Una vida corrent
La nena, aquell tros d'home i el menut no trigaren gaire a arribar. Avisà al seu home amb un gest com dient "Veus que t'ho vaig dir?". Qui no els conegués pensarien que eren una família qualsevol. Trunks agafat de la mà de sa mare, anava observant tot al seu voltant amb gran curiositat. De tant en tant mirava cap a son pare i tractava d'imitar els seus posats, en especial aquell mig somriure suficient, que anava creixent a mesura que els anaven parant, de tots cantons, en passar. Se'l veia relaxat i Bunny pensà que era molt bon senyal.
- Quan estiguem a taula serà millor que nosaltres ens encarreguem de Trunks.
- Sí -respongué el seu home-, se'ls veu molt bé per no estar junts, oi?
- Em fa la sensació que aquest noi comença a relaxar-se per primer cop a la seva vida.
- Sí, ja li vaig dir jo que la nostra Bulma podria fer-li molt de bé, tot i que es va emprenyar una mica.
- Amor meu, no crec que sigui d'aquests que els hi agrada que els hi diguin que han de fer. Crec que mentre estiguin així és millor deixar-los fer a ells.
- Sí, sí... jo ja vaig marxar cames ajudeu-me per si de cas.
- Psst! Calla! Que ja s'acosten...
La vetllada fou divina. Ara feia temps que ella no s'ho passava tan bé i es tornà a sentir com quan era més jove i les converses de sobretaula eren quelcom més que atacs de sonats, amenaces al planeta o avorrits partits de bàsquet. A més, aquell parell de pardalets no deixaven de mirar-se l'un a l'altre. Potser sí que al final tindrien més d'un nét. Quina il·lusió que li feia! Ja tenia un nét que viatjaria pel temps, vés a saber què podrien fer els altres que tinguessin.
El seu home li anava picant l'ullet o fent algun toc amb el colze perquè no se'n perdés ni una quan s'estava encarregant del petit, assegut entre ella i la seva filla. Les aportacions que anà fent l'àlien eren molt interessants i hi hagué un parell de cops que respongué a dubtes que ella feia anys que es plantejava sobre física. Així i tot, ella no parlà gaire, preferia observar. La seva filla no parava de posar-se vermella cada cop que ell parlava i se la mirava.
Es notava que l'àlien havia tingut alguna vegada algun tipus d'educació en actes diplomàtics, encara que ell no ho fos gens al seu dia a dia. Recordava que les poques ocasions que la seva nena hi havia assistit amb aquell babau del Yamxa, el noi no sabia ni com seure bé, menjava amb la boca oberta i sempre se li n'anaven els ulls darrere de qualsevol noia. A més de ser evident que no entenia la majoria de les converses i, de tant en tant, deixava anar referències que no venien al cas. Aquest noi, per contra, era ell qui atreia totes les mirades i l'atenció, tant d'homes com dones, no només per la bona fila que feia sinó pel que deia.
La presentació i discurs de la nena foren, com sempre, impecables. I ell no en perdia detall. Si no passava res aquella nit, no creia que trigués gaire a passar quelcom entre ells. Semblava que Trunks començava a agafar son tot just quan el seu pare es decidí a ballar amb la Bulma. Feien tant de goig junts! La nena semblava sorpresa però ell la portava amunt i avall seguint el ritme de la balada, com si en comptes d'un guerrer fos un ballarí que ho hagués estat fent sempre. Si allò no era química, ella ja no sabia que ho seria. Ballaren un parell de peces més però, en veure el petit adormit als braços de la seva àvia, la nena decidí que ja era bona hora per tornar els tres a casa.
El seu home els hi digué que ells dos es quedaven una mica més perquè hi havia molts vells coneguts, amb els que volien parlar encara. Quan desaparegueren, es miraren l'un a l'altre amb complicitat- Què et sembla si aquesta nit reservem una habitació a l'hotel -suggerí ella.
- Em sembla que sempre tens les millors idees, estimada -li féu un copet a la galta del darrere discretament.
Continuarà...