Una vida corrent
Feia tres dies que no apareixia al laboratori. Al vell li digué que estava perfeccionant l'entrenament amb en Trunks i que hauria de dedicar-li més hores. Era important ensenyar bé al mocós. L'home s'entristí una mica però no li quedà més remei que acceptar-ho.
La veritat és que no podia evitar sentir-se molest. Tres setmanes enrere, després d'haver passat la nit amb ell, l'endemà la femella se n'anà amb aquell babau i, encara que no es quedà tota la nit fora, feia olor d'ell. Des de la seva habitació podia percebre-ho. Està pendent dels moviments del seu ki, fins que es féu evident que s'havia anat a dormir a la fi.
Sabia que no havia d'importar-li i que no hi havia raó per a estar pendent de la seva arribada. Però no ho pogué evitar. Quelcom superior a ell li ho impedia.
Els següents dies seguiren amb la rutina anterior; entrenaments i treball en el laboratori per torns i ocupant-se en diferents horaris de Trunks. Altres tardes en les quals el Sr. Brief tornà a faltar, tornaren a tenir sexe. Aquesta vegada no sortiren del laboratori. El Sr. Brief li havia ensenyat una espècie de contenidor de paret, ple de fundes, i havia decidit portar-ne unes quantes al damunt, per si de cas.
Efectivament, fou una idea estupenda. La femella no el frenà aquesta vegada i repetiren tres vegades seguides. No sabia per què s'havia imaginat que podrien establir una rutina en aquest aspecte també. I la veritat és que repetiren diverses tardes. El beneït Sr. Briefs tenia el do de faltar quan era necessari. Començava a prendre bastant estima a aquell home.
Però llavors, aquell mateix cap de setmana, tornà a quedar amb el cara tallada. I de nou, no pogué evitar estar pendent de la seva arribada. Aquesta vegada l'espià entre les ombres. Què dimonis estava passant amb ell? Era absurda aquella fixació, amb el que fes o no fes la femella quan no estava amb ell. Per què el molestava tant? El molestava? Sí, el molestava. S'adonà que el posava de mal humor, per molt absurd que fora. Així que havia decidit absentar-se del laboratori i passar més temps amb el seu fill.
Si no estava prop d'ella, no tindria tantes ganes d'estar amb ella i no es posaria en aquell estat, quan ella preferís estar amb l'altre. Encara i així era desesperant. Tot i no voler-ho, havia començat a controlar, a tota hora, on estava el ki d'ella i en quin estat es mostrava. Fins i tot hi havia ocasions en les quals perdia la concentració estant amb el seu fill i aquest aconseguia colpejar-li. Era patètic. Colpejat per un mocós per estar controlant a una femella.
Dues idees havien començat a obsessionar-ho. Tornar a escapar a l'espai o exigir-li a la femella que deixés de tenir sexe amb l'inútil estant ell allà. A quina més estúpida. Anar a l'espai. Per a què? Ja sabia el que hi havia allà fora i n'havia acabat fart. A més el seu fill estava aquí i això el motivava. Clar que podria portar-lo amb ell. Però això també seria posar-lo en perill innecessàriament i no anava a perdre a cap saiyajin més, híbrid o no. I això d'exigir exclusivitat a la femella. És que li ho permetria a ella el mateix? Què ella li demanés exclusivitat? No, absolutament no... encara que no hi hagués una altra femella en aquest moment que li interessés Quina necessitat hi havia?
Així que seguí de mala llet, mig desconcentrat i observant al seu voltant.
Els següents dies començà a venir la torradora amb potes i encara li quedaren menys ganes d'anar al laboratori. La femella havia d'estar realitzant el procés que havia estudiat temps enrere. No entenia a la torradora. Ell, aquells dies, hauria desitjat tenir el que tenia ella. Segur que ella no estava pendent del que feien o deixaven de fer els altres. Aquesta cosa no és que no tingués sentiments, era molt millor, no tenia emocions. Però era estúpida perquè estava disposada a renunciar a aquest avantatge.
El vell continuava insistint-li en els menjars perquè tornés a treballar amb ells al laboratori. La dona semblava esgotada i comentà que el seu pare tenia raó, que els aniria molt bé un parell de mans més. Estigué a punt de dir-los que li ho demanessin al bo per a res, però just en aquest moment trucà a la porta i la femella el convidà a menjar amb ells. Allò ja era insuportable i no es molestà en absolut a ocultar el seu menyspreu.
- I a tu, què et passa? -li preguntà el cara tallada mentre s'asseia al costat de la femella amb un somriure-. Veig que segueixes tan alegre com sempre -Rigué.
- No m'agraden els insectes -li contestà.
- Vegeta! -el reprengué la femella-. A què ha vingut això?
- Ell ha preguntat, jo he respost.
- Bah! No li facis cas Yamxa -ella li dedicà una mirada d'enuig a ell i un somriure a la bavosa. Quin fàstic sentia en aquest moment! No pogué controlar-se més i s'aixecà per a anar-se-. A on vas? Ni tan sols t'has acabat el primer plat -observà sorpresa.
- No tinc gana -Es girà cap al seu fill, tocant-li el cap despistat-. Quan acabis t'espero en la cambra. Hem de perfeccionar aquests moviments -Trunks alçà la mirada, seriós, i assentí amb el cap. Ell se n'anà directament cap allà.
Continuarà...