Una vida corrent
El seu cor no deixava de bategar embogit. Tancà la porta i, recolzant l'esquena en ella, es deixà relliscar fins a terra. Ell acabava de fer broma amb ella. Estava atònita. Abans només l'havia vist riure i fer broma de dues formes; sense cap humor, revelant letals intencions cap a qui anava a ser la seva víctima, i amb complexa serietat, com la nit que fou el seu acompanyant, quan rebatia alguns dels conceptes preestablerts per la ciència en el seu planeta.
Totes dues maneres de riure i fer broma eren molt diferents d'aquesta. I això l'espantava més. Si no portés tants anys vivint amb ell i sabent del que era capaç, podria arribar a creure que estava flirtejant amb ella. Hagué de fer un sobreesforç per a contenir el seu propi riure quan l'havia colpejat amb el coixí. L'havia fet sentir com una nena, jugant a estúpids i innocents jocs... Després del què feia hores que feien!
El seu riure havia estat com un clapoteig refrescant. Per un moment li havia semblat poder albirar el nen que alguna vegada haguera de ser. Relaxat, despreocupat, innocent i... Feliç?
No havia de deixar-se enganyar per això. Era tan temptador deixar-se portar i enamorar-se més d'ell. Sí, per fi tingué el valor de reconèixer-se a si mateixa el que s'obstinava a negar, dia rere dia. Estava enamorada. No recordava quan havia començat. Potser portava més temps del que creia. Sempre havia admirat la seva persistència, la seva dedicació, la seva dignitat. Però després dels primers combats contra els androides, havia començat a descobrir noves facetes; La seva complexa companyonia amb el Trunks del futur. El seu revelat interès cap als temes que a ella també l'apassionava. La seva sorprenent capacitat per a connectar i ensenyar al seu fill, a la seva pròpia manera, una manera no humana però que era evident que els funcionava a ells. Trunks adorava estar amb el seu pare. I ara, aquest aspecte juganer i entremaliat en els moments d'intimitat.
I el sexe. El sexe era fantàstic. Ell tenia un autocontrol increïble de cada part del seu cos. Era molt conscient que, tan sols amb aplicar una mica més de força de la deguda, podria destrossar-la. Encara i així, podia ser prou brutal perquè això no arribés a passar, aconseguint fer-la sentir poderosa. I després d'això, tendre, delicat i imaginatiu, gairebé com si l'adorés.
Desitjava tant deixar-se portar. Deixar-se de preocupar perquè ell es cansés algun dia d'ella, que l'abandonés o pitjor, que no ho fes i es lliurés a altres dones. Tornar a sentir-se com quan abateren la seva nau al costat de Trunks i ell no mogué un dit per salvar-los. De constatar que en realitat ella no era el mateix per a ell que el què ell pogués arribar a ser per a ella. I sabia que així era. Per a ell era un joc.
Les llàgrimes començaren a relliscar per les seves galtes, entre agres riures, en recordar-lo recollint la seva roba, bloquejant els seus cops i aquest estúpid petó. Estava perduda i no sabia què fer.
Continuarà...