Una vida corrent
Ell no volia perdre's el seu joc amb son pare. S'havia acostumat al fet que aquesta estona era per a ells dos. I s'estimava molt la mare, però anar a comprar roba era molt avorrit. I a sobre, en l'estona que li tocava estar amb el papà! La Mamà li havia dit que era perquè les botigues només obrien en aquest horari, que un altre dia jugaria el doble amb el papà. Però és que cada dia era més emocionant que l'anterior i no s'ho volia perdre.
- No vull! -S'assegué a terra amb els braços i les cames creuats.
- Trunks, haig de comprar-te roba. El que tens t'està molt petit.
- Que no!
- Trunks, mira, anirem, vulguis o no -Sa mare es posà seria. Altres vegades l'hauria espantat. Però ara sabia que sa mare, si ell no es deixava, no tenia suficient força per a obligar-ho.
- Que no! -Sabia que el seu pare era a prop. Potser si ell veia la seva decisió a jugar amb ell, l'ajudaria a convèncer la mamà.
Sa mare s'ajupí per a agafar-lo per la força. Abans de començar a entrenar amb el seu pare tan sols s'hauria posat a picar de peus i a plorar. Ara era capaç de molt més. Com qualsevol nen petit humà encara era incapaç de controlar les seves emocions. Elevà de cop el seu ki i en un segon la seva mare sortí disparada travessant la paret. El temps semblà detenir-se. Deixà de sentir el ki de la seva mare. Son pare reaccionà tres segons després, acudint a desenterrar-la de sota els murs que li havien caigut damunt. Tregué el seu cos dels enderrocs, ja sense vida.
Continuarà...