Una vida corrent
Com era d'esperar, al final s'emportà al nano a la cambra de gravetat. Bulma sabia que passaria, digués el que digués. Si el coi d'àlien havia decidit entrenar al seu fill, per molt que ella protestés, no hi podria fer res. Ella ho sabia, ell ho sabia, tots ho sabien. Es passà tota la setmana observant-los per les càmeres que hi tenia instal·lades. Hi havia posat un dispositiu per impedir que Vegeta les bloquegés, com havia fet quan se n'anà a entrenar a l'espai. Una cosa era que aquell caparrut volgués matar-se sol i una altra molt diferent que ho fes amb el seu fill.
La veritat és que no semblaven fer gran cosa. Ella anava treballant en un nou projecte i de tant en tant els hi donava un cop d'ull. La imatge variava ben poc. Trunks estirat a terra i Vegeta fent estiraments. Trunks estirat a terra i Vegeta fent planxes. Trunks estirat a terra i Vegeta fent gambades. Trunks estirat a terra i Vegeta fent abdominals... "Com si en necessités més", pensà distreta. Revisà els registres i en comprovà la força. Tal com sospitava havia començat a entrenar la resistència del petit. Bé, això era millor, pas que li fotés d'hòsties. Trunks semblava empipat però no es queixava i al segon dia no hi posà cap resistència a acompanyar al seu pare. En realitat semblava haver-ho estat esperant.
- Fa goig veure'ls junts, no creus? -La sorprengué el Dr. Briefs-. Crec que en pot aprendre molt d'ell.
- Qui dels dos papa? -contestà amb un mig somriure. Vegeta, encara semblava fora de lloc, en el seu dia a dia, i ella sovint s'havia sorprès preguntant-se si algun dia s'hi podria arribar a sentir com a casa. Moltes vegades havia tingut ganes de preguntar-li però ell sempre defugia les seves preguntes i s'anava a entrenar. Era evident que per ell, ella, era un zero a l'esquerra i no es prenia ni l'esforç de gastar-hi saliva per contestar-la. Després de l'atac del Dr. Gero ja perdé tota esperança de fer-ne cap mena d'amistat.
Quan descobrí que n'estava embarassada d'ell, gràcies a la cua de més que descobriren a l'ecografia, ell no li donà ni l'opció de parlar-ne. De veure si ell recordava què coi havia passat. Perquè de ben segur que d'en Goku no era. Només de pensar-ho li venien esgarrifances. Per ella en Goku era com un germà i era incapaç de veure'l d'una altra manera... i després estava Txitxi... no dubtava que en un cas així, la dona l'hagués desmembrat amb les seves pròpies mans.
Amb en Vegeta era diferent i era ben estrany perquè quan el conegué no el considerà atractiu ni quan el tornà a veure a Nàmec ni quan ressuscità... I no tenia res a veure amb què volgués matar-la. D'altres també ho havien volgut fer i no havia pogut evitar l'atracció. Però ara no podia negar sentir un no sé què quan hi era prop. Això l'empipava perquè sabia que no hi havia res a fer. Havia arribat a la conclusió que aquell testarrut hauria de ser asexual. I com més el veia més atractiu el trobava. Potser seria hora de començar a sortir amb algú que no fos del seu grup.
- Dona, Trunks en pot aprendre moltes coses del seu pare. Te'n faries creus dels coneixements que té -respongué son pare-. I sí, potser ell també podrà aprendre més de nosaltres a partir del Trunks. És un win win, no? -Rigué amb la seva pròpia broma. Son pare sovint feia això. Feia bromes que només a ell li feien gràcia. Però sempre procurava estar de bon humor i això ho trobava d'agrair la seva filla, així que li somrigué com si el què acabava de dir tingués alguna mena de gràcia, mentre tornava a xuclar cafè del seu got de mida extragran.
- Sí, suposo que sí, papa -Aprofità l'ocasió-. Canviant de tema. Encara tens el telèfon del Dr. Sport? Fa temps em demanà de sortir i potser li vindria bé acompanyar-me al sopar del cap de setmana. Així no hi hauria de tornar a anar sola.
El Dr. Briefs se la quedà mirant sorprès- Perquè no li demanes a en Vegeta? -La seva dona tenia tota la raó. A aquest parell els hi calia ajuda i urgent.
Tot just escoltar-ho, el cafè se l'hi sortí pel nas- En Vegeta? Perquè l'hi hauria de demanar a ell?
- Demanar-me el què? -Aparegué l'àlien seguit del petit que duia un somriure d'orella a orella i semblava caminar com si es cregués un gegant.
La dona feia una fila espantosa. Una cosa marronosa li regalimava per la cara. Per l'olor deduí que era aquella cosa que en deien cafè i que es prenien per no caure de son. Tenia son a aquesta hora de la tarda?
- Oh, res, res que puguis o hagis de fer -respongué ella mentre tractava de netejar-se la cara amb un drap que trobà, sense adonar-se que estava ple de greix en un dels seus plecs. La cara li quedà feta un poema. Semblava ben bé que tingués pensat anar a fer una incursió d'incògnit. Vegeta, s'aguantà el riure però féu una cara prou rara perquè ella li fes un gest interrogatiu.
- Jo puc fer qualsevol cosa -contestà arrogant, sense fer cas al seu gest. Com s'atrevia a qüestionar la seva capacitat per fer el que fos?
- Ho veus com sí? -Aprofità el Dr. Briefs per posar-hi cullerada- Ja t'ho deia jo que era bona idea!, nena, que no em fas cas... Veus, solucionat! Ja tens parella pel sopar de dissabte!
Vegeta i Bulma se'l van quedar mirant sense saber què respondre.
Continuarà...