyar les càpsules de la corporació. La física era el seu fort, mentre la mecànica era el fort del seu marit. Engegaren l'empresa Capsule Corp. amb un petit préstec que amortitzaren en menys d'un any. En veure l'èxit decidiren que era el moment ideal per a començar una nova família.
Ella decidí que preferia encarregar-se de les seves filles. El Dr. Briefs establí una petita sucursal a casa per poder treballar i seguir desenvolupant a prop de la seva família. Ambdós tenien molt clar que els diners no ho eren tot. Les seves passions eren la innovació, els nous descobriments i la família, sense que cap d'elles passés per sobre de les altres. Les nenes aviat destacaren en els estudis i per això ells sempre les recolzaren amb els seus objectius, foren els que foren. Molts dels seus amics es portaven les mans al cap i, fins i tot, alguns els hi havien arribat a dir que s'havien begut l'enteniment, que tenien massa màniga ampla amb elles. Però tant ella com el seu home veien reflectida aquella llum a la mirada que ells mateixos havien descobert quan es conegueren. La llum de la passió pel coneixement.
Així que, la Sra. Bunny, tipa que tothom els hi qüestionés les seves decisions maternals, decidí fer-se la ximpleta. Si la gent et creu ximpleta, et deixa per impossible i una acaba fent el que realment vol i l'interessa.
Ara, la seva Bulma, per fi li havia donat un nét. I no un nét qualsevol, no. Un nét mig àlien. Què més es podria demanar! Aquell noi, en Yamxa, era bon nano, però un xic massa poca cosa per la seva filla. A ella li calia una persona que l'estimulés, que expandís el seu univers. I què millor que un àlien? Sí que era cert que resultava una mica malcarat de vegades. Però la Sra. Briefs havia començat a agafar-li el punt i ja sabia com fer-lo ballar, quan a ella li interessava. Sempre li feia creure que s'estava fent el que ell volia o que la idea havia estat d'ell. Era una mica més difícil d'ensarronar que la resta dels amics de la seva filla, però la Sra. Briefs tampoc era qualsevol dona.
Que estiguessin casats o no, tampoc li preocupava massa. Ell restava amb la seva filla i el seu nét i això era el que importava. Potser encara no havien acabat de descobrir que estaven fets l'un per l'altre, però temps al temps, pensava la Sra. Briefs. A ella tampoc se li havia escapat la forma en què l'àlien mirava la nena quan creia que ningú el veia. I també sabia que la nena, encara que també fingís, no podia evitar sentir-se atreta i intrigada per aquell ser. I ara, després de derrocar l'última amenaça, "per fi, ell ha donat el primer pas amb el meu nét", pensà, en veure'ls entrar a la cambra d'entrenament, tot just quan tornaven d'un passeig amb uns amics. Sí, l'univers i el futur mai deixaria de sorprendre-la.
Continuarà...