Una vida corrent
S'havia emprovat tres vestits diferents i cap li feia el pes. Un era massa conservador i semblava que anés a una reunió d'empresa, més que a un sopar. L'altre el trobava massa ostentós, l'últim crit d'aquell any però no era pas gens el seu estil. I l'últim, en pensar a anar acompanyada de Vegeta, la feia sentir com si el volgués seduir. No volia, es deia internament. Estava cansada de jocs. Allò de prendre-li el número amb insinuacions havia estat divertit abans, quan no tenia responsabilitats. Ara calia pensar també en Trunks, no sols en ella mateixa.
Intentar seduir aquell cap quadrat era una mala idea per vàries raons; Ja ho havia intentat sense èxit, almenys de forma conscient. Era una pèrdua de temps i d'energia. El món estava plagat d'homes per triar i remenar i, a més, sense complicacions.
Si per un miracle funcionés, després què? Es trauria aquest neguit de sobre? Només es tractaria de gaudir del sexe d'una nit? I si ella després en patís dependència? No veia a Vegeta com el tipus amb una relació estable... de fet no el veia mantenint cap mena de relació directament. Si fins havia reaccionat negant la seva paternitat fins que no li quedà més remei que reconèixer l'evidència! Aleshores, en comptes de treure's aquest no sé què de sobre, encara ho passaria pitjor. I si passava al contrari? I si era ella que s'emportava una decepció per massa expectatives i ell... ? Puaf!, mig rigué sola, ell?, res! Ell, fos com fos, no el veia volent saber més d'ella, més enllà de compartir un fill per pura casualitat. La seva relació ja era prou estranya sense recordar res de com feren a Trunks, recordar-ho no podria millorar-ne la qualitat. I pel bé de Trunks, millor no complicar més les coses. El problema radicava que aquella mala idea era massa recurrent.
Frustrada continuà la recerca del vestit ideal, maleint la seva sort i els óssos de son pare per fotre-hi cullerada. Aleshores el veié, just el què buscava i a més li quedava clavat.
La resta de la setmana esquivà tant com pogué a l'àlien. Però en arribar el dia se sentí com un sac de nervis. No parava de dir-se que només era un de tants sopars. Que anar amb ell d'acompanyant no hauria de ser gaire diferent de quan havia anat acompanyada d'altres col·legues, amb els quals no hi havia cap atracció. Que el que en realitat sentia era curiositat per veure'l fora del seu entorn habitual. Que de l'única cosa que s'hauria de preocupar era que no li trenqués la cara a ningú...
Quan baixà les escales veié que ell ja l'estava esperant amb Trunks dret al seu costat, vestit per l'ocasió. Des que passava temps amb Vegeta, havia deixat de seure a terra i cada cop imitava més els posats del seu pare. No, no seria com un acompanyant qualsevol. Ell estava realment... diferent. Tot en ell cridava classe i elegància. A Yamxa mai li quedaven així els vestits.
- Mama! Porto Mo King! Com el pare! -Exclamà eufòric el seu fill en veure-la, fent-la riure.
- Sí rei, ja ho veig -respongué-. Estàs molt guapo!... Tu també, et veus... bé, Vegeta -No sabia què més dir-li i notà com la calor li feia pujar els colors.
- Hump! -féu ell fent-li una repassada amb la mirada a ella- Els teus pares m'han dit que ens esperen allí.
"Els teus pares", no "els vells" ni "el vell i la dona esbojarrada" com els solia anomenar. Aquell petit detall la féu sentir com si fossin, per una vegada, una família i pensà que, per una nit, anar amb ell d'acompanyant potser no era tan mala idea.
Continuarà...